02. Març 2024

Arxius de Joan Planellas | Diari La República Checa

REDACCIÓ7 Maig, 2023
joan-planellas2-1280x916.jpg

L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, demana a les autoritats que inclogui als programes educatius “uns mínims de cultura judeocristiana” perquè la seva absència com a matèria obligatòria porta “al desconeixement” i condueix a “fer el ridícul o faltar al respecte als sentiments més íntims dels altres”.

En la seva carta dominical que publicaran els fulls parroquials de l’arxidiòcesi tarragonina diumenge vinent, titulada “Exposar-se a fer el ridícul”, Planellas assegura que “l’absència d’una cultura judeocristiana porta al desconeixement del que ha impregnat la nostra cultura occidental i de les pròpies creences religioses de molts dels nostres conciutadans”

“Aleshores -afegeix en al·lusió implícita al gag que recentment va emetre un programa de TV3 amb una paròdia de la verge del Rocío-, com hem viscut fa unes setmanes, podem trobar-nos amb situacions en què, passant-se de llest, un acaba o fent el ridícul o faltant al respecte als sentiments religiosos més íntims dels altres, cosa que ve a ser el mateix”.

“I pel camí que anem, qui assegura que el cas no es pugui repetir?”, es pregunta l’arquebisbe de Tarragona, que també és el president de la Conferència Episcopal Tarraconense, que agrupa les deu diòcesis de Catalunya.

Planellas recorda que cal tenir una mínima cultura de religió judeocristiana per saber “d’on ve que fem festa diumenge i no dimarts; saber per què la Pasqua és una festa secular; conèixer què signifiquen les creus que a molts llocs trobem a les entrades dels pobles, o per a què serveixen aquests edificis grans, sovint monuments d’art, que donen una fesomia pròpia a cada poble”.

“Per què diem que estem en el 2023 i no el 1800? Què pinten tantes ermites i santuaris als llocs més emblemàtics de la nostra regió? I podríem allargar la llista amb preguntes tan casolanes com les anteriors”, afegeix l’arquebisbe.

Monsenyor Planellas afirma que “la història dels nostres pobles no es pot silenciar. Tothom és hereu d’un passat que no ha escollit i que, tanmateix, el conforma. Per honradesa a les noves generacions, cal procurar-los un mínim de cultura judeocristiana, almenys per entendre el nostre propi país”.

L’arquebisbe de Tarragona recorda que, entre l’escola pública i la concertada, una mica més del 25% dels alumnes de Catalunya acudeixen a classe de religió.

“Ara, que tenim l’oportunitat a Catalunya d’implementar una ‘atenció educativa’ a l’alumnat que no opta per la classe de religió confessional, preguem a les autoritats educatives que, si més no, aquesta atenció educativa inclogui uns mínims de cultura judeocristiana, atès que -ho vulguem o no- la pròpia Bíblia es converteix en un veritable atles iconogràfic de la nostra cultura occidental”, argumenta.

Planellas al·lega que quan era petit i anava a l’escola pública del seu poble, li van “silenciar uns fets de la història que han contribuït a ser el que som. Al seu moment, els de la meva generació ens vam queixar”.

“Quan als nostres carrers van aparèixer plaques amb noms com Rafael Casanova, Francesc Macià, Carrasco i Formiguera o 11 de setembre, vam haver d’aprendre qui eren aquests senyors o què va passar aquell dia. Lamentable quan són persones i fets clau de la nostra història. Igualment, una cultura religiosa bàsica, completa i objectiva no ha de fer por a ningú”, conclou l’arquebisbe.

PUBLICITAT

















REDACCIÓ22 Abril, 2023

Els pobles són alguna cosa més que un grup humà lligat pels vincles d’una llei o una constitució, un pacte o un reglament. Si no fos així, serien aleshores natura morta, feixos de branques mortes lligades amb una corda.

Els pobles són éssers vius. Tenen ànima. El lligam que els forma no és una pura coerció legal més o menys ben acceptada. Els estreny un afecte. Els dóna vida una saba d’amor. No són un feix de llenya. Són un arbre viu. De vegades els cau la fulla, però després reverdeixen i donen fruit.

Quin lligam social, quina saba vital ha mantingut viva Catalunya i l’ha feta renéixer quan semblava morta? Sense vincles jurídics, sense codis de dret públic, sense constitucions que la protegissin, ha hagut de viure a sol i serena molts segles. D’on ha tret la força per a no desintegrar-se? Doncs d’una afecció social, d’una voluntat fraternal, d’un amor. Els catalans s’han sentit germans. I la història ens diu que la fe cristiana els ha ajudat a sentir-se’n. Repasseu, per exemple, la història de la segona meitat del segle XIX —llavors que l’esperit del poble català tornà a revifar-se— i ho veureu.

Els catalans van trobar-se en una casa pairal amb mil anys d’història, que era un monestir de benedictins i un santuari de la Mare de Déu, Montserrat. Quan l’11 de setembre de 1881 els catalans es reunien al santuari per celebrar que la Mare de Déu de Montserrat fos proclamada patrona de Catalunya, estrenyien els llaços que els feien poble. El papa Lleó XIII els va dir en un missatge per a l’ocasió: «Catalans, en la muntanya de Montserrat i en la devota imatge que allí es venera, teniu la vostra mare.»

Quan l’11 de setembre de 1881 els catalans es reunien al santuari per celebrar que la Mare de Déu de Montserrat fos proclamada patrona de Catalunya, estrenyien els llaços que els feien poble

Molt més tard, acabada la guerra civil, es proposà la idea de construir un nou tron per a la Verge. L’abat Aureli M. Escarré liderà la idea de fer-ho mitjançant aportacions populars. Es connectà amb les parròquies, els patronats catòlics, les congregacions, els moviments religiosos, centres culturals, ordes religiosos… S’organitzaren xerrades, activitats de propaganda, fulletons… i es mobilitzaren milers de catalans.

L’acte d’entronització, el dia 27 d’abril de 1947, fou un èxit. Hi participaren unes 90.000 persones. Milers de pelegrins, congregats a la plaça del monestir, amb la presència de tots els bisbes de Catalunya, invocaren amb fervor la protecció de la Moreneta i escoltaren la lectura de les invocacions de la Visita espiritual a la Mare de Déu de Montserrat del bisbe Torres i Bages. Es va cantar el Virolai, es proclamaren sermons adients i es llegiren missatges de molts catalans exiliats… Ara, d’aquesta efemèride se n’han complert 75 anys. D’aquí que al llarg de tot aquest any s’hagin programat diversos actes, tant al Santuari com a les diferents catedrals i, al mateix temps, es prepari un pelegrinatge a Roma, previst per al proper mes d’octubre, amb tots els bisbes de Catalunya.

Aquesta setmana celebrem Sant Jordi i la Mare de Déu de Montserrat. Demanem a la Verge bruna que vinguin hores de pau i concòrdia per a la nostra terra, hores de treballar per a la reconstrucció de la pàtria, hores de sentir-nos germans, i no hores de divisió i de baralla.

† Joan PLANELLAS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat


REDACCIÓ5 Abril, 2023

Santa Pasqua de resurrecció! Avui, dia de Pasqua, i durant tota la cinquantena pasqual, els cristians ens diem els uns als altres: «Bona Pasqua!», «Crist ha ressuscitat!» Voldria que aquesta fe pasqual en el Senyor ressuscitat ens portés també a refermar la nostra fe i el nostre amor a l’Església —que ja estimem—, amb un coneixement més aprofundit del que és i de la seva missió.

Ens podríem preguntar, què és l’Església per a mi? I no són suficients les respostes teòriques. Certament que l’Església està composta per homes i dones amb les grandeses i misèries, amb la seva fe, però també amb els seus pecats i defallences. Tan sols hem de contemplar-nos a nosaltres mateixos per adonar-nos-en. Però, malgrat tot, davant el que és l’Església, hem de fer un procés de mirada interior sobre el que l’Església ha estat i és per a cadascun de nosaltres. Probablement hem començat a conèixer-la gràcies als pares i padrins, la parròquia, algun catequista, amics i professors de l’escola, algun sacerdot, alguns escrits…

I tant de bo n’hàgim tingut unes «experiències» de fe i d’amor, a través de persones properes que ens han estat referents; sants i santes – com afirma el papa Francesc – que ens atreuen per la seva exemplaritat. També han pogut ser bones experiències les celebracions litúrgiques, la participació a una processó o les trobades als santuaris que visitem i estimem.

Un sagrament és sempre una realitat palpable i visible, però que ens acosta i ens fa entrar en una realitat invisible, de gràcia i d’amor

El papa Benet XVI va afirmar que «no es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva» (Deus caritas est, 1). I hem de dir que és l’Església qui ha fet possible aquesta trobada. L’Església és, al mateix temps, visible i espiritual, és com un sagrament, és a dir, misteri de comunió de Déu amb nosaltres, i poble de Déu en marxa, en pelegrinatge cap a la vida per sempre.

Un sagrament és sempre una realitat palpable i visible, però que ens acosta i ens fa entrar en una realitat invisible, de gràcia i d’amor. A través de la realitat d’uns homes i dones que vivim units per la fe i que formem el poble de Déu, trobem realment el que és el cos de Crist. L’Església és qui fa visible i trobable la Persona de Jesucrist ressuscitat, i alhora ell pot actuar a través nostre. L’Església continua actuant en nom de Jesús, fent miracles d’amor, de servei, de valentia, de perdó…

L’Església és qui fa visible i trobable la Persona de Jesucrist ressuscitat

Per tant, estimem l’Església! Sí! L’estimem perquè, formada per dones i homes que creuen, és l’aixopluc necessari, fins i tot, de les nostres debilitats. Perquè, els qui som membres d’aquesta Església que estimem, no hi participem trossejats, duent-hi només les nostres bondats, la nostra caritat i el nostre amor. Hi participem sencers, i això implica que hi aboquem també les nostres debilitats. I l’Església, que és Mare, ens encomana la seva santedat malgrat les nostres misèries.

Perquè l’Església és Mare i és Santa, i ho és per ella mateixa, no pels nostres mèrits. El Papa ens recorda també que amb el baptisme es neix «com a fills de Déu» i per això els fidels han d’«estimar l’Església, com s’estima una mare, sabent comprendre també els seus defectes,
ajudant-la a ser més bonica i autèntica […] sense oblidar la importància de participar en la vida de l’Església, com part d’ella, en una relació vital i no merament formal».

Amb aquest esperit, santa Pasqua!

† Joan PLANELLAS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

PUBLICITAT











REDACCIÓ29 Març, 2023

Comencem la Setmana Santa amb la celebració solemne del Diumenge de Rams, diada que introdueix tot el que viurem en aquests dies tan significatius. Avui, però, vull centrar-me en el Dilluns Sant, dia escollit a la nostra diòcesi per a celebrar la Missa del Crisma. Aquesta celebració té una importància singular, ja que expressa solemnement la comunió del bisbe amb tot el seu presbiteri. Aquest dia, preveres de tots els racons de l’arquebisbat es congreguen a la Catedral, Església mare, per mostrar la unió d’ànima i d’esperit del cos presbiteral, cadascun, i tots junts, figura del Bon Pastor. Per això, en aquesta missa es renoven les promeses sacerdotals que tots els preveres van manifestar davant del bisbe el dia de la seva ordenació, com a aliança d’amor amb Jesús i amb la seva esposa, l’Església. Es tracta, doncs, d’una veritable festa de la família sacerdotal.

Però la comunió presbiteral no té finalitat en si mateixa, no pot ser autoreferencial ni caure en una mera camaraderia. La comunió dels ministres entre si i amb el seu bisbe engendra sempre comunió diocesana. Laics i laiques, consagrats i consagrades, juntament amb els qui exerceixen el ministeri del diaconat, formen part del tresor de l’Església congregada per Crist. Per això, aquesta festa de la família diocesana ha de ser participada per tots els membres del poble sant de Déu.

M’agradaria, doncs, que enguany tots prenguéssim consciència de la riquesa simbòlica de la Missa del Crisma, que la descobríssim com un moment fort per expressar la comunió i sinodalitat eclesials que aquests temps maldem per a reformular i, sobretot, per a viure. És probable que molts de vosaltres aquest dilluns al matí no hi pugueu participar, per raons de treball o d’altres circumstàncies, però us demano que ens hi fem tots presents, sia físicament, sia espiritualment, en el desig d’una comunió ben plena. De fet, els sants olis que consagraré com a pastor de l’Església de Tarragona, deixaran anar l’aroma de la comunió eclesial al llarg de tot l’any. Em refereixo al Sant Crisma, a l’oli dels catecúmens i a l’oli dels malalts.

L’oli dels malalts expressa la tendresa i el consol de Déu que guareix les nostres xacres, corporals i espirituals, i ens enforteix per poder vèncer el mal amb valentia

L’oli dels catecúmens prepara i enforteix tots aquells que es predisposen a rebre el sagrament del baptisme, el qual els inserirà de ple en la vida de fe i en la comunió eclesial. L’oli dels malalts expressa la tendresa i el consol de Déu que guareix les nostres xacres, corporals i espirituals, i ens enforteix per poder vèncer el mal amb valentia.

Ara bé, el més important és l’anomenat Sant Crisma, oli d’oliva barrejat amb essències aromàtiques, que és destinat a la unció sacramental del baptisme, de la confirmació i del ministeri de l’orde presbiteral i episcopal. Aquest oli ens fa participar de la mateixa unció de Jesús, l’Ungit
del Pare, per la força de l’Esperit Sant. Nosaltres, doncs, cristians, portem el nom d’ungits i el segell de l’Esperit que ens configura a Jesús mort i ressuscitat, tal com celebrarem aquests propers dies.

Penetrant, doncs, el sentit profund d’aquesta celebració, us convido a tots, preveres, diaques, consagrats i consagrades, laiques i laics, a viure la Missa del Crisma amb entusiasme renovat.

Bona Setmana Santa.

† Joan PLANELLAS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat


REDACCIÓ16 Març, 2023
lluis-sole-bisbe.jpg

El papa Francesc ha acceptat la renúncia al càrrec del bisbe de Trujillo (Hondures), el tarragoní Lluís Solé, que seguirà com a administrador apostòlic de la diòcesi hondurenya fins a la presa de possessió del nou bisbe designat Jenry Orlando Ruiz Mora.

Lluís Solé, nascut el 1946 a Tarragona va ingressar en l’ordre dels pares paüls, i el 1981 va iniciar la seva etapa com a missioner a Hondures.

Després d’exercir com a rector de diverses esglésies, el 2005 va ser nomenat bisbe de la diòcesi de Trujillo pel papa Joan Pau II.

Ara, amb 76 anys, Lluís Solé serà administrador apostòlic de la diòcesi fins a la presa de possessió canònica del nou bisbe.

La delegació diocesana per a l’activitat missionera i la cooperació entre les Esglésies, en representació de l’arquebisbe de Tarragona Joan Planellas, s’ha posat en contacte amb Solé per mostrar-li l’agraïment i la proximitat de la seva arxidiòcesi natal.

PUBLICITAT















REDACCIÓ6 Març, 2023
joan-planellas2-1280x916.jpg

Es calmen les aigües en el claustre eclesiàstic de Tarragona. L’arquebisbe, Joan Planellas, ja ha rebut l’alta mèdica després d’estar hospitalitzat durant una setmana per una pneumònia. Segons informa l’arquebisbat, el màxim responsable de l’església tarragonina ja està recuperant-se al seu domicili.

Tal com apunten des de l’òrgan religiós, l’arquebisbe ha volgut agrair “de cor” totes les plegaries, mostres de suport i desitjos de recuperació que ha rebut durant aquests dies.

PUBLICITAT





REDACCIÓ27 Febrer, 2023
joan-planellas2-1280x916.jpg

Joan Planellas

L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, està hospitalitzat des del passat divendres per una pneumònia. Segons apunten des de l’Arquebisbat, la seva evolució és favorable i en aquests moments continua sota les prescripcions mèdiques.

Per aquest motiu continua ingressat en un centre hospitalari. El màxim responsable de l’església a Tarragona ha hagut de suspendre la seva agenda fins que es recuperi.

PUBLICITAT




REDACCIÓ24 Gener, 2023
joan-planellas-1280x960.jpg

Joan Planellas, arquebisbe de Tarragona

L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, ha volgut celebrar el Dia de Sant Francesc de Sales, considerat el patró dels periodistes, oferint un esmorzar al Palau Episcopal als professionals de la comunicació de Tarragona. La trobada ha servit perquè Planellas expliqués que l’arxidiòcesi de Tarragona ha reorganitzat la nova estructura interna, reduint a la meitat el nombre d’arxiprestats.

Les noves delimitacions – que sumen 24 unitats pastorals – equivalen a les comarques de l’Alt Camp, el Baix Penedès i el Tarragonès, mentre que el Baix Camp i el Priorat configuren un sol arxiprestat, així com la Conca, l’Urgell i les Garrigues n’esdevenen un altre. Aquesta reestructuració – “que no és un decret inamovible” – que es va forjar en gairebé dos anys escoltant els Consells d’Arxiprestes, Presbiteri i Pastoral Diocesà, permetrà ser “més eficients” i treballar “en conjunt”.

D’acord amb el màxim representant de l’Església catòlica a Tarragona, les unitats pastorals es configuren al voltant de tres models.

L’Arxidiòcesi de Tarragona ha aprovat la seva reestructuració territorial, en la que ha substituït els deu arxiprestats vigents fins ara per cinc, i ha donat llum verda a crear 24 Unitats Pastorals (UPA), comunitats de fidels configurades com una agrupació de parròquies.

D’altra banda, l’arxiprestat del Baix Camp – Priorat tindrà un total de set Unitats pastorals: la de Falset, la de Cornudella de Montsant, la de Cambrils, la de Riudoms i Mont-roig del Camp, la de les Borges del Camp, la de la Selva del Camp i la de Reus.

En el cas de l’arxiprestat de la Conca – Urgell – Garrigues, hi haurà cinc Unitats pastorals: la de Montblanc, la de l’Espluga de Francolí, la de Santa Coloma de Queralt, la d’Arbeca i la de l’Albi.

I, finalment, l’arxiprestat del Tarragonès estarà format per sis Unitats pastorals: la de Torredembarra, la de Tarragona, la de Sant Salvador de Tarragona, els Pallaresos i el Catllar; la del Morell i Constantí, la de Vila-seca i la de Torreforta i Bonavista.

 

VÍDEOS




 
PUBLICITAT









REDACCIÓ19 Juny, 2022

La Covid-19 continua entre nosaltres. Les infeccions i els contagis per coronavirus continuen produint-se. És cert que la gravetat ha anat disminuint, sobretot per a aquells que estan vacunats. L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, ha donat positiu.

L’arquebisbe Joan Planellas

La seva agenda es veurà afectada durant el període que, per un acte de responsabilitat personal i social, haurà de confinar-se. Per aquesta raó, s’ha ajornat la inauguració de les dues sales remodelades del Museu Diocesà de Tarragona, prevista per aquest dilluns.

El director del Museu, Andreu Muñoz, també ha donat positiu.

PUBLICITAT










REDACCIÓ13 Abril, 2022

Benvolguts i benvolgudes, Incerta glòria és el títol —manllevat a Shakespeare— de la novel·la que Joan Sales va dedicar a la Guerra Civil del nostre país, un títol que es pot extrapolar a qualsevol conflicte bèl·lic, també al que té lloc a Ucraïna. S’ha parlat molt d’aquesta guerra i se n’han analitzat les causes. Però aquí voldríem fer esment del paper que hi pot haver tingut el fet religiós —no de manera explícita— en el conflicte. Vagi per endavant la condemna sense pal·liatius de qualsevol guerra i d’aquesta en concret: el fet de voler entendre un conflicte no significa justificar-lo.

Europa s’ha construït històricament al voltant de la religió cristiana fins a l’època moderna. Les divisions del cristianisme s’han convertit simultàniament en divisions socials i polítiques, moltes vegades emprades per interessos partidistes. No és possible il·lustrar aquí totes aquestes divisions, però sí fer referència a la que afecta a Ucraïna i Rússia. Ambdues són de religió cristiana ortodoxa, però tota la part occidental d’Ucraïna —la més propera a Polònia—, és de confessió catòlica, encara que de ritus bizantí.

Vagi per endavant la condemna sense pal·liatius de qualsevol guerra i d’aquesta en concret: el fet de voler entendre un conflicte no significa justificar-lo

Això explica també que els desplaçats ucraïnesos per causa d’aquesta guerra hagin estat tan ben acollits pels polonesos, majoritàriament catòlics. La resta són de confessió ortodoxa. Ara bé, la part més oriental —sobretot la zona del Donbass— pertany directament al patriarcat de Moscou. La resta, fins fa poc temps, depenien de Kíiv, però també gairebé majoritàriament units a la Patriarquia de Moscou. Amb tot, el govern de Kíiv, enfrontat al Kremlin aquests darrers anys, va dur a terme una intensa campanya per separar-se de Moscou, convidant les parròquies, amb promeses d’ajuts econòmics, a constituir una Església nacional Ucraïnesa. Això gairebé provocà un cisma entre els patriarques de Constantinoble i de Moscou, perquè el primer havia cedit als desitjos d’una Església ortodoxa ucraïnesa. Val a dir que per a Moscou, Kíiv seria equivalent al significat de Jerusalem per al cristianisme global. D’aquí que el patriarca Kiril de Moscou s’hagi referit als que s’oposen a la unitat històrica de Rússia i Ucraïna com «forces del diable».

Per una banda Rússia és Europa, però per altra banda Rússia encarna el totalitarisme, contra el qual Europa ha lluitat sempre

Però amb aquesta guerra bona part de la població ucraïnesa, per motius socioreligiosos, encara que sigui eslava, ha acabat no depenent de Moscou, sinó de Roma o directament de Kíiv. Ara esdevé extremadament difícil ser cristià ortodox a Ucraïna i tenir com a màxima autoritat un patriarca rus.

Per una banda Rússia és Europa, però per altra banda Rússia encarna el totalitarisme, contra el qual Europa ha lluitat sempre. I, per contra, Rússia no tolera d’Occident el relativisme i el «secularisme militant», que, segons el metropolita Hilarion Alfeyev, considerat el número dos de l’Església ortodoxa russa, «és molt més perillós del que va suposar l’ateisme militant de l’antiga Unió Soviètica».

Ucraïna i Occident han comès molts errors polítics, però Europa no pot renunciar a la defensa de la llibertat enfront de la tirania

Ucraïna i Occident han comès molts errors polítics, però Europa no pot renunciar a allò que ha constituït la seva història bimil·lenària: la defensa de la llibertat enfront de la tirania. Dir això no és en absolut un al·legat en favor de la guerra, sinó de la negociació i del diàleg. Perquè, quan és fruit d’una guerra, la glòria de la victòria és sempre incerta; tan sols la glòria de la pau autèntica és duradora.

Que la Pasqua de la resurrecció del Senyor que celebrem avui els cristians catòlics i la que celebraran diumenge vinent els cristians ortodoxos ens porti a la glòria d’aquesta pau. Santa Pasqua!

† Joan PLANELLAS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat