Arxius de ricard checa periodista | Pàgina 3 de 3

REDACCIÓ7 Setembre, 2016

Es faran els Jocs del Mediterrani? Aquesta és la pregunta que tothom es fa quan queden poc més de deu mesos per a la data inaugural del Tarragona 2017.

No hi ha una resposta plausible i clarivident per a aquesta incògnita. Sembla que totes les possibilitats estan obertes i no seria desgavellat pensar que, finalment, el Jocs es cancel·laran. L’eufòria de l’equip de govern contrasta amb la poca fe de diferents sectors de la societat i alguns partits de l’oposició. No hi ha entusiasme i sí molta desconfiança. No hi ha un lideratge, algú que empenyi el projecte i engresqui els més incrèduls. Els organismes olímpics nacional i internacional no contribueixen a dissipar dubtes i l’economia no afavoreix la qüestió.

Si els Jocs s’acaben fent sens dubte seran els més aigualits de la història i l’equilibri entre el llegat i les despeses serà precari. No sé si seran els «jocs de la fam» (com diuen alguns), però estic segur que seran els jocs de la tossuderia (política): es faran perquè s’han de fer i al preu que calgui. La improvisació i la manca de transparència estan, almenys fins avui, dominant el terreny polític i social.

Deu mesos abans de l’esdeveniment hi ha aspectes que no estan clars i obres que, a hores d’ara, ningú, responsablement, pot dir que estaran acabades. No sé si aquests Jocs seran beneficiosos per al futur de la ciutat o només un caprici d’un equip de govern que considera que rectificar és cosa de perdedors. En aquest projecte olímpic hi ha ombres que, a la llarga, poden acabar als jutjats. Organitzar i coordinar un esdeveniment esportiu d’aquesta magnitud no és fàcil, però cal més energia, determinació i planificació. Si no m’equivoco, hi havia molta més «alegria», complicitat social i unitat política durant la candidatura que no pas ara.

Els missatges que transmeten l’alcalde Ballesteros i el coordinador dels Jocs no aclareixen els dubtes. Ans el contrari. Avui diuen una cosa i demà passat, la contrària. De vegades penso que a l’equip de l’alcalde Ballesteros tampoc no li interessa que se celebrin els Jocs, perquè és un veritable «marró».

Vull confiar en l’alcalde i pensar que seran un èxit. Tarragona ho agrairà, sempre que no serveixin per engrossir la llista de pous negres i sense fons que ja existeixen. Espero i desitjo que ningú es penedeixi de res i no hagi de demanar perdó quan comenci a sortir a la llum «detalls olímpics» poc elegants. Però això és un altre assumpte. Ara interessa molt més saber si es faran, realment, els jocs.

Ricard CHECA
Director del Diari digital La República

REDACCIÓ23 Març, 2016

OPINIO RICARD CHECA
Jo vull el Saloufest i suposo que molts dels salouencs també. Sobretot aquells que són petits i que els estudiants britànics els ‘anima’ el negoci. Entenc però no comparteixo, en absolut, l’acord que va escenificar durant una roda de premsa l’ajuntament amb la Generalitat i els representants dels empresaris hotelers. Estic segur que ho van fer a contra cor.

Més que demonitzar els turistes que integren el paquet ‘Saloufest’ perquè denigra la imatge de destinació familiar i esportiva de la ciutat, els responsables polítics han de buscar-ne solucions i alternatives, designadament quan representa un ingrés de 5 milions d’euros. Fa tres anys, l’ajuntament defensava aquest paquet o almenys no arribaven a ser declarades ‘persones no grates’. Què ha canviat?

El propi regidor Benet Presas assegura que els estudiants britànics (sorollosos, extravertits i donats a la gresca) no són violents però incívics i per, alguns, molesten el descans dels veïns. Però jo em pregunto: són només aquests estudiants que molesten i fan el ruc de nit pels moguts carrers de Salou? O la Setmana Santa ens ablaneix i fa que ens vingui més de gust imbuir-nos en l’esperit natzarè? La persecució institucional al ‘Saloufest’ que va fer referència la representant de la Generalitat Carme Mansilla (abans, durant i després) suposo que es fa a tots els paquets. O només ens preocupa saber si els hotelers (que acullen aquestes alumnes) paguen els seus impostos o dupliquen (il·legalment) la seva capacitat? I els altres?

La vigilància és idèntica per a tots? Tothom ha de respectar les ordenances municipals o tan sols els que tenen accent britànic? Au va… No ens enganyem!!! La hipocresia de vegades ens condueix a fer el ruc i crec que en aquest cas s’està fent.

Insisteixo que estic d’acord amb el Saloufest i molts (petits) empresaris també. No oblidem que el Saloufest és un fenomen mediàtic, perquè el va ‘descobrir’ la premsa en moments d’escassetat informativa. Curiosament, la primera tongada del Saloufest va arribar diumenge i fins al moment la premsa no els ha fet cas. I això? Doncs, perquè estem ocupats i preocupats amb el tràgic accident d’autocar a Freginals.

Hem de ser realistes i coherents. La pressió mediàtica està aconseguint que Salou deixi d’ingressar uns 5 milions d’euros i les administracions han entrat en el joc. Quan no hi hagi el Saloufest, els periodistes ja ens encarregarem de cercar un altre tema per ‘alimentar’ el morbo mediàtic.

No sóc, òbviament, apologista del turisme de borratxera, però em reporto a l’estiu anterior i als carrers més ‘moguts’ de la capital de la Costa Daurada o d’una nit del 15 d’agost. Quina és la diferència? Algú me la pot explicar? Vinga, va…

Ricard CHECA
Director del diari digital ‘La República”
@ricard_checa

REDACCIÓ8 Març, 2016

Sense cap mena de dubte: cal promoure polítiques eficaces que frenin i eradiquin les desigualtats i la discriminació de la nostra societat. No només en relació a la dona (sigui treballadora o no). És important sensibilitzar la ciutadania per una convivència igualitària. La tasca no és fàcil, sobretot tenint en compte que els tics masclistes del nostre quotidià.

Hi ha exemples que deixen en evidència que la nostra societat està extremadament masculinitzada: quan el nen està malalt sol ser la mare qui acudeix al metge i si el cotxe té una avaria el mecànic sol entendre’s millor amb l’home. Aquests dos episodis posen en evidència que hi ha molt per fer per arribar al recomanable.

I no es tracta de qui porta pantalons o faldilles. És qüestió d’educació i d’actitud. La dona i l’home són iguals. I iguals vol dir exactament això amb totes les seves conseqüències. Crec que en aquest aspecte hi ha algun mal entès o problemes d’interpretació.

No és de calaix que l’home només per tenir músculs sigui el més fort i el subjecte actiu mentre la dona ha de ser, obligatòriament, submisa. Però també és cert que a la dona, amb pantalons o faldilles, ha de ser dona i no voler assemblar-se a un mascle. La dona ha de tenir els mateixos drets i obligacions que els homes. No ha de voler o necessitar aparentar allò que no és per poder ascendir professionalment.

Estem en contra de les societats patriarcals i sexistes, però hem d’evitar a tota costa les feminitzacions extravagants. Cadascú ha de ser com és. Sense cap perjudici. És obvi que les seqüeles del passat (on vivíem en una societat fortament patriarcal) continuen ben visibles. No oblidem que (encara avui) hi ha alguns sectors de l’Església que insisteix que el paper de la dona és procrear i servir fidelment el marit. Confinar la dona a una casa i, sobretot, a una cuina no ha ajudat gens a alliberar-la i a posar-la al mateix nivell que el baró.

La violència de gènere té la seva resposta en la cultura que ha viscut aquest país. El paper dels joves i dels infants és fonamental per acabar amb les desigualtats. La discriminació no s’acaba a cops de legislació, però amb molta conscienciació. Però tots hi hauríem d’estar implicats en aquesta lluita (que no és fàcil). No obstant això, trobo ridícul que es posin faldes als ninots dels semàfors, tal com s’està fent a València.

La lluita no passa per aquestes frivolitats i no es tracta d’una guerra de sexes. En aquesta ‘lluita’ no s’hi val jugar brut i utilitzar el físic, la bellesa ni els trucs feministes. La cosa va d’intentar que tothom sigui igual malgrat les seves diferències i capacitats. Però una cosa està clara: si la lluita es fa visible només cada 8 de març, ja podem tancar la guingueta i anar a prendre el sol, perquè no avançarem. Estic contra el 8 de març, perquè, insisteixi, hi ha feina cada dia si volem dones iguals.

Ricard CHECA
Director del diari digital ‘La República’

REDACCIÓ12 Gener, 2016

L’embolic és dantesc i de conseqüències polítiques i socials imprevisibles. Ningú és capaç de predir què passarà a Catalunya al llarg d’aquests 18 mesos. La política és l’art de fer possible l’impossible i de la improvisació.

La marxa de Mas, imposada per la CUP-CC, va resultar una gerra d’aigua freda. Una maledicció pel procés sobiranista. També ha resultat inesperada la tria de Puigdemont com a substitut d’Artur Mas. No sortia en les travesses i la Història ha anat fent de les seves.

Encara estem paint el sotrac. Ara per ara, no hi ha cap analista que sigui capaç de preveure, amb seguretat, què passarà en el tauler d’escacs de la política catalana. Ni els seus protagonistes ho tenen clar. Només sabem que la majoria parlamentària sustentada per la CUP és fartura per avui i gana per demà.

Enalteixo la resistència de la CUP a les pressions i a la seva tossuderia en el vet a Mas, però no hi confio gens en l’ala més heavy de la formació anticapitalista. Junts pel Sí està segrestat per la CUP i pot esdevenir una marioneta en les seves mans. Seran 18 mesos difícils i de desgovern. Què passarà a l’hora d’aprovar els pressupostos? Què faran els uns i els altres quan es torni a parlar de les (necessàries) retallades? El pacte d’investidura només obliga els cupaires a votar favorablement en qüestions relacionades amb la independència. De retallades i gestió governamental res de res. O sigui, aviat la parelleta s’enfadarà i trencarà peres.

L’ombra de Mas esdevindrà una fantasma en la relació del quintet (CDC, ERC, Òmnium, ANC i CUP) independentista. Junts pel Sí no perdonarà mai que els antisistema hagi llençat Artur Mas a la paperera política. La seva resurrecció serà sonada i farà molt de mal. Mas ha sabut sempre ressorgir de les cendres, com si es tractés d’un miracle.

La vida presidencial de Puigdemont tampoc serà fàcil. A banda de la maquinària de l’estat, el nou president haurà de ser curós a l’hora de triar els seus ‘lacais’ i de prendre decisions, sobretot les relacionades amb la secessió de Catalunya.

El seu mandat de 18 mesos hauria de servir per convèncer els catalans unionistes de la necessitat de resoldre el conflicte Espanya-Catalunya. No serà fàcil, és obvi i ell n’és conscient. I el més difícil i complex serà aconseguir que els independentistes es mantinguin units, perquè mentre el desordre sigui una realitat en la política catalana, el viatge cap a Ítaca serà impossible. I la independència no passarà d’un miratge.

Ricard CHECA
Director del Diari La República

REDACCIÓ26 Novembre, 2015

Suposo que ja tothom s’ha adonat que la corrupció no és exclusiva de la dreta o de l’esquerra ni d’una regió autònoma en concret. És un drama que s’ha generalitzat amb el temps. Els polítics parlen molt i parlen força de transparència, però no veiem res que faci pensar que la corrupció té els dies comptats.

Els tripijocs idealitzats per uns i executats per uns altres deixen palès que les eines de control del nostre sistema democràtic no són eficaces ni funcionals. Ans el contrari.
No s’hauria de permetre que un president del Govern no respecti cap de les promeses electorals i que un càrrec públic actuï, contrariant la llei, conscient de què gaudeix d’una impunitat i immunitat incomprensibles. Si Rajoy està implicat amb el “negoci” de Bárcenas ha de dimitir immediatament.
No fa sentit que un ciutadà que delinqueixi per donar a menjar a la seva família acabi sent jutjat i condemnat i a un lladre encorbatat no li passi res. No anem bé. Hi ha quelcom que falla.
No hi ha justificació possible per la corrupció. Els corruptes han de ser castigats i punits severament. Estem fent el ridícul.
Em provoca arcades quan sento que els màxims responsables del país d’aquest país justifiquen al corrupte de torn acusant el seu adversari o de la policia que els investiga.
La política del “tu més” està fora de lloc. Hi ha uns quants que haurien de dimitir, demanar disculpes i tornar els diners robats.
La neteja imperiosa i necessària en la política contribuiria a la seva credibilitat.
Frases com “no em consta”, “fico la mà al foc”, “no em tremolarà la mà”, “som un partit responsable i transparent”, no tenen cap eficàcia si no s’actua amb contundència i sentit de la responsabilitat.
Tot això fa pudor. I em permeteu que, en alguns casos, dubti de l’eficàcia de la justícia i dels seus actors. Algú em pot explicar com és que un cas de corrupció tarda 12 anys a ser jutjat? Què ens passa? Sabem que la Justícia ha de ser cega i sorda, però no cal que estigui segrestada o que sigui dropa.
Els sistemes de control democràtic han de funcionar. No pot ser que la policia estigui al servei dels mafiosos i dels corruptes. No accepto que un ciutadà afamat sigui esbatussat per la policia i que un corrupte i un lladre encorbatat sigui protegit a l’entrada i sortida dels jutjats. On estem? Què estem fent?
Els que tenen la missió de controlar i vetllar pel sistema democràtic han de saber que fer-ho pitjor és del tot impossible. S’ho han de fer mirar!!! O potser aprenguin a cops de pal…

Ricard CHECA
Director del diari La República

REDACCIÓ18 Febrer, 2015

A la cita de Plutarc s’han apuntat diferents accepcions, però en essència volia dir que “la dona de Cèsar no només ha de ser honesta, sinó que també ha de semblar-ho”.

És una cita que no perd mai actualitat i encaixa com un guant a tots aquelles classes professionals que necessiten ser creïbles amb escreix la política.

Amb el passar dels anys, alguns pseudo polítics s’han convertit en professionals de la política defensant, única i exclusivament, els seus interessos personals i els del partit que representen.

És evident que als polítics el grau d’exigència i control socials és molt superior perquè són gestors de la ‘cosa pública’. No accepto de cap de les maneres que ens diguin i ens repeteixin que “tenim els polítics que ens mereixem”. Depèn de nosaltres netejar la política dels estafadors, corruptes, aprofitats i mediocres La política hauria d’estar reservada, exclusivament, a les persones honestes i vàlides i capacitades intel·lectualment. La política no pot ser una mena de clavegueram. Per evitar això han d’estar ben pagats, indubtablement.

Hem de lluitar per aconseguir un canvi de mentalitats i exigir als polítics i càrrecs públics que canviïn la seva manera d’estar, de fer i entendre la política. No podem ser benèvols amb la mentida i la promesa fàcil (encara que estem en temps de pre i campanyes electorals). Hem de intensificar el control i demanar responsabilitats. No poden, per exemple, exigir-nos austeritat quan ells viuen a “cos de rei”.

Política no pot ser sinònim d’impunitat i immunitat. Ni de mentida i aprofitament personal.

No demanem, òbviament, que els polítics (d’esquerres o de dretes, amb carnet partidari o independents) siguin uns peus descalços, però que tinguin en compte la veritat, l’honestedat, l’ètica i, sobretot, el poble. Si no és així, els electors hauríem d’actuar en conseqüència en les urnes i si s’escau en els jutjats.

La política ha estat envaïda per oportunistes que proclamen una falsa honestedat i moral que, fàcilment, s’esvaeixen. En els darrers temps assistim a un rentat de roba bruta dels diferents caps de llista amb clars objectius electorals. Però hauríem de vigilar perquè es tracta d’un joc perillós i poc recomanable, atenent a què tots tenim algun episodi del passat que ens pot avergonyir i, inclòs, fer perdre unes eleccions. Volem gent neta i capacitada. No venedors de fum.

No es tracta només de ser honest, és qüestió, també, de semblar-ho. Tal com es reclamava a la dona de Cèsar. Hem d’evitar efangar-nos en el clavegueram polític.

Ricard CHECA
Periodista

REDACCIÓ20 Gener, 2015

A Convergència Democràtica a Tarragona comencem a veure, finalment, la llum al final del túnel. Portem massa temps discutint una candidatura que hauria d’estar resolta fa molt de temps. Es podria haver evitar arribar a aquest extrem.

Les formes de ‘rellevar’ el candidat no han estat les més aconsellables ni les més dignes. El comitè local s’ha pronunciat i ha decidit apostar en Albert Abelló perquè CiU recuperi bons resultats electorals i que es posi en perill la poltrona ocupada pel socialista Ballesteros.

Victòria Forns està vivint el mateix què va viure el seu adversari fa, exactament, quatre anys. Posarà punt i final a la seva etapa política i tornarà a la docència universitària. La seva gran i veritable “vocació”, segons les seves paraules.

Personalment, considero que el seu pas per la política no ha estat massa positiu ni per Tarragona ni per CDC. És massa bona persona com per dedicar-se a la política. Va haver de forjar la seva personalitat política. Es va equivocar de consellers i va fer massa cas a consells interessats i dubtosos.

Hem tingut l’oportunitat de lidiar amb la Victòria sensible, propera, atenta i carismàtica i amb la Victòria política que en alguns moments esdevenia insuportable, altiva, prepotent i distant. Aquells que l’aconsellaren a optar pel ‘estàs amb mi o contra meu’ han contribuït al seu enterrament polític i allunyament social i, ben aviat, li deixaran sola.

Alguns en assabentar-se que havia estat vençuda en les ‘primàries’ de ben segur que han fet un brindis. Victòria Forns ha deixat massa víctimes i això té un preu molt alt. Espero i desitjo que Albert Abelló no cometi les mateixes errades i no es deixi guiar per persones que poden tenir moltes habilitats, però cap que estigui relacionada amb la defensa dels interessos dels ciutadans i de Tarragona.

Sincerament, estic convençut que Victòria Forns és molt més útil a la ciutat des de la docència.

Ricard CHECA
Periodista

REDACCIÓ4 Agost, 2014

Passa sempre el mateix. Ja estem acostumats o ens estem acostumant. Tots som conscients que és molt fàcil fer llenya de l’arbre caigut. A banda de ser no ser laboriós sembla que ens dóna ‘cachet’. Ens posiciona en el centre del debat encara que les nostres opinions no estiguin fonamentades ni aportin res. Si repetim el que diu la majoria ja ens donem per satisfets. Això és el que està passant darrerament amb els casos que corrupció que conformen l’agenda mediàtica.

Després de les vaques boges i quan el govern central ens vol vendre la moto dels ‘brots verds’ i de la recuperació econòmica – que només veuen els del PP – ara la corrupció ha esdevingut el pa de cada dia. I em sembla molt bé. Intencionadament o no, hem deixat de banda el Bárcenas i els cas Gürtel i hem direccionat els focus al clan Pujol i als seus diners, sobretot els no declarats.

És obvi que estic indignat i decebut. No sóc convergent, però em considerava pujolista. Quan vaig començar a fer de periodista em recordo les vegades que el vaig seguir i els dos cops que el vaig entrevistar. És un home i un català entranyable. Vivia per Catalunya i això m’agradava. Defensava valors que jo creia encertats. Ens va enganyar i decebre a tots. Sento impotència i alhora ràbia. Compassió. No m’agrada que el pujolisme acabi defenestrat d’aquesta manera. Però s’ho mereix? Clar.

Pujol no és només un expresident de la Generalitat. Era un símbol de l’honorabilitat, del respecte i de Catalunya. Jordi Pujol estava per damunt dels partits. Era el ‘pare’ de la pàtria. Malauradament, ha esdevingut l’home que ha acabat confonent patriotisme amb patrimoni. I parlava de l’agència tributària propia mentre amagava els dineres en un paradis fiscal.

Li espera un futur trist, incert i desolador. Però la justícia ha de ser igual per a tots, també per l’exhonorable. El polític que va tornar cèlebre la frase ‘Ara no toca’, haurà d’enfrontar-se a l’acudit fàcil i al desprestigi que podrà arrossegar Catalunya al fang. Estic enfadat. Estic, fins i tot furiós quan repasso l’hemeroteca i veig que Pujol va estar d’acord amb l’expressió ‘Espanya ens roba’. S’ha caigut un mite. Acceptaria més fàcilment que ‘Espanya ens robi’ que no pas que ‘Pujol ens enganyi i defraudi’.

Assisteixo amb tristesa i estupor a la seva caiguda. M’horroritza veure com li demanen que torni els títols de Fill Adoptiu, la Creu de Sant Jordi… Em repugna aquest fet perquè els mateixos que ara fan sang i llenya de l’arbre caigut són els mateixos que li feien la pilota, seien, menjaven amb ell, li reien les gràcies i li aplaudien. Són els llepaculs de sempre. Aquells que només es mouen per conveniència i per interès. Ai Santa Hipocresia.

No deixa de ser curiós que els més íntims del Pujol no s’haguessin assabentat dels ‘negocis’ del clan Pujol-Ferrussola i allò del 3%. Alguns s’han enriquit a costa dels silencis.

Estic emprenyat i espero que la justícia actuï fins a les postremes conseqüències i desitjo que tots els llepaculs (d’abans i d’ara) siguin apartats perquè, realment, tot plegat fa molta pudor. És que el merder és molt gran. I estalvieu el rotllo de la persecució independentista. La justícia, de moment i fins prova en contrari, no persegueix independentistes, però sí xoriços.

Ricard CHECA, és periodista

REDACCIÓ12 Febrer, 2014

No és cap novetat si diem que els trens que transiten de Tarragona a Barcelona són lents, cars, poc còmodes i gens puntuals. Però el pitjor és que la qualitat-preu no respon a cap criteri. I si existeix algun diria que no és benèfic per l’usuari. Prova d’això és que el preu dels bitllets ha incrementat un 21% des de que la Generalitat té aquesta responsabilitat.
Per anar a Barcelona m’estimo més agafar el tren. No només perquè no m’agrada conduir, sinó també perquè puc aprofitar el temps del viatge per fer-ne coses (ben) més útils. Encara que sigui només llegir o gaudir dels paisatges. No obstant, s’ha de tenir temps per agafar el tren. Temps i paciència.
Temps perquè tarda una eternitat i paciència perquè t’obliguen a assistir episodis que no s’adeqüen a un país desenvolupat. Quantes vegades hem hagut de viatjar drets durant 1h15m o veure com el tren està ple fins d’alt? És deplorable veure com ha d’anar gent asseguda al terra sense que als presents li importi massa l’edat dels passatgers.
En país civilitzat aquestes coses no solen passar, almenys, amb la mateixa assiduïtat que a casa nostra. No podem pretendre donar una imatge de país atractiu pel turisme, qual prestem uns serveis i unes condicions (gairebé) miserables i deplorables.
Em recordo quan es podia comprar els títols de transports que si no l’utilitzaves al mateix dia et serviria pels 15 propers. Ara ja no. O l’utilitzes al mateix dia o ho tens cru. I el problema és que tot es mou per diners. A ningú o a molts pocs li importa el client.Des de que pagui, ja va bé. Si hi ha alguna queixa, el ‘revisor/interventor’ es fa el suec i espolsa les culpes i responsabilitats a l’absent, però, mentrestant, cobra el bitllet i en el cas que et revelis, t’adverteix que avisarà els Mossos d’Esquadra. Clar, no pot deixar que li toquin el crostó i l’amenacin acomiadar-lo. La situació econòmica està complicada i la laboral encara més.
Doncs, davant aquest panorama, el ‘revisor’ no assumeix la responsabilitat, el maquinista no dóna la cara i les persones que estan a l’Atenció al client, són sacs de boxa, ja que reben per tots els costats i fins i tot arriben a entendre les nostres inquietuds i queixes, però poca gaire poden fer per millorar un servei ferroviari que només fa que maltractar l’usuari i aquí no hi ha independència que ens salvi.
Quan podrem fer un viatge en tren a Catalunya i arribar relaxat i no amb els nervis a flor de pell i sense tenir la sensació que ens estan “remenant” les nostres butxaques o que no sembli el tren dels… horrors?
Ricard CHECA
Periodista

Newer Posts

Arxius de ricard checa periodista | Pàgina 3 de 3 | Diari La República Checa

xxx Partners

RICARD CHECA: Es faran els Jocs?

RICARD CHECA: ‘Sí al Saloufest’

RICARD CHECA: ‘Estic en contra el 8 de març’

RICARD CHECA: ‘Mare meva… quin embolic’

RICARD CHECA: ‘A cops de pal’

RICARD CHECA: ‘ Clavegueram polític’

RICARD CHECA: Les dues Victòries

RICARD CHECA: ‘ELS LLEPACULS’

RICARD CHECA: "El tren dels… horrors"