Arxius de Jaume Pujol | Pàgina 3 de 8 | Diari La República Checa

Ja és aquí l’any 2019 i amb ell la seva agenda, en la qual hi ha dates amb esdeveniments previstos i d’altres, la majoria, en blanc, a mercè del que vagi succeint en el món i en nosaltres mateixos. Ja sabem que se celebraran els trenta anys de la caiguda del Mur de Berlín, els cinquanta de l’arribada de l’home a la Lluna, els vuitanta de l’esclat de la Segona Guerra Mundial, els noranta de la Gran Depressió als Estats Units… I a la nostra vida tenim previstos aniversaris personals i familiars que es repeteixen anualment.

Quan canviem de calendari, al costat de tot això, hi ha alguna cosa que també ens incumbeix que ja no és de commemoració de fets passats, sinó de previsió de futur: els projectes i propòsits.

Qualsevol projecte comença amb un propòsit: primer vam reflexionar sobre alguna cosa que ens agradaria que passés i després ordenem a la voluntat tractar de fer-ho possible. Per a això cal vèncer la por a comprometre’ns en alguna cosa perquè ens sembla que amenaça a la nostra zona de confort.

Alguns propòsits d’aquestes dates són ja tòpics: deixar de fumar, aprimar-se, fer esport, aprendre idiomes… que moltes vegades no es compleixen per falta d’estímuls. Quan aquests arriben, avancem. Són diversos: de l’estímul per deixar el tabac se n’encarrega l’Estat amb les seves restriccions; del fet que ens aprimem o que fem esport, el metge que ens prescriu dieta o exercici físic; d’aprendre anglès, l’estímul pot ser que tinguem previst passar una temporada a Anglaterra…

Aquestes dades de la psicologia més senzilla poden traslladar-se també a un nivell personal més profund. Són els propòsits nascuts d’una reflexió sobre els grans temes de la nostra existència: Sóc realment feliç? Faig feliços els altres? Quin és el sentit de la meva vida? Pensar en la felicitat pròpia no és egoisme; si no la tenim no podrem repartir-la.

Aquí és on l’Evangeli ens fa grans aportacions, d’una banda amb les benaurances, que resulten tan paradoxals com certes; de l’altra, algunes escenes de personatges que es troben amb Jesús de Natzaret, com ara el «jove ric», del qual no coneixem el nom, però sí el diàleg que va tenir amb Crist, del qual es va retirar trist, perquè li va faltar generositat, ja que «era molt ric». També el cas de Zaqueu, aquell ric publicà de baixa estatura a la casa del qual es va allotjar Jesús, a qui diu en la seva felicitat: «Dono als pobres la meitat dels meus béns, i als qui he exigit més diners del compte, els en restitueixo quatre vegades més.»

Heus aquí un bon propòsit per al nou any: ser generosos en el seguiment de Jesucrist i a l’hora d’atendre amb els nostres béns els més necessitats.

† Jaume PUJOL
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

A partir del Concili Vaticà II l’any litúrgic es corona amb la festivitat de Crist Rei. És una festa que no s’entendria si apliquéssim a Jesucrist el model de reialesa tal com l’entenem entre nosaltres. És un rei molt diferent!

El papa Francesc ho fa notar amb una llista de paradoxes: el seu tron és la creu; la seva corona és d’espines; en comptes de ceptre, li han posat una canya a les mans; en comptes de vestidures esplendoroses, li treuen fins la túnica que portava; en comptes d’anells, porta claus a les mans; en lloc de posseir un tresor, ha estat venut per trenta monedes…

Joan Pau II, en la festivitat litúrgica d’avui, es fixava en l’interrogatori de Pilat. Quan el procurador romà li pregunta si és rei, Jesús respon afirmativament, però afegeix que «el meu regne no és d’aquest món» per evitar confusions. Pilat li pregunta llavors novament sobre la seva reialesa i el reu contesta aquesta segona vegada: «Jo sóc rei, per això he nascut i he vingut al món, per donar testimoni de la veritat.»

En llegir en els Evangelis aquesta resposta, podria sorprendre la relació tan directa que Jesús fa de la veritat amb la seva condició de rei. Però és que des que amb la seva encarnació ens va revelar que Déu és amor, la veritat de Crist serà la mesura de totes les nostres obres, la guia de la nostra consciència, la brúixola de l’existència humana.

Podríem preguntar-nos ara: ¿deixem que Crist regni en nosaltres? No regnarà si el seu tron en la nostra vida està ocupat per altres sobirans, per exemple per l’amor al poder, al plaer, a les riqueses…

Jesús no comparteix tron amb altres reis com ara l’egoisme, la supèrbia, la sensualitat; vol regnar en els nostres cors perquè siguem feliços ja en aquesta vida i en l’eternitat. No hem d’adorar vedells d’or moderns: una pàtria, un cotxe, un mòbil, un creuer… Tot és bo a la llum de Déu, però si no el substituïm a ell per interessos egoistes com quan diem que no tenim temps per anar a missa, no tenim diners per als pobres, no perdonem qui ens ofèn, no tolerem qui pensa diferent…

Déu no pot ser substituït, en la vida d’un cristià, per cap bandera ni per cap caprici que no sigui l’ensenya de l’amor al proïsme. Jesucrist és un rei diferent, que no ens demana submissió, sinó que dóna la vida per nosaltres perquè siguem alhora servidors del nostre proïsme, començant pels qui tenim més a prop.

† Jaume PUJOL 
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat