Arxius de ricard checa periodista | Pàgina 2 de 3

REDACCIÓ15 Març, 2018

L’exsecretari general d’Hisenda i actual diputat d’ERC, Lluís Salvadó, ha estat notícia en els darrers dies. Va fer unes declaracions lamentables i repugnants sobre les dones. La conversa privada (amb el seu company alcalde de Sant Carles de la Ràpita) va ser enregistrada per la Guàrdia Civil en l’àmbit d’una investigació sobre els preparatius del referèndum.

En aquella conversa, filtrada a Espejo Público, l’ebrenc es va referir en termes masclistes i xenòfobs a les dones, arribant a dir que és més fàcil inaugurar un auditori que trobar una dona competent. Referint-se a la «selecció» d’una dona per substituir en el càrrec la consellera d’Ensenyament, Meritxell Ruiz, va dir que el més fàcil era optar per la que tingués les «mamelles més grosses».

Cinismes i hipocresies a banda, hem d’exigir a ERC que aparti el diputat de les seves files i l’obligui a deixar de ser representant públic. Ha de dimitir sí o sí i la Fiscalia hauria d’analitzar les seves declaracions per si són constitutives de delicte. Un càrrec electe, i aleshores representant del govern de la Generalitat, no pot emprar en cap cas aquest llenguatge (xenòfob, masclista i execrable). No serveix l’excusa que es tracta d’una conversa privada, enregistrada per la policia i filtrada a la premsa.

Amb aquesta gravació hem vist qui és realment el Sr. Lluís Salvadó. I el pitjor és que ERC ha trobat en la Guàrdia Civil l’excusa perfecta per disculpar el contingut d’una conversa misògina i censurable a tots els nivells. Les associacions de dones i moviments feministes no haurien de descansar fins que Salvadó i l’alcalde de Sant Carles de la Ràpita abandonessin els seus càrrecs, pagats amb diners públics. Em sap greu que ERC no hagi estat més ferma a l’hora de gestionar un afer de fàcil resolució. Els republicans van amenaçar de querellar-se contra la filtració i deixen «en pau» un diputat que ha deixat molt clar que a les dones només les té en compte segons la talla del seu sostenidor. També em sap greu que algunes dones vulguin confondre l’opinió pública desviant l’odiós de la qüestió a l’escolta telefònica de la Guàrdia Civil. Honestament, agraeixo a la Guàrdia Civil la filtració perquè hem pogut treure la careta d’un misogin encorbatat. És molt trist que es vulgui polititzar una actitud masclista de baix nivell. Què faria ERC si la conversa fos d’un alt càrrec del PP, de Ciutadans o de Podem? No tot és independentisme o processisme.

Potser caldria preguntar a les víctimes de violència de gènere què pensen de les excuses al·legades per ERC. Lluís Salvadó, a banda de demanar disculpes, hauria de presentar la seva dimissió. Ras i curt…

Ricard CHECA
Periodista

REDACCIÓ21 Febrer, 2018

Lamento moltíssim el punt a què ha arribat la política catalana. Fa massa temps que ens movem d’atzucac en atzucac. No som capaços de veure la llum al final del túnel. La improvisació i la manca d’informació clara i concisa s’han convertit en les nostres principals adversàries. Des que va començar aquesta mena de persecució judicial, amb la intenció de paralitzar el procés i advertir els independentistes de la força de l’estat, el país ha entrat en una deriva que comença a ser insuportable. I el contratemps no és només a causa de l’aplicació del 155.

El gran problema està en la manca de lideratge. Ara mateix, amb Carles Puigdemont a Brussel·les, el procés (o el que quedi d’ell) ha quedat orfe. S’està generant una imatge de desorientació i de divisió entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana que només afavoreix els contraris a la independència. El bròquil no té solució fàcil. Ans el contrari. A mesura que van passant els dies, els partits pro independència van exhibint una manca de solidesa que no prevèiem. La lluita pel poder han embarrancat el procés. I això només afavoreix el govern del PP, Ciutadans i justifica l’aplicació del 155.

La insensibilitat de la justícia espanyola no farà res per tornar la llibertat als Jordis, a Junqueras i a Joaquim Forn. La marxa de Puigdemont cap a Bèlgica ha ajudat a internacionalitzar el conflicte català, però internament no ha servit de res. El país està enfonsat en una depressió institucional i de manca de lideratge.

La por ha dominat alguns sectors, els quals opten ara per la inoperància. L’episodi d’Anna Gabriel no ajuda a desbloquejar la confrontació i els missatges de Marta Rovira davant el jutge Llarena no aporten llum ni assossec.

Estem comprovant que no estàvem preparats per a res i que no hi havia un pla B. Ara assistim a una mena de «campi qui pugui» on el més aconsellable és… que l’últim apagui la llum. No sóc gens optimista. L’estat no ens ho posarà fàcil i no li tremolarà la mà a l’hora de destruir qualsevol escletxa independentista. No arribarem enlloc –almenys enlloc concloent– exhibint llaços grocs, i fent cassolades…. El pacifisme està al nostre ADN, però, per desgràcia, l’estat no sap ni vol saber res de drets humans ni vol distingir un independentista d’un terrorista.

M’agradaria que no s’embarranqués més el procés, buscant excuses que ja no tenen sentit. No podem esperar ad eternun una solució salvavides per al nostre país. Potser correm el risc d’arribar massa tard i, com sempre, ningú voldrà assumir les conseqüències ni la responsabilitat. Va… posem-nos a treballar amb realisme.

REDACCIÓ7 Febrer, 2018

Per més que ho intenti no soc capaç d’entendre què està passant amb els Jocs Mediterranis de Tarragona. Falten quatre mesos per a la seva inauguració i només es respira l’ambient olímpic al despatx dels seus organitzadors i entre els voluntaris. La resta de la ciutadania continua preguntant si es faran i si estaran revestits de l’èxit que apregona l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros. És cert que desconec com s’organitzen unes olimpíades, encara que siguin de tercera o quarta categoria.

No obstant això, i després dels precedents que hi ha, crec que la comunicació i els terminis haurien de ser la gran preocupació de qui té la responsabilitat de posar en escena l’esdeveniment esportiu més important celebrat mai a Tarragona. No és admissible que tan sols quatre mesos abans, les incògnites sorgeixin amb naturalitat i siguin encarades amb normalitat. Els diners poden condicionar el Tarragona 2018, però s’espera que la creativitat, la imaginació i l’esma siguin ingredients imprescindibles en aquesta «aventura» esportiva. Jo proposo més transparència i una comunicació oberta i sincera.

Cal explicar a la població què s’està fent, de quina manera i amb quins diners. La gent no pot comptar només per fer caixa i audiència. Es mereix explicacions i, sobretot, que li diguin la veritat.

La dimissió de la «dama de ferro» del govern de Ballesteros de la coordinació cultural del Tarragona 2018 és preocupant. Encara que Bego Floria intenti desdramatitzar-ho i que Javier Villamayor estigui capficat a no alimentar polèmiques, el cert és que les discrepàncies internes són més que moltes. Només cal parar l’orella per adonar-se del descontrol existent amb relació al projecte cultural. Tot i que Magí Seritjol té més adeptes a Madrid que Hèctor de la Salut, el cert és que cap dels projectes que van presentar acaben de fer el pes a la «taula d’avaluació».

Potser per aquest motiu, el comissionat dels Jocs va demanar ajuda al Ministeri de Cultura i a l’empresa que s’encarregarà de la inauguració i la clausura olímpiques. El projecte de Seritjol era «massa» Tàrraco Viva mentre que el de l’Hèctor s’assemblava excessivament al programa de San Sebastián, capital de la Cultura. A hores d’ara, no se sap ben bé si tindrem un programa cultural exclusiu per a unes olimpíades o un programa d’actes més adequat a una temporada cultural. És trist que en una ciutat de 130.000 habitants, amb la col·laboració de les altres subseus, no hi hagi un tarragoní capaç d’elaborar un projecte exclusiu, digne i atractiu per presentar al món durant uns jocs. És realment preocupant.

Espero i desitjo que el «bon rotllo» existent entre l’organització del Tarragona 2018 i el Ministeri de Cultura no acabi sent un 155 a la tradició, la cultura i els valors mediterranis. El programa cultural haurà de tenir pinzellades que identifiquin les particularitats de les subseus i de Tarragona com a patrimoni mundial. Agraïm tota la col·laboració del Ministeri de Cultura, però hem de defensar, sempre, la Mediterrània, el somni de l’aigua i les pedres i evitar que s’espanyolitzi més del compte una oportunitat única per defensar la «marca Tarragona».

Ho té clar això el regidor del PP José Luis Martin, el nou coordinador cultural dels Jocs?

Ricard CHECA
Periodista

REDACCIÓ10 Gener, 2018

Crec que ningú pot estar satisfet amb els resultats del 21-D. L’embolic és de tal magnitud que és impossible resoldre’l a les urnes. Cal diàleg, responsabilitat, generositat i sentit d’estat. Ara mateix, no hi ha lloc per a personalismes barats. És el moment de fer política amb majúscules. Cas contrari, serà molt difícil treure el país del pou on està ficat des de fa (massa) temps. El resultat electoral del 21-D ha deixat un sabor agredolç en pràcticament tots els partits. Tots han guanyat i tots han perdut i, ha quedat clar que l’independentisme ha perdut pistonada. Dels resultats electorals podem interpretar que la majoria vol que continuï el «processisme».

Els independentistes no tenen una majoria folgada per formalitzar la República. Hauríem d’evitar que ens tornin a vendre gat per llebre. No permetem que ens tornin a enganyar. Prou de discursos màgics i de falses promeses. Molt a contracor, crec que Catalunya encara no és independentista. O, almenys, no té (encara) maturitat per independitzar-se. Crec que vam voler córrer massa i vam pecar d’innocents. O potser no vam tenir en compte la força i el múscul de l’estat. Ens vam equivocar en els timmings i en la manera d’arribar-hi. Era impossible assolir l’objectiu independentista sense diners, l’únic que pot fer prosperar un país sense exèrcit. L’estat espanyol no donarà treva i continuo pensant que farà el possible per evitar que Puigdemont i Junqueras siguin el president de la Generalitat. La guerra del desgast serà duradora i ferotge. L’estat i el bloc del 155 no tenen pressa. Els independentistes, sí. El problema és que, davant de la unitat dels constitucionalistes’, els republicans no tenen un discurs sòlid i un full de ruta capaç d’engrescar. El simulacre del referèndum de l’1 d’octubre, diguem la veritat, no ha servit pràcticament per a res. L’únic que va ajudar a donar visibilitat al procés va ser la brutal violència policial contra civils. Res més. L’únic que hem aconseguit és «conviure» forçosament amb l’article 155, veure com l’estat decapita dos partits polítics i dues associacions civils i lamentar l’empresonament d’alguns consellers. És difícil lluitar contra un estat a qui no li fa vergonya de ser titllat de repressor i un Tribunal Constitucional que és més polític que expert en justícia. És difícil jugar, diguem-ho així, quan l’àrbitre defensa només els interessos d’una part.

El resultat de les eleccions no aporta llum al túnel on estem atrapats ni solucions coherents i convincents al conflicte. No serveix enfrontar-se a l’estat o a la justícia. Els hem de combatre cos a cos i no en paradors diferents. No veuria amb bons ulls que Catalunya fos governada per un president telemàtic, tot i que, insisteixo, no està fugit. Està exiliat. Sí, exiliat. Si fos un pròfug, la justícia espanyola el reclamaria i n’exigiria l’extradició, Curiosament, no és així. Puigdemont és un home lliure de cara al món. A Espanya, un delinqüent perillós.

Doncs bé, opino que l’estat i el PP (que ha perdut 7 diputats al Parlament de Catalunya) hauran de fer un esforç per dialogar i deixar de banda la política del «més, que tu pots» de Ciutadans. La solució ha de ser política i no judicial. Si no és així, la (mala) relació entre Catalunya i Espanya i el mal rotllo entre espanyols no s’acabarà mai. Ha arribat l’hora de fer política i cadascú ha d’assumir les seves responsabilitats.

Rajoy ha d’asseure’s a parlar i acceptar, sense complexos, els resultats del dia 21-D i Puigdemont ha d’assumir les seves responsabilitats, deixant, per fi, de fer passar amb raons i de provocar inestabilitat. Amb això no vull dir que el president Puigdemont ha de tornar a Catalunya i lliurar-se a les autoritats judicials (assedegades de venjança). Vull que desfaci el nus i que faci el que hagi de fer. Aquest embolic no pot continuar. No podem –amb estridències i ocurrències vàries– posar en joc el futur de tot un país. Hem d’aconseguir que els partits independentistes tinguin força al Congrés dels Diputats i poder, així, exigir un canvi de les lleis que són anticatalanistes i un Tribunal Constitucional que s’ha convertit en el braç armat del govern de Rajoy. La batalla la guanyarem democràticament i a Madrid, evitant que un altre partit anticatalanista qualsevol assumeixi les dèries d’un estat que, a hores d’ara, pateix serioses deficiències democràtiques i on la separació de poders és qüestionable.

Com deia, els catalans, després de les eleccions del 21 de desembre, han deixat clar que la independència haurà d’esperar i han optat pel «processisme». O sigui, cal continuar esforçant-se –potser a través d’una majoria al Congrés dels Diputats– per recuperar el poder i la dignitat de les institucions catalanes. No podem adormir-nos, però hem vist que davant la violència i la repressió de l’estat, tenim totes les de perdre. Com a poble persistent i enginyós, estic convençut que sabrem trobar la clau per sortir d’aquest forat. El poble ja ha demostrat que sap estar a l’altura, ara cal veure si els polítics, amb una mica de generositat, posen fi d’una vegada per totes a aquest malson. Ara és el moment d’aparcar els personalismes i de demostrar que estimem Catalunya. En serem capaços?

Ricard CHECA
Periodista

REDACCIÓ31 Octubre, 2017

Les paraules que escric avui provocaran crítiques. En soc conscient. Però ho faré igualment. I no ho faig des de la perspectiva ideològica, sinó humana. Fa temps que, per motius professionals, assisteixo a tota mena de manifestacions. I, darrerament, amb el denominat procés, no he parat de sortir al carrer.

No obstant això, he de confessar que en la concentració del passat diumenge, al Passeig de Gràcia, sota el lema «Tots som Catalunya», vaig tenir por. Mai no m’havia sentit tan incòmode en una manifestació que es proclamava tranquil·la i festiva. No entraré en la lluita de xifres a què ens tenen acostumats els organitzadors i la policia local.

Només criticaré la presència dels radicals que embruten i malmeten la imatge dels que volen pronunciar-se lliurement i defensar el seu punt de vista. I em refereixo als radicals de tots dos bàndols. Als que porten l’estelada o la ‘rojigualda’. En la manifestació, convocada per la SCC, hi havia molts ultres que només pretenien intimidar o provocar destrosses.

Els vaig trobar a la plaça d’Urquinaona i, més tard, a la plaça de Sant Jaume. Vaig poder veure com insultaven periodistes de mitjans catalans, acusant-los de manipuladors i, en alguns casos, impossibilitant que exercissin les seves funcions. Insisteixo que no estic d’acord amb cap tipus d’intimidació ni d’amenaces. Ja siguin d’aquí, d’allà i del planeta Mart.

Vaig veure cares que traspuaven odi, ràbia, voluntat d’ajustar comptes. Sí, sí… a les manifestacions independentistes també hi ha cridòries, però no noto aquesta ràbia, aquesta sensació de violència, encara que de gent sonada n’hi ha a tot arreu. A la plaça de Sant Jaume, just davant l’entrada del Palau de la Generalitat, vaig tenir por.

La mateixa sensació que vaig viure el dia que la Policia Nacional va carregar contra els civils a la plaça Imperial Tàrraco. La diferència és que a la plaça de Sant Jaume eren civils descontrolats proferint improperis i insults contra la policia, en aquest cas l’autonòmica. No, no… no defenso els Mossos. Per a mi es tracta d’una policia més, com la Guàrdia Civil o la Policia Nacional. Els paguem per fer de policies.

El problema ve quan uns quants eixelebrats insisteixen a fer mal i defensar les seves ideologies amb actituds feixistes o extremistes. Amb cerveses a la mà i sense respectar la presència de menors d’edat –alguns d’ells amb pancartes– provocaven i escampaven la por (i tinc vídeos del que estic dient).

M’he adonat que no són capaços d’advocar els seus posicionaments amb respecte i seny. No, no… no serveix allò de la majoria silenciosa.

La cosa va de respecte. Jo també estic avorrit i cansat del procés i del neguit i les fractures socials que això està provocant, però no penso amenaçar, intimidar o protagonitzar episodis violents. Continuaré sortint al carrer i espero que els radicals es tranquil·litzin i que la denominada majoria silenciosa faci sentir la seva veu amb tota força, però que no utilitzi la força per tenir raó.

La solució implica defensar punts de vista intentant driblar les emocions i recordar que els polítics –que només pensen en clau electoralista– no podem destruir la convivència social. Això depèn, únicament i exclusivament, de nosaltres. Als carrers hi ha cabuda per a tothom, a excepció de la violència gratuïta.

Ricard CHECA
Periodista

REDACCIÓ18 Octubre, 2017

No, no i no. Home, no!!! Potser ara s’han ultrapassat tots els límits possibles i imaginaris. Estic indignat i preocupat amb la democràcia. Fa dies que noto que alguna cosa no va bé en el nostre sistema democràtic, sobretot quan la intromissió política en la justícia per part del govern central és visible, notòria i demostrable.

Tenir la sensació que el Tribunal Constitucional no és independent em preocupa, però encara m’afligeix molt més quan noto que la independència i l’autonomia de la Fiscalia General de l’Estat han desaparegut. M’astora que la fiscalia hagi esdevingut en el braç executor de les voluntats de l’executiu liderat per Mariano Rajoy.

Entenc perfectament que l’estat no ha de tolerar les il·legalitats i ha de frenar qualsevol dèria independentista. Però la solució passa única i exclusivament pel diàleg. L’ús i d’abús de la força no apaivagarà els ànims d’un poble que comença a sentir-se oprimit i amenaçat. Empresonar els presidents d’Òmnium i de l’Assemblea Nacional Catalana és una estupidesa amb majúscules. Parlar de manifestacions tumultuàries i acusar-los de sedició és la prova provada que no es coneix l’arrel del problema català.

La magistrada hauria d’entendre que la veu del poble no se silencia amb empresonaments. Ans el contrari. Entre la justícia (injusta, poc creïble i cega) i el govern (poc dialogant i amenaçador) estan aconseguint que Catalunya es converteixi en una olla a pressió. Les posicions estan radicalitzades i el més lamentable és que, ara mateix, tinc la sensació que a alguns només veuen el conflicte espanyol-català amb ulls electoralistes.

Cal tenir clar que la repressió pot tenir ser eficaç momentàniament, però la llavor independentista continuarà germinant. La situació serà imparable i no hi ha cap tribunal, ni cap sentència que aturi tot aquest despropòsit. No ens podran matar a tots ni ficar-nos a tots a la presó.

Entenc que no podem continuar marejant la perdiu ni anar amenaçant un poble, desrespectant drets humans o coartant llibertats. Estic plenament d’acord que cal seure i parlar i si Rajoy i Puigdemont no ho podem fer, pressionats pels seus votants, que dimiteixen i que se n’encarregui uns altres. Cap poble pot estar segrestat ni enquistat en una amenaça permanent amb l’excusa d’una il·legalitat. Les lleis estan per respectar-les i també per a desobeir-les.

L’important és adequar-les a l’evolució normal i natural del poble. Hem de sortir d’aquest forat i la solució no és empresonar dirigents per les seves ideologies. La solució passa per l’empatia, reconèixer que hi ha un problema i tenir voluntat de resoldre’l. Si aquesta predisposició no existeix estem abocats al caos. És el que volem?

En la desgràcia no hi ha ni guanyadors ni vençuts. Tots hi perdem.

Ricard CHECA
Periodista

REDACCIÓ18 Agost, 2017

No podria escriure tot el que penso i sento arran dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Intento no deixar-me portar pel sentiment i per la impotència. Dos ingredients que, mal controlats, podem conduir a actituds poc apropiades i que, segurament, acaben en penediment. Confesso que estic indignat que uns bàrbars hagin atacat, sense contemplacions, el cor de Barcelona.

Per davant de la furgoneta assassina anàvem tots, no només els que resultaren ferits o que van perdre la vida. Un tros de nosaltres va quedar enquistat en l’asfalt de la Rambla de Barcelona. Per més que m’esforci sóc incapaç d’entendre els motius d’uns desquiciats que només senten plaer matant i destrossant. No hi ha explicacions possibles ni acceptables per assassinar.

Crec que no hem de caure en l’error de deixar-nos endur per l’odi, la desunió i per la venjança. Això és, segurament, la principal pretensió dels terroristes. Ara hem d’estar més units que mai. Ser solidaris i treure forces per no menysprear una comunitat, perquè el terrorisme no té religió ni nacionalitat. Tots som blancs de la seva ràbia. No podem abaixar la guàrdia i hem d’evitar que els terroristes assoleixin el seu objectiu.

Estic orgullós i eternament agraït als Mossos i a les policials municipals de Barcelona i Cambrils. Alguns els seus agents han interromput el seu descans per col·laborar-hi i auxiliar les víctimes. Una gesta que diu molt d’ells. Els nostres policies han demostrat la seva professionalitat exemplar i la seva solidaritat. Han actuat ràpidament i han sabut mantenir informada la societat, sense entrar en populismes i demagògies.

Als periodistes els han facilitat la feina, perquè saben limitar la seva acció i/o ‘amagar’ informació és obrir la veda a un camp terriblement perillós. Els que hi érem – moments després de l’atac – al lloc dels fets vam poder treballar amb la comprensió policial. La tasca policial ha estat diligent, ràpida i encertada.

A Cambrils ja ràpida intervenció de la policia també va evitar una massacre. Sense la promptitud dels agents policials els terroristes hagueren cantat victòria. Avui estem de dol, però estem més units que mai, perquè no tenim por i no permetrem que el terror canviï la nostra tranquil·litat. Units serem invencibles… oi?

Ricard CHECA
Periodista

REDACCIÓ15 Març, 2017

Deu anys després arriba el nou Mercat de Tarragona, adaptat al segle XXI. Una obra faraònica que costarà a tots els tarragonins més de 40 milions i que ha deixat molts cadàvers pel camí. Molts comerços van haver d’abaixar la persiana mentre els governants es dedicaven a aventurar dates i, en alguns casos, a posar pals a les rodes. riccard_

Si hi hagués hagut voluntat política, faria temps que el Mercat estaria obert, no en tinc cap mena de dubte. Admiro la perseverança dels paradistes i dels comerciants, alguns dels quals han hipotecat la seva vida pensant en un futur prometedor. Però aquest futur esperançador, per a alguns, ha arribat massa tard, per edat o per estrangulament econòmic.

El Mercat ve acompanyat de patiment, però, estic segur que acabarà sent estimat per tothom. Serà un revulsiu per a l’economia i fins i tot per al turisme de la ciutat. Només cal que l’estimem. Polítics inclosos. Un cop inaugurat –amb foto de família, és clar– caldrà posar-se les piles per retirar l’envelat i remodelar la plaça de Corsini. Seria de justícia aconseguir que l’espai estigui net i adequada al més aviat possible. És obvi que depèn, un altre cop, de la voluntat política i això és el que, realment, em preocupa.

Potser els polítics haurien de deixar-se estar de tantes fotos, arremangar-se i donar suport, sense excepció, el teixit comercial d’aquesta ciutat que, malauradament, està força abandonat, diguin el que diguin i es posin com es posin des de l’Ajuntament. Si s’improvisés menys i es pensés més en la ciutat i en la seva gent, les coses serien diferents.

Ricard CHECA
Periodista

REDACCIÓ8 Febrer, 2017

El dia 6 de febrer de 2017 formarà part de la història de Catalunya. És la primera vegada que un expresident de la Generalitat és jutjat per haver permès que el poble exercís el seu dret de vot. Jo vaig poder assistir, des de l’interior del Tribunal Superior de Justícia, a les declaracions judicials d’Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau. Davant del tribunal que els haurà de jutjar, els exgovernants van haver de donar explicacions sobre la seva «actitud democràtica». Quina contradicció!!!
No expressaré la meva opinió personal sobre el procés sobiranista, però vull compartir l’experiència viscuda i la barreja de sentiments durant la desfilada dels acusats i la posterior entrada al palau judicial. Era impossible no emocionar-se veient milers de persones exigint justícia. És una bestiesa que una democràcia jutgi un governant per decidir escoltar el poble. No hi ha consultes il·legals i encara menys si no són vinculants.

Estem parlant de drets, de construir el futur. Seria una rucada pensar que els milers i milers de persones que van sortir al carrer ho van fer per Artur Mas. No. Que va. Ho haurien fet igualment si el president hagués estat un altre. No personalitzem el 9-N. Està en causa la democràcia. És obvi que les formes adoptades per celebrar la consulta podrien haver estat més encertades. Segurament. El problema és que el govern de Rajoy va tancar totes les portes de diàleg amb l’amenaça del discurs de la por.

Dilluns es palpava un ambient enrarit. Les posicions s’estan radicalitzant. La gent està perdent la paciència. El conflicte ciutadà és cada cop més evident i extremat. Ja no hi ha lloc per a la moderació. La guerra social és una evidència. La solució passa, òbviament, per permetre que els ciutadans s’expressin. I respectar el veredicte popular. Si guanya el Sí, l’Estat s’haurà de comprometre a respectar-lo i, en el cas que el no s’imposi, el poble català haurà de saber encaixar-lo i evitar l’assumpte durant 50 anys.

La sentència del 9-N marcarà un abans i un després. El tribunal, amb el jutge José María Barrientos al capdavant, té una missió importantíssima. Si s’absol els tres acusats, la Fiscalia i l’Estat perdran credibilitat; i si se’ls condemna, la democràcia en sortirà perdent. Amb tot això, és cert que no hi ha excusa per a la desobediència, sobretot si es pretén ser un país democràtic i civilitzat.

El PP s’equivoca en judicialitzar un fet polític, però Artur Mas es va equivocar en materialitzar la consulta, conscient que estava prohibida pel més alt tribunal.

Espero que el president Puigdemont no torni a equivocar-se repetint un fet que només entorpeix el procés. S’hauria de deixar que el poble prengui la iniciativa, perquè no és el mateix que Rajoy ignori el president de la Generalitat que que ho faci amb tots els catalans. La desobediència política enfanga, mentre que l’empenta ciutadana provoca, inevitablement, una reacció.

Ricard CHECA
Director del digital ‘La República’

REDACCIÓ26 Gener, 2017

No tinc paraules per qualificar el comportament de les companyies elèctriques davant l’abusiva pujada de la llum en plena onada de fred. Sí que en tinc, però me les reservo per no ferir susceptibilitats parlant d’unes companyies que han perdut la vergonya i qualsevol rastre d’humanitat, si és que n’han tingut mai.

La pobresa energètica és més greu del que ens pensem. I el més greu és que el govern no actua amb la fermesa que aquests actes escandalosos requereixen. El govern central té l’obligació de defensar els interessos de la població i d’evitar que el monopoli energètic perjudiqui els més vulnerables. No es pot fer negoci amb un bé essencial.

El problema és que el sistema de portes giratòries, on els exgovernants són els grans protagonistes, acaben en els consells d’administració d’aquests monstres empresarials. Hem pogut comprovar que a les quatre companyies energètiques no els interessa el patiment dels ciutadans i els resulta indiferent si fa fred o calor. La pela és la pela, encara que la gent s’estigui morint de fred o de fam. Malgrat els actes propagandístics de les administracions en sentits inequívocament manipuladors, la realitat no pot amagar-se.

La pobresa s’estén, com una taca d’oli que no troba la riba i s’escampa, lentament i diligentment, tocant tot allò que troba. Les excuses del ministre davant la pujada de la llum és patètica i una presa de pèl al ciutadà. El govern té i hauria de fer servir els mecanismes al seu abast per frenar l’abús salvatge de les energètiques. És responsabilitat del govern aconseguir que els espanyols visquin amb dignitat i deslliurar-los de l’almoina permanent.

El voluntariat i la caritat social no poden substituir el (des) govern. L’impagament de factures és molt més seriós del que sembla i requereix una resposta seriosa per part de l’estat. No és possible que al segle XXI s’hagi de triar entre pagar factures o menjar. Calen polítiques socials serioses i eficaces. Prou de cedir als xantatges empresarials. Ara és quan cal un govern sensible i valent. Estem cansats de paraules buides i falses promeses.

Felicito la Fiscalia per la seva intenció d’investigar l’abús de l’augment de la llum en plena onada de fred. És un clar atac als més desfavorits, als més vulnerables. Espero poder confiar en una justícia que cada vegada més està controlada pel poder polític. Potser ha arribat l’hora que la justícia sigui justa, sobretot quan el govern no ens defensa ni ens protegeix.

L’actitud de les energètiques va fer néixer en mi un sentiment de ràbia i d’indignació. Em costa molt pertànyer a un país on la gent encara es mor de fred i on la corrupció és premiada.

Fins quan? Què esperem per rebel·lar-nos?

Ricard CHECA
Director del digital ‘La República’

Newer Posts

Older Posts

Arxius de ricard checa periodista | Pàgina 2 de 3 | Diari La República Checa

xxx Partners

RICARD CHECA: Haurà de dimitir sí o sí

RICARD CHECA: Posem-nos a treballar

RICARD CHECA: Jocs Mediterranis, quanta (in)cultura

RICARD CHECA: Catalunya no és independentista

RICARD CHECA: Vaig tenir por

RICARD CHECA: Ens empresonaran a tots?

RICARD CHECA: A la policia, moltes gràcies

RICARD CHECA: Tenim Mercat i ara què?

RICARD CHECA: Que parli el poble

RICARD CHECA: Què esperem? No us fa vergonya?