Arxius de ricard checa periodista | Diari La República Checa

REDACCIÓ29 Novembre, 2019

Arriba el Nadal i, amb ell, la temporada del consum, amagat en l’esperit nadalenc. Regalar no és un problema i comprar allò que ens fa falta, tampoc. La qüestió rau en el fet de si comprem perquè necessitem o perquè estem impel·lits a fer-ho, atenent l’entorn, les modes o les amistats.

Confesso que jo soc més aviat seguidor de la verge del puny, o sigui, que només compro quan realment ho necessito o per un capritx, però aquests no m’agafen massa desprevingut. Són moltes les campanyes que alerten els ciutadans per a un consum responsable, però tot i així les compres desenfrenades durant les rebaixes, el Black Friday, Nadal o Reis són una autèntica realitat.

Qui no coneix algú que és addicte a les compres i que compra de forma impulsiva, tant si té diners com si no? Tots coneixen algun cas. Segur. És obvi que els comerços aprofiten aquestes dates per fer caixa i l’economia ho agraeix. El problema és que hi ha qui s’hipoteca per satisfer el vici de comprar compulsivament. No cal dir que hauríem de ser una mica més curosos i menys impacients quan entrem en una botiga.

En general, hauríem de ser capaços de saber remenar, triar i perdre temps cercant les millors gangues. I, parlant de saber escollir, se m’acut que a alguns haurien de fer alguns cursets per evitar que els regals del famós «amic invisible» es converteixin en un «pongo». Són presents de dubtosa utilitat. De vegades, val més no regalar res, d’aquesta manera no contribuïm a omplir, innecessàriament, els prestatges.

Seria aconsellable que, de cara a l’època nadalenca i posterior temporada de rebaixes, els consumidors, sobretot els més compulsius, controlessin la seva addicció. Hauríem de col·laborar per aconseguir un consum sostenible i evitar l’ús del plàstic. No seria una idea desbaratada embolicar els nostres regals amb paper (de diari, si s’escau). Últimament m’he convertit en un apassionat a l’hora d’empaquetar regals amb paper de diaris antics. Us ho prometo que no queda gens malament. Qui s’atreveix a experimentar-ho?

Ricard CHECA
Periodista

 


REDACCIÓ8 Desembre, 2018
ricardCheca.png

La irrupció de VOX a les institucions democràtiques és un fet que ens convida a la reflexió. És el reflex del divorci de la ciutadania envers el poder polític. El populisme i el radicalisme guanya terreny davant la incapacitat política dels partits tradicionals. Les polítiques socials del PP, del PSOE, de Junts per Catalunya o d’ERC estan esgotades. Ja no serveixen pràcticament a ningú, més enllà de les seves capelletes i per mantenir les portes giratòries.

Els ciutadans ja no s’identifiquen amb la política tradicional, atenent que es fa allunyada del poble i només amb l’objectiu de satisfer interessos que res tenen a veure amb les demandes socials. Recordo perfectament quan el fenomen Ciutadans va irrompre al Parlament de Catalunya i més recentment al Congrés dels Diputats. Deso a la memòria el debat que va suscitar l’arribada del partit d’Albert Rivera a Madrid. El mateix passa ara amb Vox.

Amb la diferència que el partit d’extrema dreta no enganya ningú. Ven un producte que està de moda a tot Europa. Lluiten per la unitat d’Espanya, encara que per això hagin d’eliminar les autonomies. Honestament, no m’agrada que un partit de la tipologia de VOX estigui representat a les institucions, però reconec que la (mala) política a què ens tenen acostumats la resta de partits ens condueix a la desafecció i al precipici democràtic.

A Tarragona la irrupció de VOX també podria ser imminent. Les polítiques dutes a terme per Ballesteros i la tebiesa de la majoria dels partits de l’oposició contribueixen a fer que partits populistes i radicals s’infiltrin, amb el beneplàcit dels electors, en les alcaldies. No descarto que VOX pugui ser el partit revelació el maig del 2019. El seu argument és fàcil: posar en qüestió totes les falses promeses dels partits tradicionals i evidenciar la incapacitat de fer política de socialistes, populars, republicans i exconvergents.

L’extremisme mai no ha estat positiu, però quan els partits de «sempre» estan ancorats en el «laissez faire, laissez passer» o en el «no faig res i així no m’equivoco», el populisme guanyada pistonada i normalment sol agradar almenys als ciutadans més cabrejats. I el pitjor de tot és que els populismes no necessiten res més que… fer populisme i demagògia.

L’èxit de VOX es justifica amb la incapacitat i la inoperància de la resta de partits. Algun argument en contra?

Ricard CHECA
Periodista

 


REDACCIÓ13 Juny, 2018
ricardCheca.png

Ja els tenim a tocar. Em refereixo als Jocs Mediterranis. Falten exactament onze dies per a la cerimònia inaugural i per als organitzadors és una gran oportunitat per difondre la marca Tarragona arreu del món. Per als detractors de l’esdeveniment esportiu es tracta d’un malbaratament dels diners públics. De fet, ja els anomenen els «Jocs de la fam».

És obvi que si ens posem a analitzar els detalls de l’organització, i fins i tot de protocol, ens posaríem les botes, absorbits per la crítica. Però, honestament, entenc que ara és el moment de sumar, de contribuir a engrescar la gent i de fer tot el possible perquè Tarragona mostri la seva millor imatge.

Malgrat tots els quès i perquès, hem de ser convertir-nos en els millors amfitrions. Les contrarietats, les crítiques i l’exigència de responsabilitats (si s’escauen) han de sorgir després de la cita esportiva. És obvi que jo també tinc dubtes sobre els Jocs, sobre el seu pressupost real i sobre si representaran un endeutament per a la ciutat. Però ara mateix no és el moment de fomentar o alimentar aquesta mena de debats.

Entre tots hem de fer que els Jocs siguin un èxit. Els que no hi estan d’acord i tenen ganes de «gresca» política i de, fins i tot, demanar dimissions (pel que sigui) haurien d’esperar a després de la cloenda.

He de confessar que tampoc em convencen els arguments esgrimits per l’alcalde o la resta dels membres organitzadors. Crec que hi ha detalls que es podrien fer des d’una altra perspectiva. S’ha insistit massa en la participació infantil quan en realitat es tracta d’una competició olímpica per a adults. Hi ha molt desencís i, digui el que digui l’alcalde, la gent no està engrescada.

Sóc conscient que aquests jocs es podrien organitzar d’una altra manera i fer que la ciutadania s’hi bolqués molt més, però atenent que no ha estat així i que falten onze dies perquè s’aixequi el teló… ens toca actuar i demostrar que Tarragona també és capaç.

És hora d’exhibir allò de l’orgull tarragoní que darrerament tothom en parla.

Vinga, som-hi.

Pit i amunt.

Ricard Checa
Periodista

 


REDACCIÓ6 Juny, 2018
ricardCheca.png

Fa uns dies que estic especialment feliç. Sobretot des que, com qui no vol la cosa, s’ha fet fora el PP del govern i s’ha aixecat l’article 155. També estic content que Catalunya tingui, finalment, govern. Només cal que governi per a tothom i que es deixi de foteses que no ens porten enlloc, més enllà del sistemàtic enfrontament.

Fa dos dies que noto i respiro nerviosisme. Gent que no veia des de les passades eleccions torna a aparèixer. Uns volen aconseguir un càrrec i els altres mantenir-lo. Ara és el moment dels favors i de les portes giratòries. La situació és patètica. Hi ha escenes realment rocambolesques. Reunions, dinars i sopars per intentar convèncer i vendre currículums i amics.

El sistema no podrà canviar quan les influències i el pagament dels serveis prestats estan a l’ordre del dia, independentment de qui sigui el president del govern.

M’ho estic passant d’allò més bé, veient les cares de patiment d’alguns «personatges» per assolir o conservar una cadira. En els pròxims dies els favors ja estaran pagats i tot continuarà com fins ara.

Sort que, de tant en tant, hi ha eleccions i situacions inesperades que els fan viure el mateix que la resta de mortals. Encara que sigui per uns dies. Jo he de confessar que m’ho estic passant d’allò més bé. Almenys ric molt… que ja és dir.

Ricard CHECA
Periodista

 


REDACCIÓ2 Maig, 2018
ricardCheca.png

Quan jo pensava que ja ho havíem vist tot, noto que encara anem per la meitat. Després de debatre en diferents ocasions el sexe dels àngels i la incapacitat dels polítics, ara ens volem carregar un dels pilars més importants del sistema democràtic: la justícia. Només ens faltava això. I els jutges i fiscals han d’admetre que alguns dels seus companys hi han contribuït, en aquesta desconfiança popular.

No poso en dubte la professionalitat dels magistrats ni dels representants del Ministeri Fiscal, però no oblido que són persones i, conseqüentment, poden no ser objectius. Els exemples dels jutges ‘apartats’ disciplinàriament de les seves funcions per discordar o rebel·lar-se contra el poder judicial van ser un greu error. El nomenament dels magistrats del Tribunal Constitucional per part dels partits polítics també està passant factura en un moment de canvi generacional i de descontentament generalitzat.

El poder judicial és, en definitiva, còmplice i corresponsable de la situació de desconfiança social que es viu. Algunes sentències són, com a mínim i per dir-ho d’una manera suau, poc entenedores als ulls de la societat. Els jutges hauran de tornar a administrar la justícia no només en nom de la corona, però també en nom dels ciutadans. Jutges i fiscals han de ‘tornar a la base’ i reflexionar sobre la seva responsabilitat social. No poden convertir-se en extraterrestres ni deixar-se enganyar per missatges polítics partidistes.

Mentre els magistrats i fiscals no entenguin que només són ‘ses senyories’ en un jutjat i que al carrer són uns ciutadans més – amb dret a equivocar-se, a indignar-se i a expressar-se lliurement-, la credibilitat de la justícia estarà en qüestió. Ja ni el ministre del gremi estalvia comentaris tumultuosos contra alguns magistrats. La política no té amics i la justícia hauria de treure’s la bena dels ulls i adonar-se que, si perd la confiança dels ciutadans, la seva credibilitat trontolla. Si alguns dels jutges instructors continuen fent la feina que pertany als polítics la cosa empitjorarà a tots els nivells.

Cal una reflexió profunda, seny i un estricte sentit de la responsabilitat. Cas contrari, ‘ses senyories’, ens ho estarem carregant tot. I arreglar-ho serà massa tard. Els únics que poden lluitar de veritat per la credibilitat de la justícia són els seus actors. Ho estan fent?

I per parlar de canvis i de la necessitat de reflexionar, convidaria els comandaments dels Mossos d’Esquadra a deixar de ser ‘més papistes que el Papa’. La destitució de la seva cap de premsa per una piulada en el seu compte personal de Twitter contra la sentència del cas ‘La Manada’ és una aberració i un precedent perillós. La Patrícia Plaja va veure com la seva gestió durant els atemptats de Barcelona i Cambrils va ser mereixedora de reconeixements internacionals. I ara per haver expressat una opinió personal davant una sentència qüestionable la fan fora. És ridícul.

M’agradaria saber qui va ser l’il·luminat que va prendre la decisió. Si era per quedar bé davant el ministre Zoido i el poder judicial, en un moment poc simpàtic per a la imatge dels Mossos, he de dir que l’han cagat ben cagada.

Ricard CHECA
Periodista

 

 


REDACCIÓ25 Abril, 2018
ricardCheca.png

Passejar pels carrers i avingudes de Catalunya durant la Diada de Sant Jordi és un goig. És quelcom que sovint no podem explicar amb paraules. No són riuades de gent només per comprar un llibre o una rosa. No, no. És quelcom màgic que es converteix en inexplicable i indesxifrable. Fins i tot per als que no ens agraden les aglomeracions, Sant Jordi és una excepció. Tot el que envolta aquesta Diada em sembla genial i impressionant, faci fred o calor.

El que no m’agrada i em genera mal rotllo és l’aprofitament polític de la jornada. La presència d’estands amb insígnes i motius polítics i partidaris em molesten profundament perquè desvirtua l’essència de la diada. Puc entendre que les entitats públiques hi siguin presents, però, honestament, no acabo d’assimilar els fonaments dels polítics per muntar envelats en el dia del llibre.

Em violenta que argumentin que és una bona fórmula per estar més a prop de la gent. No ho nego. Però crec que la millor manera d’apropar-se a la ciutadania és fer polítiques socials, no regalar plantes aromàtiques i roses propagandístiques a les funcionàries municipals. Però el pitjor de tot és que molts dels representants polítics no aprofiten la diada per promoure la lectura i, de retruc, la cultura. Només tenen un objectiu: caçar víctimes, perdó simpatitzants.

No és normal que un ajuntament progressista vulgui limitar l’espai dedicat a les llibreries –que haurien de ser les veritables protagonistes de la festa– per permetre que partits polítics sense cap presència parlamentària a Catalunya puguin tenir un espai a la Rambla de Tarragona durant la jornada. Ja veurem què passarà en l’edició de l’any que ve en plena campanya electoral.

Tal com van les coses, aviat podríem assistir a la perversa realitat que els llibreters seran una presència testimonial a la Rambla. Però què podem esperar d’un govern municipal que no té un objectiu clar ni un projecte real per a les Biblioteques de Tarragona.

M’agradaria veure la regidora de Cultura visitant tots i cadascun els estands presents a la Rambla i transmetent un missatge de promoció de la Cultura i de suport a un sector que, malgrat el milió i mig de llibres venuts, passa per uns moments realment complicats. Potser estaria bé que els polítics i sobretot els governants tinguessin clar que la Cultura és l’únic camí que ens desvia de l’opressió. La resta és folklore i política barata i d’aquesta se’n gasta molt a Tarragona. Molts es preguntaven: «Què hi fan «aquests», a la Rambla?»

Ricard CHECA
Periodista

 


REDACCIÓ11 Abril, 2018
ricardCheca.png

És impossible que algú estigui content per la situació política i social que viu Catalunya i, de retruc, Espanya. Crec que estem (molt) pitjor que abans de l’1 d’octubre. I no em refereixo només a la política sinó també a la convivència social i a la pèrdua de llibertats i drets.

La judicialització de la política hauria d’avergonyir els nostres governants. La seva incapacitat per resoldre un conflicte polític ha obligat a la intervenció policial i judicial. És cert que els jutges i magistrats fan la seva feina i allò que els permet la llei, no obstant això, entenc que alguns jutges –i espero no ser imputat per això– s’estan extralimitant.

Estic d’acord que cal reprendre la legalitat i fer respectar el sistema jurídic existent, però la persecució (no se m’acut cap altra paraula) a la qual estem assistint és de bojos. Si algú amb seny no és capaç de frenar tot aquest despropòsit, prendrem mal i la democràcia espanyola en sortirà força perjudicada.

He de confessar que no entenc què fan privats de llibertat uns quants polítics i líders associatius quan no hi ha un risc de fuga motivat. No puc entendre per què s’imputen delictes d’odi a algú que penja una pancarta al balcó de casa seva invitant els policies a marxar. No puc concebre que s’acusi els exaltats membres dels CDR de delictes de rebel·lió i terrorisme. És trist veure que no hi ha voluntat de diàleg ni de seure per buscar solucions al conflicte.

M’entristeix i em confon que els independentistes no tinguin un Pla B i que els constitucionalistes no sàpiguen fer res més que alimentar la foguera de la discòrdia i de la crispació. Sembla que als dos bàndols (separatistes i unionistes) els va bé allò de «pitjor és millor». La situació actual no beneficia ningú. I ningú vol dir ningú. Tractar un conflicte polític als jutjats és un greu error i Mariano Rajoy n’hauria de ser conscient. A què juguen tots plegats?

La bufetada de la justícia alemanya negant-se a extradir Puigdemont per un delicte de rebel·lió és força simptomàtica. Tenim un problema i l’haurem de resoldre, però lluny de les enquestes electorals o rèdits electoralistes. Em preocupen moltíssim les fissures socials que el radicalisme i la tossuderia de les dues bandes estan creant. Si no ens afanyem a posar-hi remei, l’explosió pot arribar a ser dramàtica i traumàtica.

El conflicte no es resol amb jutges estrella ni amb polítics mediocres. Cal intel·ligència, seny i sentit de la responsabilitat. Crec que tots plegats estem fent el panoli. I quan dic tots és tots. Heu entès?

Ricard CHECA
Periodista

 


REDACCIÓ8 Abril, 2018
ricardCheca.png

Vaig aprofitar les minivacances de Setmana Santa per descansar i allunyar-me del ritual que imposa la mort de Jesús i la seva resurrecció.

El conflicte entre Espanya i Catalunya m’obliga a no fer gaires quilòmetres, ja que la cosa pot complicar-se en qualsevol moment. Vaig poder passejar per Girona i vaig quedar força (ben) impressionat. Sobretot si la comparo amb Tarragona. No feia pas gaire que hi havia estat per motius professionals, amb pressa, un fet que no permet gaudir de la ciutat comme il faut. Aquesta vegada vaig tenir l’oportunitat de caminar pels seus carrers relaxadament, com un turista més, sense pressa.

Per deformació professional no em podia estar de comparar-la amb Tarragona, la ciutat on resideixo. I n’he quedat gratament sorprès. També de veure que Tarragona s’està quedant enrere. Em vaig fixar en la neteja, els grafits, les pintades, els locals buits i com es comportava la gent… Feia goig passejar pels seus carrerons més emblemàtics i dinar en un dels restaurants del nucli antic.

He de dir que Tarragona és molt més maca i atractiva, però no està tan cuidada com Girona. Tarragona, actualment, és grisa i s’hi viu una evident sensació d’inseguretat. Les pintades al mobiliari urbà i al patrimoni arquitectònic, el vandalisme, la brutícia i els locals tancats, bruts (i amb signes evidents de deixadesa) treuen tot l’atractiu de la ciutat que és patrimoni de la humanitat. Faltaria a la veritat si digués que Tarragona és pitjor que Girona.

No obstant això, he de dir que hi ha petits detalls que fan que Girona es distingeixi, i molt positivament. És curiós que Tarragona, una ciutat que viu de cara al mar, s’hagi tornat tan grisa en els darrers anys. De qui és la culpa? Doncs de tots plegats. Dels ciutadans que embruten els carrers i dels governants municipals que no tenen enginy ni imaginació per fer que Tarragona destaqui.

Fixem-nos, com a exemple, en una de les artèries més importants de Tarragona: la Rambla Nova. El paviment és fosc, l’enllumenat públic té bombetes de diferent intensitat i color, el material urbà està pintat, les proteccions blaves de formigó, cedides pel Port, no queden gens bé ni responen  a cap estil, els passos de vianants estan descolorits, hi ha caques de gos per tot arreu… L’excusa que no hi ha diners no me l’empasso, el que cal és imaginació i aprofitar idees d’altres països o municipis. I cal determinació, voluntat i un pla clar per a una ciutat que, a banda de ser capital de província, és patrimoni de la humanitat.

No em serveix que em diguin que els turistes estan contents i que el nombre de visitants s’ha incrementat. Hem de ser més ambiciosos, hem d’oferir la millor ciutat del món i estar-ne orgullosos… hem de respirar capitalitat. El problema és que sembla que als polítics tot això els importa molt poc. I això és perquè no passegen per la ciutat i, si ho fan, encara és més preocupant. Potser als plenaris s’hauria de parlar més de Tarragona i del seu futur i no tant de temes que no ens van ni ens venen. En definitiva, hauríem de practicar una mica més de tarragonisme. En cas contrari totes les capitals de província ens passaran la mà per la cara i… amb raó.

Ricard CHECA
Periodista

 


REDACCIÓ15 Març, 2018
ricardCheca.png

L’exsecretari general d’Hisenda i actual diputat d’ERC, Lluís Salvadó, ha estat notícia en els darrers dies. Va fer unes declaracions lamentables i repugnants sobre les dones. La conversa privada (amb el seu company alcalde de Sant Carles de la Ràpita) va ser enregistrada per la Guàrdia Civil en l’àmbit d’una investigació sobre els preparatius del referèndum.

En aquella conversa, filtrada a Espejo Público, l’ebrenc es va referir en termes masclistes i xenòfobs a les dones, arribant a dir que és més fàcil inaugurar un auditori que trobar una dona competent. Referint-se a la «selecció» d’una dona per substituir en el càrrec la consellera d’Ensenyament, Meritxell Ruiz, va dir que el més fàcil era optar per la que tingués les «mamelles més grosses».

Cinismes i hipocresies a banda, hem d’exigir a ERC que aparti el diputat de les seves files i l’obligui a deixar de ser representant públic. Ha de dimitir sí o sí i la Fiscalia hauria d’analitzar les seves declaracions per si són constitutives de delicte. Un càrrec electe, i aleshores representant del govern de la Generalitat, no pot emprar en cap cas aquest llenguatge (xenòfob, masclista i execrable). No serveix l’excusa que es tracta d’una conversa privada, enregistrada per la policia i filtrada a la premsa.

Amb aquesta gravació hem vist qui és realment el Sr. Lluís Salvadó. I el pitjor és que ERC ha trobat en la Guàrdia Civil l’excusa perfecta per disculpar el contingut d’una conversa misògina i censurable a tots els nivells. Les associacions de dones i moviments feministes no haurien de descansar fins que Salvadó i l’alcalde de Sant Carles de la Ràpita abandonessin els seus càrrecs, pagats amb diners públics. Em sap greu que ERC no hagi estat més ferma a l’hora de gestionar un afer de fàcil resolució. Els republicans van amenaçar de querellar-se contra la filtració i deixen «en pau» un diputat que ha deixat molt clar que a les dones només les té en compte segons la talla del seu sostenidor. També em sap greu que algunes dones vulguin confondre l’opinió pública desviant l’odiós de la qüestió a l’escolta telefònica de la Guàrdia Civil. Honestament, agraeixo a la Guàrdia Civil la filtració perquè hem pogut treure la careta d’un misogin encorbatat. És molt trist que es vulgui polititzar una actitud masclista de baix nivell. Què faria ERC si la conversa fos d’un alt càrrec del PP, de Ciutadans o de Podem? No tot és independentisme o processisme.

Potser caldria preguntar a les víctimes de violència de gènere què pensen de les excuses al·legades per ERC. Lluís Salvadó, a banda de demanar disculpes, hauria de presentar la seva dimissió. Ras i curt…

Ricard CHECA
Periodista

 


REDACCIÓ21 Febrer, 2018
ricardCheca.png

Lamento moltíssim el punt a què ha arribat la política catalana. Fa massa temps que ens movem d’atzucac en atzucac. No som capaços de veure la llum al final del túnel. La improvisació i la manca d’informació clara i concisa s’han convertit en les nostres principals adversàries. Des que va començar aquesta mena de persecució judicial, amb la intenció de paralitzar el procés i advertir els independentistes de la força de l’estat, el país ha entrat en una deriva que comença a ser insuportable. I el contratemps no és només a causa de l’aplicació del 155.

El gran problema està en la manca de lideratge. Ara mateix, amb Carles Puigdemont a Brussel·les, el procés (o el que quedi d’ell) ha quedat orfe. S’està generant una imatge de desorientació i de divisió entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana que només afavoreix els contraris a la independència. El bròquil no té solució fàcil. Ans el contrari. A mesura que van passant els dies, els partits pro independència van exhibint una manca de solidesa que no prevèiem. La lluita pel poder han embarrancat el procés. I això només afavoreix el govern del PP, Ciutadans i justifica l’aplicació del 155.

La insensibilitat de la justícia espanyola no farà res per tornar la llibertat als Jordis, a Junqueras i a Joaquim Forn. La marxa de Puigdemont cap a Bèlgica ha ajudat a internacionalitzar el conflicte català, però internament no ha servit de res. El país està enfonsat en una depressió institucional i de manca de lideratge.

La por ha dominat alguns sectors, els quals opten ara per la inoperància. L’episodi d’Anna Gabriel no ajuda a desbloquejar la confrontació i els missatges de Marta Rovira davant el jutge Llarena no aporten llum ni assossec.

Estem comprovant que no estàvem preparats per a res i que no hi havia un pla B. Ara assistim a una mena de «campi qui pugui» on el més aconsellable és… que l’últim apagui la llum. No sóc gens optimista. L’estat no ens ho posarà fàcil i no li tremolarà la mà a l’hora de destruir qualsevol escletxa independentista. No arribarem enlloc –almenys enlloc concloent– exhibint llaços grocs, i fent cassolades…. El pacifisme està al nostre ADN, però, per desgràcia, l’estat no sap ni vol saber res de drets humans ni vol distingir un independentista d’un terrorista.

M’agradaria que no s’embarranqués més el procés, buscant excuses que ja no tenen sentit. No podem esperar ad eternun una solució salvavides per al nostre país. Potser correm el risc d’arribar massa tard i, com sempre, ningú voldrà assumir les conseqüències ni la responsabilitat. Va… posem-nos a treballar amb realisme.

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter