Novembre 2016 | Pàgina 3 de 21 | Diari La República Checa
Bring to the table win-win survival strategies to ensure proactive domination. At the end of the day, going forward, a new normal that has evolved from generation.
Al plenari municipal de divendres passat, el grup municipal d’ERC-MES–MDC vam demanar la dimissió de l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros i de la portaveu del grup municipal socialista Begoña Floria.
No som un grup municipal que es caracteritzi per la lleugeresa a l’hora de demanar dimissions o de superlativitzar els problemes i els errors dels altres. Aquesta és la primera vegada que demanem dimissions; no ho havíem fet en altres situacions on la mala gestió de l’equip de govern havia quedat ben palesa. Ara sí, demanem les dues dimissions perquè l’han feta massa grossa.
La interlocutòria del jutge del cas INIPRO, a partir dels correus electrònics analitzats només pot generar indignació entre la bona gent. El que s’hi explica és vergonyós.
1) En els moments més àlgids de la crisi, amb un atur disparat i moltes famílies depenent dels ajuts socials, a l’entorn de l’alcalde, sota la direcció de l’ex-cap de gabinet, Gustavo Cuadrado, i de la portaveu, Begoña Floria, no se’ls acut altra cosa que crear un grup anomenat “ciberactivistes Ballesteros” per influir sobre l’opinió pública. Aquesta activitat, absolutament legítima si es fa amb fons propis, se sufraga amb més de 300.000€ que, segons el jutge, surten de l’Institut Municipal de Serveis Socials.
2) Per disposar de fons públics per fer aquesta activitat, convoquen un concurs públic, amb el fals objectiu que una empresa externa desenvolupi tasques de mediació adreçades a col·lectius de nouvinguts. A través dels correus el jutge detecta que aquest concurs està falsejat. Per al magistrat, és una prova determinant que abans de convocar-lo ja hi havia hagut els contactes amb INIPRO, l’empresa que l’havia de guanyar, relacionant-se els noms dels militants socialistes que s’havien de contractar.
3) INIPRO no va presentar la memòria de les feines encomanades, ningú en té coneixement, i segons consta en un correu del gerent de l’Institut Municipal, va ser una treballadora de l’Institut, militant socialista per a més detall, qui es va inventar la memòria justificativa. Memòria que, per cert, l’alcalde va dir conèixer.
4) L’alcalde va signar els pagaments a INIPRO, malgrat tenir set advertències d’il·legalitat per la intervenció de l’Ajuntament. Fins ara la seva excusa era que, de no haver fet aquests pagaments, se l’hagués pogut acusar d’enriquiment il·lícit. No s’aguanta.
Entremig hi ha multitud de detalls que figuren a la interlocutòria i que alguns mitjans han comentat que són, senzillament, de vergonya.
Existeix un procediment que pot acabar en una causa penal. No hi entrem, no és el nostre terreny i no jutjarem l’ètica d’un comportament públic per si acaba o no amb presó. Ens preocupa la imatge negativa per a Tarragona que es genera amb fets d’aquesta mena i que els investigats no donin explicacions a la ciutadania, que els ha posat on són i és a qui en primera instància es deuen.
INIPRO és un cas judicial, però sobretot és una cas ciutadà que tracta de la manca d’ètica i del mal ús dels recursos que paguem entre tots, amb els nostres impostos. Diners utilitzats presumptament per afavorir un partit, el PSC.
Pau RICOMÀ Portaveu Grup Municipal d’ERC-MES-MDC a l’Ajuntament de Tarragona
Como un mantra, para ocultar nuestras vergüenzas y enorgullecernos de la desgracia ajena, se nos repite a los jóvenes aquello de “somos la generación mejor preparada de la historia”. Saliendo de nuestra burbuja particular, a pesar de los brindis al sol y los cantos de victoria, el Ránking de Shangai nos muestra el paupérrimo panorama de que ninguna universidad española está entre las 150 mejores del mundo.
Los populismos que nos acechan, ya sean aquellos que ya llevan más tiempo incrustados en el sistema o los nuevos que surgen, nos plantean una solución muy simplista a un problema muy complejo: aumentar el gasto público como remedio afrodisíaco a todos nuestros males. No obstante, desde el año 2002 España ha doblado el gasto público en educación, ¿Ha aumentado en proporción la calidad de nuestro sistema educativo?
El Estado hipergarantista, o llanamente Papá-Estado, ha fracasado. Desde los albores de nuestra infancia hasta la mayoría de edad se nos educa en un pseudo-igualitarismo hasta que se llega a la Selectividad y se nos plantea un modelo competitivo para lograr una plaza en esa carrera y en esa universidad que tanto ansiamos. Descubrimos que desde pequeños hemos crecido entre algodones y que lo que nos han enseñado diverge tanto de la realidad, que deja descolocado hasta al más audaz. Y ya de lleno en la vida universitaria, carecemos de aquel espíritu de esfuerzo que se requiere para superar las adversidades. Se nos han prometido infinidad de derechos sociales y un Estado del Bienestar omnipresente, abstracciones que se muestran fantasiosas e irreales en el día a día. El problema de los movimientos estudiantiles de hoy en día no es que critiquen dicho modelo, sino que su pretensión es ahondar y perpetuarse en él.
Mucho daño a nuestra universidad ha hecho la retórica buenista que nos ha enquistado en el corsé de lo políticamente correcto. Se nos ha vendido la universidad como un “café para todos” y un sitio donde tiene que ir todo hijo de vecino que se precie. Se ha decidido que la nuestra universidad no tiene que ser para una élite intelectual sino una prolongación de la educación obligatoria, siendo buena fe y tener las tardes libres requisitos suficientes para poder acceder. Y este hecho ha tenido efectos colaterales, como el desprestigio de la FP. Realmente habremos aprendido algo el día que nos demos cuenta que hay aptitudes más allá de las intelectuales y que algunas de ellas la universidad no es el espacio más adecuado para tratarlas; que podremos suprimir la meritocracia y el espíritu de autosuperación pero al precio de convertir nuestros claustros en patios de instituto.
Joaquim VANDELLÓS Secretari General de NNGG Tarragona ciutat
Una de les banderes que puc enarborar amb més orgull és que després de tota una vida lluitant ningú ha estat capaç de silenciar-me. Qui em coneix sap perfectament que a mi no em calla ningú, que no tinc ni déu ni amo, que si vull dir alguna cosa la dic, i no m’importa que el meu interlocutor sigui el Rei d’Espanya, el Papa de Roma o el veí del cinquè. No deixar de dir mai el que penso és per a mi una conquesta, una fita de la meva revolució personal, ja que en aquest món que de vegades peca de ser massa políticament correcte conec poca gent que ho faci. Ho diré sense embuts: estic orgullós de la meva retòrica i presumeixo de no mossegar-me la llengua. Per tot això se’m fa difícil, extremadament difícil, fer-vos la següent confessió: en els últims temps m’he quedat sense paraules. Sense res a dir. Mut. Buit.
No sé ben bé quan van començar els símptomes, si aquest mutisme ha anat in crescendo o ha aterrat de cop, si és una qüestió d’esgotament físic o mental, si es curarà sol o hauré d’anar al metge o al psicòleg, si té efectes secundaris o és contagiós (no us acosteu massa a mi, per si de cas). L’únic que sé amb absoluta certesa és que és la primera vegada que m’ocorre. Ja té nassos… Jo, acostumat a observar des de la meva talaia tot allò que no funciona per denunciar-ho, m’he quedat sense paraules. Jo, que sempre he tret pit per la meva loquacitat, no hi tinc res a dir. Em sento com un globus que acaba d’explotar. Busco les paraules però no les trobo. És més: se m’estan traient les ganes de cercar-les. Em sento… mut. I buit per dins.
No sé ben bé per què m’està succeint tot això… però tinc algunes sospites. Potser no he paït bé que després de tant de temps sense govern haguem tornat al començament i no pugui treure’m de sobre la sensació d’haver perdut un any per acabar pitjor del que ja estàvem. També és probable que m’hagi afectat que el PSOE, un partit que no fa tants anys respectava, hagi decidit immolar-se a la vista de tots i sense cap mena de vergonya. I potser m’ha passat factura la desil·lusió provocada perquè aquells que es creuen propietaris de l’esquerra no han assumit (o, millor dit, no han volgut assumir) que els temps han canviat i existeixen altres esquerres a Espanya…
I totes aquestes conjectures em condueixen a unes altres. Potser el meu mutisme és degut al fet que sóc incapaç de comprendre com més de seixanta milions de persones han escollit un president xenòfob, misogin i vomitiu. Potser l’origen del meu trauma té noms concrets: Marine Le Pen, Nigel Farage, Alba Daurada. O potser m’he quedat sense paraules perquè estic veient en directe com els ciutadans estem esquarterant la nostra democràcia de manera sàdica, i com aquells valors pels quals tant hem lluitat (llibertat, igualtat, pluralisme, solidaritat…) són enterrats per les persones que més haurien de defensar-los. Pot ser que la meva mudesa sigui deguda al fet que hi ha idees al meu cap que, per primer cop, prefereixo no expressar.
Rellegeixo l’escrit fins aquest punt i comprovo amb satisfacció que les paraules han tornat a brollar de dintre meu. Necessitava expulsar aquestes idees brutes, i escriure aquest article bé podria ser un acte de purificació. En realitat, estava convençut que el meu mutisme era transitori i les paraules tornarien més aviat que tard. A mi no em calla ningú, i la meva vida no tindria sentit si no denunciés tot allò que em desagradada. Però enteneu que en aquests temps tan fotuts que estem vivint un acabi ensorrant-se de tant en tant. Complim amb la nostra expiació, carreguem la nostra motxilla, per pesada que sigui, i seguim caminant. No defallim per dur que sigui. L’idealisme i la utopia són ara més necessaris que mai…
Ángel JUÁREZ
President de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra
Manel Albiac vol que els 1.335 advocats amb dret a vot a Tarragona valorin la seva tasca al capdavant del Col·legi d’Advocats en els darrer mandat. Es presenta a les eleccions del proper 20 de desembre en l’esperança de comptar amb el vist-i-plau de la majoria dels seus companys.
Albiac, que ha presentat aquesta tarda la seva candidatura, a la sala d’actes del Port de Tarragona, vol continuar amb el model de gestió engegat per l’anterior junta i que, segons ha dit, ha resultat fructífer.
L’actual degà pretén defugir de totes polèmiques i evitar rivalitzar amb els seus adversaris, només vol posar a consideració dels lletrats la tasca duta a terme, basada, essencialment, en el diàleg, la transparència, l’austeritat i la defensa dels interessos dels professionals de l’advocacia.
Manel Albiac, que a l’hora de confeccionar la seva llista ha comptat amb gent jove, assegura que és un home de paraula i que estima i es preocupa per la seva professió.
Ha recordat que la seva junta ha complert amb la promesa de reduir les quotes i que, amb la col·laboració del Consell de l’Advocacia Catalana, s’ha aconseguit que els torns d’ofici fossin millor remunerats i pagats puntualment. De fet, la candidatura encapçalada per Albiac se sustenta en cinc eixos: torns d’ofici, la gestió econòmica i col·legial, la formació continuada, les noves tecnologies i la tasca social de l’advocat.
El candidat a reelecció ha dit que vol un dels seus objectius és “adaptar el col·legi al segle XXI” i apostar per la “formació online”. També pretén crear, a banda de la intranet, una aplicació per mòbil perquè els col·legiats puguin justificar els torns d’ofici.
Manel Albiac ha assegurat que si aconsegueix la confiança dels advocats, continuarà gestionant els destins del Col·legi d’Advocats amb la mateixa “il·lusió que el primer dia”, la transparència que caracteritza l’actual junta.
L’acte de presentació ha comptat amb la presència del degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona i president del Consell de l’Advocacia Catalana, Oriol Rusca, qui ha desitjat molts encerts a Albiac.
Comprender la actual tendencia hacia la decadencia que vive Tarragona se puede entender mejor analizando la trayectoria de dos políticos que han marcado la agenda consistorial en la etapa democrática. Saber por qué gobiernan ellos y no otros nos da una radiografía del perfil emocional del electorado de la ciudad. Josep Félix Ballesteros nació en 1959. Tiene 57 años. Alejandro Fernández lo hizo en 1976 y cuenta 40 años. Ballesteros estudió en el Colegio Seminarista, luego cursó Física en Barcelona para abandonarlo, según él, por no comulgar con la entonces rampante energía nuclear, no obstante, otros creen que se le empezaba a atragantar la carrera y el exilio barcelonés. Regresó a Tarragona para cursar psicopedagogía y militar en los movimientos cristianos de base. Se casó con 24 años, hecho que consta en su perfil de Wikipedia, por lo que es lógico pensar que Ballesteros no separa vida privada y pública. Es más, en dicho perfil político incluso aparecen los nombres de su hijo e hija. Sigue felizmente casado, cosa destacable, pues su innegable atractivo físico no le ha impedido llevar una vida política monacal en sus relaciones interpersonales.
Alejandro Fernández sí lo tuvo claro desde un principio. Estudió Ciencias Políticas en Barcelona y pronto fue acogido por las ideas de un Partido Popular que tenía como líder a José María Aznar. Contrariamente a Ballesteros, él sí separa vida privada y pública. No tiene atractivo personal, pero lo suple con una hiperactiva inteligencia emocional. Ballesteros es un maestro de la seducción política, Alejandro es un currante del tajo político. Ballesteros es una “dolce far niente”, Alejandro un picapedrero. En sus carreras políticas, a Ballesteros se lo han regalado casi todo, mientras Alejandro se lo ha currado casi todo.
Para que nos hagamos una idea del punto de partida de sus senderos políticos, Ballesteros entró en un Ayuntamiento gobernado por Josep María Recasens, el primer alcalde democrático tras la dictadura, y vivió el acceso al poder de Joan Miquel Nadal gracias a una moción de censura. En aquel 1987 en que el joven Ballesteros (28 años) toma asiento como concejal, gobernaba España un remoto Calvo Sotelo y en Cataluña el ya sempiterno Jordi Pujol.
Alejandro Fernández también tuvo un temprano amerizaje consistorial con 27 años (año 2003), gobernando un Nadal en final de ciclo y con José María Aznar en el gobierno de España y Pasqual Maragall en Cataluña. Las improntas históricas de ambos políticos, Ballesteros y Alejandro, son muy distantes, aunque se solapen en buena parte de sus vivencias. Ballesteros se incubó ideológicamente en las misas de domingo. Alejandro, en los encuentros juveniles de la FAES.
Ambos han ido intercambiando sus papeles desde que se encontraron en el consistorio, encuentro que se produce en el 2003. Alejandro en el gobierno y Ballesteros en la oposición, aunque el socialista como firme candidato a la alcaldía. Luego Ballesteros en el gobierno como alcalde y Alejandro en la oposición, para acabar ambos pactando. No obstante, periclitando dicho pacto, Alejandro abandonando el consistorio para no regresar, aunque él diga que deja la puerta abierta a repetir como alcaldable popular en las próximas municipales.
Ballesteros acumula 25 largos años como concejal, de los cuales ha gobernado en casi 12, 9 como alcalde. Son muchos años. Hablamos de un político longevo que ya hace tiempo perdió contacto con su perfil profesional.
Alejandro, salvo unas jornadas parciales como profesor universitario, no ha hecho otra cosa que política. Posiblemente, no sabe hacer otra cosa. Una caída en desgracia podría ser un drama para él. Eso le hace caminar siempre con sensación de vértigo, sobre el filo de la navaja.
Ballesteros ya tiene más pasado que futuro si hablamos de currículum político y ante él aparece nítido el horizonte de la jubilación o la prejubilación. Algunos de sus más directos colaboradores y ex colaboradores aseguran que hubiese sido un excelente diplomático y a él le gusta viajar, cierto glamour, relaciones de salón y recepciones, además su formación religiosa le da una pátina vaticana muy recomendable en el terreno de las relaciones internacionales. No sé si se lo han preguntado en alguna ocasión, pero estoy convencido que su final glorioso en política sería ser nombrado embajador español en la sede vaticana.
Alejandro, en cambio, es muy americano en su talante político personal: da la sensación que siempre lleva prisa. Tiene un alentador futuro por delante, de largo recorrido, pero algunas cosas no juegan en su favor.
La primera es que no viene de ningún rancio abolengo político, empresarial o profesional. La segunda es que no tiene anclajes en Madrid. La tercera que trabaja sin red. Eso le hace vulnerable en la selva orgánica del PP. Su táctica, el camuflaje. No era ni pro ni anti Piqué, ni pro ni anti Alicia Sánchez Camacho y ahora reproduce la misma técnica con García Albiol. Él se encuentra cómodo en el segmento centrista del PP, modernito, democráticamente desinhibido. Veremos si la virreina Soraya Sáez de Santamaría le pone en la rampa de lanzamiento o en la desplazante ascendente.
Las relaciones entre ambos, Ballesteros y Alejandro, podríamos considerarlas correctas e incluso cordiales, aunque dentro del terreno de juego de la política, siempre tan voluble ella. De hecho, a la primera de cambio que se dio la oportunidad, Alejandro intentó desalojar a Ballesteros de la alcaldía pactando y pasteleando con la inefable Victoria Forns, de agridulce recuerdo, en un no tan lejano 2011.
Luego vino el acercamiento político. En esta fase jugaron un papel determinante dos protagonistas perfectamente intercambiables: José Luís Martín y Pau Pérez. El primero desde su posición de insustituible hombre de confianza de Alejandro, el segundo lo mismo en relación a Ballesteros. Ideológicamente, ninguno de los dos tiene un sello definido. La vida les ha llevado a ser Sancho Panza de su Quijote y desempeñan su papel con exquisita destreza y lealtad. Ellos han sido los artesanos que han ido trabajando con orfebrería política el actual pacto que gobierna el Ayuntamiento.
La opinión de este Fisgón es que Martín tendrá serias dificultades para superar la añoranza de los tiempos de escudero y sus compañeros, especialmente Josep Acero, no se lo pondrán nada fácil.
Pau Pérez vive un desvivir padeciendo por su alcalde y el devenir del caso Inipro, más que el resultado final de los Juegos. Ayudará lo indecible e inconfesable a su amigo Martín, pero la situación que se vivirá en esta legislatura municipal va estar presidida por las extrañezas, una dialéctica entre protagonistas desubicados de su papel tradicional. Sinceramente, un PSC umbilicado a Ballesteros y un PP abonado a Alejandro, ante los nuevos horizontes, son dos naves a la deriva y con los arrecifes esperándoles a cada giro de timón.
Ballesteros tuvo su gran oportunidad en 2011 para dar el salto a la dirección del PSC en Cataluña, pero no tuvo ni espíritu aventurero ni equipo de colaboradores para conseguirlo. Finalmente, decidió regresar a la aldea política de su ciudad natal y no vivir la trepidante experiencia cosmopolita de encabezar un PSC en aquel momento huérfano de un rostro que le aportara credibilidad.
Algunos pudieron pensar que Alejandro, más joven y con personalidad política muy diferente, podía vivir una trayectoria paralela a la de Ballesteros, pero nunca fue así. La intrahistoria secreta de Alejandro es que Tarragona nunca fue, para él, su destino, si no etapa intermedia. Esa es la gran diferencia entre ambos políticos. No puede afirmar Ballesteros que con la alcaldía ha visto cumplidas todas sus expectativas políticas personales. Esa aseveración es, además de políticamente ñoña, tan cuestionable como cuando aseguraba -casi pontificaba-, que los Juegos Mediterráneos se celebrarían, sí o sí, en 2017.
El final de Alejandro está por escribir. Y sí es posible que regrese a la política municipal, pero no en 2019. Para él Tarragona podría ser final de trayecto dentro de bastantes años. En cambio, Ballesteros corre el peligro de ver cortada de cuajo su narración como político. Sería una lástima. Sinceramente, no merece un final judicial. Sin embargo, ha desaprovechado e incluso despreciado tomar caminos distintos en las diversas encrucijadas que se le han presentado y siempre optó por el camino de regreso a Tarragona. Siempre buscó cobijo a resguardo y guardia personal.
Otra cosa es el tema de los Juegos de 2018. Aquí descubrimos lo mejor y lo peor de Ballesteros. Pero caer por el hundimiento de los Juegos no sería un deshonor. Morir en el campo de batalla nunca lo es.
Pau Pérez
Solamente adivino a vislumbrar un final alternativo en el vericueto laberinto de la política: que se convoquen elecciones anticipadas en Cataluña y Ballesteros juegue fuerte para encabezar la lista de nuestra demarcación.
Pasaría a ser aforado y eso daría un nuevo giro a su presencia en el caso Inipro, además de poner distancia entré él y los Juegos si, finalmente, acompaña su nuevo estatus parlamentario con el traspaso de la alcaldía a su buen amigo Pau Pérez. Ese sería un camino inexplorado, ignoto: una Tarragona gobernada mano a mano por dos adiestrados maestros de la política silenciosa.
No es nada descabellado este brinco argumental. Ballesteros se aseguraría alcanzar las tranquilas playas de la jubilación en el Parlament, junto a su dinámico compañero de consistorio Alejandro. Villamayor, Floria o Castillo no dan la talla para mantener tan alto el listón como lo ha hecho Ballesteros y ninguno de los tres lo admite, siendo ese su peor lastre. En cambio, el binomio Pérez-Martín, ¿quién sabe hasta dónde podrían llegar?
Abran apuestas, mis avispados lectores y lectoras.
El líder del PP a Tarragona i portaveu del grup municipal, Alejandro Fernández, ha assistit avui al darrer plenari de l’actual mandat, ja que marxa al Parlament de Catalunya, on ocuparà el càrrec de portaveu del PP. Tarragona perd “un polemista brutal” i una persona “compromesa amb la seva ciutat”, segons les paraules de l’alcalde socialista Josep Fèlix Ballesteros.
L’edil ha volgut ‘homenatjar’ el seu soci de govern, des de fa 10 mesos, deixant clar que “Alejandro és una persona de la qual me’n fio i crec que ell de mi”, ha confessat un Ballesteros agraït per la lleialtat institucional i l’amistat que ha trobat en el líder popular. Malgrat les diferències ideològiques, “no ens hem fallat mai ni quan ens hem dit les veritats, hem discutit o hem discrepat”.
Els familiars, amics, companys de partit i persones de confiança d’Alejandro Fernández han volgut fer costat al primer tinent d’alcalde en el seu darrer plenari. La dona del polític, amb la seva nena de poc mesos en braços, no ha pogut evitar les llàgrimes. Ballesteros ha assegurat que treballar amb Alejandro havia estat “un luxe”, perquè és fàcil treballar amb algú que estima la ciutat. “Espero que et vagi bé”, ha dit l’alcalde abans de fer una abraçada a un Alejandro emocionat. “Si et va bé al parlament anirà bé a Tarragona”, ha opinat Ballesteros.
“He aprés a valorar-te”
Per la seva banda, Alejandro Fernández ha agraït individualment a tots els portaveus dels grups amb representació al plenari i ha escenificat un comiat emotiu al adreçar-se als seus companys de govern emprant adjectius simpàtics. A Ballesteros li ha dit que al començament de la seva etapa com a alcalde – “quan tothom t’estimava” – “jo et tenia molta enveja. Et deia el Zapatero”, però avui dia, quan se senten algunes veus crítiques, “he aprés a valorar-te”. I ha promès que “passi el que passi” farà costat a Ballesteros, perquè passarà a la història per haver estat un bon alcalde”.
La ministra de Serveis Socials i la seva homologa catalana s’han desplaçat a Tarragona per posar la primera pedra en el nou edifici de La Muntanyeta a Bonavista. Totes dues han coincidit en la plusvàlua que representa per a la societat la implicació dels sis milions e voluntaris i la solidaritat dels espanyols.
Totes dues governants, Dolors Montserrat i Dolors Bassa, han coincidit que gràcies als impostos és possible ajudar als que més necessiten. La ministra ha recordat ha ressaltat el paper de l’estat amb el tercer sector i ha defensat la necessitat de continuar marcant la casella solidària quan es fa la declaració de la renda. En aquest capítol, tant la representant del govern espanyol com la de l’executiu català han protagonitzat una polèmica.
La consellera Bassa, referint-se a la casella del 0,7%, ha dit als periodistes que l’estat envaeix les competències de la Generalitat en l’àmbit de les subvencions per a programes d’atenció social i n’ha reclamat la seva gestió. De fet, Bassa ha demanat a la ministra que el govern central compleixi les decisions del Tribunal Constitucional, gairebé una vintena, que donen la raó a la Generalitat en relació a una redistribució territorial de la recaptació. La titular de Treball i Serveis Socials del govern català està confiada en la sensibilitat i bona voluntat de la ministra perquè es compleixin les resolucions judicials.
Dolors Montserrat, per la seva banda, i evitant entrar en polèmiques, s’ha compromès a estudiar les sentències i a procedir a la seva execució. Montserrat ha deixat clar que l’IRPF l’aporten catalans i espanyols i l’estat procedeix a una redistribució “equitativa i justa. Qui paga els impostos són les persones i no els territoris”. “Sóc profundament catalana i m’estimo molt Espanya”, ha recordat la ministra, lamentant que en un intenti d’estigmatitzar el govern central es responsabilitzi Madrid de tots els mals. “Madrid som tots els catalans i espanyols”, ha sentenciat.
Polèmiques a banda, la ministra s’ha compromès a aportar una part dels diners necessaris perquè el nou centre de la Muntanyeta a Bonavista sigui una realitat a fins del 2017 o començaments del 2018. “No em conformo amb posar la primera pedra, vull venir a posar la última”. El pressupost és de 3 milions d’euros.
L’arqueòleg Eudald Carbonell ha guanyat el XVIè Premi Tarragonès de Difusió Eutyches, que concedeix el Consell Comarcal de Tarragonès. Carbonell ha rebut aquest guardó en l’acte conjunt de lliurament dels Premis Tarragonèsque s’ha fet al Casino Municipal de Roda de Berà.
Amb aquest premi s’ha volgut reconèixer la feina de Carbonell al capdavant de l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social) i el projecte de recerca que ha impulsat al Barranc de la Boella, a La Canonja, on s’han trobat restes fòssils, eines i fauna, de fa sobre un milió d’anys.
L’arqueòleg ha dedicat la distinció “a la gent que amb els seus impostos permet la creació d’universitats i centres de recerca on s’investiga i es retorna el coneixement obtingut a la població”.
El Premi Eutyches pretén reconèixer una personalitat, entitat o associació que hagi difós o incentivat aspectes culturals, mediambientals o patrimonials del Tarragonès.
Tarragona s’ha convertít, aquest dissabte al vespre, en el regne d’ABBA, la mítica i emblemàtica banda sueca. La Tàrraco Arena Plaça i el Tinglado 1 del Port de Tarragona han acollit dos musicals que han rebut el suport del públic. Però mentre que la TAP oferia un espectacle professional, el Tinglado sorprenia amb un show solidari protagonitzat per amateurs.
L’espai de l’Autoritat Portuària s’ha fet petit per acollir les més de 400 persones que han volgut donar suport a una iniciativa que pretenia recaptar fons per la investigació del càncer de mama. Més de 50 persones, col·laborant de forma altruïsta, han donat vida al musical ‘Mamma Mia’. No eren professionals del setè art, però sí en lluitar per la vida.
Era una aposta arriscada, però s’han sortit amb la seva i amb laude. Han sabut interpretar el contingut de la música de la banda sueca i sobretot transmetre l’alegria, l’esperança i l’optimisme que d’elles es desprenen. Com deia la presidenta del Rotary Club Tarraco August, entitat organitzadora de l’esdeveniment, tot el que està fet amb el cor està condemnat a l’èxit. I el ‘Mamma Mia’ protagonitzat pel grup de Ballet i Interpretació del Club de Tenis de Tarragona és la prova fefaent.
Durant tot el musical, on s’han cuidat tots els detalls i s’ha contextualitzat la posada en escena, els sentiments estaven a flor de pell. Tothom era conscient que no venia a veure una obra prima amb professionals, però que venien disposats a aportar el seu gra de sorra a la lluita contra el càncer.
Els aplaudiments i els elogis al final de cada funció eren l’indicador que, malgrat la crisi, les tragèdies que ens presenta la vida, tots ens agafem de la mà i lluitem si el propòsit és contribuir a la felicitat. Durant el musical, al qual ha assistit la regidora Elvira Ferrando, hem pogut ser testimonis que la nostra gent és solidària i que l’edat és l’ingredient que menys es té en compte a l’hora de lluitar per la vida encara que sigui la dels altres.
Al final de l’espectacle, el públic, de ben segur que ha repetit una vegada i una altra: ‘Mamma Mia’, són uns cracks.
Durant els dies 29 i 30 de novembre, ciutats a tot el món, des de Mont-real a Berlín, passant per Ginebra, Lisboa, Riga, París o Manila il·luminen edificis representatius per mostrar el rebuig de la ciutadania a la pena de mort. A Catalunya, hi haurà activitats a set poblacions: Barcelona, Santa Coloma de Gramenet, Sabadell, Granollers, Cerdanyola del Vallès, Tarragona i Molins de Rei. A la resta de l’estat, ciutats com Madrid, Bilbao, Oviedo o Màlaga també se sumen a la iniciativa.
És la inicativa “Ciutats per la vida”, de caire internacional de la Comunitat de Sant Egidi, amb el suport de la Coalició Mundial contra la Pena de Mort, a la qual pertany Amnistia Internacional, amb 60 organitzacions, col·legis d’advocats, sindicats i autoritats locals i regionals de tot el món.
A Tarragona, activitats d’Amnistia Internacional en coordinació amb l’Àrea de Cooperació de l’Ajuntament de Tarragona organitzaran la il·luminació i projecció de imatges contra la pena de mort en el frontis del Ajuntament. Prèviament es llegirà el manifest per la vida i la declaració institucional aprovada al consistori. L’acte tindrà lloc el 30 de novembre a les 18.30 hores a la Plaça de la Font.
REDACCIÓ28 Novembre, 2016
Al plenari municipal de divendres passat, el grup municipal d’ERC-MES–MDC vam demanar la dimissió de l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros i de la portaveu del grup municipal socialista Begoña Floria.
Albiac, que ha presentat aquesta tarda la seva candidatura, a la sala d’actes del Port de Tarragona, vol continuar amb el model de gestió engegat per l’anterior junta i que, segons ha dit, ha resultat fructífer.
Durant els dies 29 i 30 de novembre, ciutats a tot el món, des de Mont-real a Berlín, passant per Ginebra, Lisboa, Riga, París o Manila il·luminen edificis representatius per mostrar el rebuig de la ciutadania a la pena de mort. A Catalunya, hi haurà activitats a set poblacions: Barcelona, Santa Coloma de Gramenet, Sabadell, Granollers, Cerdanyola del Vallès, Tarragona i Molins de Rei. A la resta de l’estat, ciutats com Madrid, Bilbao, Oviedo o Màlaga també se sumen a la iniciativa.
