El grup municipal de la CUP, encapçalat per Laia Estrada, ha decidit no assistir a la lectura del manifest institucional amb motiu del Dia Internacional de la Dona per dues raons:
La primera: Els cupaires no entenen que el consistori no hagi inclòs la manifestació, impulsada per la Plataforma 8 de març. Està previst que la marxa reivindicativa arrenqui des de la Plaça Imperial a les set de la tarda. Segons Estrada, aquesta manifestació “ja és un acte consolidat i hauria estat interessant que s’inclogués dins del programa d’actes que es porten a terme el dia de la dona treballadora.
Els cupaires han denunciat que no estan d’acord i no entenen la política d’actuació davant les pintades. Fa un parell de setmanes “es va pintar un mural reivindicatiu en una de la paret en el qual hi havia un missatge que deia “Assassinades en nom del patriarcat als Països Catalans” 25 de novembre 2015-016”. Segons Laia Estrada, aquest missatge va ser ràpidament esborrat per la brigada de neteja que va repintar la paret de blanc, dues vegades en una setmana.
La cupaire ha destacat que és curiós que a Torreforta hi hagi terrenys davant d’una escola plens d’excrements i de deixalles i que l’ajuntament tardi molt de temps en enviar a la brigada i que amb aquestes pintades “s’actuï tan de pressa”. A més, ha afegit que hi ha parets plenes de signatures, de dibuixos i de declaracions d’amor per tota la ciutat i sembla que al govern “només el molesti les pintades reivindicatives, sense cap contingut polític. No entenc aquest esforç per amagar aquests missatges”.
Una moció que serà, o no, declaració institucional Per altra banda, els independentistes presentaran en el pròxim ple una moció, que esperen que pugui arribar a ser declaració institucional. La moció de l’articulat conté nou punts, on es demana a l’ajuntament que declari l’any 2016, l’any contra els feminicidis i la lluita contra la violència masclista, entre altres. A més, destaquen que volen que “no sigui només un pacte institucional sinó que s’incloguin altres institucions que puguin fer pressió per tal de lluitar contra aquesta xacra”. Aquesta moció es presentarà a tots els grups municipals per tal que incloguin, si escau, esmenes. “Si no pot ser declaració institucional, almenys es discutirà com a moció”, han expressat els cupaires.
No s’hi val només sortir a la foto Els drets de la dona i el rebuig a la violència de gènere no només s’ha de fer present un dia, “no n’hi ha prou amb posar-se els llacets i quedar bé a la foto”, ha destacat Estrada. “Si avui en dia gaudim d’una situació millor del que fa 50 anys, és justament gràcies a la lluita feminista, no és causa de l’atzar”, ha conclòs.
Els regidors del grup municipal de la CUP han afegit que sí que “participarem en l’acte de lliurament de premis del XVIè concurs literari “Relats de dones” que ha tingut lloc a les 11.30 h al saló de plens però a la tarda no podran assistir al lliurement de punts de llibre “Tarragonines” que se celebrarà a la tarda perquè coincideix amb la manifestació que portarà a terme la Plataforma 8 de març. “Ja ens agradaria perquè no hi podem ser”.
Més contents que un gínjol estem de trobar-nos avui aquí totes i tots (o gairebé tots i totes) i poder votar per enèsima vegada si volem o no volem fer aquests Jocs Mediterranis del 2017, si aprovem o no el projecte bàsic d’urbanització de l’anella mediterrània i, abans que res, si volem que aquesta sessió sigui urgent o no.
Jordi Martí
I estem contentes… de tenir aquest alt privilegi, perquè la resta de les dones i els homes de Tarragona continuen sent tractats com a menors d’edat per un equip de govern quan els nega la possibilitat (democràtica fins que es demostri el contrari) de decidir, mitjançant el seu vot, si volen o no volen Jocs, si volen o no volen endeutar encara més la seva ciutat, aquella Tarragona que qui mana diu i repeteix amb veu seriosa i “de Govern” que s’estima molt.
Contentes… de veure’ls novament les cares que llueixen sota el retrat del senyor rei d’Espanya que tant va fer per tal que aquesta ciutat tingués Jocs; i deu ser per això que el tenim aquí on abans hi havia son pare, ben al costat d’un dels seus avis, Felip V, que a l’infern sigui… o darrere d’una d’aquelles catifes que tan encertadament deia el senyor Prats que mai no aixecaria…
Contentes… de poder afirmar avui, 1 de març del 2016 que, abans de dir si volem o no volem que aquesta sessió urgent sigui ratificada com a urgent, ens dóna la gana de dir “Bentornat Arnaldo Otegi” i que continua sencer el nostre compromís en defensa de la pau i les formes democràtiques de canvi, inclòs el que porta a exercir el dret d’autodeterminació. Per cert, senyor Vilamayor, li pot preguntar al líder del partit tarragoní més corrupte d’Europa si deixarà que les seleccions catalanes participin a la festa del 2017?
Contentes… de constatar que, un cop més, quan fa uns mesos en aquell altre ple dels Jocs vostè, senyor Vilamayor, i vostè, senyor Ballesteros, van afirmar entre somriures autocomplaents que “Els Jocs ja han començat” ens van tornar a enredar. No, no a la CUP que ja hi estem acostumades, sinó a tota la ciutadania de Tarragona.
Contentes… de saber que, malgrat que l’empresa que havia guanyat la possibilitat de fer les obres del Palau d’Esports, Dragados, es veu que té tanta feina que hi ha renunciat, una altra empresa, Copisa, potser l’assumirà.
Contentes… de saber que si Copisa, la nova “gran promesa de l’esport constructor tarragoní”, tampoc ho acaba fent tindrà una multitud de mans per posar totxanes i maons. Les mans dels 9 consellers i conselleres del PSC, que sumen més de 20 mans; els 4 del PP (tot i que fallen més que una escopeta de fira); i un d’Unió que, com els almogàvers, val per deu, sobretot en temps de quaresma. A banda, és clar, de les mans dels nous assessors i dels nous membres dels consells d’administració de les empreses municipals, que són multitud…
Contentes… de saber que si amb els Jocs no se’n surten, no cal que pateixin, perquè a Tarragona gairebé ningú els espera, malgrat vostès parlin de milers de persones que han fet cursos de formació… per adquirir coneixements que els permetin treballar, no per esdevenir voluntaris obligats, i de centenars d’entitats que els donen suport (algunes de les quals explícitament s’hi ha posicionat en contra).
Contentes… de constatar que “corre, corre, corre, que te van a echar el guante” no és només la lletra d’una cançó de Leño sinó una forma de funcionar pròpia i definitòria de l’Ajuntament de Tarragona, tot i que encara som incapaços d’entendre quan s’aplica i quan no.
Contentes… de tenir la possibilitat de votar, un cop més i solemnement, que no. Que aquest ple segon, o tercer, o quart.. dels Jocs no és ni necessari ni imprescindible ni urgent. Que no, que aquests Jocs no ens calen ni els volem. Que no, perquè dir no a la negativitat que vostès porten aparellada és dir que sí a Tarragona -no a la MarcaTarragona- sinó a la ciutat de les persones; a la Tarragona ciutat dels infants; a la Tarragona ciutat del treball; a la Tarragona dels barris, de les places i dels carrers on hi viu i hi fa vida la gent; a la Tarragona que ens estimem totes les que hi vivim i no només les que en fan o en volen fer negoci.
Contentes… de votar de forma responsable i contundent que avui no cal una sessió d’urgència per aprovar res que tingui a veure amb Tarragona 2017, que per a vostès no és ni una ciutat ni un any sinó només… una altra marca.
Jordi MARTÍ FONT Regidor de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona
*Intervenció al Ple extraordinari sobre el projecte bàsic d’urbanització de l’anella mediterrània, Tarragona 2017
No, no i no. Aquesta serà la posició que de la CUP davant el ‘Tarragona 2017’. El partit antisistema considera que els jocs del Mediterrani “generarà un nou deute inassumible per a la ciutat, a canvi d’un llegat social i econòmic pràcticament inexistent”.
Els regidors de la CUP
Per evitar que aquest “acte irresponsable” tiri endavant, els regidors cupaires de l’Ajuntament de Tarragona demanen a la resta de l’oposició que voti contra el projecte i sigui “conseqüent amb allò que s’ha expressat els darrers dies”. Asseguren que “si totes les formacions haguessin estat fidels al que expressaven en campanya electoral, els Jocs Mediterranis s’haurien aturat”.
Aquesta sol·licitud arriba un dia abans del ple extraordinari, on es discutirà l’aprovació inicial del projecte bàsic d’urbanització de l’anella mediterrània dels jocs.
La CUP està radicalment contra que “el tripartit de dretes hipotequi el futur dels tarragonins i tarragonines sense presentar batalla” i anuncien que faran una campanya per denunciar que “els Jocs Mediterranis no són res més que els Jocs de la Fam per a la nostra ciutat”. La campanya començarà el proper dimarts 15 de març amb una xerrada en la qual explicaran els motius pels quals s’oposen a aquest insostenible esdeveniment esportiu.
D’altra banda, la CUP traslladarà al Parlament el debat sobre la necessitat de renunciar a aquest esdeveniment. Per a la formació de l’Esquerra independentista, la principal inversió de la Generalitat a la ciutat no ha de ser un Palau d’Esports, sinó que ha de recaure en millores de les infraestructures educatives i millores estructurals als barris.
“Associació de caràcter criminal que fa servir mètodes de repressió i d’intimidació en defensa d’interessos privats i que es manté gràcies a la por i als prejudicis de la població». Aquesta és la definició que en fa el l’IEC del mot «màfia». En aquest cas, si canviem «criminal» per «polític», «privats» per «personals» i «població» per «membres col·laboradores i militants», tindríem la definició del que seria una màfia política, en cap cas delinqüencial. És en aquests termes que em referiré a la CUP de Tarragona en endavant.
Serveixin aquests paràgrafs per donar una legítima resposta a un atac personal i polític premeditadament infundat i organitzat, i fer-ho amb una serenor molt assossegada quan pots demostrar abastament el que denuncies, a qui i, sobretot, quan veus que la màfia que té segrestada la CUP de Tarragona ja se n’adona que s’ha confós, que ha comès un terrible error i que malauradament ha desaprofitat totes les oportunitats que tenia de demanar disculpes per les seves accions i de respondre a les conseqüències de forma interna per poder guardar la poca dignitat que, després de tot això, dubto tornin a recuperar. Per a això han fet tard, ja no hi són a temps.
Per demanar disculpes i rectificacions públiques per les greus injúries i difamacions contra la meva persona però, els en concedeixo una mica, disposen de 7 dies a comptar de la publicació d’aquestes lletres; en cas contrari, em querellaré contra les persones que van participar d’aquell linxament en la ignominiosa roda de premsa del passat dilluns.
Una roda de premsa en la que, a banda de la sorpresa i del fart de riure que ens va provocar la paròdia esperpèntica de la convocatòria, els voldria regalar un petit consell a cau d’orella ara que no ens sent ningú: -heu de saber controlar la mentida i ser millors intèrprets, estàveu massa nervioses, titubejàveu i es veu que es respirava un ambient reclòs i una paranoia tan gran que la vau arribar a transmetre a la premsa i als desconcertats regidors sobresaltats de la migdiada a cop de corneta. Els vídeos són boníssims, serviran molt en l’àmbit cientificoacadèmic.
Van dir que sóc conflictiu. Aquí els he de donar la raó, no en el sentit pejoratiu que pretenien, però si que en sóc, i orgullosament; mira vaig sortir rebel tu, vés quina cosa. Creia que era condició indispensable de tota personalitat i militància subversiva. N’he tingut, en tinc i en tindré de conflictes perquè sóc dels que no se’n callen ni una, dels que combaten les injustícies, dels que es fan respectar, dels que proven de fer prevaldre l’ètica i la coherència de les seves idees, els seus drets i dignitat, i a lluitar pel reconeixement de les qui no en tenen, contra tota discriminació, opressió i explotació. Si per comunista no fos conflictiu, afededéu que no me’n podria considerar i llavors només seria una trista i falsa façana pseudorevolucionària com elles i ells. La ràbia que senten que sigui indomable, inmanipulable i que hagi tingut la sort de no malgastar la vida a la secta.
Van gosar titllar-me de masclista i homòfob. Mireu si en són de dolents que tot i saber que és mentida com tot el que perboquen, ho escampen a la mínima que poden amb l’únic objectiu de provar de fer mal (sense èxit, ja no enganyen a ningú fora dels seus cercles). Els masclistes són ells, perquè en les desavinences jo he tractat en tot moment amb educació, cordialitat i com una igual a Laia Estrada; ser masclista seria considerar-la inferior o dèbil com han fet i fan ells que la tenen controlada per a què no provoqui més problemes dins i fora del partit i de l’administració; i de la mateixa manera, quan també vaig respondre als linxaments d’un simpatitzant i d’un col·laborador, no vaig diferenciar a qui em dirigia per tenir en compte la seva opció i preferències sexuals. Defensar-me dels atacs d’una dona i dos homes homosexuals no em fa ser una persona discriminant. Sóc jo qui puc corroborar que he sofert discriminacions, assetjaments i ridiculitzacions per ser home, comunista i animalista per part de la màfia. Doncs ràpid a demostrar-ho o desmentir-ho valentes, ja sabeu, 7 dies.
Ja que hi som posats, em fa molta gràcia que parlin des del «desconeixement» del cas de l’extinta CUP de Mollerussa i, curiosament, s’oblidin de comentar que la resolució de la Comissió de Garanties (CG) no negava o em donava la raó d’uns fets que vaig viure i patir tot i que decidia no actuar davant d’agressions -per part d’una militant alcoholitzada-, provades i reconegudes, davant d’un prepolitisme ofenós, tupinadetes electorals i davant prepotents simpatitzants que en període electoral remenaven més les cireres que no pas la pròpia militància local.
A xarxes, el regidor Jordi Martí, que és el portaveu dels assumptes tèrbols -tan públics com privats- de la màfia, afirma en el seu mur de Facebook que m’han fet fóra de diverses organitzacions i prova d’aprofitar el litigi que mantenen pel cas INIPRO per intentar vincular-m’hi i així desviar el debat real de les seves perversions polítiques i personals. Això només ho fan els culpables quan necessiten arguments i temps, més vell que el anar a peu, a banda d’inútil i patètic. Aquí hi ha sobretot en joc l’ego, els privilegis i la megalomania malaltissa d’aquest senyor i de Laia Estrada, emparats i beneficiats ambdós pels moviments al clavegueram d’una colla d’amics i familiars, -amb o sense carnet de la CUP-, i així poder esdevenir regidores a través d’un cop d’estat abans que cometessin un acte de cainisme entre ells. Com per a la resta, tens 7 dies Jordi Martí.
S’ha de saber que els tempos en la progressió del conflicte no els hem marcat les persones dissidents de la secta en l’episodi presumptament delictiu que he denunciat, i en el que tants s´han donat per al·ludits sense ser cridats (per què serà?). Aquestes militants portem des de maig de 2014 provant de trobar un espai de diàleg dins la mateixa estructura local, però després de reiterats assetjaments, injuries i difamacions dins els àmbits de l’Esquerra Independentista, de privació de drets polítics, civils i democràtics, d’insults, amenaces i d’intents d’agressió en seu assembleària i de sofrir judicis sumaríssims en un soterrat del Casal Sageta de Foc que la mateixa Inquisició hagués envejat, des d’octubre de 2014 aquestes militants decidim portar el cas als òrgans nacionals del partit. Cal dir que durant aquest procés i, per por a agressions físiques o verbals, les militants i membres de la CUP que van ser expulsades fraudulentament amb mi, van decidir autodefenestrar-se del seu dret de participació a l’assemblea de la CUP des d’octubre de 2014, i així fins avui dia, tot i que se’ls hi vulnera el dret a la informació i alguns dels canals de comunicació, com a l’intern de seguiment de la tasca de les regidores.
Portem 16 mesos enviant documentació i escrits demanant que s’investiguin els fets, amb totes les proves a la mà, esperant a que algú de la CG es dignés a parlar amb nosaltres. Si s’hagués fet tot correctament, de forma precisa i objectiva i amb els estatuts a la mà, la màfia estaria expulsada del partit i allí s’hagués acabat la cosa. Així doncs, que les investigacions sobre el tema que denuncio i el d’INIPRO vagin paral·leles en espai i temps no és culpa nostra, sinó dels òrgans nacionals de la CUP. El passat 19 de gener d’enguany vam rebre la darrera resolució que tancava de forma definitiva totes les portes a la via privada i interna de l’afer, és per això que es decideix complir amb l’advertència que fèiem al Secretariat Nacional (SN) i vaig presentar la denuncia el dia següent pel jutjat que pertoqués.
Les membres de la CUP que van protagonitzar tots aquests fets ja no poden tirar enrere, fixeu-vos que gasten la mateixa mirada que Jaume Matas durant les primeres setmanes de la seva imputació, cosa que hauria de conduir a les persones membres o militants de la CUP de Tarragona que no van ser testimonis dels fets, a saber que estan a temps de desvincular-s’hi si mai han tingut inquietuds polítiques per a llargs recorreguts. I dir especialment que, com que vaig fort i puc validar i testimoniar el contingut íntegre de la demanda que s’ha interposat, que sàpiguen les persones que van ser testimonis directes dels greus fets ocorreguts el 14 d’octubre de 2014 que mentir en seu judicial penal està castigat amb fins a 3 anys de presó i multes de fins a 12 mesos. Posats a escollir, jo hi entraria per defensar causes justes i nobles derivades de la lluita pels alliberaments que no pas per por a represàlies d’unes persones que us utilitzen i us abandonaran a la primera de canvi.
Una màfia que ètica i moralment és pitjor que els seus adversaris polítics nacionals i de classe, no pot representar el projecte de la Unitat Popular catalana a Tarragona, senzillament perquè nosaltres, d’incoherències i demagògies ens podem permetre les justíssimes.
Unes preguntes a l’aire: Quins secrets guarden d’algun afer deshonrant que amb notable xantatge tenen a tot un SN cobrint-los els presumptes delictes que denuncio? Com justificarà el SN que ha deixat assentada una «jurisprudència» que dóna carta blanca i via lliure a les agressions físiques, amenaces, insults i a les conductes, accions i actituds totalitàries per a totes les CUP? Suposo que això deu anar bé per tal que les organitzacions estratègiques puguin anar-se aplicant la llei del Talió en la pugna pel control de la formació. I tot això ho pateix, com en aquest cas, les que no estem ni en una banda ni a l’altra.
Obligarà el Consell Polític a fer alguna cosa al SN o per un petit grup mafiós es permetrà que s’esbombi el cas més infame dins la CUP per protegir els privilegis de dues persones? La màfia acabarà ben retratada, però cal mesurar que elles soletes estan posant a les persones que van formar part de les diferents CG i SN des de 2013 (i per tant a l’organització sencera) cap un atzucac legal, mediàtic i un risc polític i personal molt sever i d’abast nacional.
Dins l’esquerra anticapitalista tarragonina ja se sap per on desgrava cadascú, però dubto que a la resta del país sàpiguen que les conselleres de la CUP a l’ajuntament de Tarragona no tenen vergonya ni escrúpols, que no estan acostumades a no sortir-se amb la seva i que per això, davant la única via judicial que ens han deixat, arrossegaran a més persones i organitzacions en l’enfonsada del seu vaixell, cupaires d’arreu que per molts motius les intranquil·litzarà llegir això… És tracta de premonicions reals, que sapigueu que són perillosos perquè saben que perdran tot el que tenen i ja disparen a cegues. Si no reacciona qui ha de reaccionar us tocarà el rebre directa o indirectament, perquè jo ja he dit que anem fins al final, no els penso concedir cap treva, jo no reculo mai.
I no us tinc por màfia, us conec, us conec la misèria i la por que sentiu, porto prou anys veient com heu aconseguit normalitzar la foscor ètica i moral dins l’independentisme tarragoní. D’aquesta no us en sortiu, «camarades», aneu fent les maletes, demaneu disculpes per tot el mal causat a l’esquerra independentista, a l’anticapitalisme, a la ciutat, al país, i marxeu per no tornar més, aquesta és la única sortida personal i política que us queda.
Segons Schopenhauer, tota veritat travessa 3 fases, i ja fa massa temps que estem en la segona, la fase d’atac. Només en queda un, que serà curt i aparatós, però necessari. Caurà la veritat, caurà la màfia i recuperarem la democràcia a la CUP de Tarragona
@ToniTeixido És mestre, membre d’ARREL, col·laborador de Libera, coportaveu de la CAC i exmilitant (per poc temps) de la CUP de Tarragona
La CUP tenim al capdavant un panorama complex i complicat. Passats uns mesos d’insults generalitzats de totes les mides i colors, de negociacions amb Junts pel Sí que han estat repeticions del seu programa i venudes per la premsa com a “imposicions de la CUP”, una Assemblea Nacional Extraordinària amb un empat real en les votacions per triar escenari, cal fer un pas endavant i no callar.
Jordi Martí
I el pas endavant pot tenir diverses possibilitats. Una d’elles potser seria anar a la investidura del president votant cinc diputats que sí i cinc més que no. Aquesta seria la forma més clara i democràtica d’expressar allò acordat en l’Assemblea Nacional Extraordinària. Alhora, però, no solucionaria la investidura de president, ja que Mas no sortiria elegit i fins al moment Junt pel Sí només té una proposta per a aquest càrrec.
Arribats a aquest punt, si el procés no avança tenim tanta culpa les de la CUP com els de JxS però de forma especial ERC, perquè a CDC aquest escenari ja li va bé, sempre li ha anat bé. I per què dic ERC? Doncs perquè cap acord de cap partit polític pot passar per la voluntat del país i el país ha demanat procés cap a la independència i ells han acordat posar una pedra al capdavant que és innegociable. Ja sabem, perquè ens ho han dit mil cops (i una mentida repetida mil cops…), que la CUP és incapaç de res que sigui bo, però ells, els d’ERC, també ho són? No són capaços de dir que posar una altra persona al capdavant faria el procés possible en aquesta fase? Per què, doncs, el segresten defensant algú que el fa impossible? Cal ser flexibles d’una vegada i assumir que ningú no cridava “Mas” en cap 11 de setembre, la gent cridàvem “Independència”
La segona proposta que faig, passada la reflexió, és que cinc de la CUP s’abstinguin i cinc votin a favor del president alternatiu que es presenti. Prou imposicions i prou obstaculitzar el “procés”, ara toca obrir camins. Toca a ERC fer el pas i fer possible que el crit d’Independència esdevingui realitat i no quedi només com un crit. No feu passar més els acords entre partits al davant de les demandes de la majoria. Poseu un altre candidat, que no sigui de la CUP evidentment, i fem els passos endavant que ens calen. I si no, cap al març… que tampoc estaria tan malament…
(Tot això són reflexions personals molt superficials però no desencaminades cap a algun dels camins transitables que hi ha…)
Jordi MARTÍ Regidor de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona
Enmig de les Eleccions espanyoles, a les quals han concorregut alguns dels que ja van signar i defensar el “manifest per la ruptura” que el Parlament va acordar després del 27 de setembre passat, la marca “Llibertat i Llibertat” ha deixat clar que si s’hi presenta és per arribar a un pacte favorable amb l’Estat. Un pacte de què, colla d’arrossegats? No havíem quedat que anàveu per la independència i per això ens insultàveu, ens desqualificàveu i ens acusàveu d’estar en nòmina del CNI? No havíem quedat que 18 mesos de Mas president i després el que vindria serà la utopia feta realitat, la independència? Es veu que no. Que l’autonomisme continua sent l’únic marc mental on habiten els amos, que aquest és el sostre de la Casa gran del catalanisme masià, que no Macià.
L’objectiu bàsic de CDC rebatejada (em recorden cada cop més als paramilitars de Las Abejas que a Acteal el 22 de desembre del 96 van matar 45 persones provinents del nom Paz y Justicia) és mantenir la dominació. I la seva, de dominació, és la mateixa que la de l’Estat espanyol. De fet, CyU durant més de 30 anys ha estat l’Estat a Catalunya, l’Estat espanyol. I Homs i Mas no són diferents en les coses concretes. Són la mateixa merda, exactament la mateixa, però més ben batejada.
Els objectius de la dominació en temps del capitalisme senil que deia el David són l’establiment d’un control social total, sense esquerdes, que permeti el robatori organitzat per part dels qui manen a nivell econòmic, que és l’única forma de manar real, d’absolutament tot. CDC rebatejada Democràcia i Llibertat l’únic que pretén és això. Tot i que la seva aposta per una política mediàtica de recerca i destrucció de qui no pensi com ells, ha aconseguit molt trumfos en la lluita per l’hegemonia en els darrers mesos a la CAC, l’objectiu de despossessió és ben clar i avança a passes clares i dures, durs i clares: domini, domini i domini.
El 27 no els podem permetre guanyar res que no sigui el vot dels desinformats. No els podem permetre aconseguir res que on sigui l’enfrontament total a les seves polítiques de despossessió per part de la majoria dels drets que tenim com a persones. Dret i drets a tot allò que la fa la vida habitable a la majoria de les persones i que mai no ha passat ni per la destrucció de l’escola o la sanitat públiques, per tant universals, ni per l’establiment d’un règim de misèria (via reformes laborals) i de terror (via glorificació de la violència de les porres davant qualsevol qüestionament del poder instituït).
Ens caldrà molta enteresa per no esdevenir els nous venuts del nou intent de “transició” de no res a una mica de res, però o això o res. No tenim més espai davant dels de sempre, que són exactament com tots els amos han estat: despòtics i enemics de la democràcia i de la llibertat, malgrat vulguin segrestar les paraules per semblar quelcom que mai no han estat ni volen ser.
Quan fa tres anys a alguns ens van proposar per encapçalar en diversos territoris el projecte de presentar la CUP al Parlament de Catalunya se’ns van remoure moltes coses. Sempre hem estat en contra del parlamentarisme ja que l’hem vist com una enredada al servei dels interessos de les classes dominants. Llibertaris de base, ens arremolinem a redós de les paraules del Xirinacs més contundent quan afirmava que cal lluitar contra el fort mentre siguem febles i contra nosaltres mateixos quan siguem forts. I ho fem no com a posició estètica sinó ètica. Per aixo vam limitar mandats, sous i vam posar sota controls diversos les companyes i companys que havien de tocar poder, encara que fos perquè s’hi enfrontaven des de la primera línia.
Teníem, però, un procés d’alliberament nacional en gestació, aquí a casa, i no sabíem cap a on aniria, com es conformaria ni quins canvis podria arribar a produir. Calia jugar-se-la perquè, tot i no coincidir en moltes de les seves formes i continguts, era un veritable procés d’alliberament nacional i com en qualsevol altre indret del món on s’esdevé un procés d’aquest tipus tot era (i és) obert i possible. Veritablement, les tres persones que van sortir per la CUP al Parlament han fet una tasca espectacular a nivell de denúncia dels abusos del poder, del poder mateix i dels que viuen amb l’esquena dreta, alhora que han deixat clar que la independència ha de ser, sobretot, no renunciar a cap de les sobiranies avui segrestades per la Troica, els estats ocupants i la Unió Europea.
Ara bé, la presència de les CUP a les butaques del Parlament regional catalunyès ens converteix en una organització política que defensa el parlamentarisme i la democràcia representativa? No. Ara i sempre, la democràcia és molt més que votar quatre anys i callar la resta. I la de les CUP és una de les diverses expressions municipalistes dels moviments socials dels Països Catalans, amb una vocació clara de construir la Unitat Popular que malgrat el nom és tan diversa com sigui possible però alhora transformadora i feliç. No venim a posar tiretes a un sistema que és assassí i enemic dels pobres sinó a substituir-lo pel govern de la gent, tota la gent. I si per a alguna cosa som aquí és per fer la vida possible, la vida de totes i tots, amb el motor la independència dels Països Catalans, sempre des d’una òptica feminista i de democràcia de base.
Portar les lluites a la institució ha estat l’objectiu que mil i un cops hem explicat que teníem, mai portar la institucionalització a les lluites, mai la renúncia davant dels mafiosos, ni claudicar davant les amenaces. Per això, quan llegeixo un cop i un altre les paraules del company David Fernández explicant quines propostes podrien servir per tirar endavant l’actual moment d’estancament del procés catalunyès de creació d’un nou estat, no puc fer res més que assenyalar que el relat que s’hi reconeix no és, malgrat l’embolcall literari, el nostre. I alhora tinc clar que la complexitat de les seves paraules no es pot reduir a la simplicitat d’un titular de l’”Ara”.
Si, tal com ell mateix deia el 18 de novembre de 2012, anàvem al Parlament “a impugnar el règim, a desobeir la por, a destituir una estafa, a aturar les retallades” i a dir-los que “els farem la vida impossible mentre ells cada dia ens la facin a nosaltres”, fer president de Catalunya el rei de les retallades, el cap dels estafadors, qui més por ha intentar crear entre qui li ha plantat cara i, en definitiva, qui fa la vida impossible a la majoria social d’aquest país no serveix per a cap dels nostres propòsits inicials. Per a cap ni un.
El discurs de CDC, reduccionista i mentider, que afirma que o Mas o març només pot tenir una resposta des de la CUP. I aquesta és que si es tracta d’una amenaça, triarem març, perquè un nou país no es pot fer amb amenaces velles, amb pors antigues i amb xantatges dels poderosos cap als que ni ho som ni ho volem ser però no deixarem de tenir veu. Si qui ara mana és incapaç d’arribar al consens necessari entre totes i tots i l’únic argument que és capaç d’utilitzar és “o jo o el caos”, no el podem fer ni cap ni president, ni tan sols de la seva escala de veïns, perquè si ara que no mana l’únic diàleg que té és capaç d’articular l’extorsió i el xantatge, quan passi a manar de debò, oblidem-nos de res que no sigui la mateixa autonomia corrupta de sempre, el mateix no res que tants de beneficis ha donat als seus.
I amb això no es mor el procés, si de cas li donem l’oportunitat de reviure. Així farem que qui mai no l’ha tingut en compte, fora de fer-lo servir per no desaparèixer del mapa polític, no l’acabi matant, tal com molts dels seus li demanen que faci i ell anuncia que farà si la CUP no es plega a les seves imposicions. Alguns encara continuem esperant un pas enrere del “gran estadista” tot i que de sempre sabem que mai no es produirà perquè els enredaires quan s’instal·len en la xerrameca no en saben sortir, i si amb la xerrameca l’únic que volen és el poder o el poderet, encara menys. Mantinguem la tranquil·litat i continuem construint la independència dels Països Catalans però sobretot no ens deixem impressionar pels focs artificials agònics d’un Màtrix que no es troba només dins de les portes del Parlament sinó, sobretot, arreu on ara mateix podem mirar.
Jordi MARTÍ Regidor de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona
Està previst que la setmana que ve, es produeixin més interrogatoris judicials sobre aquest cas. No es descarta que Ballesteros acabi sent citat a declarar.
Els regidors de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona consideren que el govern encapçalat pel socialista Josep Fèlix Ballesteros està cercant mecanismes dilatoris per no cedir els documents que podrien esclarir (o embolicar encara més) el cas Inipro.
Els ‘cupaires’ van demanar oficialment informació sobre l’escàndol de l’IMSS i van obtenir, la setmana passada, una excusa de mal pagador com a resposta: “l’aixecament del secret judicial del cas no ens ha estat notificat formalment i la documentació continua en possessió del jutjat”. Tot i que l’equip de govern ha decidit dur a la pràctica la dita popular de ‘qui dies passa, anys empenys’, Laia Estrada i Jordi Martí estan decidits a no donar cap treva ni escatimar esforços en la descoberta de la veritat, encara que això representi “arribar tan dalt com calgui”.
Advertència de Muñoz
En roda de premsa, Estrada i Martí han revelat el contingut d’un document signat per l’exgerent de IMSS el 15 de desembre del 2011. En aquest escrit, Antonio Muñoz, imputat en el cas, diu que ‘Inipro ha presentat factures corresponents a les activitats realitzades els mesos de setembre i octubre per un valor que es detalla i que s’ha fet malgrat que el programa de desenvolupament comunitari i nouvinguts ja havia finalitzat i que la convocatòria del nou programa es troba en fase d’elaboració”. Malgrat aquesta advertència, l’equip de govern d’aleshores va fer cas omís i va pagar 17.275, 68 euros.
Per la CUP, que no hi creu en les casualitats, el 2012 hi ha un desajustament comptable d’aquesta mateixa quantia entre l’IMSS i Inipro. Davant aquest fet, tant Martí com Estrada exigeixen, en nom de la transparència, formació relativa a les activitats desenvolupades per Inipro a Tarragona o del personal contractat.. Atenent la poca disponibilitat col·laboradora de l’ajuntament, van fer sol·licitar al jutge instructor els informes dels treballs realitzats per l’esmentada empresa des del 2010 al 2012. “Només volem saber quins treballs es van fer”, ha subratllat Laia Estrada, insistint que encara no es va poder explicar perquè es va triar aquella empresa i no d’altres.
Actitud poca seriosa
Els ‘cupaires’ s’han mostrat preocupats amb l’actitud del govern municipal sobretot perquè, a banda de no ser “seriós”, no s’adequa a les exigències de transparència ni ajuda a tranquil·litzar la ciutadania. Tampoc ho consideren seriós que s’hagi acceptat com a informe un document manuscrit d’una funcionària. “Volem respostes serioses i que algú ens expliqui realment per què es van pagar factures quan hi havia 7 advertiments d’il·legalitat”, remarquen els dos regidors de la CUP.
Tot i no entrar en conjuntures i fer els possibles per fugir de les insinuacions, Laia Estrada i Jordi Martí diuen no tenir justificació plausible per la dimissió de GustavoCuadrado com a cap de gabinet de l’alcalde (el mateix dia de la detenció de l’exgerent) i per la candidatura de Ballesteros al Senat espanyol. Asseguren que l’alcalde va contestar amb un “no ho sé” i un “m’ho han demanat” a les dues preguntes platejades pels ‘cupaires’. Una resposta que podria conduir al fet que “hi ha alguna cosa més” en tot aquest embolic.
Un agent entrant a l’IMSS de Tarragona
Un ‘niu’ d’empreses
D’altra banda, la CUP ha volgut deixar evident la relació que l’empresari José Gallet – imputat en aquest escàndol – manté amb Inipro. Ha afirmat que Gallet és apoderat de Gisgrup i de IP, SL, empreses que comparteixen seu amb Inipro a Viladecans. També s’ha revelat que Inipro participa en el 100% d’Itinere Serveis Educatius, Educare XXI i ‘Projectes i produccions in situ’.
Algunes d’aquestes empreses – “que solen associar-se a governs socialistes” – van ‘concórrer’ per fer la feina que l’ajuntament està tenint serioses dificultats per demostrar que es va realitzar.
L’artilleria (mediàtica) pesada (i tant pesada) convergent fa dies que bombardeja i no para les posicions cupaires amb insults, desqualificacions i més insults. És normal que ho facin. Quan algú no s’ha plegat a les seves exigències l’han utilitzat així i els ha anat bé. Per què no ho haurien de fer ara? Amb ERC els va anar perfecte. Després d’uns dies infernals es van avenir a la majoria dels desitjos convergents i un senyor que no ha significat res en el procés (i parlo del procés i no de la seva representació mediàtica), Artur Mas, passava a ser el quart de la llista unitària de Junts pel Sí però alhora era clar que seria el nou president si guanyaven. No van tenir prou vots i no ha estat així. Calia extorquir uns altres i aquests eren els ximplets de la CUP. I en això estan. CDC ataca, ERC calla i una bona colla reprodueix que no tenim independència per culpa de la CUP. És normal, perquè la CUP és falangista i de la FAI, del PP i de Ciutadans…
No importa que Mas hagi destrossat sanitat i escola públiques, no importa que mai hagi participat en cap mobilització de la societat civil catalana per la independència, no importa que hagi convertit la proposta de referèndum del 9N en un simulacre que s’allunyava del referèndum i esdevenia procés participatiu no vinculant… Mas és, per obra i gràcia de l’esperit sant i per les acusacions que rep d’Espanya (demofòbica fins a l’extenuació) símbol buit d’un tros de procés. Però símbol construït tal com cal construir els símbols, i per tant, imprescindible. Per fer-lo president, cal fer-ho tot, fins i tot disparar els canons contra els infidels, perquè fins al dia d’avui això els ha anat bé.
Ara, les coses han canviat. I han canviat perquè qui té al davant és qui sempre ha tingut. Hi té alguns dels que vam aturar el Parlament quan aquest va incrementar les retallades fins a l’extenuació; a algunes de les que li vam plantar cara quan aprovava lleis d’Educació que permetien pagar amb diners públics l’educació de les elits mentre la majoria cadadia tenia pitjors condicions; els que li vam dir no a cada un dels desastres mediambientals que ell o el seu creador (Jordi Pujol, avui d’infausta memòria però al cap i a la fi qui el va posar on és) van fer; les que hem vist com el patiment de persones amb nom i cognoms creixia per tot arreu quan la gent desatesa per la sanitat pública s’incrementava i alguns morien i moltíssim patien pels tancaments de serveis bàsics; les que li hem plantat cara cada cop que ha signat cada una de les reformes laborals (en això és igual que el PP, no se n’ha perdut ni una) que han portat la majoria social que vivim de la nostra feina a la precarietat més absoluta; les que no van acceptar ni la destrucció de les cooperatives catalanes a través d’una llei ultracapitalista ni la no defensa de l’estalvi a través de les caixes (desaparegudes en combat silenciós). L’hem patit i el patim cada cop que ens envia la violència de les porres, que mai no toquen cap ric i sí moltes i molts pobres. L’hem patit quan ha aplicat, embolcallades amb paper de seda però sense deixar-se’n cap, cada una de les retallades que la Unió Europea o l’Estat demanava que es fessin, anessin dirigides contra sectors sensibles o no.
I encara hi ha qui parla d’ell com a gran estadista, com a gran personatge històric. Fa riure tant de cinisme si no sabéssim que respon només i de forma exclusiva a la campanya del seu voltant per tornar-lo a encimbellar dalt de tot del poder catalunyès, per tal que res no es mogui i continuï igual que ha estat sempre. I per aconseguir-ho els cal assenyalar la CUP i l’anticapitalisme com a “enemics dels interessos de Catalunya”. No és una frase meva sinó extreta d’un dels molts articles que els voltant de hooligans que el defensen ha escrit aquests dies.
Sé que un article com aquest no convencerà ningú de res. Les posicions estan tan enrocades que la reflexió no és benvinguda, i menys mentre no paren de caure bombes mediàtiques convergents carregades d’odi. Ara bé, si deixem de banda tot el que he dit fins ara, aquest article només té la intenció de proposar precisament el que ara diré, dit des de la reflexió més serena que el moment actual requereix. Durant tot el procés, l’entorn convergent no ha deixat de dir que “primer la independència i després ja veurem”. Doncs això és el que ara cal. Primer arribem a la independència i ara mateix hi ha consens per arribar-hi, amb l’acord per la ruptura i el pla de xoc contra la pobresa. Després ja veurem què més fem, si és d’esquerres o de dretes, si és amb Mas o amb Romeva.
Cal, doncs, que Mas plegui, i que l’aplaudim totes i tots. És així que passarà a la història com a gran estadista, com la persona que es va apartar per fer possible la independència. Si ho fa, posarem fil a l’agulla del procés real que no passa ni ha de passar mai més per una sola persona. I pas ferm que hi ha feina i en aquest cas no quedarà cap més excusa per no fer-la. Si no és així, serà ell el culpable, ell i el seu ego infinit, de l’enredada número mil i escaig protagonitzada per les classes dirigents d’aquest país, que mai han volgut cap altra llibertat que no sigui la que els dóna ser els amos… de la ITV.
Jordi MARTÍ Regidor de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona
Es veu que quan al món sencer, a qualsevol indret petit o gran del globus terrestre, algú es volia alliberar de l’Estat opressor que l’estava dominant, sotmetent, anul·lant… buscava l’Artur Mas per tal que liderés el seu procés cap a la independència. I amb quatre avellanes al pap, l’Artur ja en tenia prou. I no només això sinó que es parla de països sencers, de nacions plenes i riques, que mai no es van alliberar ni van aconseguir ni plantejar-ho perquè senzillament no el van trobar tot i que no el van parar de buscar.
Artur Mas era el nom propi que hagués portat la Índia cap a la seva llibertat si abans no haguessin arribat Ghandi o Nehru; o els Estats Units de pet cap a la llibertat dels ciutadans amb declaració d’independència inclosa; o Irlanda cap a la seva independència plena, inclòs del tros del nord. Tot els hagués anat millor o hagués estat més ràpid si aquesta colla de pobres desgraciats haguessin tingut un home ben mudat com aquest que, gràcies a Déu i a Pujol pare, tenim nosaltres. Els faltava Mas, Artur Mas.
Perquè de res no ha valgut ni ha servit mai que el poble, que les masses, surtin al carrer i es mobilitzin, que milers, centenars de milers i milions de persones exigeixin que cal que se’ls tingui en compte i que se’ls escolti. De res no val que a les quatre províncies espanyoles sigui possible arribar a la independència a través d’un procés d’insubmissió al poder de l’Estat, espanyol. De res no serveix que Mas sigui alhora i sempre un aigualidor de tot allò que soni a alliberament però de forma especial de tot allò que soni a alliberament nacional i que sigui alhora social.
Allò important és que Mas estigui al capdavant de tot, que mani, i que potser, vés a saber, ens digui un dia fins a on hem d’arribar. O bé que demostri que la seva independència no és sobiranista i que aquesta, la sobirania, es troba realment en els consells d’administració de la Unió Europea, a tocar de la troica, al davall de les bótes dels militars que paguen els rics riquíssims que són, per cert, amics de Mas.
I és que enmig de la histèria ximple i imbècil dels qui no entenen res més que qui mani no pot ser cap altre que Mas i la resta poc els importa, riure-se’n dels fanàtics i estrafolaris que formen part del Camamilla Party és l’única forma de passar l’estona sense sentir una decepció monumental, no per com es comporten i les actituds que tenen davant el fet que la CUP no farem president a Mas els neoindependentistes neoliberals catalans, sinó per la humanitat sencera. I és que fins i tot els masistes són humans i de tant en tant ho deixen notar, sobretot quan diuen que potser el nom del candidat no és tan important…
Pd. David Madí sembla que s’hagi grillat si pensa que creant una campanya d’intoxicació i d’indults gratuïts contra la CUP canviarem d’opinió sobre el nostre no a Mas, tot el contrari. D fet, amb total seguretat és el que ell mateix busca…
Jordi MARTÍ
Regidor de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona
REDACCIÓ8 Març, 2016
La primera: Els cupaires no entenen que el consistori no hagi inclòs la manifestació, impulsada per la Plataforma 8 de març. Està previst que la marxa reivindicativa arrenqui des de la Plaça Imperial a les set de la tarda. Segons Estrada, aquesta manifestació “ja és un acte consolidat i hauria estat interessant que s’inclogués dins del programa d’actes que es porten a terme el dia de la dona treballadora.
Una moció que serà, o no, declaració institucional
“Si avui en dia gaudim d’una situació millor del que fa 50 anys, és justament gràcies a la lluita feminista, no és causa de l’atzar”, ha conclòs.
En aquest escrit, Antonio Muñoz, imputat en el cas, diu que 
Tampoc ho consideren seriós que s’hagi acceptat com a informe un document manuscrit d’una funcionària. “Volem respostes serioses i que algú ens expliqui realment per què es van pagar factures quan hi havia 7 advertiments d’il·legalitat”, remarquen els dos regidors de la CUP.
