Arxius de Toni Teixidó | Diari La República Checa

REDACCIÓ11 Març, 2020

Aquest article és gairebé un calc d’un altre que vaig escriure ara farà quatre mesos, titulat “Santpedor ha de mantenir la celebració de les vaquetes?”; però com que el govern de Vidreres ha volgut copiar l’irresponsable sistema santpedorenc de refrendar la violència, doncs jo he decidit escriure una missiva semblant per a dirigir-la en direcció al sud de les Comarques Gironines.

I és que aquest diumenge el govern de Vidreres organitzarà una consulta (ni referendària ni vinculant) al voltant de la tortura taurina que s’organitza des de fa 33 anys i celebrada amb motiu de la seva festa major.

Aquesta consulta, amb la pregunta “Voleu que la festa dels correbous se segueixi celebrant a Vidreres?”, i que a simple vista pot semblar benintencionada, inclusiva i democràtica, amaga en realitat un fosc rerefons, i és que des de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous de Catalunya (CAC) sempre hem advertit dels perills que comporta «refrendar» la violència dels correbous, d’una pràctica que vulnera la llei de protecció animal i que se celebra gràcies a una vergonyant excepció que la regula, ja que la llei de protecció animal catalana desautoritza la tortura contra tots els animals (incloent-hi els bous) i l’organització del sadisme taurí, però tot i prohibir-la, fa nou anys que el Govern dels senyors Mas i Rull, per motivacions i excuses de xovinisme catalunyaire, van decidir incloure l’excepció a aquesta llei 2/2008 per permetre que la violència de la tauromàquia continués present a Catalunya.

Com a coportaveu de la CAC, voldria recordar als vidrerencs i les vidrerenques que la violència exercida contra els animals és un crim, un delicte, una vulneració als drets fonamentals, i que com a tal, no pot ser opinable ni molt menys objecte referendari, de la mateixa manera que no acceptaríem que una minoria social imposés que es vulneressin els drets humans i socials més essencials ja conquerits i que en volgués referendar (legitimar) l’exigència per a tota una comunitat. Però queda palès que, en relació amb els drets dels animals no-humans, tot són excentricitats i excuses de mal pagador, perquè tots els estaments socials, polítics i econòmics de l’estructura saben que reconèixer drets als qui considerem els nostres esclaus ens faria perdre molts privilegis.

En relació amb els correbous d’aquesta vila de La Selva, com de la resta de municipis taurins de Catalunya, en parlo amb total coneixement de causa, doncs hi he assistit diverses vegades, l’última fa sis mesos, durant el fatídic cap de setmana que acabà amb la mort del bou cosit a bales i amb una vintena d’espectadors ferits. Com bé sabeu, des de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous realitzem tasques d’investigació, que serviren per poder enregistrar les vulneracions al reglament i la normativa que regula els correbous que se celebren en aquest reducte de la tauromàquia a les Comarques Gironines. Vàrem filmar la tarda de vaquetes de dissabte i “el encierro” de diumenge al matí. Per no repetir format, vam desestimar quedar-nos a la plaça portàtil on va estar a punt d’ocórrer una tragèdia (per als espectadors taurins).

Els vidrerencs estan sent utilitzats per la classe política per tapar les seves covardies i la manca de diligència d’uns polítics que diuen estar al seu servei però que en prop de 40 anys no han gosat acabar amb la tortura pública i subvencionada de bòvids, traslladant la decisió última a la ciutadania per exculpar-se davant de la minoria organitzada del sadisme taurí, simplement perquè es tracta d’un tema polèmic i d’un col·lectiu violent al qual tenen por. El govern de Vidreres no realitzarà mai una consulta sobre el sou que han de cobrar els càrrecs polítics de l’Ajuntament, ni les decisions en obra pública i serveis socials, ni res que tingui a veure amb l’autodeterminació real i efectiva sobre la resta dels afers municipals. La violència pública dels correbous són un assumpte nacional i no local, és per això que han de ser els diputats del Parlament de Catalunya els que han de posar fi a l’excepció a la llei de protecció animal.

Posar a debat la violència organitzada contra innocents indefensos, promocionar i permetre que un ciutadà pugui votar «sí» a la continuïtat de la barbàrie dels correbous o qualsevol altra xacra, és llençar un missatge funest i perillós cap a la societat en el seu conjunt: que l’organització de la violència contra un grup (humà o no-humà) minoritari, vulnerable i fràgil, és estructuralment acceptable, sent que la història ens adverteix dels crims i genocidis que s’han comès sota aquestes exactes motivacions.

Toni TEIXIDÓ
Mestre i coportaveu de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous de Catalunya

 


REDACCIÓ26 Novembre, 2019

Aquesta és, literalment, la pregunta que motivarà la consulta (ni referendària ni vinculant) que el Govern de Santpedor realitzarà aquest diumenge al voltant de la tortura taurina que s’organitza des de fa prop de 40 anys i celebrada en motiu de la seva festa major.

Aquesta pregunta, que a simple vista semblaria ben intencionada, inclusiva i democràtica, amaga en realitat un fosc rerefons, i és que des de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous de Catalunya (CAC) sempre hem advertit dels perills que comporta «refrendar» la violència dels correbous, d’una pràctica que vulnera la llei de protecció animal i que se celebra gràcies a una vergonyant excepció que la regula, ja que la llei de protecció animal catalana desautoritza la tortura contra tots els animals (incloent-hi els bous) i l’organització del sadisme taurí, però tot i prohibir-la, fa 9 anys que el Govern del senyors Mas i Rull, per motivacions i excuses de xovinisme catalunyaire, van decidir incloure l’excepció a aquesta llei 2/2008 per permetre que la violència de la tauromàquia continués present a Catalunya.

Com a coportaveu de la CAC, voldria recordar als santpedorencs i les santpedorenques que la violència exercida contra els animals és un crim, un delicte, una vulneració als drets fonamentals, i que com a tal, no pot ser opinable ni molt menys objecte referendari, de la mateixa manera que no acceptaríem que una minoria social imposés que es vulneressin els drets humans i socials més essencials ja conquerits i que en volgués referendar (legitimar) l’exigència per a tota una comunitat. Però queda palès que, en relació als drets dels animals no-humans, tot són excentricitats i excuses de mal pagador, perquè tots els estaments socials, polítics i econòmics de l’estructura saben que reconèixer drets als qui considerem els nostres esclaus ens faria perdre molts privilegis.

En relació als correbous d’aquesta vila del Bages, com de la resta de municipis taurins de Catalunya, en parlo amb total coneixement de causa, doncs el passat 10 de juny, farà poc més de cinc mesos, vaig formar part de l’equip d’investigació de la CAC que va enregistrar “les vaquetes de Santpedor”. Com tot acte taurí, fou un espectacle nauseabund, realitzat impunement en un solar apartat, no només en un enclavament allunyat del centre del poble, sinó aïllat de qualsevol senyal de civilització mínimament il·lustrada. No era el primer any que hi enregistràvem els correbous, sinó el cinquè consecutiu des que ens vam constituir el 2.014, i d’ençà que res no havia canviat al poble: la barra de bar organitzada per la penya taurina era al mateix lloc i no va deixar d’omplir gots de cervesa; els menors d’edat (alguns d’ells amb signes d’embriaguesa etílica) entraven i sortien de la zona de la plaça portàtil per a fer-se els milhomes davant d’un vedellet espantat, inofensiu i indefens; els mateixos espectadors adults continuaven ben aferrats a les barreres de la plaça per no perdre’s detall de l’assetjament; el mateix comentarista -«speaker» taurí-, un mascle d’aquells que recorda als personatges d’instints primaris de les tómboles, als quinquis d’atracció de fira nòmada; les mateixes colles d’amics provant de coreografiar, ridícula i esperpènticament entre ambulàncies, les cançons més xarones i estridents dels últims estius; la mateixa policia local, aquella que lluny de quedar aclaparada per tanta vulneració a la llei civil i al reglament taurí, va continuar esdevenint mimètica, un espectador més, on cada any que passa li trobem el gest és més relaxat, d’un cos on ja només li faltaria el cigar i la copa de conyac entre els dits. I el més frustrant de tot, els nombrosos infants humans que van ser obligats a presenciar per enèsima vegada el linxament d’altres infants d’una espècie animal diferent a la seva. Res nou a la festa major de Santpedor, perquè el dominacionisme, l’explotació i l’opressió sempre serà una anomalia atàvica practicada per una minoria addicta al turment aliè.

Res nou a la festa major de Santpedor, perquè el dominacionisme, l’explotació i l’opressió sempre serà una anomalia atàvica practicada per una minoria addicta al turment aliè

Els santpedorencs estan sent utilitzats per la classe política per tapar les seves covardies i la manca de diligència d’uns polítics que diuen estar al seu servei però que en prop de 40 anys no han gosat acabar amb la tortura pública i subvencionada de bòvids, traslladant la decisió última a la ciutadania per exculpar-se davant de la minoria organitzada del sadisme taurí, simplement perquè es tracta d’un tema polèmic i d’un col·lectiu violent al que tenen por. El govern de Santpedor no realitzarà mai una consulta sobre el sou que han de cobrar els càrrecs polítics de l’Ajuntament, ni les decisions en obra pública i serveis socials, ni res que tingui a veure amb l’autodeterminació real i efectiva sobre la resta dels afers municipals. La violència pública dels correbous són un assumpte nacional i no local, és per això que han de ser els diputats del Parlament de Catalunya els que han de posar fi a l’excepció a la llei de protecció animal.

Posar a debat la violència organitzada contra innocents indefensos, promocionar i permetre que un ciutadà pugui votar «sí» a la continuïtat de la barbàrie dels correbous o qualsevol altra xacra, és llençar un missatge funest i perillós cap a la societat en el seu conjunt: que l’organització de la violència contra un grup (humà o no-humà) minoritari, vulnerable i fràgil, és estructuralment acceptable, sent que la història ens adverteix dels crims i genocidis que s’han comès sota aquestes exactes motivacions.

Toni TEIXIDÓ és mestre i coportaveu de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous de Catalunya


REDACCIÓ15 Abril, 2019

Aquest passat cap de setmana es va reprendre la tortura pública de bous a Catalunya. Fou a Aldover, un poble del Baix Ebre que mai no és notícia als mèdia per fer cap aportació il·lustre a la universalitat, sinó per un tenir un ajuntament que avergonyeix a la majoria dels seus habitants per donar, com sempre, el tret de sortida al calendari de ruta del sadisme organitzat. Aquesta nova temporada de linxaments es preveu tranquil·la i impune pels taurins, que saben que el Parlament i el Govern està ple de porucs que no es comprometran a defensar el sentit d’una ILP que, des de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous de Catalunya (CAC), mantenim pausada, però vigent.

Durant les temporades anteriors, -i amb aquesta ja en van sis-, els i les membres de la CAC hem anat enregistrant les vulneracions al reglament a tots el municipis on s’organitzen correbous, i gràcies a la deguda discreció que ens caracteritza, hem pogut conèixer de més a prop als enemics directes dels animals, aquells membres dels sectors polítics, econòmics i associatius que promouen la violència i el crim organitzat contra toros, vaques i vedells.

De resultes d’aquestes indagacions en l’inframón taurí, hem pogut anar copsant l’anhel de la majoria social dels pobles que hem investigat, i tot i que no podem abocar una xifra degudament contrastada i objectiva, del total exacte de persones de cada vila que se’ns han anat manifestant contràries a la celebració de correbous, sí que podem afirmar per les entrevistes mantingudes, que el suport social a la tauromàquia en municipis com Cardona, Amposta, Santpedor, Vidreres, Sant Carles de la Ràpita o El Morell no superaria, ni de bon tros, el 40%. Les impressions i els testimonis que hem anat recollint al llarg dels anys a peu de carrer, avalarien les xifres de l’última enquesta que es fa fer a Catalunya set anys enrere, el 2012, pel que el 70% dels catalans exigeix al Parlament l’abolició dels correbous. Sobre això, vull deixar aquests fragments transcrits com un mostreig de testimoni, -tots anònims, per allò de la por-, crec que molt significatius:

«(…) Als pobles tothom coneix als taurins, i ara més que estan tots aplegats a les penyes taurines. En són molt pocs, però tenen molt mala baba.»

«(…) Arriben festes i tots a callar.»

«(…) Si quedes assenyalat, t’amenacen amb boicotejar-te el negoci, i si no en tens, a fer-te el buit i malparlar, i això als pobles petits es fa molt feixuc.»

«(…) Tenen palmers a tots els partits, que fan córrer, falsament, que això dels bous és cosa sagrada del territori.»

«(…) Els plens (dels ajuntaments) són seus. El lobby taurí és dels més poderosos; tot de sota mà, com les màfies».

«(…) Les amenaces i les agressions físiques abans que es popularitzessin els mòbils eren comunes, sobretot entre el jovent; ara però, des que qualsevol pot estar gravant, l’agressió no es culmina, però la tensió de l’amenaça és insuportable».

Però més enllà d’opinions, és necessari avançar el pes d’aquests números, aportant-ne d’altres totalment objectius, i les xifres escandalitzen:

A la Comunitat Autònoma de Catalunya es realitzen correbous a 33 municipis dels 947 que té en total. Això suposa que un 3,5% dels municipis tenen segrestades les seves festes majors pels taurins, -amb més de la meitat de la població d’aquests 33 municipis en contra de la tortura pública de toros-. Tots plegats, aquests municipis «taurins» sumen, arrodonint a una alça molt generosa, un resultat de 142.000 habitants, que representen un ridícul 1,8% sobre el total dels més de 7.600.000 que conformem el país. Com que deia que més de la meitat de la població dels 33 municipis es manifestarien favorables a l’abolició dels correbous, i que volen gaudir d’unes festes populars sense violència, podríem estar parlant que, a Catalunya, a tot estirar, quedarien al voltant d’uns 65.000 depravats (el 45% de 142.000hab) d’aquests que gaudeixen amb el linxament d’éssers pacífics i innocents.

Si, el Parlament no gosa abolir la tauromàquia per una aproximació als 65.000 vots repartits entre 7 formacions polítiques. És tan persistent la idea de la penalització sobre la Llei D’Hondt que pesa sobre aquest miserable parell d’escons, que la mateixa classe política ha aconseguit crear-se un tabú immens al voltant de la preservació de les parcel·les de poder i la menjadora. Aquest relat, perbocat mil i una vegades per part dels alcaldes i delegats territorials de les Terres de l’Ebre, i assimilat gràcies a un sentiment de llàstima condescendent dels nuclis polítics de poder de l’Àmbit Metropolità de Barcelona, ha creat una paranoia immobilista que manté la prerrogativa de quatre garlaires.

Aquí rau la ignomínia de 33 batllies, però sobretot dels i les 135 diputats/des del Parlament i dels/les 13 consellers/es del Govern. Perquè si no és això senyors/es diputats/des, ens poden explicar, a l’escandalosa majoria absoluta de catalans, perquè aquests sàdics marginals gaudeixen encara del privilegi de la tortura a Catalunya? A què espera aquest Parlament i aquest Govern a suprimir l’excepcionalitat de la Llei de protecció animal per la que centenars de toros, vaques i vedells sofreixen violència de mans d’aquests psicòpates cada any?

Toni TEIXIDÓ
Mestre, coportaveu de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous de Catalunya

 


REDACCIÓ29 Setembre, 2016

OPINIODiumenge passat finia el tercer any consecutiu de la campanya que la Plataforma «No al Dofinari» ha dut a terme, un cop per setmana durant la temporada estival, de forma presencial, la protesta a les mateixes portes del circ sedentari que utilitza a mamífers marins, uns animals que la corporació Leisure Parks SA (Aquopolis) hi té en propietat a La Pineda (Vila-seca).

Més de 1.000 dies han tingut l’alcalde Josep Poblet i el director de l’Aquopolis, Josep M. Claver, per a respondre a les repetides demandes de reunió amb la Plataforma. Com a resposta, el silenci, perquè el que convé davant els casos de denúncia d’explotacions és provar d’invisibilitzar a les persones que l’assenyalen, i així exprimir la vida i l’ànima dels subjectes que aquests volen alliberar. En aquest cas els subjectes sempre han estat els dofins i lleons marins captius i esclaus, reclosos a la seva infame presó de ciment i humans.

Aquesta ha estat una temporada precedida per la pressió i la negociació política amb els partits a l’oposició. També marcada per les negatives al diàleg amb el PDC, amb una majoria absoluta de l’absolutista alcalde-rei Poblet I de Vila-seca. Caracteritzat tanmateix pel baix nivell d’alguns/es regidors/es que perpetuen, amb la seva impostura incompetent, el seu regnat. I en definitiva el que és més greu per a nosaltres, que allarguen l’esclavatge i el captiveri dels animals presoners dins el parc aquàtic.

Tot i aquest desmoralitzant panorama, vam decidir fer pressió política al consistori vila-secà, provar d’establir una aliança entre les forces opositores per a fer pinça al ple… Així va prosseguir el litigi administratiu fins que C’s van decidir trencar la unitat d’acció política sense donar cap tipus d’explicacions. D’altres com el PP o DV-AM no van dignar-se ni a aparèixer, tot i que aquests últims ens comunicaren el seu suport.

Fins avui dia, la campanya ha travessat les fases que marcava l’estratègia, és d’aquesta manera que, des de 2.014 fins a l’actualitat, es van anar realitzant diverses xerrades, col·loquis, recollida de signatures (físiques i virtuals), debats i presentacions de la campanya en plena cursa electoral a càrrec de la única formació política que ha donat sempre la cara i els esforços militants per aquests animals; és per això que aprofito per donar les gràcies a ICV Vila-seca i, en especial a la Lara Álvarez, que tant ens han ajudat en els assumptes polítics al consistori i cada diumenge que, sens falta, ha estat al nostre costat.

Es prepara una proposta de moció per tal d’abordar el tema amb el suport del PSC i VSEC com a mer tràmit que justifiqui l’esgotament de les vies possibles al ple de l’ajuntament. El nou curs polític ha albirat l’eina política que volem entendre definitiva, que pugui posar fi a l’esclavatge dels animals, saber quins haurien mort, i quin és el seu estat de resistència al captiveri.

Així doncs, no tot han estat males notícies. Destaquem la presència i aportacions de les companyes que han nodrit de sàvia renovada a la Plataforma, totes les jornades de protesta, demostrant la seva repulsa a l’opressió soferta pels animals a les portes d’aquest circ infecte.

S’enceten nous camins per alliberar els animals lluny de La Pineda. Com sempre us anirem informant a través de les xarxes socials.

És imperiós que Brisa, Betty, María, Naia, Arión, Aiko, Maca, Gala, Luna, Afro i Tau siguin alliberats. Corre pressa, no s’hi val a badar!

Toni TEIXIDÓ
És mestre, activista animalista, membre de l’ANC, d’Arrel, de la Plataforma «No al dofinari» i president de la Veïnal-Tgn


REDACCIÓ22 Maig, 2016

ENTREVISTA

Toni Teixidó manté un enfrontament obert amb alguns dirigents de la CUP, el partit on encara milita. Se sent amenaçat i perseguit pel patriarcat que domina la formació anticapitalista. Diu que hi ha molts militants de la CUP a qui van fer passar magres. Aquest mestre de professió, espera i desitja que es faci justícia i que es recuperi el sentit comú en un partit que, ara per ara, està controlat pels ‘Estrada’ i els ‘Martí-Farré‘. En aquesta entrevista explica, sense tabús, de l’infern que li van fer passar en el ‘mundillo’ cupaire a Tarragona. La CUP, per la seva banda, desmenteix totes les acusacions.

toni_teixido2REPUBLICA CHECA – Se sent víctima de la CUP?
TONI TEIXIDÓ Sí, és una situació temporal. Pel que sé, a Ponent, al Barcelonès o al Maresme (de forma més manifesta) i a altres territoris també hi ha casos molt semblants, doncs tots responen a paràmetres gairebé idèntics d’intent d’anorreament personal i polític. En el cas de Tarragona hi ha, almenys, la meitat de la gent que conformava la CUP abans de 2015 que, a diferent escala, també els hi han fet passar magres. Hi ha hagut dos secretariats nacionals i dues Comissions de Garanties que han avalat, defensat i donat cobertura a actuacions qualificables com a presumptes delictes i a autoritarismes que a poc a poc espero que vagin sortint a la llum.

RC – Creu que es vol implementar el patriarcat Estrada a la CUP?
TT – Aquest patriarcat, amb alguns «morts polítics i sindicals» a l’esquena, sempre ha necessitat noves plataformes per poder parasitar, i aquí n’han trobat una amb el sucós afegit d’abastar el poder, la poltrona i la influència que tant perseguien. I no només «els Estrada», sinó també «els Martí-Farré» que, en el cas del conseller – escollit a dit internament -, encara és més fragant, doncs ja venia de fer-ho a tot arreu del món anticapitalista on ha pogut remenar l’esquelet. A la CUP va acudir a escasses assemblees en anys i ni estava ni se l’esperava a l’hora de pencar en les tasques activistes municipals més enllà de treure el cap per parlamentar en algun acte públic i sortir a la foto, que ves per on, rima amb dropo. És la tranquil·litat (que rima amb aprofitat) que dóna ser i tenir a l’altra família mafiosa del teu costat, saber que et guarden un lloc de cúspide a les llistes de l’ajuntament, malgrat que els vots l’haguessin relegat a la sisena posició de sortida, per aquests i d’altres motius.

Judicis sumaríssims
RC – Hi ha mancances democràtiques a la CUP de Tarragona? De què parlem realment?
TT – La màfia mai ha sigut democràtica. Pels seus interessos egocèntrics tot s’hi val; parlem de l’amenaça, la repressió, l’insult, la tolerància amb la violència en seu assembleària, la manipulació d’actes, la mentida organitzada, aconseguir de forma premeditada i organitzada l’impediment de l’exercici dels drets individuals com a militant, etc. Si malgrat tot això, encara creuen que poden perdre privilegis, fan venir d’urgència, i a toc de corneta, a amics i familiars a votar el que els patriarques ordenin. Espero que mai confonguin un plenari a l’ajuntament amb un dels seus judicis sumaríssims, on Jordi Martí feia de «jutge» i Laia Estrada de «representant de l’acusació», una funció de teatre que podríem passar a la gran pantalla i estrenar al proper Festival REC.

RC – A la CUP es restringeixen alguns drets de ciutadania?
TT – Òbviament.

RC – Qui mana realment a la CUP?
TT – La por i qui s’aprofita d’aquesta. De forma material ho fan els patriarques que més verí i titelles aconsegueixen escampar dins les CUP i les organitzacions estratègiques. Qui més manipula les assemblees i qui més vulnera els estatuts interns té el premi de la tribuna i el taulell, on es remenen les cireres putrefactes.

Són iguals que els altrestoni_teixido1
RC – De què es queixa exactament?
TT – De la tolerància amb la misèria ètica i del despotisme en la governança. D’aparentar que són diferents de la resta sense ser-ho.

RC – No ho entenc, per què no es dóna de baixa com a militant?
TT – No ha calgut. El passat febrer em van expulsar sense cap garantia estatutària ni explicació concisa de les suposades infraccions que la motivaven. A la CUP tot passa per la «democràcia del dit». Si no ho haguessin fet tampoc m’hauria donat de baixa, doncs si marxa la dissidència, aquesta dóna via lliure a la normalització de la pràctica autoritària.

RC – Per què va recórrer a la Justícia?
TT – Doncs em dol reconèixer-ho a hores d’ara, però per haver estat un ingenu i pensar que la Comissió de Garanties estatutàries del partit era un òrgan independent i objectiu. Les membres i militants que combatíem l’autoritarisme ens penedim molt de no haver-ho denunciat públicament abans de les eleccions municipals. Si haguéssim escampat només una de les moltes proves que sustenten la demanda inicial que he interposat contra José Estrada – i les que cauran contra la resta de membres de la màfia* -, s’hauria acabat ràpidament aquesta ignomínia i no hagués calgut un òrgan extern com el de la justícia ordinària.

RC – Ha pensat afiliar-se a un altre partit?
TT – No, és el partit que vaig compulsar i cofundar i no el pensem regalar a la màfia disfressada de roig i negre que el segresta. Sóc un independentista que combat totes opressions en el seu manual de lluita, algunes d’elles en oposició frontal al pensament antropocèntric; diguem que no seria un militant còmode per a cap partit que es fa dir d’esquerra, persegueixo una revolució perquè encara no he superat el romanticisme idealista ni perdut els meus principis morals. La CUP podria haver estat una plataforma que recollís la interseccionalitat i els anhels de totes les explotades, un espai promotor per a la construcció d’un veritable MCAN digne, modern i respectable.

Por a represàliestoni_teixido3
RC – Com catalogaria la CUP?
TT – Després d’analitzar els últims 4 anys, doncs, com una relliscada estratègica a escala nacional. Aquí a Tarragona com una competició d’estètica dins el club d’amics i familiars que busquen notorietat en comptes d’una revolució. Ho permeten els militants per por a les represàlies dels patriarques i defensades pels seus prosèlits, molts d’ells gent prepolítica, rovellada moralment i presa de l’endogàmia sectària, fatxendes al·lucinats que juguen a la subversió perquè no tenen el coratge de la revolta; la manca d’empatia i de veritable solidaritat els empeny al posat de pega. Generalitzant són tristes façanes que s’atreveixen a donar lliçons de moral a tothom, limitats a perbocar uns lemes que embruten amb la demagògia dels seus actes. Cada article de Jordi Martí i de Laia Estrada en seran exemples clars quan vagin caient les sentències.

RC – Què pretén amb la seva denúncia si es podria resoldre apartant-se del partit?
TT – Com deia, del partit me n’han apartat fraudulentament. Apartar-se de les experiències que vaig patir durant la meva trajectòria com a militant significaria claudicar a la màfia. Molts militants o simpatitzants s’han donat de baixa de la CUP a Tarragona – i a escala nacional – en veure l’antidemocratisme que hi impera, però això no soluciona res, cal actuar.

Intent d’agressió
RC – Què li va fer José Estrada? Encara no ho he entès…
TT – Era el primer dia que acudia a una assemblea, el van fer venir expressament a defensar els interessos de la seva filla, i el mascle-alfa els va protegir obligant-me a callar, insultant-me, amenaçant-me i provant reiteradament d’agredir-me físicament – que no ho va arribar a fer perquè el van retenir entre tres persones durant una estona -. En veure que no les podia flanquejar, em va demanar de sortir al carrer «para que te pueda tocar la cara, valiente» entre insults. En aquells moments portava un collarí integral que em protegia la columna i la fractura cranial que patia, deixant-me la mobilitat molt reduïda. Ja veieu que ell n’és molt de valent amb els convalescents… toni_teixido4Però en tot cas ja no es tracta de què va fer o va provar de fer – que això ho provaré amb detall quan m’ho pregunti el jutge -, sinó que han fet «els Estrada» o «els Martí-Farré» a l’anticapitalisme i a l’independentisme tarragoní, que, sens dubte, és molt més greu que el que hagi patit jo.

RC – Se sent perseguit?
TT – Ara sóc jo qui passa a l’ofensiva com a legítima resposta als atacs soferts. Quan arribi l’hora de la veritat trobaran formes inèdites d’atac més enllà de l’intent frustrat d’estigmatitzar-me, de relacionar-me amb el PSC o la manera que literalment s’inventin en seu assembleària de provocar l’esperpent i el ridícul -com ja va fer públic la premsa en difondre aquella acta on pretenien organitzar la mentida-. Aviat hauran d’assenyalar d’altres militants, veurem que s’inventen sobre elles… Ens n’esperem de tot perquè són gent sense escrúpols, saben que hi perdran molt, més d’hora que tard, però estem tranquil·les i preparant les abdominals per a nous atacs de riure.

Entrevista de @ricard_checa

 

*Toni Teixidó vol deixar clar que es refereix com a «màfia»/»mafiós/a», a la màfia política que representa la CUP de Tarragona, en els mateixos termes i sentits que els expressats en aquest article: http://www.larepublicacheca.com/toni-teixido-caura-la-mafia-politica-que-segresta-la-cup-de-tarragona/

 

 


REDACCIÓ15 Febrer, 2016

OPINIO

toni_teixido
Toni Teixidó

Associació de caràcter criminal que fa servir mètodes de repressió i d’intimidació en defensa d’interessos privats i que es manté gràcies a la por i als prejudicis de la població». Aquesta és la definició que en fa el l’IEC del mot «màfia». En aquest cas, si canviem «criminal» per «polític», «privats» per «personals» i «població» per «membres col·laboradores i militants», tindríem la definició del que seria una màfia política, en cap cas delinqüencial. És en aquests termes que em referiré a la CUP de Tarragona en endavant.

Serveixin aquests paràgrafs per donar una legítima resposta a un atac personal i polític premeditadament infundat i organitzat, i fer-ho amb una serenor molt assossegada quan pots demostrar abastament el que denuncies, a qui i, sobretot, quan veus que la màfia que té segrestada la CUP de Tarragona ja se n’adona que s’ha confós, que ha comès un terrible error i que malauradament ha desaprofitat totes les oportunitats que tenia de demanar disculpes per les seves accions i de respondre a les conseqüències de forma interna per poder guardar la poca dignitat que, després de tot això, dubto tornin a recuperar. Per a això han fet tard, ja no hi són a temps.

Per demanar disculpes i rectificacions públiques per les greus injúries i difamacions contra la meva persona però, els en concedeixo una mica, disposen de 7 dies a comptar de la publicació d’aquestes lletres; en cas contrari, em querellaré contra les persones que van participar d’aquell linxament en la ignominiosa roda de premsa del passat dilluns.

Una roda de premsa en la que, a banda de la sorpresa i del fart de riure que ens va provocar la paròdia esperpèntica de la convocatòria, els voldria regalar un petit consell a cau d’orella ara que no ens sent ningú: -heu de saber controlar la mentida i ser millors intèrprets, estàveu massa nervioses, titubejàveu i es veu que es respirava un ambient reclòs i una paranoia tan gran que la vau arribar a transmetre a la premsa i als desconcertats regidors sobresaltats de la migdiada a cop de corneta. Els vídeos són boníssims, serviran molt en l’àmbit cientificoacadèmic.

Van dir que sóc conflictiu. Aquí els he de donar la raó, no en el sentit pejoratiu que pretenien, però si que en sóc, i orgullosament; mira vaig sortir rebel tu, vés quina cosa. Creia que era condició indispensable de tota personalitat i militància subversiva. N’he tingut, en tinc i en tindré de conflictes perquè sóc dels que no se’n callen ni una, dels que combaten les injustícies, dels que es fan respectar, dels que proven de fer prevaldre l’ètica i la coherència de les seves idees, els seus drets i dignitat, i a lluitar pel reconeixement de les qui no en tenen, contra tota discriminació, opressió i explotació. Si per comunista no fos conflictiu, afededéu que no me’n podria considerar i llavors només seria una trista i falsa façana pseudorevolucionària com elles i ells. La ràbia que senten que sigui indomable, inmanipulable i que hagi tingut la sort de no malgastar la vida a la secta.

Van gosar titllar-me de masclista i homòfob. Mireu si en són de dolents que tot i saber que és mentida com tot el que perboquen, ho escampen a la mínima que poden amb l’únic objectiu de provar de fer mal (sense èxit, ja no enganyen a ningú fora dels seus cercles). Els masclistes són ells, perquè en les desavinences jo he tractat en tot moment amb educació, cordialitat i com una igual a Laia Estrada; ser masclista seria considerar-la inferior o dèbil com han fet i fan ells que la tenen controlada per a què no provoqui més problemes dins i fora del partit i de l’administració; i de la mateixa manera, quan també vaig respondre als linxaments d’un simpatitzant i d’un col·laborador, no vaig diferenciar a qui em dirigia per tenir en compte la seva opció i preferències sexuals. Defensar-me dels atacs d’una dona i dos homes homosexuals no em fa ser una persona discriminant. Sóc jo qui puc corroborar que he sofert discriminacions, assetjaments i ridiculitzacions per ser home, comunista i animalista per part de la màfia. Doncs ràpid a demostrar-ho o desmentir-ho valentes, ja sabeu, 7 dies.

Ja que hi som posats, em fa molta gràcia que parlin des del «desconeixement» del cas de l’extinta CUP de Mollerussa i, curiosament, s’oblidin de comentar que la resolució de la Comissió de Garanties (CG) no negava o em donava la raó d’uns fets que vaig viure i patir tot i que decidia no actuar davant d’agressions -per part d’una militant alcoholitzada-, provades i reconegudes, davant d’un prepolitisme ofenós, tupinadetes electorals i davant prepotents simpatitzants que en període electoral remenaven més les cireres que no pas la pròpia militància local.

A xarxes, el regidor Jordi Martí, que és el portaveu dels assumptes tèrbols -tan públics com privats- de la màfia, afirma en el seu mur de Facebook que m’han fet fóra de diverses organitzacions i prova d’aprofitar el litigi que mantenen pel cas INIPRO per intentar vincular-m’hi i així desviar el debat real de les seves perversions polítiques i personals. Això només ho fan els culpables quan necessiten arguments i temps, més vell que el anar a peu, a banda d’inútil i patètic. Aquí hi ha sobretot en joc l’ego, els privilegis i la megalomania malaltissa d’aquest senyor i de Laia Estrada, emparats i beneficiats ambdós pels moviments al clavegueram d’una colla d’amics i familiars, -amb o sense carnet de la CUP-, i així poder esdevenir regidores a través d’un cop d’estat abans que cometessin un acte de cainisme entre ells. Com per a la resta, tens 7 dies Jordi Martí.

S’ha de saber que els tempos en la progressió del conflicte no els hem marcat les persones dissidents de la secta en l’episodi presumptament delictiu que he denunciat, i en el que tants s´han donat per al·ludits sense ser cridats (per què serà?). Aquestes militants portem des de maig de 2014 provant de trobar un espai de diàleg dins la mateixa estructura local, però després de reiterats assetjaments, injuries i difamacions dins els àmbits de l’Esquerra Independentista, de privació de drets polítics, civils i democràtics, d’insults, amenaces i d’intents d’agressió en seu assembleària i de sofrir judicis sumaríssims en un soterrat del Casal Sageta de Foc que la mateixa Inquisició hagués envejat, des d’octubre de 2014 aquestes militants decidim portar el cas als òrgans nacionals del partit. Cal dir que durant aquest procés i, per por a agressions físiques o verbals, les militants i membres de la CUP que van ser expulsades fraudulentament amb mi, van decidir autodefenestrar-se del seu dret de participació a l’assemblea de la CUP des d’octubre de 2014, i així fins avui dia, tot i que se’ls hi vulnera el dret a la informació i alguns dels canals de comunicació, com a l’intern de seguiment de la tasca de les regidores.

Portem 16 mesos enviant documentació i escrits demanant que s’investiguin els fets, amb totes les proves a la mà, esperant a que algú de la CG es dignés a parlar amb nosaltres. Si s’hagués fet tot correctament, de forma precisa i objectiva i amb els estatuts a la mà, la màfia estaria expulsada del partit i allí s’hagués acabat la cosa. Així doncs, que les investigacions sobre el tema que denuncio i el d’INIPRO vagin paral·leles en espai i temps no és culpa nostra, sinó dels òrgans nacionals de la CUP. El passat 19 de gener d’enguany vam rebre la darrera resolució que tancava de forma definitiva totes les portes a la via privada i interna de l’afer, és per això que es decideix complir amb l’advertència que fèiem al Secretariat Nacional (SN) i vaig presentar la denuncia el dia següent pel jutjat que pertoqués.

Les membres de la CUP que van protagonitzar tots aquests fets ja no poden tirar enrere, fixeu-vos que gasten la mateixa mirada que Jaume Matas durant les primeres setmanes de la seva imputació, cosa que hauria de conduir a les persones membres o militants de la CUP de Tarragona que no van ser testimonis dels fets, a saber que estan a temps de desvincular-s’hi si mai han tingut inquietuds polítiques per a llargs recorreguts. I dir especialment que, com que vaig fort i puc validar i testimoniar el contingut íntegre de la demanda que s’ha interposat, que sàpiguen les persones que van ser testimonis directes dels greus fets ocorreguts el 14 d’octubre de 2014 que mentir en seu judicial penal està castigat amb fins a 3 anys de presó i multes de fins a 12 mesos. Posats a escollir, jo hi entraria per defensar causes justes i nobles derivades de la lluita pels alliberaments que no pas per por a represàlies d’unes persones que us utilitzen i us abandonaran a la primera de canvi.

Una màfia que ètica i moralment és pitjor que els seus adversaris polítics nacionals i de classe, no pot representar el projecte de la Unitat Popular catalana a Tarragona, senzillament perquè nosaltres, d’incoherències i demagògies ens podem permetre les justíssimes.

Unes preguntes a l’aire: Quins secrets guarden d’algun afer deshonrant que amb notable xantatge tenen a tot un SN cobrint-los els presumptes delictes que denuncio? Com justificarà el SN que ha deixat assentada una «jurisprudència» que dóna carta blanca i via lliure a les agressions físiques, amenaces, insults i a les conductes, accions i actituds totalitàries per a totes les CUP? Suposo que això deu anar bé per tal que les organitzacions estratègiques puguin anar-se aplicant la llei del Talió en la pugna pel control de la formació. I tot això ho pateix, com en aquest cas, les que no estem ni en una banda ni a l’altra.

Obligarà el Consell Polític a fer alguna cosa al SN o per un petit grup mafiós es permetrà que s’esbombi el cas més infame dins la CUP per protegir els privilegis de dues persones? La màfia acabarà ben retratada, però cal mesurar que elles soletes estan posant a les persones que van formar part de les diferents CG i SN des de 2013 (i per tant a l’organització sencera) cap un atzucac legal, mediàtic i un risc polític i personal molt sever i d’abast nacional.

Dins l’esquerra anticapitalista tarragonina ja se sap per on desgrava cadascú, però dubto que a la resta del país sàpiguen que les conselleres de la CUP a l’ajuntament de Tarragona no tenen vergonya ni escrúpols, que no estan acostumades a no sortir-se amb la seva i que per això, davant la única via judicial que ens han deixat, arrossegaran a més persones i organitzacions en l’enfonsada del seu vaixell, cupaires d’arreu que per molts motius les intranquil·litzarà llegir això… És tracta de premonicions reals, que sapigueu que són perillosos perquè saben que perdran tot el que tenen i ja disparen a cegues. Si no reacciona qui ha de reaccionar us tocarà el rebre directa o indirectament, perquè jo ja he dit que anem fins al final, no els penso concedir cap treva, jo no reculo mai.

I no us tinc por màfia, us conec, us conec la misèria i la por que sentiu, porto prou anys veient com heu aconseguit normalitzar la foscor ètica i moral dins l’independentisme tarragoní. D’aquesta no us en sortiu, «camarades», aneu fent les maletes, demaneu disculpes per tot el mal causat a l’esquerra independentista, a l’anticapitalisme, a la ciutat, al país, i marxeu per no tornar més, aquesta és la única sortida personal i política que us queda.

Segons Schopenhauer, tota veritat travessa 3 fases, i ja fa massa temps que estem en la segona, la fase d’atac. Només en queda un, que serà curt i aparatós, però necessari. Caurà la veritat, caurà la màfia i recuperarem la democràcia a la CUP de Tarragona

@ToniTeixido
És mestre, membre d’ARREL, col·laborador de Libera, coportaveu de la CAC i exmilitant (per poc temps) de la CUP de Tarragona




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter