Arxius de Joan Planellas | Diari La República Checa

REDACCIÓ19 Juny, 2022
joan_planellas.jpg

La Covid-19 continua entre nosaltres. Les infeccions i els contagis per coronavirus continuen produint-se. És cert que la gravetat ha anat disminuint, sobretot per a aquells que estan vacunats. L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, ha donat positiu.

L’arquebisbe Joan Planellas

La seva agenda es veurà afectada durant el període que, per un acte de responsabilitat personal i social, haurà de confinar-se. Per aquesta raó, s’ha ajornat la inauguració de les dues sales remodelades del Museu Diocesà de Tarragona, prevista per aquest dilluns.

El director del Museu, Andreu Muñoz, també ha donat positiu.

PUBLICITAT










REDACCIÓ13 Abril, 2022
joan_planellas.jpg

Benvolguts i benvolgudes, Incerta glòria és el títol —manllevat a Shakespeare— de la novel·la que Joan Sales va dedicar a la Guerra Civil del nostre país, un títol que es pot extrapolar a qualsevol conflicte bèl·lic, també al que té lloc a Ucraïna. S’ha parlat molt d’aquesta guerra i se n’han analitzat les causes. Però aquí voldríem fer esment del paper que hi pot haver tingut el fet religiós —no de manera explícita— en el conflicte. Vagi per endavant la condemna sense pal·liatius de qualsevol guerra i d’aquesta en concret: el fet de voler entendre un conflicte no significa justificar-lo.

Europa s’ha construït històricament al voltant de la religió cristiana fins a l’època moderna. Les divisions del cristianisme s’han convertit simultàniament en divisions socials i polítiques, moltes vegades emprades per interessos partidistes. No és possible il·lustrar aquí totes aquestes divisions, però sí fer referència a la que afecta a Ucraïna i Rússia. Ambdues són de religió cristiana ortodoxa, però tota la part occidental d’Ucraïna —la més propera a Polònia—, és de confessió catòlica, encara que de ritus bizantí.

Vagi per endavant la condemna sense pal·liatius de qualsevol guerra i d’aquesta en concret: el fet de voler entendre un conflicte no significa justificar-lo

Això explica també que els desplaçats ucraïnesos per causa d’aquesta guerra hagin estat tan ben acollits pels polonesos, majoritàriament catòlics. La resta són de confessió ortodoxa. Ara bé, la part més oriental —sobretot la zona del Donbass— pertany directament al patriarcat de Moscou. La resta, fins fa poc temps, depenien de Kíiv, però també gairebé majoritàriament units a la Patriarquia de Moscou. Amb tot, el govern de Kíiv, enfrontat al Kremlin aquests darrers anys, va dur a terme una intensa campanya per separar-se de Moscou, convidant les parròquies, amb promeses d’ajuts econòmics, a constituir una Església nacional Ucraïnesa. Això gairebé provocà un cisma entre els patriarques de Constantinoble i de Moscou, perquè el primer havia cedit als desitjos d’una Església ortodoxa ucraïnesa. Val a dir que per a Moscou, Kíiv seria equivalent al significat de Jerusalem per al cristianisme global. D’aquí que el patriarca Kiril de Moscou s’hagi referit als que s’oposen a la unitat històrica de Rússia i Ucraïna com «forces del diable».

Per una banda Rússia és Europa, però per altra banda Rússia encarna el totalitarisme, contra el qual Europa ha lluitat sempre

Però amb aquesta guerra bona part de la població ucraïnesa, per motius socioreligiosos, encara que sigui eslava, ha acabat no depenent de Moscou, sinó de Roma o directament de Kíiv. Ara esdevé extremadament difícil ser cristià ortodox a Ucraïna i tenir com a màxima autoritat un patriarca rus.

Per una banda Rússia és Europa, però per altra banda Rússia encarna el totalitarisme, contra el qual Europa ha lluitat sempre. I, per contra, Rússia no tolera d’Occident el relativisme i el «secularisme militant», que, segons el metropolita Hilarion Alfeyev, considerat el número dos de l’Església ortodoxa russa, «és molt més perillós del que va suposar l’ateisme militant de l’antiga Unió Soviètica».

Ucraïna i Occident han comès molts errors polítics, però Europa no pot renunciar a la defensa de la llibertat enfront de la tirania

Ucraïna i Occident han comès molts errors polítics, però Europa no pot renunciar a allò que ha constituït la seva història bimil·lenària: la defensa de la llibertat enfront de la tirania. Dir això no és en absolut un al·legat en favor de la guerra, sinó de la negociació i del diàleg. Perquè, quan és fruit d’una guerra, la glòria de la victòria és sempre incerta; tan sols la glòria de la pau autèntica és duradora.

Que la Pasqua de la resurrecció del Senyor que celebrem avui els cristians catòlics i la que celebraran diumenge vinent els cristians ortodoxos ens porti a la glòria d’aquesta pau. Santa Pasqua!

† Joan PLANELLAS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat


REDACCIÓ14 Novembre, 2021

Tots nosaltres voldríem que aquest temps de Sínode fos un moment de coneixement mutu i de diàleg profund. Però per a gaudir-ne hem d’aprendre a crear espais de conversa. I perquè hi hagi conversa és tan important escoltar des del silenci interior com parlar des de la pròpia identitat, dues accions que a priori semblen més fàcils del que són.

L’escolta demana una actitud honrada i responsable de creure que l’altre, estimat i valorat per Déu, és també ben important per a mi; reclama pobresa espiritual per a saber entendre que el contingut que ell em comunica, sovint ben allunyat de la meva raó, conté una riquesa que no puc deixar escapar. Potser tenim tendència a sobrevalorar-nos i massa poc recordem les paraules sempre interpel·lants del Nou Testament: «Amb tota humilitat, considereu els altres superiors a vosaltres mateixos» (Fl 2,3). Buidar-nos de tot el bagatge que portem a dins, amb senzillesa i simplicitat de cor, ens fa aptes per escoltar atentament el germà que se’ns atansa.

En l’art de la conversa, però, no n’hi ha prou amb l’escolta, sinó que se’ns demana una paraula de part nostra. La parla és un dels dons més elevats que Déu ha regalat a la humanitat, perquè, en gran mesura, la nostra interioritat s’expressa a través d’ella. Els seus efectes beneficiosos són exaltats pel savi: «Una bona resposta dóna alegria: una paraula oportuna, que n’és, d’agradable!» (Pr 15,23). I tanmateix la paraula amaga molts paranys. Podem utilitzar-la superficialment parlant per parlar, potenciant les pròpies idees i subjectivitats per damunt de la recerca de la veritat, projectant com una càrrega les nostres insatisfaccions. Fins i tot, podem mentir sobre notícies o esdeveniments que afecten la vida d’altres persones, les avui penosament conegudes com a fake news.

La parla que necessitem per a construir un diàleg fructífer exigeix evitar tots aquests esculls i concentrar-nos en un exercici de domini interior i d’intel·ligència elegant. El missatge que volem comunicar ha de ser, abans de res, coherent amb els sentiments del Crist, i arribar als altres mai des de la imposició, sinó des de la llum atractiva de la veritat. Si abans de pronunciar una paraula ens aturéssim a intuir l’efecte que aquesta pot causar, no modificaríem més d’una vegada la nostra expressió? Àdhuc davant la possible mala educació de l’altre, la nostra ha de ser una resposta ponderada i equilibrada, disposada a continuar oferint misericòrdia i pau, l’única veu que Déu coneix i accepta. Diu l’Apòstol: «Que de la vostra boca no surtin mai paraules dolentes, sinó tan sols aquella paraula que serveixi per a edificar els altres en allò que convingui i faci bé als qui l’escolten» (Ef 4,29). Abans de res, hem de fer madurar una consciència clara que la nostra expressivitat té com a interès i finalitat fer bé als qui ens escolten, tot edificant el Regne de Déu.

Des d’aquí entendrem que allò que més ens interessa és la llum que l’Esperit ens vulgui regalar en cada moment. Serà ell qui ens ensenyi a construir dia a dia la família dels creients, amb el testimoniatge d’unitat que el món espera de tots nosaltres.

Ben vostre,

† Joan PLANELLAS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat


REDACCIÓ25 Juny, 2021

Dimarts vinent l’Església celebra la solemnitat dels dos grans apòstols de la fe, sant Pere i sant Pau, columnes de l’Església.

Els temps d’avui no són més fàcils dels que van viure aquests dos grans apòstols. Són temps difícils per a la nostra Església. I això es constata a casa nostra: la situació de les nostres famílies, que cada vegada han esdevingut menys un espai d’evangelització, l’abandó de la pràctica religiosa, la gent que es troba cansada de tot…

En aquest marc, l’Església ha de fer front a dues situacions: primer ha de retrobar-se ella mateixa per a ser fidel al nostre temps i a l’Evangeli, i, en segon lloc, ha d’enfrontar-se a un canvi de cultura. Tot aquest canvi se’ns fa costerut, perquè aquesta crisi ha provocat que molta gent sortís de l’Església quan precisament era el moment que es necessitava més per a fer front a la nova situació.

I quin camí de sortida tenim? Doncs, abans de tot, anar-nos desprenent de tot allò no evangèlic que a través dels temps s’ha anat agafant: potència, poder, clericalisme, hipocresia…, amb la greu dificultat que mentre la primitiva Església —la de Pere i Pau— intentava viure i comunicar l’Evangeli en un clima de novetat, molts dels nostres contemporanis n’estan de tornada.

Però, malgrat tot, hem d’anar recordant que l’Església és portada pel Senyor i ell estarà enmig nostre fins a la fi dels temps. Dins una visió de fe segur que ens en sortirem. Per aquest motiu, permeteu-me que us digui que l’Església no la coneixem prou. Ens hem dedicat a criticar-la i no sabem ben bé què és l’Església. Tanmateix, conèixer i estimar l’Església és essencial, perquè la vida cristiana es dona dintre l’Església. La nostra fe ha de ser personal, conscient, interioritzada, però no individualista sinó eclesial: neix a la comunitat i necessita d’aquesta comunitat. Aquí hi ha el gran ressort per sortir de la crisi: viure de la fe, però de la fe que es viu en l’Església. I en aquest viure en l’Església hi ha l’estímul per continuar endavant: la celebració comunitària de la fe, la correcció fraternal, el testimoniatge dels germans…, malgrat les febleses i misèries que a voltes, en major o menor grau, tots portem a la motxilla.

El mateix mossèn ha d’estar al servei d’aquesta acció comunitària de l’Església. I quan no ho fa perd el temps. Ell, enmig de la comunitat, és el qui serveix tot representant el Crist, cap de l’Església: «Jo et batejo», «jo t’absolc», «que us beneeixi…». Però ell, tot fent un veritable servei d’acompanyament, no és qui decideix pels altres, ni acumula els carismes de la comunitat, sinó que la seva tasca és precisament la de desvetllar-los enmig del poble sant de Déu, esdevenint el «ministre de la inquietud», cosa que vol dir suscitar en els altres la febre del servei eclesial i sostenir-los quan el cansament o el desànim els tempten a abandonar-lo.

Si ho creiem realment així, aleshores, fonamentats en la roca de la fe apostòlica dels nostres grans apòstols, l’Església «tornarà a néixer» en el cor dels creients, com afirmava Romano Guardini (Sentido de la Iglesia, San Sebastián 1958, 23), amb una experiència positiva de comunitat eclesial.

† Joan PLANELLAS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

 


REDACCIÓ3 Juny, 2021
Càritas-Diocesana-de-Tarragona2-1280x960.jpg

La crisi originada pel coronavirus ha obligat a Càritas de Tarragona a augmentar el nombre d’ajuts bàsics en un 45%. En xifres numèriques, l’entitat ha destinat uns 834.000 euros a proporcionar aliments i a cobrir les necessitats de 21.329 persones, el que es pot traduir en 8.236 llars. En general el nombre d’usuaris de Càritas ha augmentat considerablement, ja que la pandèmia -segons afirmen des de l’agrupació cristiana- ha empitjorat la desigualtat i vulnerabilitat d’una gran part de la societat. Així s’ha exposat aquest matí durant la presentació de la memòria de Càritas en aquest 2020.

En relació amb el perfil de persones que s’adrecen a Càritas, el 70% són dones i el 21% són persones en solitud. La franja d’edat més repetida se situa entre els 30 i els 64 anys (77%), encara que un 10% són majors de 65. Les nacionalitats més comunes són l’espanyola (43%), la marroquina (24%) i les de Sud-amèrica (24%). El més destacable és l’augment de persones espanyoles que han estat ateses, segurament a causa dels nombrosos ERTO.

Un altre aspecte important és que el 19% de les persones que s’han adreçat a Càritas són immigrants en situació no regularitzada, ciutadans que -per tant- no poden gaudir de tots els seus drets i prestacions. D’altra banda, un 23% dels usuaris no tenen una llar pròpia, havent d’ocupar il·legalment habitatges, rellogant o sent acollits per altres famílies.

PUBLICITAT

Mons. Joan Planellas

Càritas ha hagut d’incrementar les despeses a causa de la pandèmia (2.485.181 euros). De fet, tot i augmentar els ingressos fins als 2.457.775 euros, el resultat de l’exercici ha comportat pèrdues de 27.405 euros. El director Càritas a Tarragona, Salvador Grané, acompanyat de l’arquebisbe, mons. Joan Planellas, ha posat en relleu la constància de l’ONG malgrat la situació epidemiològica, la qual ha impossibilitat la feina de molts voluntaris de sectors de risc.

Salvador Grané

Grané ha reivindicat 4 àmbits a millorar per part de les administracions públiques: en primer lloc la inserció laboral de moltes persones migrants, les quals es troben en situacions molt precàries; també ha reclamat una fiscalitat progressiva i justa que redueixi la desigualtat i la pobresa en la nostra societat; alhora, ha destacat la necessitat de garantir habitatges socials per als ciutadans més vulnerables; finalment, ha reblat per una agilització dels tràmits d’ajuts i, especialment, dels immigrants no regularitzats. “A la societat li demano que continuï sent igual de solidària que aquest 2020”, ha conclòs.

VÍDEOS



REDACCIÓ23 Maig, 2021

«L’Esperit Sant […] és Senyor i infon la vida». Aquestes paraules, extretes de la professió de fe del Concili de Constantinoble de l’any 381 i que resem en l’anomenat Credo llarg de la missa, ens ajuden a entrellucar què volem dir quan els cristians afirmem que creiem en l’Esperit Sant. Ell és Senyor, és a dir, és Déu com el Pare i el Fill.

Precisament, per aquest motiu, ell obra en la nostra vida infonent-nos la vida veritable. A més, l’Esperit Sant obra en l’amor recíproc dels fidels, com a Esperit d’amor i de comunió fraternals. Ell ens fa viure la joia de l’Evangeli, tot i les contrarietats i dificultats de l’hora present, agreujades per la pandèmia. Ens convé de recordar-ho vivint, com vivim, temptats de pessimisme pels quatre cantons.

Sant Pau, des de la presó, escriu una Carta als cristians d’Àsia Menor perquè la facin passar entre ells. La Carta és coneguda amb el nom d’Epístola als Efesis. Avui, que és Pasqua granada, en transcric un petit fragment que l’Apòstol tramet en forma de pregària i que em plau especialment: «Prego [al Pare] que, per la riquesa de la seva glòria, consolidi amb la força del seu Esperit allò que sou en el vostre interior; que, per la fe, faci habitar el Crist en els vostres cors» (Ef 3,16-17).

La petició que sant Pau fa al Pare és bona per a fer-la avui, quan el mot decepció s’ha fet un tòpic i la por, com la humitat, ens va penetrant fins al moll dels ossos. Que el Pare «consolidi amb la força del seu Esperit allò que sou en el vostre interior». Que sapiguem superar les pors: la por a la societat i a les persones que no pensen com nosaltres; la por a la veritat nua, encara que ens dolgui; la por a la fidelitat i a un compromís per a tota la vida; la por a perdre el bon nom; la por que l’altre em passi al davant; la por a ser més pobres quan veiem les necessitats dels altres; la por a caure malalts; la por a pensar que no podem entendre’ns ni dins la mateixa Església…

Que el Pare «consolidi amb la força del seu Esperit allò que sou en el vostre interior». El Pare no ens estalviarà de passar per aquestes pors, com no va estalviar-les al seu Fill, però en elles ens dóna el seu Esperit, que és principi de vida. En el fracàs més absolut ens vivifica, ens aixeca de la pols i ens encoratja per a posar-nos a caminar de nou.

Hi ha un passatge de sant Basili de Cesarea, escrit l’any 375, tal volta un dels més bonics i profunds de tota la teologia cristiana, que descriu l’acció de l’Esperit en el creient. Comenta com l’Esperit eleva els cors de tal manera que els fa participants de la naturalesa divina, vivint i assaborint ja en aquest món la vida de Déu. En transcric un fragment clau: «Ell eleva els cors, condueix de la mà els febles i porta a la perfecció els proficients. Ell, il·luminant els purificats de tota màcula, els converteix en espirituals per la comunió amb si mateix. I així com els cossos polits i lluents, quan els toquen els raigs lluminosos, esdevenen encara molt més brillants i sembla que escampin llum d’ells mateixos, també les ànimes que porten l’Esperit i són il·luminades per l’Esperit, esdevenen elles mateixes espirituals i comuniquen la gràcia als altres. D’aquí ve que […] perseveris en Déu, que t’assemblis a Déu i —cosa sublim sobre tota comparació— arribis a fer-te Déu» (Sobre l’Esperit Sant, 9,23).

Posem-nos, doncs, a caminar. I, encara que les coses marxin igual o pitjor, tenim l’Esperit que el Pare ha vessat en nosaltres, que ens comunica vida i joia per a no aplanar-nos i poder continuar endavant. «Crec en l’Esperit Sant, que és Senyor i infon la vida.» Santa Pasqua de Pentecosta!

† Joan PLANELLAS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

 


REDACCIÓ18 Març, 2021

Una setmana més continuem glossant i comentant el document dels bisbes de Catalunya, Esperit, cap on guies les nostres Esglésies? amb motiu del vint-i-cinquè aniversari del Concili Provincial Tarraconense. Avui volem fer esment de tot el treball de promoure vocacions en la vida de la nostra Església.

En el document, els bisbes «fem una crida als joves perquè descobreixin el Crist, amic i salvador, i s’atansin al pròxim, com ho va fer el bon samarità (vegeu Lluc 10,25-37)». «Les grans energies d’amor que tenen els joves emergeixen quan són tocats per la paraula i els gestos de Jesús i per la Paraula misericordiosa de Déu, rebuda en la pregària. Per això tot allò que concerneix els joves —la pastoral juvenil i la pastoral de les vocacions— ha de ser promogut i necessita l’acollida i el suport de tota la comunitat eclesial.»

L’exercici de l’apostolat esdevé ben variat per part dels membres de tot el Poble sant de Déu. «La presa de consciència d’aquesta responsabilitat neix del baptisme i de la confirmació», afirma el papa Francesc (EG 102), i fa esdevenir veritables deixebles missioners. En aquest marc comú de vida cristiana i de tasca evangelitzadora, pot haver-hi una multiplicitat de ministeris i serveis, però convé que alguns d’ells sentin la crida a una vocació més específica, com el ministeri sacerdotal o la vida consagrada.

Avui l’Església celebra el Dia del Seminari. El lema d’enguany és «Pare i germà, com sant Josep». Es vol reflectir la figura de sant Josep en els mossens, en un any en el qual aquest sant ha pres un major protagonisme, en haver declarat el Papa «l’any de sant Josep». Com ell ho va saber fer amb Jesús, també els mossens són enviats a tenir cura de la vida de cada persona, amb el cor d’un pare, sabent, a més, que cada un d’ells és el seu germà.

El nombre de vocacions al ministeri sacerdotal resta baix però més aviat estable, mentre que el nombre de preveres i de religiosos i religioses és netament inferior al de 1995, quan va tenir lloc el Concili Tarraconense. Però, més que entrar en valoracions sociològiques, voldria subratllar avui el doll de gràcia que és per a les comunitats cristianes la presència de preveres i diaques. No fa gaires dies, un membre que va participar en el Concili Tarraconense de 1995 em parlava del silenci que es va fer a l’aula conciliar de Sant Cugat del Vallès, a la primavera de l’any 1995, quan hi va intervenir el bisbe auxiliar emèrit de Barcelona, Ramon Daumal, que en aquells moments tenia 83 anys. Amb veu clara i càlida va deixar entreveure com el sacerdoci havia cisellat la seva vida. Les seves paraules feien flaire d’una humanitat exquisida, de fe i d’amor a l’Església i al món. Des del zenit de la seva vida, s’hi descobria el batec d’un cor jove. Per això els va dir: «L’Església és de Jesucrist. L’Església ens supera en el temps i en l’espai; no la portem els homes, la condueix la presència de l’Esperit.»

Arreu de les nostres ciutats, pobles i barris, com el llevat enmig de la massa, hi són presents uns homes cridats per Déu al servei de l’Evangeli, els quals, a voltes amb veu forta, d’altres, en canvi, mig tremolosos, van dient: «Aquest és el meu Cos», «Aquesta és la meva Sang», «Jo et perdono, en el nom del Pare, i del Fill, i de l’Esperit Sant», «Convertiu-vos, l’hora de Déu ja ha arribat», «Feliços els pobres, els pacificadors, els nets de cor, els perseguits per causa de la justícia…». El Dia del Seminari, més que un ball de números, és una invitació a totes les comunitats a sentir com a pròpia la missió ministerial dels preveres i diaques. Com s’ha dit, la primera paraula la té l’Esperit; però, com bé sabem, la segona o la quarta és a les nostres mans, i sense la nostra aportació no hi haurà una nova primavera de vocacions per a l’Església.

† Joan PLANELLAS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat


REDACCIÓ2 Març, 2021

Des de fa unes setmanes que glossem el document publicat el mes passat pels bisbes de Catalunya, Esperit, cap on guies les nostres Esglésies? Avui hi constatem com «l’acolliment ha de ser una de les notes característiques de l’Església i dels seus pastors. La pedra de toc de tota acció pastoral és la misericòrdia».

Convé que l’Església es distingeixi per la seva capacitat d’acollida de tota persona, especialment si es troba en dificultats. Potser no podrà resoldre els seus problemes, però el qui sofreix ha de trobar l’escalf de l’amistat que no humilia, sinó que acull fraternalment. Acolliment vol dir rebre algú que es presenta, especialment admetre’l a la nostra companyia.

Es tracta d’una actitud humana, no pas exclusiva dels cristians, però que per a nosaltres té unes motivacions profundes. Jesús ha dit: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats» (Mateu 11,29). Si l’Església és signe de la presència de Jesús, no pot fer altrament.

L’acollida no ha de limitar-se a un tret que sigui merament de la comunitat. És cada una de les persones, les pedres vives que edifiquen la comunitat, que han de ser acollidores. En un poble, en un veïnat, en un bloc de pisos on hi ha cristians, no hi hauria d’haver ningú, sigui qui sigui, que s’hagués d’empassar el seu dolor tot sol. El papa Francesc, en el missatge per a la Quaresma d’enguany, entre altres coses, ens diu: «Viure una Quaresma de caritat vol dir tenir cura dels qui es troben en condicions de patiment, abandonament o angoixa a causa de la pandèmia de COVID-19. En un context tan incert sobre el futur, recordem la paraula que Déu adreça al seu servent: “No tinguis por, que jo t’allibero” (Is 43,1); oferim amb la nostra caritat una paraula de confiança, perquè l’altre senti que Déu l’estima com un fill.»

La relació de situacions de soledat és inacabable. Afirmem els bisbes, en el document esmentat, tot rememorant passatges clau del Concili Tarraconense: «Tothom qui s’acosti o entri a les nostres parròquies i comunitats ha de poder sentir l’escalf del Bon Pastor, que comprèn i coneix les persones que troba o que el venen a trobar (vegeu Joan 10,14-15). Els qui demanen rebre un sagrament, els qui passen pel tràngol de la malaltia i de la mort i demanen ajuda i consol, els qui es troben en situacions complexes i demanen una paraula de vida, allunyada de tot judici (separats, divorciats, divorciats amb una segona unió, famílies monoparentals…), a tots ells ha d’arribar l’acolliment de l’Església, mare de misericòrdia. Els sagraments han de ser administrats i rebuts en un marc d’acolliment i respecte, evitant tota burocràcia, també en les formes i en el tracte de les persones.» De necessitats d’acollida en surten més: des de proporcionar espais destinats a trobades de joves per al diàleg i la pregària fins a l’acollida d’immigrants promovent la seva integració a la societat; des de la cordialitat que ha de mostrar la persona que obre la porta, atén el despatx i el telèfon d’una casa de l’Església fins a l’adopció d’un infant disminuït. Amb aquests gestos i accions ens manifestem fills del Pare del cel, perquè, com diu el Salm, «el Senyor escolta el pobre que l’invoca, i el salva de tots els perills» (34,7).

Ben vostre,

† Joan PLANELLAS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat


REDACCIÓ27 Desembre, 2020

L’Evangeli esdevé sorprenent en moltes ocasions, com succeeix, per exemple, amb l’al·lusió als infants, posats en boca de Jesús en més d’una ocasió. Cal tenir present que, al segle I, l’infant pertany a un grau inferior: és aquell que encara no ha esdevingut home. Se’l considera, per tant, mancat de dignitat humana plena i, de fet, se’l descura fins al punt que la seva opinió no interessa per a res, ni se’l té absolutament en compte de cara al desenvolupament de la societat.

Quan Jesús demana als seus deixebles que no impedeixin als nens d’apropar-se-li, i, més encara, quan els beneeix i els acull als seus braços, està dignificant l’ésser humà en tots els seus estadis. Anant contracorrent, doncs, i seguint la seva línia de pensament, Jesús s’erigeix com a defensor d’aquells que estan en inferioritat de condicions i que solen ser menyspreats en la seva pobra humanitat.

Lamentablement, després de vint segles, no és que hàgim millorat gaire. Massa vegades hem de sentir a parlar de nens falsament madurats com a soldats; o lamentablement prostituïts, víctimes d’abusos de totes menes; o treballant en condicions infrahumanes. Nens que no han pogut viure la seva infantesa, obligats a entrar dins la misèria del comerç, de l’odi, de la desesperació. L’escena de Jesús, doncs, esdevé exigència ètica que ens empeny a construir un món més just per a tothom.

Amb tot, sembla que el Mestre no en té prou d’usar els infants com a demanda d’acolliment i de justícia, sinó que, en les seves paraules, aquests menysvalorats s’erigeixen com a protagonistes prioritaris en el món nou que s’instaura. Per a mostrar-ho d’una manera clara i simbòlica, Jesús crida un infant i el posa enmig d’ell i els seus deixebles. El gest profètic no passa desapercebut. Aquell infant està prenent el lloc que correspon al mestre, a l’home important, a l’autoritat. De nou, les coordenades evangèliques s’expressen a través d’una antítesi: el que per a la societat és petit és gran per a Déu.

Tampoc no passa desapercebut el context d’aquesta escena. Els deixebles han preguntat a Jesús qui és el més important en el Regne. Es nota aquí la gran distància entre el pensament humà, tothora àvid de grandesa i de prestigi, i el pensament diví, que s’expressa en termes de senzillesa i d’humilitat. La catequesi de Jesús és clara: «Si no torneu a ser com els infants, no entrareu pas al Regne del cel» (Mt 18,3). Evidentment que Jesús no ens invita aquí a un infantilisme ingenu i irresponsable. Per contra, hem de ser com un infant, és a dir, esdevenir —lliurement i com un acte de donació—, més senzills i humils, tot vivint la netedat del cor, a semblança d’aquells petits i menyspreats que no tenen més qualitat que la de ser escollits per la seva pròpia petitesa.

Saber-se estimat per Déu, no per les pròpies qualitats sinó per la seva gran misericòrdia, és signe d’haver copsat el gran do de l’Evangeli. Qui viu així mai més no podrà sentir-se decebut, perquè sap que la seva felicitat rau en la confiança plena: la del fill que se sent estimat pel Pare del cel. Aquesta llibertat d’esperit és la millor preparació per entrar en el misteri d’Amor que celebrem durant aquest temps de Nadal.

Ben vostre,

† Joan PLANELLAS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat


REDACCIÓ29 Novembre, 2020
Francesc-Roig.jpg

Francesc Roig renova mandat al capdavant de Càritas Catalunya, per la qual cosa continuarà sent el seu president 4 anys més. El passat 4 de novembre es van traslladar les 3 candidatures més votades a la Conferència Episcopal Tarraconense (CET). D’aquesta forma i recomptant els vots de les 10 Càritas diocesanes de Catalunya, Francesc Roig va ser prorrogat com a president per Joan Planellas, president de la CET.

Inspector d’educació i Inspector en Cap als Serveis Territorials del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya a Tarragona, Francesc Roig ha estat director de Càritas Diocesana de la capital del Tarragonès entre els anys 2010 i 2018 i vocal de la Junta Directiva de la Taula d’entitats del Tercer Sector Social de Catalunya, entre altres càrrecs.

En relació amb el seu renovat mandat, Roig ha declarat: “És hora d’afrontar amb valentia l’ideari d’horitzons compartits, de solcar onades de pobresa crescuda en l’enganyosa comoditat. És l’hora de donar la mà sense debilitats, amb energia convincent, perquè els qui ho han perdut gairebé tot no se sentin nàufrags de l’amor fratern. I ho volem fer amb tots els companys de viatge, estimulats constantment per l’esperança, per la ferma voluntat de no deixar-nos vèncer per les dificultats i l’impuls imprescindible per endegar nous reptes”.

PUBLICITAT




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter