Arxius de Joan Planellas | Diari La República Checa

REDACCIÓ27 Juliol, 2020
arquebisbe_joan2.jpg

Joan Planellas és l’arquebisbe de Tgna

L’Arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, ha fet alguns canvis parroquials. El passat 21 de juliol va designar als següents prelats:

–Mn. Josep Masdéu Aymamí, rector in solidum i moderador de la Parròquia de Sant Pere i Sant Pau de Tarragona (continua com a rector de la Parròquia de Sant Fructuós de Tarragona, i rector in solidum i moderador de les parròquies de Sant Pere Apòstol de Perafort i de Sant Sebastià de Puigdelfí).

–Mn. Yesid Fernando Vásquez Acosta, rector in solidum de la Parròquia de Sant Pere i Sant Pau de Tarragona (continua com a rector in solidum de les parròquies de Sant Pere Apòstol de Perafort i de Sant Sebastià de Puigdelfí i com a vicari de la Parròquia de Sant Fructuós de Tarragona).

–Mn. Joan Àguila Chavero, rector de la Parròquia de Santa Maria de Vallmoll (continua com a rector de les Parròquies de Sant Joan Baptista, de Sant Antoni Abat i de la Mare de Déu del Carme de Valls, i encarregat de l’església de Sant Mateu de Miramar).

–Mn. Antonio Rodríguez Moreno, rector de la Parròquia de Sant Bartomeu de Roda de Berà (continua com a vicari de la Parròquia de Sant Salvador del Vendrell).

–Mn. Joaquim Gras Minguella, rector de la Parròquia de Sant Jaume Apòstol de Creixell (continua a rector de les parròquies de Sant Pere Apòstol de Torredembarra i de Sant Joan Baptista de Clarà).

–Mn. Joan M. Ferrer Calvo, rector de les parròquies de Santa Maria Magdalena de la Nou de Gaià i de Sant Miquel Arcàngel de Vespella de Gaià (continua com a rector de les parròquies de Santa Maria de la Pobla de Montornès i de Santa Maria de Salomó, com a encarregat de l’església del Sagrat Cor de Jesús de Vistabella i com a vicari de la Parròquia de Sant Francesc d’Assís de Tarragona).

–Mn. Joan Miquel Bravo Alarcón, rector in solidum i moderador de la Parròquia de Sant Salvador de Tarragona (continua com a rector in solidum i moderador de les parròquies de Santa Maria Assumpta de Bonavista, de Santa Tecla de Campclar, de Sant Josep Obrer de Torreforta i de Sant Sebastià de la Canonja).

–Mn. Jordi Díaz Moix, rector in solidum de la Parròquia de Sant Salvador de Tarragona (continua com a rector in solidum de les parròquies de Santa Maria Assumpta de Bonavista, de Santa Tecla de Campclar, de Sant Josep Obrer de Torreforta i de Sant Sebastià de la Canonja, com a rector de les parròquies de Santa Maria de la Secuita, de Sant Roc de l’Argilaga, de Sant Jaume Apòstol dels Garidells, i encarregat de l’església dels sants Fructuós, Auguri i Eulogi de les Gunyoles).

–Mn. Agustí Ayats Badia, rector in solidum de la Parròquia de Sant Salvador de Tarragona (continua com a rector in solidum de les parròquies de Santa Maria Assumpta de Bonavista, de Santa Tecla de Campclar, de  Sant Josep Obrer de Torreforta i de Sant Sebastià de la Canonja).

–Mn. Clemente Lucena Gómez, rector in solidum de les parròquies de Santa Maria Assumpta de Bonavista, de Sant Sebastià de la Canonja, de Santa Tecla de Campclar, de Sant Josep Obrer de Torreforta i de Sant Salvador de Tarragona.

–Mn. Joan Cañas Coch, rector de les parròquies de Sant Joan Baptista del Catllar i de Sant Salvador dels Pallaresos (continua com a rector de la Parròquia de Sant Pau de Tarragona).

–Mn. Josep Queraltó Serrano, rector de la Parròquia de Santa Margarida de la Riera de Gaià (continua com a rector de la Parròquia de Santa Maria de la Catedral).

–Mn. Jaume Gené Nolla, rector de la Parròquia de la Santíssima Trinitat de Tarragona (continua com a rector de la Parròquia de Sant Martí d’Altafulla).

–Mn. Szymon Welka, capellà de l’església de la Mare de Déu de la Mercè d’Escaladei (continua com a rector de les parròquies de Santa Maria de Cornudella de Montsant, de la Nativitat de la Mare de Déu de la Morera de Montsant, de Sant Pere de Poboleda i de Santa Maria de Siurana).

–Mn. Magí Mejías Sendra, vicari de les parròquies de Sant Pau de Tarragona, de Sant Joan Baptista del Catllar i de Sant Salvador dels Pallaresos.

–Mn. Robert Otaba Mumbal, vicari de la Parròquia de Santa Maria la Major de Montblanc i al servei de l’arxiprestat de la Conca de Barberà, i capellà adjunt de l’Hospital de Sant Joan de Reus.

–Mn. Raimon Mateu i de la Casa, diaca al servei de les parròquies de l’Assumpció d’Alcover, de Sant Pere ad Vincula de Mont-ral, de Sant Andreu de Farena, de Santa Úrsula del Milà, de Santa Maria Magdalena de la Masó, de Sant Nicolau de la Riba, de Sant Salvador de Picamoixons i de Sant Simó de Fontscaldes.

–Mn. Josep Manuel González Álvarez, diaca al servei de les parròquies de Sant Miquel Arcàngel de Mont-roig del Camp i de Sant Joan Baptista de Vilanova d’Escornalbou.

-Mn. Andreu Figueras Paz, diaca al servei de les parròquies de Sant Esteve Protomàrtir de Vila-seca i de Santa Maria del Mar i de Sant Ramon Nonat de Salou.

–Dr. Miquel Sanchis Bernabeu, delegat diocesà per a la pastoral de la Salut i les persones amb necessitats especials.

–Mn. Lluís Simón Pascual, llicència per a desenvolupar el ministeri d’exorcista a nivell diocesà.

–Mn. F. Xavier Morell Rom, secretari adjunt i notari per a les causes matrimonials del Tribunal Metropolità de Tarragona.

 


REDACCIÓ19 Juny, 2020
foto_3660467.jpg

 L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, demana “una revisió profunda” sobre la situació de la gent gran i crida a recuperar “el cicle de solidaritat entre els nostres avis, pares i fills, i no deixar-los simplement mal aparcats en un voral dels nostres geriàtrics”.

L’arquebisbe Planellas, en roda de premsa

En la carta dominical d’aquesta setmana, Planellas constata que la COVID-19 ha tret a la llum el “patiment” de molts avis en residències que, critica, “han nascut com un simple negoci” en alguns casos. L’arquebisbe també apunta que la pandèmia ha fet que alguns d’ells morissin “literalment abandonats”.

Planellas ha insistit que no té “ànim de generalitzar” ni de “menystenir l’altruisme d’institucions i de determinades fundacions -algunes d’elles religioses-“, però ha afirmat que cal constatar que “força residències han nascut com un simple negoci”. “Fins i tot els mitjans han publicat que n’hi ha que pertanyen a fons anomenats voltor, que cotitzen a la borsa i estalvien tot el que poden en les cures”, ha assenyalat.

“A l’hora de la veritat, la nostra societat opulenta i del benestar, lligada al mateix temps a una baixada de la natalitat, a una cultura urbana i a l’emancipació de les generacions joves, ha anat trencant el cicle natural de la solidaritat generacional. Aquest trencament ha comportat a vegades confinar en geriàtrics la nostra gent gran, després d’haver-los espremut”, ha alertat.

 


REDACCIÓ4 Juny, 2020
arquebisbe3-1280x957.jpg

L’arquebisbe el dia de la seva presa de possessió

L’Església no veu cap «prova delictiva» contra els antics rectors de Constantí i Arbeca, Francesc Xavier Morell i Josep Maria Font, investigats per abusos a menors.

Un informe de l’Arquebisbat de Tarragona conclou que no hi ha prova que “canònicament” incrimini penalment els mossens. Ambdós capellans van ser destituïts en fer-se públic, el febrer del 2019, que havien estat investigats pel Vaticà per presumptes abusos infantils, en uns fets que es remunten al 2015 i 2016.

L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, assegura que és el primer interessat en què “s’imposi la veritat i la justícia”, però alhora demana que es respecti l’”honorabilitat” dels capellans fins que no es demostri la seva culpabilitat.

A banda, la institució eclesiàstica ha nomenat tres nous membres de l’Oficina de prevenció i protecció d’abusos.

 


REDACCIÓ5 Maig, 2020
arquebisbe2-1280x957.jpg

L’arquebisbe de Tarragona ha concedit una entrevista al nostre digital, on explica el dolor que està vivint l’Església. Diu que hi ha parròquies que necessiten ajuda econòmica per pal·liar la crisi que s’hi acosta. Confirma que hi ha mossens que van contraure el coronavirus i un altre que va perdre la vida. Joan Planellas diu que viu aquest confinament amb molta preocupació. Parla de la primera Setmana Santa sense celebració tradicional. Entén que aquesta crisi sanitària hauria de servir per a humanitzar-nos



Farà un any que vostè va arribar a Tarragona. En poques paraules ens podria fer un balanç?

Si em demana un balanç ràpid, li he de dir que és positiu. Amb molts reptes, però positiu. M’he trobat amb una Església viva, que sosté un gran bagatge històric, i que mira d’afrontar el moment eclesial i social amb fidelitat a l’Evangeli. I personalment, ferm i esperançat.

És la primera vegada en les nostres vides que no se celebra la Setmana Santa com mana la tradició…. Què ha representat això per vostè i també pels catòlics?
Deixi’m dir que el moment és complex i difícil per a tothom, i per tant, per a l’Església de Tarragona també. Aquesta crisi ha despullat la Setmana Santa de molts elements tradicionals de la nostra vivència de fe, però també l’ha revestida d’una gravetat espiritual que ens ha permès viure-la amb gran intensitat. Ha estat una Setmana Santa potser més introspectiva però en cap cas menys viscuda. Això no treu que desitgi poder viure la Setmana Santa Tarragonina amb tota la seva esplendor els propers anys.

Voldria estar al costat d’aquells que han hagut de plorar la mort dels qui més estimen, i ho han hagut de fer des de la soledat

Què sent quan ha de celebrar una eucaristia sense fidels?
L’Eucaristia sempre és un acte que supera la realitat concreta dels qui hi som presents, per tant sempre la visc amb plena comunió amb tota l’Església, com deia sant Fructuós “estesa d’orient a occident”. Aquests dies aquesta comunió l’he viscuda amb més intensitat. He celebrat plenament amb comunió amb tots els cristians i cristianes de Tarragona i de l’Església universal.

Molts familiars han perdut éssers estimats i no s’han pogut acomiadar ni fer un enterrament digne… Quin missatge vol transmetre?
És l’aspecte més dolorós del que estem vivint. Voldria estar al costat d’aquells que han hagut de plorar la mort dels qui més estimen, i ho han hagut de fer des de la soledat i l’angoixa més dura, i que tota l’Església així també ho fes. Voldria que trobessin consol i esperança en la fe amb la resurrecció de Jesús, i que aquesta fe i aquesta esperança els hi permetin continuar endavant amb les seves vides. Em consta l’esforç de molts cristians, especialment mossens, per ser al seu costat i portar-los aquest consol i esperança.

Com se supera aquest dol?
L’experiència del dol és una de les més profundes de la nostra vida i per això és important saber-la viure i integrar. No és senzill i fora llarg d’explicar, diria als qui es troben en aquesta situació de dol que mirin, en la mesura del possible, de no viure-ho sols. El confinament fa que aquest sigui un aspecte difícil i de vegades cruel, però que no ho visquin sols, si ho necessiten, l’Església hi som per ajudar. I en segon lloc no puc més que animar-los que s’endinsin en l’experiència de la fe en Jesús ressuscitat, i observaran com neix en el seu cor un horitzó d’esperança que els retornarà les forces per viure des de la caritat.

L’Església és quelcom molt similar a una família, i per tant, l’economia també és un aspecte de la seva vida. I les nostres parròquies i realitats també necessiten diners per funcionar

Algunes parròquies estan demanant ajudes econòmiques. Aquesta crisi sanitària en quina situació ha deixat l’Església?
L’Església és quelcom molt similar a una família, i per tant, l’economia també és un aspecte de la seva vida. I les nostres parròquies i realitats també necessiten diners per funcionar. No totes les realitats de l’Església estan en una mateixa situació econòmica, algunes havien fet obres i s’han de pagar, algunes tenen crèdits, tenim treballadors que han de cobrar els seus sous, tenim edificis a mantenir, etc. I tenim una realitat assistencial a través d’obres d’ajuda que no només volem mantenir, sinó que la situació de crisi ens empeny a augmentar. Tota aquesta realitat econòmica s’ha de sostenir, i com molts, hem hagut de tancar les portes físicament, i per tant, han caigut de manera molt considerable les entrades econòmiques que són la font de gran part del nostre finançament. Fa molts anys que se’ns demana que l’Església sigui autosuficient, i ha de ser així, això reclama necessàriament la corresponsabilitat en el seu finançament dels membres de l’Església i d’aquells que en fan ús.

Hi ha mossens infectats o que han perdut la vida a causa del coronavirus?
Sí, com en moltes famílies, també a l’Arquebisbat hem tingut mossens que han tingut la Covid-19, pocs, però sí. I també hem viscut la mort d’un d’ells pel coronavirus. I dir-li que ho hem viscut amb el dolor de no poder-lo acompanyar com voldríem i s’ho mereixia. Aquesta situació ens colpeja a tots.

Com és el seu dia a dia en confinament?
Miro de mantenir la meva activitat com Arquebisbe amb preocupació, atenció i proximitat però des de casa. No he deixat de treballar.

La gratitud i l’afecte es tradueixin en compromís i opcions socials transformadores en positiu. Si no, hi ha el perill de banalitzar el que es vol reconèixer

Què aconsella a la gent perquè l’aïllament sigui molt més suportable? Hi ha alguna oració que ajudi? Algun llibre?
Els diria que mirin de viure’l, el moment és difícil, però cal trobar-li els elements que ens ajudin a avançar personalment, viure-ho, no només sobreviure. Penso especialment en les persones grans soles, però també en els pares i mares de família que miren de combinar la vida familiar i laboral, i especialment en aquells que viuen situacions familiars crítiques. Que demanin ajuda, que l’aïllament físic no ho sigui social ni espiritual. Hi ha molts serveis de suport civils i religiosos. Que els usin. I si he de recomanar una oració, depèn molt de l’experiència de fe de cadascú, però sí que dic que hem d’anar a l’essencial, un Parenostre ben resat i una lectura pausada de la Bíblia, no pot haver-hi millor recomanació.

