Arxius de xavier sabaté psc | Diari La República Checa

REDACCIÓ13 Febrer, 2017

Xavier Sabaté diu que és amic de l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros, però està convençut que si el jutge l’acusa arran de la investigació del cas Inipro, no tindrà cap altre remei que respectar els estatuts del PSC. En aquesta entrevista, Sabaté ignora la pregunta referent a Carles Castillo, que va ser la seva ‘nina dels ulls’. Reconeix que en el seu armari polític podrà haver-hi cadàvers polítics, però mai no ha volgut fer mal de forma intencionada. Ja es prepara per escriure les seves memòries. De moment, està capficat en reunir sensibilitats perquè el Fòrum Ecològic esdevingui una realitat.

Durant la seva carrera política ha ocupat càrrecs en pràcticament totes les institucions…
Sí, excepte al Consell Comarcal.

La història del PSC a Tarragona no s’escriu sense Xavier Sabaté?
He dedicat molts anys al partit i al territori. Per a alguns el temps que he estat és excessiu. Hi ha uns que parlen de relleu generacional com a únic argument i d’altres que crec que només saben criticar sense aportar massa cosa.

Vostè és un moribund polític?
Jo he pres la política sempre com una part més del meu activisme social. Intento participar en moments associatius, culturals, ecològics, castellers, musicals… A partir d’ara intentaré dedicar-me molt més al moviment ecologista que, des de fa dos anys està a la xarxa però que no acaba d’estar formalment constitut.

Maquiavèl·lic?
És tan maquiavèl·lic com diuen?
He estat intens en la meva feina. Per dedicar-te a la política activa has de tenir una mica de caràcter. Has de prendre decisions encara que et pugui equivocar. Sempre he procurat treballar en equip. Però és cert, tinc el meu caràcter.

Com el definiria?
Intens i molt apassionat.

Al seu armari polític hi ha molts cadàvers?
Algun deu haver-hi. Però suposo que també hi ha tot un seguit d’esplendoroses flors amb ganes de dedicar-se a la gent i al seu territori.

Quina relació manté amb aquell que va ser la ‘nina dels seus ulls: el diputat Carles Castillo?
‘Je ne conais pas’. Tarradelles va encunyar allò de ‘No conec’, jo ho faig servir ara. Deixem-ho així.

Enemic terrible
Diuen que vostè coma enemic és terrible, que no té mesura…
Pels càrrecs que he ocupat segurament he guanyat molts enemics de forma involuntària. Sempre he pres decisions que alguns consideren injustes. Ho he fet sempre amb honestedat i sense cap intenció de perjudicar. En política, s’ha de prendre decisions. Aquest és el meu tarannà. Ho sento.

Es penedeix de quelcom?
No. Hi ha coses que segurament les faria d’una altra manera, però no fa sentit penedir-me. En les meves memòries ja demanaré perdó per haver molestat algú. Sóc conscient que hi ha coses que no han sortit prou bé.

Quines?
No és el moment de fer repàs….

Publicarà, doncs, les seves memòries?
Sí, sí. Crec que hi ha moltes coses per explicar. Quan era portaveu de l’ajuntament , l’alcalde Joan Miquel Nadal s’enfadava perquè jo demanava massa la paraula. En el torn d’explicació de vot, jo demanava i demanava. L’alcalde en preguntava per què volia parlar. Jo li deia que era per a la Història.

Ballesteros i jo no som clons
Vostè és amic de l’alcalde Ballesteros?
Sí, des de fa molts anys. Però això no implica que hem de pensar de la mateixa manera. No som clons. Tampoc m’agradaria.

Darrerament li porta molt la contrària…
No el traeixo. Només dic coses diferents. Crec que és necessari.

Però ell guanya eleccions i vostè no…
És cert, jo no les vaig guanyar, però en les darreres eleccions municipals no van treure massa bons resultats. La gent demana eixamplar-nos i estar més atents al que necessita. Hem de posar els interessos dels ciutadans per damunt dels interessos partidistes.

L’alcalde Ballesteros ha canviat el seu tarannà?
No. Ha estat sempre igual.

Que vol dir?
Sempre ha tingut una concepció del socialisme i de la política moderada i àmplia. Això que el Ballesterisme s’acaba ja ho veurem. Encara està per escriure que passarà d’aquí fins el 2019. Vist el panorama i l’oposició actual…

Però… hem de tenir en compte els Jocs del Mediterrani, el cas Inipro, el Pla de la Budellera, la Tabacalera, el pàrquing Jaume I…
No podem oblidar les herències i la crisi econòmica.

Respectar els estatuts
Si el jutge decideix acusar l’alcalde Ballesteros pel cas Inipro, hauria de dimitir?
S’ha de respectar els Estatuts del partit.

Què pensa del cas?
Crec que ningú té dubtes que Ballesteros no s’ha ficat un sol euro a la butxaca. Crec que estem davant d’irregularitats administratives.

Creu que Ballesteros està sent víctima de la CUP?
Ells estan fent la seva feina. Han d’exercir el control.

Imaginem que el jutge decideix acusat Ballesteros i Bego Floria, Javier Villamayor està tocat amb l’ajornament dels jocs i Josep Maria Milà està enfangat en la polèmica Budellera… Davant aquest escenari qui ha de ser el candidat a l’alcaldia? Vostè?
Jo no. El meu temps ja ha passat. El PSC té actius molt bons.

Ballesteros ha de ser el candidat a l’Ajuntament de Tarragona?
Si les eleccions fossin aquesta nit, sí.

I sent d’aquí a dos anys?
Ja ho veurem.

Referendum i el PSC
Quin paper haurà de tenir davant el referèndum independentista?
Hem de dir clarament que s’ha de fer un referèndum. Si el PSC no entén que la paraula l’haurà de tenir el poble, no tornarà a connectar amb la ciutadania. Hem de tornar a assumir les postures conseqüents d’esquerra. No podem continuar pretenent canviar la vida dels ciutadans des dels despatxos. Hem d’estar presents als moviments socials…

Però es farà el referèndum?
Tothom sap que no i ningú ho diu. El govern ho sap i no ho diu. El Sr. Puigdemont ha de convocar el referèndum perquè si no li tallen el coll. Ell sap que serà vetat des del TC. Aquesta serà l’excusa perfecta convocar eleccions i oferir en safata la majora absoluta a ERC.

Vostè vol crear una Fundació…
Cal posar en marxa el Fòrum Ecològic per sensibilitzar per qüestions relacionades amb el canvi climàtic, les energies renovables, l’economia verda… Hem de cercar sensibilitats per tota Catalunya. Crec que ha d’haver-hi moviments socialistes molt plurals. Entre tots hem d’aconseguir tenir un país sense energia nuclear.

Quin llibre està llegint…
‘El ruido eterno – Escuchar el siglo XXI atraves de su musica‘, d’Alex Ross.

REDACCIÓ14 Setembre, 2016

Defensar les primàries només per quedar bé no va amb els socialistes. Les impulsem com ara un mecanisme d’igualtat d’oportunitats de cada persona afiliada, com una manera de fomentar la Regeneració i, molt important, com a eina per obligar-nos a respondre a la pluralitat i diversitat de sensibilitats ciutadanes que volem representar.

Envejo els companys i companyes del PSF que en les darreres primàries presidencials del 2011 van poder gaudir d’amplis debats i propostes al voltant dels cinc candidats i candidates que van ser votats en primera volta i els dos que quinze dies més tard (François Hollande i Martine Aubry) ho van ser en segona. Tal va ser l’interès de la ciutadania francesa que més de dos millones sis-centes mil persones van acudir a votar a la primera volta i aquesta xifra encara es va incrementar en dues-centes mil persones a la segona.

El PSF va oferir així a la ciutadania francesa la possibilitat d’atansar-se als debats i veure propostes diverses sobre els problemes que els afecten. I estic convençut que si no s’hagués donat aquesta diversitat de candidats i candidates ni s’hauria aconseguit aquesta xifra de participació, ni el PSF hauria pogut presentar-se com representatiu de tants francesos i franceses.

El PSC ha Estat ja des dels seus inicis una amalgama i unió de sensibilitats diverses de l’esquerra. El vàrem fundar gent que proveníem del PSC-R, FCPSOE, PSC-C, PSP, PPC, ERC, POUM i encara col·lectius llibertaris, altres provinents del cristianisme progressista o de la Renovació Pedagògica. El PSC ha d’aspirar a tornar a ser representatiu d’amplis col.lectius ciutadans que lluiten per l’emancipació social, per la igualtat d’oportunitats i per preservar un Planeta en procés d’autodestrucció.

Núria Parlon així ho ha expressat en la seva valenta decisió de presentar-se a dirigir un PSC on ha de tornar gent i incorporar-se gent nova.I això no s’aconsegueix avui dia si el propi Partit no es manifesta divers i plural a l’hora d’escollir els seus principals representants interns i públics.

Per això no només no ens fan por les primàries sinó que les considerem imprescindibles i en donem exemple.Les persones afiliades i simpatitzants expressen les seves preferències votant i a mi no em passa pel cap cap risc de divisió ni de confrontació. Ni ha existit en el passat ni existirà en el futur a no ser que hi hagi qui s’hi entesti i no ho veig.

Un PSC, doncs, que torni a ser gran desprès que ens hem empetitit tant. La Núria diu amb raó que només podrà ser gran si és divers i plural i el vol així, com estic segur que el volem la immensa majoria de persones que ens sentim socialistes, amb carnet o no, per ser útil a les persones fent aliança amb elles considerades individualment i també i sobretot quan s’organitzen en moviments socials.

És a dir, anar més enllà de la representació de les persones per esdevenir aliats permanents superant la distància que perceben els ciutadans i les ciutadanes de la política.Vaig sentir això de la Núria dijous dia vuit de setembre als jardins Ernest Lluch de Santa Coloma quan ho explicava a la premsa i em va sonar i semblar molt bé. I vaig pensar que, de fet, ella ja ho practica a Santa Coloma fent d’alcaldessa. I ho porta fins al punt que el seu compte de twitter es titula Parlon#apeudecarrer i el més important, que en la seva pràctica quotidiana, consulta amb els ciutadans i les ciutadanes no només les grans qüestions sinó totes aquelles que afecten la quotidianitat de les veïnes i veïns.

Un PSC, doncs, al costat de la gent, no al davant. I on line, sense interrupcions. Un PSC que lluita colze a colze amb les persones , exigent amb els poderosos, compromés amb les necessitats que al llarg de la vida tenen la immensa majoria de persones.Un PSC que la ciuitadaia ha de tornar a percebre útil perquè pren les seves decisions amb coherència i valentia i amb la màxima ambició per Catalunya que vol dir el millor per la seva gent, és a dir, una Catalunya que té en les seves polítiques econòmiques i socials la mirada posada en les persones.

Aquest és el PSC gran que espera la gent. I per assolir-lo cal un canvi que no pot ser només de paraula sinó real. Un canvi que com em deia un restaurador del Delta de l’Ebre aquest estiu ha de ser “ un canvi que es noti “

Xavier SABATÉ
Exdiputat del PSC

REDACCIÓ28 Juny, 2016

Com gairebé tot el que s’escriu immediatament desprès de coneguts els resultats d’unes eleccions no acostuma a gaudir de la maduració necessària. Encara les respostes són massa ràpides, les anàlisis poc àmplies de mirada.

Per això m’agradaria prescindir en la mesura del que em sigui possible de l’impuls irreflexiu i de la ira que encara ens produeixen els elements que han impedit un millor resultat dels nostres preferits i preferides com la culpa dels contraris, de l’abstenció, dels mitjans de comunicació poc afectes, dels contraris que volien ser una cosa i s’han quedat en menys, dels qui han fet la punyeta, dels qui no en tenien idea, dels indocumentats que no saben que no votar als nostres és eprjudicar-se a si mateixos….

M’agradaria en canvi cridar l’atenció sobre la necessitat de reflexionar sobre els nostres propis errors partint de la base que les persones que van a votar rarament s’equivoquen – no només quan guanyem -.

No faré avui aquesta imprescindible reflexió perquè em sembla massa aviat i em contradiria amb allò que he dit al començament. Però llevat de qui ha guanyat a Catalunya ( En Comú Podem ) i a Espanya ( PP ) que legítimament poden estar segurs que han sintonitzat amb la majoria d’homes i dones de cada territori, la resta hem de revisar per què no ho hem aconseguit nosaltres.

No crec en allò de “ ja ha passat i no serveix de res, més val que mirem al futur “, perquè aquesta actitud condemna a preparar el futur sense criteri. A no ser que no es vulgui tenir futur ( o dit d’una altra manera, desaparèixer ). Només un apunt: si tan greu era el sorpasso i tan contents podem estar que no s’ha produit a Espanya, no sé com hem d’estar a Catalunya si ja és el segon cop que es produeix en sis mesos.

Acusadors de pessimisme, absteniu-vos de formular cap retret. El meu optimisme és bastant més notable del que mereix la situació de trobar-nos a la UVI. No he parat aquests darrers dies de fer articles, per a mi i per a altres i de treballar dia i algunes nits per una causa que encara crec viable. Per tant, si no fos optimista la tovallola ja seria al mig del ring faria dies.

Però alguna/es cosa/es haurem de canviar, no ? Doncs com que només dir la frase i no desenvolupar-la em sembla insuficient, en pocs dies prometo algunes idees, sempre menys interessants que les d’altres persones, però igual de respectables. I com segur que seran insuficients, espero també llegir-ne moltes més. Mentrestant, excuses o justificacions, les mínimes possibles sisplau. Fan mal a les orelles del públic assistent.

Xavier SABATÉ

REDACCIÓ9 Febrer, 2015

A algú se li ha acudit que l’exèrcit espanyol no en té prou amb els catorze museus militars de què disposa i ens en vol posar un de nou a Catalunya, concretament a Barcelona.

Aquest cap de setmana això ha comportat que el diari del Comte de Godó llevés precipitadament del seu web l’article que cada diumenge publica Sànchez Piñol dedicat a aquest tema i que no aparegués en l’edició escrita. El gran autor no guanya per a vetos.

Fa pocs mesos l’Institut Cervantes d’Holanda va cancel·lar la presentació del seu ‘Victus’ a Utrecht. Ara, tot i que el títol de l’article que La Vanguardia no tindrà més remei que acabar publicant – el podeu llegir aquí en castellà http://rcubi.tumblr.com/post/110426041887 – es pronunciava a favor del museu, és un “sí” irònic el seu.

Tanmateix, no són les seves raons – els desastres i mortaldats que l’exèrcit espanyol ha perpetrat al lalrg de la història a casa nostra – que em convencen. Si fos per això la història dels exèrcits catalans quan n’hem tingut ha estat tan o més lamentable. Cada cop que passejo per la Rambmla Nova tarragonina i veig la magnífica estàtua de Roger de Llúria lamento els milers de caps de musulmans que exhibia sense pudor el nostre almirall. Per no parlar del nostre rei en Jaume i tota la nissaga dels seus descendents, reis catalans/aragonesos a qui lloem les seves victòries sense miraments i les ensenyem als nostres infants ( amb orgull ? ).

No, no és per això que penso que no cal que es faci un nou museu de l’exèrcit espanyol. Ho dic perquè Sànchez Piñol sembla que vulgui amagar la trista història de guerres i massacres, d’odis i venjances.

Ben al contrari, la meva posició és que cal amb urgència una lectura diferent de la història que no amagui les nostres misèries, que no exalti les guerres ni les victòries – no existeixen victòries sinó sempre derrotes àdhuc dels vencedors en una guerra – i que tot plegat s’emmarqui en els edificis on es recordi i s’expliqui els fonaments del que som amb tots els ets i els uts.

Tanquem, doncs, els museus militars, traslladem tot allò que valgui la pena d’aquestes instal.lacions als museus d’història i blasmem i no enaltim els nostres pecats.

Volem els exèrcits per preserar la pau i la seguretat dels pobles, no cal que dediquin els seus recursos a museus.

De pas, en un moment de la història en que fins i tot alguns cardenals catòlics com Cañizares es posicionen a favor de vendre béns de l’Església – desprès ha matisat que només una part – per dedicar-ho a necessitats socials, no estaria de més que l’Exèrcit espanyol i tots els exèrcits del món fessin gestos similars. Segur que guanyarien algunes simpaties.

Xavier SABATÉ
Diputat PSC al Parlament de Catalunya

REDACCIÓ2 Gener, 2015

El Crepúsculo de la ideologías va ser un llibre que el ministre franquista Gonzalo Fernàndez de la Mora va publicar el 1965. Un any després el dictador convocava un referèndum – sobre la Ley Orgánica del Estado – que, naturalment, va guanyar de forma aclaparadora amb més del 95 % dels vots emesos i una participació del 100 % – sí, lector o lectora, els llibres d’història així ho referencien i un servidor recorda que així es van donar les dades -. El Generalísimo, segons diuen, acostumava a acabar les seves audiències amb les següents paraules: “ y haga como yo, no se meta en política “

Els anys de la dictadura va haver milers de persones que van lluitar per les llibertats i una d’aquestes era precisament la que més temia el dictador: la de participació política i sindical i la llibertat de partits polítics i sindicats. Els qui encara en la clandestinitat vàrem viure aquells moments ho recordem perfectament. Estar organitzat políticament o sindical era perseguit i al mateix temps era un signe de progrés i de normalitat afiliar-se a un partit o a un sindicat.

Ara el panorama és sorprenent i hi ha símptomes que demostren que allò més de moda és precisament carregar contra aquest tipus d’organitzacions que canalitzen la participació dels ciutadans. Només dos exemples molt propers: el president de la Generalitat ha aconseguit amagar les sigles del seu partit – vostè lector o lectora ho pot comprovar als mitjans de comunicació cada dia que han desaparegut – i malda per concórrer a les properes eleccions amb una llista “de país”. Les raons convencen a una part de l’electorat, fins i tot sembla que a una bona part del d’ERC si fem cas de les enquestes.

A Tarragona ha sorgit un candidat que es postula per encapçalar la candidatura de CiU a les properes municipals. Una de les seves divises és que la seva candidatura, si arriba a quallar, no serà de partit i que els membres que la formin tampoc no seran polítics i si en canvi tècnics i professionals “reconeguts”. Malgrat això fa una crida a un acord amb ERC – no sabem si també els exigirà que no siguin “polítics” o no. Ningú no esc reu que no tingui l’aval d’algú de la pròpia coalició de CiU. O potser la seva gosadia ja coneguda l’està fent anar massa lluny. Perquè si tan desprestigiats veu els partits polítics, no s’entén que vulgui anar de la maneta de tres (CDC-UDC-ERC). I si tan eixerit és ( o x… ), per què no es presenta ell sol amb aquest grup de tarragonins no polítics que ja deu tenir preparats ?

Hauria de saber que ja s’ha fet polític des del moment que juga a la política igual que Franco ho va ser durant 40 anys. Això sí, renegant de la política i dels polítics com el sr. que vol encapçalar la llista de CiU afegint ERC.

Ens vol donar gat per llebre el sr. Abelló i fer-nos creure que ha tornat el crepuscle de les ideologies. Enguany que s’acompleix el cinquantenari de l’aparició del llibre, n’hi ha que el volen re-editar. Llavors aquell crepuscle no va arribar. Ben al contrari, va refermar el món de les idees per damunt de la tecnocràcia i els tecnòcrates, és a dir, per sobre dels qui no tenen ànima quan es dediquen, encara que la maleeixin, a la política.

Xavier SABATÉ
Diputat socialista al Parlament de Catalunya

REDACCIÓ13 Desembre, 2014

No m’agrada que hi hagi empresaris que vinguin a casa nostra a fer negoci abans del negoci.No m’agrada que pensin que ens poden enredar.

No m’agrada que, si veuen que no poden fer negoci abans que comenci el negoci, busquin excuses que saben que no són certes i que pensin que ens les empassarem.

No m’agrada que ara, aprofitant que el Francolí passa per La Riba, hi hagi qui vulgui treure profit de l’assumpte i digui “ ja ho deia jo “ que acabaria malament perquè no ha acabat. Encara estem a la meitat

No m’agrada, malgrat tot, que aquest Govern que té tanta informació de l’assumpte, no hagués previst aquesta possibilitat encara que la reacció de posar l’empresa pública gestora del sòl (l’INCASOL) que tenim a Catalunya pel fet de ser pública em mereix moltes més garanties que gestionarà el sòl millor que l’empresari que volia fer negoci abans que el negoci comencés. Com a mínim la podem controlar i tenir tota la informació que com a empresa pública ha d’oferir.

No m’agrada que hi hagi la possibilitat, encara que vull pensar que remota, de gastar diners públics per contribuir a un negoci privat d’aquesta naturalesa. Vigilarem perquè això no passi. Gestionar sòl per dinamitzar l’economia i crear llocs de treball sí, participar en empreses que no tenen finalitats socials ( una altra cosa és per satisfer serveis públics de caràcter general, satisfer drets, finalitats culturals, ambientals,,, etc.), no.

No m’agrada que en l’àmbit del CRT de Vila-seca i Salou que el Govern està planificant urbanísticament, finalment aparegui la possibilitat de construir vivendes. Ens hi hem oposat i ens hi oposarem si finalment això es contempla. La zona ja serà suficientment densa com per afegir més ciment. Salou i Vila-seca, Cambrils, Reus o Tarragona estan plens de vivendes buides i tenen plans per crèixer. Deixem la zona del CRT per a activitats generadores d’activitat econòmica i de llocs de treball i no contribuïm a més bombolles immobiliàries. Per cert, si l’entitat propietària dels terrenys no tenia més expectatives que les de construir 2500 vivendes, què passa ara ? Que a més de fer negoci amb els hotels, centres de convencions i congressos, casinos i botigues, també volen fer les vivendes? Són insaciables ¡¡

M’agrada continuar contribuint que les coses es facin ben fetes i que finalment es generin milers de llocs de treball a la zona; m’agrada pensar que si això passa disminuirà la cua més horrible que conec que és la de l’atur i que hi haurà milers de persones que tindran un salari a final de mes i no pensaran que la seva vida no serveix per a res. M’agrada pensar que quan es redacti el concurs definitiu figurarà un 1% del total de la inversió que es dedicarà a un fons social per als treballadors i treballadores i per persones que tenen dificultats per moure’s o per treballar.

Xavier SABATÉ
Diputat del PSC al Parlament de Catalunya

REDACCIÓ13 Juny, 2014

Dimarts passat vaig assistir al Palau de la Música al lliurament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a Ramon Pellegero (Raimon). En el parlament de Muriel Casals vaig trobar a faltar unes paraules de disculpa a Raimon desprès de la grolleria de dir “hi ha gent a qui li falta (in)-formació i arguments abans de prendre una decisió “

Era una reacció a les declaracions de Raimon que havia dit que no veia clar això de la independència, entre altres raons – i no són poc importants – pel que podia suposar per la unitat i la supervivència de la llengua i la cultura catalanes al conjunt dels Països Catalans. I sort que era ell perquè altres amb mèrits potser no tant coneguts però amb un historial de dècades i sense màcula, compromesos a favor de la llengua, la cultura i els Països Catalans no han tingut la mateixa sort.

A la meva Presidenta d’Omnium – cada dia entestada en oferir-nos nous motius per sol.licitar la baixa de l’entitat als qui no combreguem les mateixes creences – se li ha tornat a veure la poteta. I en aquesta ocasió no ho dic per la seva nova filiació a la causa independentista ja coneguda, sinó per la posició de superioritat respecte a Raimon que ha manifestat. Agosarada ella, que no li arriba a la sola de la sabata ni per la contribució a la nostra llengua i a la nostra cultura però tampoc a la gran personalitat del nostre cantautor ha dit: “ hi ha gent a la que li cal més informació”. No va dir després de “gent” l’adjectiu “pobreta” però tothom li vam entendre. És a dir, hi ha gent poc evolucionada encara que no arriba al nostre grau de civilització o de democràcia.

Doncs bé, he pensat que la sra. Muriel Casals ja li podria llençar un plàtan a Raimon si tan poc evolucionat el troba i de pas a tots els qui com ell tenim dubtes sobre – entre altres coses – com li aniria a la nostra llengua i a la nostra cultura a la resta dels països catalans.
Un plàtan segur que ens ajudaria a evolucionar i així esdevenir tots plegats de la mateixa raça ben catalaneta a la qual Déu ens donaria glòria com ja desitjava Josep Pau Ballot en la seva Gramàtica i apologia de la llengua catalana durant la guerra del francès. Prometo, com el jugador del Barça Alves, menjar-me el plàtan a la salut de la meva Presidenta.

Però a continuació no podré evitar –amb permís de la Presidenta d’Omnium si no és un sacrilegi diferir – pensar en tots aquells i aquelles que han estimat la pàtria, han lluitat per ella i encara ho pensen fer , no des de la unanimitat que compadint-nos ens reclamen alguns d’aquests nouvinguts a la causa sinó des de la pluralitat que enriqueix la Catalunya de tots.

En l’acte de lliurament del Premi, Raimon va dir la frase que van recollir tots els mitjans: “jo no sóc dels meus quan els meus volen que sigui com ells voldrien”. Potser és que alguns i algunes dels qui consideràvem nostres no ho han estat mai realment.

Xavier SABATÉ és diputat del PSC al Parlement de Catalunya

REDACCIÓ19 Març, 2014

Aquests dies assistim al voltant de la inversió de BCN World de tot un procés de comunicació i de relació dels inversors amb el territori, del paper de les forces econòmiques i socials , dels partits polítics i, cal no oblidar-ho, del Govern de la Generalitat que seran dignes d’estudi. A ben segur que la facultat coresponent de la nostra URV està ja emmagatzemat dades de tot plegat. Des d’aquest punt de vista està resultant apassionant como tot un gran projecte que té de repercusions innegables en el territori, genera tantes reaccions i opinions diverses.
Ara bé, si ens preguntem si des del seu inici les coses s’han fet bé o no, la resta no pot generar tanta passió al menys positiva. Ben al contrari, crec que és bastant decebedor com ha anat. Avui no tenim temps ni espai però prometo fer-ho en el futur.
Crec que un bon guió per analitzar el que ha passat i succeeix sobre aquesta qüestió podria ser el següent:
1 – Tot gran projecte requereix previ a la seva presentació, un procés de comunicació i d’intercanvi amb la societat perquè els ciutadans siguin coneixedors de l’abast de l’impacte, puguin fer suggeriments.
2 – No hi ha a la nostra societat europea, possibilitats de ser rebuda cap iniciativa de forma positiva, si no es posen de manifest compromisos de responsabilitat social de l’empresa ( respecte a la legislació, al medi ambient, a la implicació amb el futur del territori, etc )
3 – Els Governs també han d’estar a l’alçada. No poden fer deixadesa de funcions i menys en èpoques de crisi. Han d’ajudar a comunicar, a assegurar a uns i altres que es preservarà l’interès general, que no hi haurà tractes de favor sinó que els criteris seran objectius i que els tracte serà presidit per la igualtat d ‘oportunitats. Són els responsables principals de generar consensos entre interessos que en moltes ocasions són contradictoris per legítims que siguin.
4 – Aquests consensos són imprescindibles no només perquè sigui possible el projecte sinó perquè tingui viabilitat econòmica en el futur perquè si neix coix caminarà malament. Són necessaris els consensos polítics però també amb les forces econòmiques i socials, dels representants dels treballadors, dels sectors econòmics ja establerts que poden i han de conviure i generar noves oportunitats.
5 – En el procés de tramitació, les maneres també són molt importants i en ocasions decisives. Qualsevol extralimitació dels agents, qualsevol confrontació per aparèixer com el qui més es preocupa del tema desqualificant altres parts implicades poden ser determinants.
En tot el procés de Bcn World hi ha hagut més errors que encerts de comunicació i de generació de consensos.
Crec que encara s’està a temps de corregir-los. Allò que no estem disposats a tolerar són desqualificacions genèriques sense cap motivació ni debat seriós sobre les aportacions que estem fent cadascú. Això és molt mediocre, barroer i primari. Per part del PSC crec que hem procurat humanitzar el projecte incorporant aspectes beneficiosos per al territori i la seva gent. Perquè estem d’acord que si podem aconseguir un fons social per als treballadors i per als discapacitats ho hem de fer ?
Estem d’acord que hem de protegir la nostra costa de l’especulació i escriure que s’ha d’acomplir la llei pel que fa a l’extraordinari increment del valor del terreny que obtindran si es permet que s’incrementi tant l’edificabilitat ? Estem d’acord que es fixin les zones verdes ? És això mercadeig polític ? Hi ha alguna crítica raonable a aquestes peticions ? Són desmesurades ? Parlem seriosament o simplifiquem i afirmem que la majoria de diputats no sé per quins interessos que no s’acaben de concretar mai i que desconec juguen amb una cosa tan seriosa com un projecte d’aquestes característiques que pot anar bé per al territori i pel país ?
Espero que el final sigui positiu. No serà per la nostra part que hi faltarà l’esforç.

Xavier SABATÉ, és diputat del PSC

Arxius de xavier sabaté psc | Diari La República Checa

xxx Partners

XAVIER SABATÉ: Si Ballesteros és acusat en el cas Inipro haurà de respectar els estatuts del partit

XAVIER SABATÉ: Núria Parlon: un gran PSC útil a les persones, 1 canvi “que és noti”

XAVIER SABATÉ: Escrit d’urgència

XAVIER SABATÉ (PSC): ‘Nou museu militar a Barcelona ? Que els tanquin tots’

XAVIER SABATÉ: “Crepuscle d’ideologies ?”

XAVIER SABATÉ (PSC): ‘Són insaciables’

XAVIER SABATÉ (PSC): "Muriel, disculpa’t o llença-li un plàtan a Raimon"

XAVIER SABATÉ (PSC): "De confiança a cegues o de xecs en blanc"