REDACCIÓ
Una de les banderes que puc enarborar amb més orgull és que després de tota una vida lluitant ningú ha estat capaç de silenciar-me. Qui em coneix sap perfectament que a mi no em calla ningú, que no tinc ni déu ni amo, que si vull dir alguna cosa la dic, i no m’importa que el meu interlocutor sigui el Rei d’Espanya, el Papa de Roma o el veí del cinquè. No deixar de dir mai el que penso és per a mi una conquesta, una fita de la meva revolució personal, ja que en aquest món que de vegades peca de ser massa políticament correcte conec poca gent que ho faci. Ho diré sense embuts: estic orgullós de la meva retòrica i presumeixo de no mossegar-me la llengua. Per tot això se’m fa difícil, extremadament difícil, fer-vos la següent confessió: en els últims temps m’he quedat sense paraules. Sense res a dir. Mut. Buit.
No sé ben bé quan van començar els símptomes, si aquest mutisme ha anat in crescendo o ha aterrat de cop, si és una qüestió d’esgotament físic o mental, si es curarà sol o hauré d’anar al metge o al psicòleg, si té efectes secundaris o és contagiós (no us acosteu massa a mi, per si de cas). L’únic que sé amb absoluta certesa és que és la primera vegada que m’ocorre. Ja té nassos… Jo, acostumat a observar des de la meva talaia tot allò que no funciona per denunciar-ho, m’he quedat sense paraules. Jo, que sempre he tret pit per la meva loquacitat, no hi tinc res a dir. Em sento com un globus que acaba d’explotar. Busco les paraules però no les trobo. És més: se m’estan traient les ganes de cercar-les. Em sento… mut. I buit per dins.
No sé ben bé per què m’està succeint tot això… però tinc algunes sospites. Potser no he paït bé que després de tant de temps sense govern haguem tornat al començament i no pugui treure’m de sobre la sensació d’haver perdut un any per acabar pitjor del que ja estàvem. També és probable que m’hagi afectat que el PSOE, un partit que no fa tants anys respectava, hagi decidit immolar-se a la vista de tots i sense cap mena de vergonya. I potser m’ha passat factura la desil·lusió provocada perquè aquells que es creuen propietaris de l’esquerra no han assumit (o, millor dit, no han volgut assumir) que els temps han canviat i existeixen altres esquerres a Espanya…
I totes aquestes conjectures em condueixen a unes altres. Potser el meu mutisme és degut al fet que sóc incapaç de comprendre com més de seixanta milions de persones han escollit un president xenòfob, misogin i vomitiu. Potser l’origen del meu trauma té noms concrets: Marine Le Pen, Nigel Farage, Alba Daurada. O potser m’he quedat sense paraules perquè estic veient en directe com els ciutadans estem esquarterant la nostra democràcia de manera sàdica, i com aquells valors pels quals tant hem lluitat (llibertat, igualtat, pluralisme, solidaritat…) són enterrats per les persones que més haurien de defensar-los. Pot ser que la meva mudesa sigui deguda al fet que hi ha idees al meu cap que, per primer cop, prefereixo no expressar.
Rellegeixo l’escrit fins aquest punt i comprovo amb satisfacció que les paraules han tornat a brollar de dintre meu. Necessitava expulsar aquestes idees brutes, i escriure aquest article bé podria ser un acte de purificació. En realitat, estava convençut que el meu mutisme era transitori i les paraules tornarien més aviat que tard. A mi no em calla ningú, i la meva vida no tindria sentit si no denunciés tot allò que em desagradada. Però enteneu que en aquests temps tan fotuts que estem vivint un acabi ensorrant-se de tant en tant. Complim amb la nostra expiació, carreguem la nostra motxilla, per pesada que sigui, i seguim caminant. No defallim per dur que sigui. L’idealisme i la utopia són ara més necessaris que mai…
Ángel JUÁREZ
President de Mare Terra Fundació Mediterrània
i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra
REDACCIÓ