Després d’aquesta crisi sanitària arribarà l’emergència social, on la solidaritat serà més necessària que mai… Com ho veu tot plegat?
Ho he anat dient al llarg de l’entrevista: amb preocupació. Tots els indicadors ens diuen que no serà fàcil, ja som una societat amb un índex elevat de persones que estan en la pobresa o al llindar de la pobresa, i pot créixer més. Alhora pot augmentar significativament la precarietat laboral i social de tota mena. Vull confiar en la capacitat del conjunt de la societat per trobar camins col·lectius per sortir-nos-en. Aquest moment és important, cal posar en primer pla una nova cultura de la fraternitat que capgiri totes les dinàmiques socioeconòmiques. Ho podem fer i ho hem de fer. Ningú pot quedar descartat.

No ens podem permetre no aprendre d’aquesta crisi per fer-ho millor com a humanitat

Què necessita Càritas per fer front a la gran demanda que té ara mateix?
Crec que necessita el que necessiten tots els actors civils i religiosos que estan a primera línia en l’ajuda social: suport, sigui de persones, col·lectius, entitats i institucions, i coordinació. És moment de sumar esforços i treballar conjuntament. Ens necessitem tots i necessitem l’experiència i el bagatge de tots. Que ningú deixi de fer el que pot fer per contribuir al fet que ningú es quedi arraconat.

Què creu que hem après quelcom o que lliçó hauríem d’extreure d’aquesta crisi?
El Sant Pare el divendres 27 de març, a una plaça de Sant Pere buida però amb tota l’Església catòlica connectada, va recordar-nos que ningú es cregui sa en un món malalt. És hora de reaprendre dels valors evangèlics a l’hora d’estructurar la vida. Especialment cal tornar a posar al centre el valor de la fraternitat amb totes les seves conseqüències.

Tot això ha servit per a humanitzar-nos?
No sé si ha servit però hauria de servir. Totes les experiències de la vida, les bones i les dolentes, són oportunitats per humanitzar-nos que cal no desaprofitar. I no ens podem permetre no aprendre d’aquesta crisi per fer-ho millor com a humanitat. Cal animar a tothom a posar el millor de sí mateix en bé d’un futur millor. Cal recuperar l’esperança en la humanitat.

És positiu sortir als balcons a aplaudir? Vostè també hi participa en aquest homenatge?
Totes les expressions de gratitud i afecte les valoro, els signes també són importants. Nosaltres mateixos, des del primer dia que toquem les campanes a les esglésies a les 12 del migdia, però també, des del dia de Pasqua, vam decidir tocar les campanes de la Catedral també a les 8 del vespre, a l’hora que tenen lloc les expressions de gratitud per part de la ciutadania. Però cal que la gratitud i l’afecte es tradueixin en compromís i opcions socials transformadores en positiu. Si no, hi ha el perill de banalitzar el que es vol reconèixer.

PUBLICITAT


REDACCIÓ19 Abril, 2020
joan_planellas.jpg

En el nostre vocabulari cristià hi ha paraules o expressions que les sento des que era ben jove: «fer comunitat», «compartir», «llibertat», «fer una opció», «fer comunió», «corresponsabilitat», etc. Em fixaré en dues d’elles: «compartir» i «llibertat».

De «compartir», fa anys que ens n’omplim la boca. Tothom parla de compartir: els polítics, els sociòlegs, els mestres, els capellans… No ens cansem de dir una i altra vegada que «cal compartir». És possible que no ens adonem del compromís que comporta, donat que a voltes, la diem banalment. El mestral o la tramuntana se’ns poden emportar les paraules. Amb tot, sé també que hi ha molt de bo i et trobes amb moltes sorpreses. En tots aquests dies de pandèmia ho hem estat veient. Amb el «compartir» passa com amb les llavors: el vent en fa perdre moltes, però igualment fa sorgir una flor allà on menys et penses.

Joan Planellas, arquebisbe de Tarragona

L’altra paraula llençada als quatre vents és «llibertat». La cantem, la diem i l’esgrimim. ¿Llibertat per fer el que em doni la gana? Compte! Segurament el veí o la veïna no hi estaran d’acord o potser sigui jo mateix qui no estigui d’acord amb el que dóna la gana al veí o la veïna. En canvi, sí que hem de lluitar per a ser lliures de traves egoistes per a ser millors, per a edificar un món on tots els ciutadans que hi vivim, siguem on siguem, podem esdevenir autèntiques «persones». Aquí rau la llibertat autèntica.

Davant la crisi social i econòmica que ens està portant la pandèmia del coronavirus, us convido a aturar-vos i pensar com s’ha de conjugar al mateix temps l’acció de «compartir» i el concepte de «llibertat». Potser podríem dir: «llibertat per a compartir». Aleshores, hauré de començar buscant i fent possible aquesta llibertat en mi mateix. Caldrà destruir moltes traves, desfer moltes falses justificacions per sortir d’un mateix i compartir realment. El papa sant Joan Pau II, en la seva encíclica La preocupació social (Sollicitudo rei socialis), publicada a finals de l’any 1987, afirmava: «La llibertat amb què el Crist ens ha alliberat (Ga 5,1) ens mou a convertir-nos en servents de tothom. D’aquesta manera el procés del desenvolupament i de l’alliberament es concreta en l’exercici de la solidaritat, o sigui, de l’amor i del servei al proïsme, particularment als més pobres. Perquè on manquen la veritat i l’amor, el procés d’alliberament duu a la mort d’una llibertat que haurà perdut tot fonament» (n. 46).

«L’informe de crisi» de Càritas Catalunya amb motiu de la pandèmia del coronavirus ens està dient que el seu efecte social produirà en moltes famílies una situació de pobresa i exclusió que superarà amb escreix al 20% de la població. Com afirmava la Dra. Margarita Bofarull
—membre de l’Acadèmia Pontifícia per a la Vida— en un escrit de fa uns dies, l’individualisme, tan arrelat en la nostra societat, «s’ha hagut de rendir a l’evidència que la vida és un bé comunitari, que no ens podem repensar sols, que som responsables tots plegats de la vida de tots». Pregunteu-ho, si més no, als metges que, amb fidelitat a la seva professió i seguint els criteris ètics, aquests dies han hagut de prendre decisions molt punyents sobre la vida de determinats malalts.

Tota veu solidària haurà de convertir-se en un agulló constant per a nosaltres durant els temps que ens venen. Es tracta d’una veu que no pot parar fins que hagi tocat totes les consciències. Perquè «compartir» no és tan sols quelcom desitjable, sinó que és de justícia. Es tracta d’una veu que ha d’esdevenir alliberadora dels nostres egoismes.

La doctrina social de l’Església ens assenyala les necessitats, encarrila la nostra llibertat de compartir. L’índex d’humanisme d’un poble el dóna el nombre de ciutadans que gasten hores i energies en serveis socials gratuïts. D’aquí que aprofito a fer una crida especial als joves generosos per tal que, en aquests moments, esdevinguin voluntaris de Càritas, de Sant Egidi, de la Fundació Bona nit de Tarragona o de qualsevol altra institució eclesial dedicada al servei social. No en tingueu cap dubte: conjugareu adequadament l’acció de «compartir» i el concepte de «llibertat». I sapigueu-ho: Malgrat el que us puguin dir, malgrat els seus molts defectes i misèries, en l’Església, l’humanisme no es mesura altrament.

† Joan PLANELLAS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

 


REDACCIÓ29 Març, 2020
Joan_planellas.jpg

Nabí és una de les obres cabdals del cèlebre escriptor català Josep Carner (1884-1970), on reprèn el tema bíblic de Jonàs, mostrant el desencís davant les misèries humanes i les contrarietats de la vida, com ho feia el profeta de l’Antic Testament. En el llarg poemari, publicat acabada la Guerra Civil, hi trobem versos sublims, alguns dels quals ens pot fer bé de meditar-los durant aquest final de Quaresma i davant l’emergència sanitària que estem vivint. Ho veureu tot seguit.

Els homes i dones afermem la personalitat a mesura que assegurem la nostra autonomia. Però les nostres històries, com la història del conjunt humà, a voltes van massa enllà. Ens desmarquem fins i tot de Déu, de qui hem rebut justament la sement de la nostra personalitat.

Cal oblidar-se de Déu —diuen molts—, si vols ser lliure. Cal prescindir de Déu si es vol aconseguir una societat que miri endavant. Es tracta d’una filosofia que corre i s’escampa com una taca d’oli en el nostre món d’avui. Convé saber-ho per a saber-se’n guardar.

En canvi, la referència de la bondat i de la maldat es posa en l’humanisme cultural en voga, tan sols en el poder d’adquisició, és a dir, en el nombre de vots, com si l’ètica es derivés de la sociologia: una cosa està bé o està malament segons allò que diu la majoria. L’home s’emmiralla en ell mateix i acaba en un narcisisme que li fa perdre el cap.

També, n’hi ha d’altres que diuen: l’home en tot cas és un malalt, no un pecador, una víctima de l’ambient. En aquest sentit, cal eliminar la idea de pecat, a fi que la persona humana s’alliberi de la seva consciència de culpa. No hi ha pecat.

Aquests dies ens sentim tots contrariats, angoixats i despullats de les nostres pretensions i dels nostres projectes merament humans. Només quan ens acceptem com a do de Déu, sortim del nostre encallament

En aquest punt, ens farà bé anar al poemari de Carner. Hi ha un moment que Nabí —equivalent a Jonàs— discurseja dient: «Home perdut entre un manyoc de vies / oh malaventurat! / a mig camí no tens esment de què volies» (II,1-3). I, dirigint-se a Déu, li diu: «El crim és adorat en pedra i fusta. / Tes legions on són? / De ton voler la vida es desajusta; / corren balders els falliments del món» (II,56-59). I, encara, manifesta aquest plany: «Por tinc, Senyor, que ja no et tinguin por» (II,71). L’home, un do de Déu, cerca la seva identitat i les seves certeses en ell mateix. Però, com afirma el mateix poemari de Carner, «quan Déu revé, quan Déu es lleva despulla l’home de la seva pretensió de ser just» (I,85-87).

Aquests dies ens sentim tots contrariats, angoixats i despullats de les nostres pretensions i dels nostres projectes merament humans. Només quan ens acceptem com a do de Déu, sortim del nostre encallament. A la llum de Crist ens adonem de la nostra ombra. El fill pròdig de l’evangeli s’adona on ha anat a parar quan li revé a la memòria la vida que feia a la casa del pare. En la persona de Jesús, no vista com un fet cultural, sinó des del convenciment de la seva presència, prenem consciència de salvats i, per tant, de pecadors; i sentim la necessitat de desfer-nos del pecat. Molts ja el sabíem, l’Evangeli, però el reteníem com una filosofia, no com una comunió amb algú. Només el qui sent la necessitat de comunió amb Déu Pare té la sort de descobrir-se pobre i pecador.

† Joan PLANELLAS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

 


REDACCIÓ23 Març, 2020
joan-planellas_.jpg

Estem en plena crisi sanitària pel contagi del coronavirus. Talment com el cavall de Troia de l’Eneida de Virgili, se’ns ha infiltrat enmig dels nostres murs de benestar i de les nostres fortaleses aparentment infranquejables. Enguany, la natura ens obliga a fer una mena de Quaresma forçada per a tots i, a més, amb la incertesa de no saber quan arribarà veritablement la joia pasqual.

Faig meva una reflexió que ha circulat aquests dies passats a Itàlia per part d’una psicòloga, de nom Francesca Morelli. L’univers —venia a dir— té la seva forma de retornar l’equilibri a les coses segons les seves pròpies lleis, sobretot quan aquestes es troben alterades. En un moment en què el canvi climàtic està arribant a nivells preocupants, en una època fonamentada en la productivitat i en el consum, se’ns obliga al bloqueig, a la parada necessària, a romandre quiets. En un moment en què certes polítiques i ideologies discriminatòries pretenen fer-nos retornar a un passat vergonyós, apareix un virus que ens fa experimentar que, en un obrir i tancar d’ulls, podem convertir-nos nosaltres mateixos en discriminats, aquells als quals no es permet creuar cap frontera, aquells que precisament som els qui transmetem malalties. En una època en què l’educació dels fills s’ha relegat a altres figures i institucions, se’ns obliga a tancar escoles i locals de catequesi, i se’ns força a cercar solucions alternatives, al retorn del pare i la mare, al retorn a ser família. En una època en què el pensament individual ha esdevingut la norma, se’ns diu que l’única forma de sortir de l’atzucac és fer pinya, fer ressorgir en nosaltres el sentiment d’ajut al proïsme, de pertànyer a un col·lectiu, d’esdevenir corresponsables els uns dels altres.

És bo, per tant, pensar què en podem treure, de positiu, de tot aquest problema. Fa la impressió que la humanitat es trobi en deute amb l’univers i les seves lleis, i que aquesta pandèmia ens ho vingui a dir, encara que a un preu ben alt. Podem aprendre d’aquest esdeveniment que està sacsejant les nostres vides? Ben segur que, almenys pel que en aquests dies se’ns obliga a fer, en podem aprendre una lliçó d’austeritat. El fet d’haver d’estar reclosos, amb un munt d’activitats suspeses, pot esdevenir una crida a cercar la riquesa d’una sobrietat veritable que ens porti al més profund i autèntic en nosaltres i en els altres.

Hi ha una altra manera de viure, se’ns ve a dir. Una forma de viure més senzilla, més sòbria, més austera. La pobresa i la fragilitat del nostre planeta, són dues cares d’una mateixa realitat que pot anomenar-se insolidaritat? És el que ens ve a dir el papa Francesc en la seva carta encíclica Laudato si’, que el proper mes de maig complirà cinc anys: «El desafiament urgent de protegir la nostra casa de tots inclou la preocupació d’unir tota la família humana en la recerca d’un desenvolupament sostenible i integral.» I afegeix: «El Creador no ens abandona, mai no ha fet marxa enrere en el seu projecte d’amor, no es penedeix pas d’haver-nos creat» (n. 13). D’aquí que el Papa faci «una invitació urgent a un nou diàleg sobre la manera com estem construint el futur del planeta. Necessitem una conversa que ens uneixi a tots… Necessitem una solidaritat universal nova» (n. 14).

En aquests dies, hem d’unir-nos especialment als malalts i a les famílies que pateixen aquesta pandèmia. M’agradaria pregar també pel personal sanitari, tot agraint-los l’esforç sobrehumà que estan realitzant. Ens hem de fiar de les autoritats, que prenen les mesures en funció de l’assessorament dels sanitaris. Som invitats a confiar. Abandonar la calma ens faria molt de mal. Tinguem també una cura especial pels més febles, no obviant aquella crida de Càritas o de la mateixa comunitat de Sant’Egidi, a «no deixar abandonats els “amics” sense sostre».

I també aquests dies tinc el meu cor posat en els mossens, els religiosos i religioses i tots els laics i laiques entregats que han d’acompanyar el poble sant de Déu en aquesta crisi: que el Senyor els doni la força i també la capacitat i l’enginy per triar els millors mitjans per ajudar. Encara que no puguin fer-se celebracions públiques, que tot el poble de Déu se senti acompanyat pel consol de la Paraula de Déu, per l’escalf espiritual de les nostres parròquies i comunitats —ni que sigui telemàticament— i per la pregària sincera.

† Joan PLANELLAS 
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

 


REDACCIÓ8 Març, 2020
joan_planellas.jpg

Benvolguts,

«Les mans en creu i el front signat amb cendra.» Així el poeta Josep Vicenç Foix (1893-1987) encapçala l’últim sonet de l’obra Sol, i de dol ―el seu primer llibre de poemes, publicat l’any 1947. Amb aquest vers introdueixo aquesta carta per tornar a parlar de la Quaresma.

És un temps de l’any cristià que no té pes específic per ell mateix, sinó per la festa de Pasqua vers la qual ens encamina. Avui ja hem arribat al segon diumenge. Res de l’entorn no ha canviat. Tot i així, l’Església —que és mare i mestra— recull les necessitats humanes més pregones i, tot fent-se’n ressò, ens diu: «Obriu-vos a Déu», «torneu a començar a partir de Déu»!

Ens hem obert al progrés, al pluralisme, a la universalitat, a un món cada vegada més global. Queda encara un espai on obrir-nos, algú a qui escoltar: «Obriu-vos a Déu!» Malgrat sigui amb moltes interferències, cal agafar l’ona. Hi ha moltes altres veus que creuen l’espai i interfereixen la veu de l’Esperit. Malgrat tot, cal estar atents i agafar l’ona. Déu sempre parla per donar bones notícies, cosa no massa freqüent.

És el gran pas que us convido a fer durant aquesta Quaresma: Escoltar Déu. I fer-ho, com ve a dir el poeta, amb una actitud oberta: «Les mans en creu»; però també, amb una actitud humil: «el front signat amb cendra».

El Concili Vaticà II ens diu que «l’Església ha venerat sempre les divines Escriptures com també ha venerat el Cos mateix del Senyor» (Constitució Dei Verbum 21). Us convido, doncs, a prendre el llibre dels Evangelis amb respecte religiós i llegir-ne un fragment cada dia, una estona amb calma. Crist se’ns hi fa present. Les pàgines i les lletres dels Evangelis són una gelosia des de darrere de la qual el Senyor es comunica.

1) Llegir un fragment de l’Evangeli. Per exemple, l’enterrament del fill de la viuda de Naïm (Lc 7,11-17), o l’escena en què Jesús diu a Pere que ha de perdonar «setanta vegades set» (Mt 18,21-35). I retenir el relat i les paraules.

2) Contemplar. Veure com Jesús es mou, s’acosta a la dona i li diu: «No ploris», o que, enèrgic i paternal repta Pere. I mirar el gest i sentir les paraules per dintre. Fer que baixin del cap al cor i preguntar-nos: Què és el que mou Jesús a fer i a dir el que diu i fa?

3) Fer-ne experiència. Després, durant el dia, observar l’entorn i veure amb qui puc fer jo l’experiència semblant, del gest de Jesús i de les seves paraules.

Us dic per endavant que anireu a descansar sentint-vos una mica més salvats. Haureu tastat, ni que hagi estat un moment, la salvació de Jesús. I se us farà més planera la confessió dels apòstols: «Senyor, a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna» (Jn 6,68).

Ben vostre,

† Joan PLANELLAS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

 


REDACCIÓ16 Febrer, 2020
joan_planellas.jpg

Aquests dies, he tingut l’oportunitat de repassar l’obra de Georges Bernanos (1888-1948), un dels més grans escriptors catòlics francesos del segle XX, que obrí un ampli horitzó de pensament cristià; un home profundament humà i, al mateix temps, intransigent amb les exigències de fe, perquè creia en Déu incondicionalment. Els personatges de les seves novel·les porten la lluita interior fins a les últimes conseqüències, siguin sants o perfectes pocavergonyes.

En canvi, allò estèril, allò desesperançador, allò que mai no serà «tocat per la gràcia» —ve a dir Bernanos—, són les ànimes tèbies, tancades còmodament en el seu orgull o en la seva indiferència. Bernanos creu en el misteri de l’Església, amb la presència de Jesús —el seu Cap— vivent en ella, siguin com siguin els seus homes i dones. Un any abans de la seva mort, escriu a una comunitat de Germanetes de Carles de Foucauld: «Si el món fos l’obra mestra d’un arquitecte preocupat per les proporcions o d’un professor de lògica, d’un Déu deista —que ha fet la seva obra i se’n desentén—, l’Església oferiria un espectacle perfecte, d’ordre, on la santedat seria el privilegi dels qui van al davant; cada grau de la jerarquia aniria acompanyat d’un grau més de santedat, fins arribar al més sant de tots, el Papa. Digueu, però: us agradaria una Església d’aquesta mena?

Voleu dir que us hi trobaríeu bé? Ho dubto. Lluny de trobar-vos-hi com a casa, us quedaríeu a l’entrada d’aquesta confraria de superhomes i els estendríeu la mà talment com un pidolaire a la porta del Ritz. L’Església és una casa normal. A les llars de família hi ha sempre coses desordenades: una cadira coixa, la taula amb taques de tinta, els pots de confitura es buiden tots sols a l’armari; ho he viscut, en tinc experiència.»

Tanmateix, Bernanos mai no es va plantejar la sortida d’una Església així; i no pas per sentir-s’hi lligat sociològicament, sinó per la seva profunda fe. La fe com un roure li deia que a través d’ella Déu comunica la salvació a la humanitat. Com diu el Concili Vaticà II, «l’Església és en Crist com un sagrament, és a dir, signe i instrument de l’íntima unió amb Déu i de la unitat de tot el gènere humà» (LG 1), malgrat les deficiències i el pecat dels seus membres.

Jo no seria capaç de viure ni cinc minuts fora de l’Església. I si me’n traguessin, hi tornaria tot seguit, descalç, en cos de camisa i la corda al coll, penitent; és a dir: amb les condicions que se m’imposessin fossin les que fossin

Fa pensar el que Bernanos escriu en el seu llibre Nosaltres els francesos, tractant-se d’un home que no estalviava crítiques a l’Església: «Jo no seria capaç de viure ni cinc minuts fora de l’Església. I si me’n traguessin, hi tornaria tot seguit, descalç, en cos de camisa i la corda al coll, penitent; és a dir: amb les condicions que se m’imposessin fossin les que fossin.»

Quan són tants els qui han deixat l’Església o ja no s’hi han volgut lligar, aquests textos de Bernanos són una pregunta: Doncs, què us pensàveu que era l’Església? Que tan sols hi buscàveu la seguretat de la vostra situació social? Una plataforma per lluitar contra l’altre bàndol? N’esperàveu el paradís terrenal? Tot i que l’Església fa una labor social que molts ja voldrien per a ells, el seu valor fonamental és la presència del Crist Salvador enmig d’ella. Aquí radica la fe.

Ben vostre,

† Joan PLANELLAS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

 


REDACCIÓ3 Febrer, 2020
joan-planellas_.jpg

Benvolguts,

Érem al vespre en unes colònies de muntanya, a l’hora de l’esplai d’havent sopat. Tot d’una, un nen es quedà astorat assenyalant el cel: «Mireu les estrelles com brillen.» Tots els altres companys aixecaren el cap i quedaren embadalits. Havien descobert els estels, uns estels que sempre orienten en la foscor de la nit. Amb tot, els humans tenim massa feina per entretenir-nos a contemplar el cel. I, si ens queda temps, tampoc no el podem veure. Les lluminàries que hem creat eclipsen les estrelles. Tanmateix, les estrelles hi són, orienten, brillen i són belles.

M’he recordat d’aquesta anècdota, tant aquests dies passats de Nadal, quan he visitat algunes comunitats contemplatives i les eremites de la nostra arxidiòcesi, com ara, que escric aquesta Carta Dominical amb motiu de la Jornada de la vida consagrada a Déu. Avui és la diada de la Candelera, amb Maria que sempre ens orienta cap a la Llum, que és Crist.

L’utilitarisme que empeny la vida social ofusca la visió de la vida consagrada. Fins i tot, a molts cristians els costa de comprendre aquesta vocació. «Ja n’hi ha prou sent un bon cristià enmig de les ocupacions diàries, en la família i el treball, en l’oci i el descans…», diuen o pensen.

Amb tot, les persones d’especial consagració, en les diverses formes de vida solitària o cenobítica, en la diversitat i varietat de famílies religioses, són com els estels que il·luminen el firmament de la nostra vida cristiana, i ens recorden que, al capdavall, vivim d’esperança. «Les veritables estrelles de la nostra vida són les persones que han sabut viure rectament», afirmava el papa Benet XVI en l’encíclica Spe salvi (n. 49). I afegia: «Elles són llum d’esperança.» Perquè, per arribar cap a Jesús, la llum per antonomàsia, «necessitem també llums properes, persones que donin llum reflectint la llum de Crist, oferint així orientació per a la nostra travessia».

Com afirma el Concili Vaticà II, les persones que han abraçat la vida consagrada, donant-se totalment a Déu, vivint amb radicalitat la consagració baptismal, poden viure quelcom del que no tenen oportunitat els altres cristians: La seva família religiosa els pot oferir «una major estabilitat en la manera de viure», «una doctrina aprovada per arribar a la perfecció», «una comunitat fraternal en el servei de Crist» i, finalment, «una llibertat enfortida per l’obediència» (Vaticà II, Lumen gentium, 43).

No podem obviar que Déu és gratuït. Aparentment, les hores passades en la pregària no reporten cap guany comerciable. Els homes i dones consagrats a Déu, vivint d’esperança, són un testimoni viu que Déu és gratuït, i fan de la seva vida un regal a Déu, en nom dels batejats i de tots els homes. «Què seria del món si no existissin els religiosos?», es preguntava justament santa Teresa de Jesús (Llibre de la Vida, c. 32,11).

Per a molts, la vida consagrada a Déu no és notícia. No importa. Tampoc no en són, de notícia, les estrelles del cel. Però hi són, orienten en la foscor de la nit, brillen i són belles. Ben vostre,

† Joan Planellas i Barnosell
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter