REDACCIÓ
Sense cap mena de dubte: cal promoure polítiques eficaces que frenin i eradiquin les desigualtats i la discriminació de la nostra societat. No només en relació a la dona (sigui treballadora o no). És important sensibilitzar la ciutadania per una convivència igualitària. 
La tasca no és fàcil, sobretot tenint en compte que els tics masclistes del nostre quotidià.
Hi ha exemples que deixen en evidència que la nostra societat està extremadament masculinitzada: quan el nen està malalt sol ser la mare qui acudeix al metge i si el cotxe té una avaria el mecànic sol entendre’s millor amb l’home. Aquests dos episodis posen en evidència que hi ha molt per fer per arribar al recomanable.
I no es tracta de qui porta pantalons o faldilles. És qüestió d’educació i d’actitud. La dona i l’home són iguals. I iguals vol dir exactament això amb totes les seves conseqüències. Crec que en aquest aspecte hi ha algun mal entès o problemes d’interpretació.
No és de calaix que l’home només per tenir músculs sigui el més fort i el subjecte actiu mentre la dona ha de ser, obligatòriament, submisa. Però també és cert que a la dona, amb pantalons o faldilles, ha de ser dona i no voler assemblar-se a un mascle. La dona ha de tenir els mateixos drets i obligacions que els homes. No ha de voler o necessitar aparentar allò que no és per poder ascendir professionalment.
Estem en contra de les societats patriarcals i sexistes, però hem d’evitar a tota costa les feminitzacions extravagants. Cadascú ha de ser com és. Sense cap perjudici. És obvi que les seqüeles del passat (on vivíem en una societat fortament patriarcal) continuen ben visibles. No oblidem que (encara avui) hi ha alguns sectors de l’Església que insisteix que el paper de la dona és procrear i servir fidelment el marit. Confinar la dona a una casa i, sobretot, a una cuina no ha ajudat gens a alliberar-la i a posar-la al mateix nivell que el baró.
La violència de gènere té la seva resposta en la cultura que ha viscut aquest país. El paper dels joves i dels infants és fonamental per acabar amb les desigualtats. La discriminació no s’acaba a cops de legislació, però amb molta conscienciació. Però tots hi hauríem d’estar implicats en aquesta lluita (que no és fàcil). No obstant això, trobo ridícul que es posin faldes als ninots dels semàfors, tal com s’està fent a València.
La lluita no passa per aquestes frivolitats i no es tracta d’una guerra de sexes. En aquesta ‘lluita’ no s’hi val jugar brut i utilitzar el físic, la bellesa ni els trucs feministes. La cosa va d’intentar que tothom sigui igual malgrat les seves diferències i capacitats. Però una cosa està clara: si la lluita es fa visible només cada 8 de març, ja podem tancar la guingueta i anar a prendre el sol, perquè no avançarem. Estic contra el 8 de març, perquè, insisteixi, hi ha feina cada dia si volem dones iguals.
Ricard CHECA
Director del diari digital ‘La República’
REDACCIÓ
