Arxius de Joan Planellas | Diari La República Checa

REDACCIÓ25 Juny, 2021
joan_planellas_.jpg

Dimarts vinent l’Església celebra la solemnitat dels dos grans apòstols de la fe, sant Pere i sant Pau, columnes de l’Església.

Els temps d’avui no són més fàcils dels que van viure aquests dos grans apòstols. Són temps difícils per a la nostra Església. I això es constata a casa nostra: la situació de les nostres famílies, que cada vegada han esdevingut menys un espai d’evangelització, l’abandó de la pràctica religiosa, la gent que es troba cansada de tot…

En aquest marc, l’Església ha de fer front a dues situacions: primer ha de retrobar-se ella mateixa per a ser fidel al nostre temps i a l’Evangeli, i, en segon lloc, ha d’enfrontar-se a un canvi de cultura. Tot aquest canvi se’ns fa costerut, perquè aquesta crisi ha provocat que molta gent sortís de l’Església quan precisament era el moment que es necessitava més per a fer front a la nova situació.

I quin camí de sortida tenim? Doncs, abans de tot, anar-nos desprenent de tot allò no evangèlic que a través dels temps s’ha anat agafant: potència, poder, clericalisme, hipocresia…, amb la greu dificultat que mentre la primitiva Església —la de Pere i Pau— intentava viure i comunicar l’Evangeli en un clima de novetat, molts dels nostres contemporanis n’estan de tornada.

Però, malgrat tot, hem d’anar recordant que l’Església és portada pel Senyor i ell estarà enmig nostre fins a la fi dels temps. Dins una visió de fe segur que ens en sortirem. Per aquest motiu, permeteu-me que us digui que l’Església no la coneixem prou. Ens hem dedicat a criticar-la i no sabem ben bé què és l’Església. Tanmateix, conèixer i estimar l’Església és essencial, perquè la vida cristiana es dona dintre l’Església. La nostra fe ha de ser personal, conscient, interioritzada, però no individualista sinó eclesial: neix a la comunitat i necessita d’aquesta comunitat. Aquí hi ha el gran ressort per sortir de la crisi: viure de la fe, però de la fe que es viu en l’Església. I en aquest viure en l’Església hi ha l’estímul per continuar endavant: la celebració comunitària de la fe, la correcció fraternal, el testimoniatge dels germans…, malgrat les febleses i misèries que a voltes, en major o menor grau, tots portem a la motxilla.

El mateix mossèn ha d’estar al servei d’aquesta acció comunitària de l’Església. I quan no ho fa perd el temps. Ell, enmig de la comunitat, és el qui serveix tot representant el Crist, cap de l’Església: «Jo et batejo», «jo t’absolc», «que us beneeixi…». Però ell, tot fent un veritable servei d’acompanyament, no és qui decideix pels altres, ni acumula els carismes de la comunitat, sinó que la seva tasca és precisament la de desvetllar-los enmig del poble sant de Déu, esdevenint el «ministre de la inquietud», cosa que vol dir suscitar en els altres la febre del servei eclesial i sostenir-los quan el cansament o el desànim els tempten a abandonar-lo.

Si ho creiem realment així, aleshores, fonamentats en la roca de la fe apostòlica dels nostres grans apòstols, l’Església «tornarà a néixer» en el cor dels creients, com afirmava Romano Guardini (Sentido de la Iglesia, San Sebastián 1958, 23), amb una experiència positiva de comunitat eclesial.

† Joan PLANELLAS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

 


REDACCIÓ3 Juny, 2021
Càritas-Diocesana-de-Tarragona2-1280x960.jpg

La crisi originada pel coronavirus ha obligat a Càritas de Tarragona a augmentar el nombre d’ajuts bàsics en un 45%. En xifres numèriques, l’entitat ha destinat uns 834.000 euros a proporcionar aliments i a cobrir les necessitats de 21.329 persones, el que es pot traduir en 8.236 llars. En general el nombre d’usuaris de Càritas ha augmentat considerablement, ja que la pandèmia -segons afirmen des de l’agrupació cristiana- ha empitjorat la desigualtat i vulnerabilitat d’una gran part de la societat. Així s’ha exposat aquest matí durant la presentació de la memòria de Càritas en aquest 2020.

En relació amb el perfil de persones que s’adrecen a Càritas, el 70% són dones i el 21% són persones en solitud. La franja d’edat més repetida se situa entre els 30 i els 64 anys (77%), encara que un 10% són majors de 65. Les nacionalitats més comunes són l’espanyola (43%), la marroquina (24%) i les de Sud-amèrica (24%). El més destacable és l’augment de persones espanyoles que han estat ateses, segurament a causa dels nombrosos ERTO.

Un altre aspecte important és que el 19% de les persones que s’han adreçat a Càritas són immigrants en situació no regularitzada, ciutadans que -per tant- no poden gaudir de tots els seus drets i prestacions. D’altra banda, un 23% dels usuaris no tenen una llar pròpia, havent d’ocupar il·legalment habitatges, rellogant o sent acollits per altres famílies.

PUBLICITAT

Mons. Joan Planellas

Càritas ha hagut d’incrementar les despeses a causa de la pandèmia (2.485.181 euros). De fet, tot i augmentar els ingressos fins als 2.457.775 euros, el resultat de l’exercici ha comportat pèrdues de 27.405 euros. El director Càritas a Tarragona, Salvador Grané, acompanyat de l’arquebisbe, mons. Joan Planellas, ha posat en relleu la constància de l’ONG malgrat la situació epidemiològica, la qual ha impossibilitat la feina de molts voluntaris de sectors de risc.

Salvador Grané

Grané ha reivindicat 4 àmbits a millorar per part de les administracions públiques: en primer lloc la inserció laboral de moltes persones migrants, les quals es troben en situacions molt precàries; també ha reclamat una fiscalitat progressiva i justa que redueixi la desigualtat i la pobresa en la nostra societat; alhora, ha destacat la necessitat de garantir habitatges socials per als ciutadans més vulnerables; finalment, ha reblat per una agilització dels tràmits d’ajuts i, especialment, dels immigrants no regularitzats. “A la societat li demano que continuï sent igual de solidària que aquest 2020”, ha conclòs.

VÍDEOS



REDACCIÓ23 Maig, 2021
joan_planellas.jpg

«L’Esperit Sant […] és Senyor i infon la vida». Aquestes paraules, extretes de la professió de fe del Concili de Constantinoble de l’any 381 i que resem en l’anomenat Credo llarg de la missa, ens ajuden a entrellucar què volem dir quan els cristians afirmem que creiem en l’Esperit Sant. Ell és Senyor, és a dir, és Déu com el Pare i el Fill.

Precisament, per aquest motiu, ell obra en la nostra vida infonent-nos la vida veritable. A més, l’Esperit Sant obra en l’amor recíproc dels fidels, com a Esperit d’amor i de comunió fraternals. Ell ens fa viure la joia de l’Evangeli, tot i les contrarietats i dificultats de l’hora present, agreujades per la pandèmia. Ens convé de recordar-ho vivint, com vivim, temptats de pessimisme pels quatre cantons.

Sant Pau, des de la presó, escriu una Carta als cristians d’Àsia Menor perquè la facin passar entre ells. La Carta és coneguda amb el nom d’Epístola als Efesis. Avui, que és Pasqua granada, en transcric un petit fragment que l’Apòstol tramet en forma de pregària i que em plau especialment: «Prego [al Pare] que, per la riquesa de la seva glòria, consolidi amb la força del seu Esperit allò que sou en el vostre interior; que, per la fe, faci habitar el Crist en els vostres cors» (Ef 3,16-17).

La petició que sant Pau fa al Pare és bona per a fer-la avui, quan el mot decepció s’ha fet un tòpic i la por, com la humitat, ens va penetrant fins al moll dels ossos. Que el Pare «consolidi amb la força del seu Esperit allò que sou en el vostre interior». Que sapiguem superar les pors: la por a la societat i a les persones que no pensen com nosaltres; la por a la veritat nua, encara que ens dolgui; la por a la fidelitat i a un compromís per a tota la vida; la por a perdre el bon nom; la por que l’altre em passi al davant; la por a ser més pobres quan veiem les necessitats dels altres; la por a caure malalts; la por a pensar que no podem entendre’ns ni dins la mateixa Església…

Que el Pare «consolidi amb la força del seu Esperit allò que sou en el vostre interior». El Pare no ens estalviarà de passar per aquestes pors, com no va estalviar-les al seu Fill, però en elles ens dóna el seu Esperit, que és principi de vida. En el fracàs més absolut ens vivifica, ens aixeca de la pols i ens encoratja per a posar-nos a caminar de nou.

Hi ha un passatge de sant Basili de Cesarea, escrit l’any 375, tal volta un dels més bonics i profunds de tota la teologia cristiana, que descriu l’acció de l’Esperit en el creient. Comenta com l’Esperit eleva els cors de tal manera que els fa participants de la naturalesa divina, vivint i assaborint ja en aquest món la vida de Déu. En transcric un fragment clau: «Ell eleva els cors, condueix de la mà els febles i porta a la perfecció els proficients. Ell, il·luminant els purificats de tota màcula, els converteix en espirituals per la comunió amb si mateix. I així com els cossos polits i lluents, quan els toquen els raigs lluminosos, esdevenen encara molt més brillants i sembla que escampin llum d’ells mateixos, també les ànimes que porten l’Esperit i són il·luminades per l’Esperit, esdevenen elles mateixes espirituals i comuniquen la gràcia als altres. D’aquí ve que […] perseveris en Déu, que t’assemblis a Déu i —cosa sublim sobre tota comparació— arribis a fer-te Déu» (Sobre l’Esperit Sant, 9,23).

Posem-nos, doncs, a caminar. I, encara que les coses marxin igual o pitjor, tenim l’Esperit que el Pare ha vessat en nosaltres, que ens comunica vida i joia per a no aplanar-nos i poder continuar endavant. «Crec en l’Esperit Sant, que és Senyor i infon la vida.» Santa Pasqua de Pentecosta!

† Joan PLANELLAS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

 


REDACCIÓ18 Març, 2021
joan_planellas.jpg

Una setmana més continuem glossant i comentant el document dels bisbes de Catalunya, Esperit, cap on guies les nostres Esglésies? amb motiu del vint-i-cinquè aniversari del Concili Provincial Tarraconense. Avui volem fer esment de tot el treball de promoure vocacions en la vida de la nostra Església.

En el document, els bisbes «fem una crida als joves perquè descobreixin el Crist, amic i salvador, i s’atansin al pròxim, com ho va fer el bon samarità (vegeu Lluc 10,25-37)». «Les grans energies d’amor que tenen els joves emergeixen quan són tocats per la paraula i els gestos de Jesús i per la Paraula misericordiosa de Déu, rebuda en la pregària. Per això tot allò que concerneix els joves —la pastoral juvenil i la pastoral de les vocacions— ha de ser promogut i necessita l’acollida i el suport de tota la comunitat eclesial.»

L’exercici de l’apostolat esdevé ben variat per part dels membres de tot el Poble sant de Déu. «La presa de consciència d’aquesta responsabilitat neix del baptisme i de la confirmació», afirma el papa Francesc (EG 102), i fa esdevenir veritables deixebles missioners. En aquest marc comú de vida cristiana i de tasca evangelitzadora, pot haver-hi una multiplicitat de ministeris i serveis, però convé que alguns d’ells sentin la crida a una vocació més específica, com el ministeri sacerdotal o la vida consagrada.

Avui l’Església celebra el Dia del Seminari. El lema d’enguany és «Pare i germà, com sant Josep». Es vol reflectir la figura de sant Josep en els mossens, en un any en el qual aquest sant ha pres un major protagonisme, en haver declarat el Papa «l’any de sant Josep». Com ell ho va saber fer amb Jesús, també els mossens són enviats a tenir cura de la vida de cada persona, amb el cor d’un pare, sabent, a més, que cada un d’ells és el seu germà.

El nombre de vocacions al ministeri sacerdotal resta baix però més aviat estable, mentre que el nombre de preveres i de religiosos i religioses és netament inferior al de 1995, quan va tenir lloc el Concili Tarraconense. Però, més que entrar en valoracions sociològiques, voldria subratllar avui el doll de gràcia que és per a les comunitats cristianes la presència de preveres i diaques. No fa gaires dies, un membre que va participar en el Concili Tarraconense de 1995 em parlava del silenci que es va fer a l’aula conciliar de Sant Cugat del Vallès, a la primavera de l’any 1995, quan hi va intervenir el bisbe auxiliar emèrit de Barcelona, Ramon Daumal, que en aquells moments tenia 83 anys. Amb veu clara i càlida va deixar entreveure com el sacerdoci havia cisellat la seva vida. Les seves paraules feien flaire d’una humanitat exquisida, de fe i d’amor a l’Església i al món. Des del zenit de la seva vida, s’hi descobria el batec d’un cor jove. Per això els va dir: «L’Església és de Jesucrist. L’Església ens supera en el temps i en l’espai; no la portem els homes, la condueix la presència de l’Esperit.»

Arreu de les nostres ciutats, pobles i barris, com el llevat enmig de la massa, hi són presents uns homes cridats per Déu al servei de l’Evangeli, els quals, a voltes amb veu forta, d’altres, en canvi, mig tremolosos, van dient: «Aquest és el meu Cos», «Aquesta és la meva Sang», «Jo et perdono, en el nom del Pare, i del Fill, i de l’Esperit Sant», «Convertiu-vos, l’hora de Déu ja ha arribat», «Feliços els pobres, els pacificadors, els nets de cor, els perseguits per causa de la justícia…». El Dia del Seminari, més que un ball de números, és una invitació a totes les comunitats a sentir com a pròpia la missió ministerial dels preveres i diaques. Com s’ha dit, la primera paraula la té l’Esperit; però, com bé sabem, la segona o la quarta és a les nostres mans, i sense la nostra aportació no hi haurà una nova primavera de vocacions per a l’Església.

† Joan PLANELLAS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat


REDACCIÓ2 Març, 2021
joan_planellas.jpg

Des de fa unes setmanes que glossem el document publicat el mes passat pels bisbes de Catalunya, Esperit, cap on guies les nostres Esglésies? Avui hi constatem com «l’acolliment ha de ser una de les notes característiques de l’Església i dels seus pastors. La pedra de toc de tota acció pastoral és la misericòrdia».

Convé que l’Església es distingeixi per la seva capacitat d’acollida de tota persona, especialment si es troba en dificultats. Potser no podrà resoldre els seus problemes, però el qui sofreix ha de trobar l’escalf de l’amistat que no humilia, sinó que acull fraternalment. Acolliment vol dir rebre algú que es presenta, especialment admetre’l a la nostra companyia.

Es tracta d’una actitud humana, no pas exclusiva dels cristians, però que per a nosaltres té unes motivacions profundes. Jesús ha dit: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats» (Mateu 11,29). Si l’Església és signe de la presència de Jesús, no pot fer altrament.

L’acollida no ha de limitar-se a un tret que sigui merament de la comunitat. És cada una de les persones, les pedres vives que edifiquen la comunitat, que han de ser acollidores. En un poble, en un veïnat, en un bloc de pisos on hi ha cristians, no hi hauria d’haver ningú, sigui qui sigui, que s’hagués d’empassar el seu dolor tot sol. El papa Francesc, en el missatge per a la Quaresma d’enguany, entre altres coses, ens diu: «Viure una Quaresma de caritat vol dir tenir cura dels qui es troben en condicions de patiment, abandonament o angoixa a causa de la pandèmia de COVID-19. En un context tan incert sobre el futur, recordem la paraula que Déu adreça al seu servent: “No tinguis por, que jo t’allibero” (Is 43,1); oferim amb la nostra caritat una paraula de confiança, perquè l’altre senti que Déu l’estima com un fill.»

La relació de situacions de soledat és inacabable. Afirmem els bisbes, en el document esmentat, tot rememorant passatges clau del Concili Tarraconense: «Tothom qui s’acosti o entri a les nostres parròquies i comunitats ha de poder sentir l’escalf del Bon Pastor, que comprèn i coneix les persones que troba o que el venen a trobar (vegeu Joan 10,14-15). Els qui demanen rebre un sagrament, els qui passen pel tràngol de la malaltia i de la mort i demanen ajuda i consol, els qui es troben en situacions complexes i demanen una paraula de vida, allunyada de tot judici (separats, divorciats, divorciats amb una segona unió, famílies monoparentals…), a tots ells ha d’arribar l’acolliment de l’Església, mare de misericòrdia. Els sagraments han de ser administrats i rebuts en un marc d’acolliment i respecte, evitant tota burocràcia, també en les formes i en el tracte de les persones.» De necessitats d’acollida en surten més: des de proporcionar espais destinats a trobades de joves per al diàleg i la pregària fins a l’acollida d’immigrants promovent la seva integració a la societat; des de la cordialitat que ha de mostrar la persona que obre la porta, atén el despatx i el telèfon d’una casa de l’Església fins a l’adopció d’un infant disminuït. Amb aquests gestos i accions ens manifestem fills del Pare del cel, perquè, com diu el Salm, «el Senyor escolta el pobre que l’invoca, i el salva de tots els perills» (34,7).

Ben vostre,

† Joan PLANELLAS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat


REDACCIÓ27 Desembre, 2020
joan_planellas.jpg

L’Evangeli esdevé sorprenent en moltes ocasions, com succeeix, per exemple, amb l’al·lusió als infants, posats en boca de Jesús en més d’una ocasió. Cal tenir present que, al segle I, l’infant pertany a un grau inferior: és aquell que encara no ha esdevingut home. Se’l considera, per tant, mancat de dignitat humana plena i, de fet, se’l descura fins al punt que la seva opinió no interessa per a res, ni se’l té absolutament en compte de cara al desenvolupament de la societat.

Quan Jesús demana als seus deixebles que no impedeixin als nens d’apropar-se-li, i, més encara, quan els beneeix i els acull als seus braços, està dignificant l’ésser humà en tots els seus estadis. Anant contracorrent, doncs, i seguint la seva línia de pensament, Jesús s’erigeix com a defensor d’aquells que estan en inferioritat de condicions i que solen ser menyspreats en la seva pobra humanitat.

Lamentablement, després de vint segles, no és que hàgim millorat gaire. Massa vegades hem de sentir a parlar de nens falsament madurats com a soldats; o lamentablement prostituïts, víctimes d’abusos de totes menes; o treballant en condicions infrahumanes. Nens que no han pogut viure la seva infantesa, obligats a entrar dins la misèria del comerç, de l’odi, de la desesperació. L’escena de Jesús, doncs, esdevé exigència ètica que ens empeny a construir un món més just per a tothom.

Amb tot, sembla que el Mestre no en té prou d’usar els infants com a demanda d’acolliment i de justícia, sinó que, en les seves paraules, aquests menysvalorats s’erigeixen com a protagonistes prioritaris en el món nou que s’instaura. Per a mostrar-ho d’una manera clara i simbòlica, Jesús crida un infant i el posa enmig d’ell i els seus deixebles. El gest profètic no passa desapercebut. Aquell infant està prenent el lloc que correspon al mestre, a l’home important, a l’autoritat. De nou, les coordenades evangèliques s’expressen a través d’una antítesi: el que per a la societat és petit és gran per a Déu.

Tampoc no passa desapercebut el context d’aquesta escena. Els deixebles han preguntat a Jesús qui és el més important en el Regne. Es nota aquí la gran distància entre el pensament humà, tothora àvid de grandesa i de prestigi, i el pensament diví, que s’expressa en termes de senzillesa i d’humilitat. La catequesi de Jesús és clara: «Si no torneu a ser com els infants, no entrareu pas al Regne del cel» (Mt 18,3). Evidentment que Jesús no ens invita aquí a un infantilisme ingenu i irresponsable. Per contra, hem de ser com un infant, és a dir, esdevenir —lliurement i com un acte de donació—, més senzills i humils, tot vivint la netedat del cor, a semblança d’aquells petits i menyspreats que no tenen més qualitat que la de ser escollits per la seva pròpia petitesa.

Saber-se estimat per Déu, no per les pròpies qualitats sinó per la seva gran misericòrdia, és signe d’haver copsat el gran do de l’Evangeli. Qui viu així mai més no podrà sentir-se decebut, perquè sap que la seva felicitat rau en la confiança plena: la del fill que se sent estimat pel Pare del cel. Aquesta llibertat d’esperit és la millor preparació per entrar en el misteri d’Amor que celebrem durant aquest temps de Nadal.

Ben vostre,

† Joan PLANELLAS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat


REDACCIÓ29 Novembre, 2020
Francesc-Roig.jpg

Francesc Roig renova mandat al capdavant de Càritas Catalunya, per la qual cosa continuarà sent el seu president 4 anys més. El passat 4 de novembre es van traslladar les 3 candidatures més votades a la Conferència Episcopal Tarraconense (CET). D’aquesta forma i recomptant els vots de les 10 Càritas diocesanes de Catalunya, Francesc Roig va ser prorrogat com a president per Joan Planellas, president de la CET.

Inspector d’educació i Inspector en Cap als Serveis Territorials del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya a Tarragona, Francesc Roig ha estat director de Càritas Diocesana de la capital del Tarragonès entre els anys 2010 i 2018 i vocal de la Junta Directiva de la Taula d’entitats del Tercer Sector Social de Catalunya, entre altres càrrecs.

En relació amb el seu renovat mandat, Roig ha declarat: “És hora d’afrontar amb valentia l’ideari d’horitzons compartits, de solcar onades de pobresa crescuda en l’enganyosa comoditat. És l’hora de donar la mà sense debilitats, amb energia convincent, perquè els qui ho han perdut gairebé tot no se sentin nàufrags de l’amor fratern. I ho volem fer amb tots els companys de viatge, estimulats constantment per l’esperança, per la ferma voluntat de no deixar-nos vèncer per les dificultats i l’impuls imprescindible per endegar nous reptes”.

PUBLICITAT


REDACCIÓ25 Octubre, 2020
joan_planellas.jpg

Mentre la nostra relació amb Déu no superi els nostres interessos —«et dono perquè tu em donis»—, no passarem mai el llindar del misteri de Déu. El Déu de Jesucrist és un Déu gratuït i vol que les relacions amb ell siguin gratuïtes. A més, la relació que no s’obre al seguiment no duu a port. Déu és «algú», no una força original ni un primer àtom. És «algú» amb qui hom es pot relacionar personalment.

Precisament, Jesucrist ens ha revelat que Déu és Pare amorós i misericordiós. Per Jesucrist i en el seu Esperit som fills de Déu. Ell ens diu: «Quan pregueu digueu: Pare nostre que esteu en el cel…» Fins que hom no es deixa il·luminar per aquesta llum, Déu resta sempre el gran desconegut, per més eloqüents que siguin els discursos sobre Déu.

L’activisme i la disbauxa de paraules han fet molt de mal a la fe, perquè no deixen lloc al diàleg filial, cert, tranquil i tendre. Però igualment fa mal voler-ho solucionar tot amb pregàries que es desentenen de l’entorn. És una escapatòria de la vida real, que és social per voler de Déu. Jesucrist ens fa pregar «Pare nostre» i no pas «Pare meu», amb tota l’extensió i el pes que porta l’adjectiu «nostre». La pregària cristiana no tracta de captar l’atenció de Déu. Com diu Jesús, «bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat abans que li ho demaneu» (Mt 6,8). La pregària, més aviat està ordenada a centrar la nostra atenció en Déu. D’aquí que les paraules que diem quan preguem, més que revelar a Déu els nostres sentiments, els purifiquen.

Per a poder viure el que acabem d’expressar, en la majoria d’ocasions és necessari un bon acolliment i acompanyament espirituals. En la Carta Pastoral de la passada Quaresma afirmava la necessitat que les noves generacions puguin viure a un nivell personal i concret aquella relació fraternal de Jesús amb els deixebles, o la mateixa experiència d’acceptació i d’acolliment que van viure Mateu, Zaqueu, Nicodem o la dona samaritana per part de Jesús. El Bon Pastor és aquell que crida cada una de les seves ovelles pel seu nom (Jn 10,3). El cristià ha rebut també un nom: el nom del baptisme per mitjà del qual ha estat acceptat a la casa de l’Església; casa on s’hauria de trobar acollit al llarg de tota la vida.

A voltes, a les parròquies es fa difícil oferir aquest acolliment i acompanyament en la seva totalitat. D’aquí que hàgim creat un Secretariat per a l’Acompanyament, per tal d’ajudar en aquesta comesa. També, he manifestat la conveniència que en l’àmbit de la nostra arxidiòcesi es potenciïn determinats llocs on, amb una Església de portes obertes, en qualsevol moment de la jornada hom hi pugui trobar aquell escalf que els primers deixebles van trobar en Jesús. En aquest sentit, per exemple, desitgem portar vida consagrada al santuari de la Serra de Montblanc. En altres temples ja té lloc aquest acolliment, com a l’església de Sant Antoni de Pàdua de Tarragona. Però encara es vol potenciar més. Dimarts vinent, dia 27 d’octubre, a les 7 de la tarda, beneiré al costat d’aquest temple una petita capella de pregària i d’adoració perpètua al Santíssim Sagrament. L’objectiu és que estigui oberta dia i nit. A més de l’acompanyament espiritual que hi fan els mossens i altres laics al llarg de cada dia, es disposarà d’aquest espai de recolliment i de pregària per tal que, en qualsevol moment hom pugui trobar-se amb el Senyor. Preguem pel bon encert d’aquesta iniciativa eclesial.

Ben vostre,

Joan PLANELLAS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

 


REDACCIÓ27 Juliol, 2020
arquebisbe_joan2.jpg

Joan Planellas és l’arquebisbe de Tgna

L’Arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, ha fet alguns canvis parroquials. El passat 21 de juliol va designar als següents prelats:

–Mn. Josep Masdéu Aymamí, rector in solidum i moderador de la Parròquia de Sant Pere i Sant Pau de Tarragona (continua com a rector de la Parròquia de Sant Fructuós de Tarragona, i rector in solidum i moderador de les parròquies de Sant Pere Apòstol de Perafort i de Sant Sebastià de Puigdelfí).

–Mn. Yesid Fernando Vásquez Acosta, rector in solidum de la Parròquia de Sant Pere i Sant Pau de Tarragona (continua com a rector in solidum de les parròquies de Sant Pere Apòstol de Perafort i de Sant Sebastià de Puigdelfí i com a vicari de la Parròquia de Sant Fructuós de Tarragona).

–Mn. Joan Àguila Chavero, rector de la Parròquia de Santa Maria de Vallmoll (continua com a rector de les Parròquies de Sant Joan Baptista, de Sant Antoni Abat i de la Mare de Déu del Carme de Valls, i encarregat de l’església de Sant Mateu de Miramar).

–Mn. Antonio Rodríguez Moreno, rector de la Parròquia de Sant Bartomeu de Roda de Berà (continua com a vicari de la Parròquia de Sant Salvador del Vendrell).

–Mn. Joaquim Gras Minguella, rector de la Parròquia de Sant Jaume Apòstol de Creixell (continua a rector de les parròquies de Sant Pere Apòstol de Torredembarra i de Sant Joan Baptista de Clarà).

–Mn. Joan M. Ferrer Calvo, rector de les parròquies de Santa Maria Magdalena de la Nou de Gaià i de Sant Miquel Arcàngel de Vespella de Gaià (continua com a rector de les parròquies de Santa Maria de la Pobla de Montornès i de Santa Maria de Salomó, com a encarregat de l’església del Sagrat Cor de Jesús de Vistabella i com a vicari de la Parròquia de Sant Francesc d’Assís de Tarragona).

–Mn. Joan Miquel Bravo Alarcón, rector in solidum i moderador de la Parròquia de Sant Salvador de Tarragona (continua com a rector in solidum i moderador de les parròquies de Santa Maria Assumpta de Bonavista, de Santa Tecla de Campclar, de Sant Josep Obrer de Torreforta i de Sant Sebastià de la Canonja).

–Mn. Jordi Díaz Moix, rector in solidum de la Parròquia de Sant Salvador de Tarragona (continua com a rector in solidum de les parròquies de Santa Maria Assumpta de Bonavista, de Santa Tecla de Campclar, de Sant Josep Obrer de Torreforta i de Sant Sebastià de la Canonja, com a rector de les parròquies de Santa Maria de la Secuita, de Sant Roc de l’Argilaga, de Sant Jaume Apòstol dels Garidells, i encarregat de l’església dels sants Fructuós, Auguri i Eulogi de les Gunyoles).

–Mn. Agustí Ayats Badia, rector in solidum de la Parròquia de Sant Salvador de Tarragona (continua com a rector in solidum de les parròquies de Santa Maria Assumpta de Bonavista, de Santa Tecla de Campclar, de  Sant Josep Obrer de Torreforta i de Sant Sebastià de la Canonja).

–Mn. Clemente Lucena Gómez, rector in solidum de les parròquies de Santa Maria Assumpta de Bonavista, de Sant Sebastià de la Canonja, de Santa Tecla de Campclar, de Sant Josep Obrer de Torreforta i de Sant Salvador de Tarragona.

–Mn. Joan Cañas Coch, rector de les parròquies de Sant Joan Baptista del Catllar i de Sant Salvador dels Pallaresos (continua com a rector de la Parròquia de Sant Pau de Tarragona).

–Mn. Josep Queraltó Serrano, rector de la Parròquia de Santa Margarida de la Riera de Gaià (continua com a rector de la Parròquia de Santa Maria de la Catedral).

–Mn. Jaume Gené Nolla, rector de la Parròquia de la Santíssima Trinitat de Tarragona (continua com a rector de la Parròquia de Sant Martí d’Altafulla).

–Mn. Szymon Welka, capellà de l’església de la Mare de Déu de la Mercè d’Escaladei (continua com a rector de les parròquies de Santa Maria de Cornudella de Montsant, de la Nativitat de la Mare de Déu de la Morera de Montsant, de Sant Pere de Poboleda i de Santa Maria de Siurana).

–Mn. Magí Mejías Sendra, vicari de les parròquies de Sant Pau de Tarragona, de Sant Joan Baptista del Catllar i de Sant Salvador dels Pallaresos.

–Mn. Robert Otaba Mumbal, vicari de la Parròquia de Santa Maria la Major de Montblanc i al servei de l’arxiprestat de la Conca de Barberà, i capellà adjunt de l’Hospital de Sant Joan de Reus.

–Mn. Raimon Mateu i de la Casa, diaca al servei de les parròquies de l’Assumpció d’Alcover, de Sant Pere ad Vincula de Mont-ral, de Sant Andreu de Farena, de Santa Úrsula del Milà, de Santa Maria Magdalena de la Masó, de Sant Nicolau de la Riba, de Sant Salvador de Picamoixons i de Sant Simó de Fontscaldes.

–Mn. Josep Manuel González Álvarez, diaca al servei de les parròquies de Sant Miquel Arcàngel de Mont-roig del Camp i de Sant Joan Baptista de Vilanova d’Escornalbou.

-Mn. Andreu Figueras Paz, diaca al servei de les parròquies de Sant Esteve Protomàrtir de Vila-seca i de Santa Maria del Mar i de Sant Ramon Nonat de Salou.

–Dr. Miquel Sanchis Bernabeu, delegat diocesà per a la pastoral de la Salut i les persones amb necessitats especials.

–Mn. Lluís Simón Pascual, llicència per a desenvolupar el ministeri d’exorcista a nivell diocesà.

–Mn. F. Xavier Morell Rom, secretari adjunt i notari per a les causes matrimonials del Tribunal Metropolità de Tarragona.

 


REDACCIÓ19 Juny, 2020
foto_3660467.jpg

 L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, demana “una revisió profunda” sobre la situació de la gent gran i crida a recuperar “el cicle de solidaritat entre els nostres avis, pares i fills, i no deixar-los simplement mal aparcats en un voral dels nostres geriàtrics”.

L’arquebisbe Planellas, en roda de premsa

En la carta dominical d’aquesta setmana, Planellas constata que la COVID-19 ha tret a la llum el “patiment” de molts avis en residències que, critica, “han nascut com un simple negoci” en alguns casos. L’arquebisbe també apunta que la pandèmia ha fet que alguns d’ells morissin “literalment abandonats”.

Planellas ha insistit que no té “ànim de generalitzar” ni de “menystenir l’altruisme d’institucions i de determinades fundacions -algunes d’elles religioses-“, però ha afirmat que cal constatar que “força residències han nascut com un simple negoci”. “Fins i tot els mitjans han publicat que n’hi ha que pertanyen a fons anomenats voltor, que cotitzen a la borsa i estalvien tot el que poden en les cures”, ha assenyalat.

“A l’hora de la veritat, la nostra societat opulenta i del benestar, lligada al mateix temps a una baixada de la natalitat, a una cultura urbana i a l’emancipació de les generacions joves, ha anat trencant el cicle natural de la solidaritat generacional. Aquest trencament ha comportat a vegades confinar en geriàtrics la nostra gent gran, després d’haver-los espremut”, ha alertat.

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter