REDACCIÓ8 Novembre, 2014Davant la crisi sense precedents que afecta persones i famílies, els ajuntaments estan actuant com un veritable dic de contenció, com l’última barrera que encara pot protegir els més amenaçats. Amb recursos limitats i minvants, amb polítiques de vegades vacil·lants o incapaces d’arribar a tot arreu on caldria, però amb la proximitat i la predisposició envers la ciutadania que les altres administracions han demostrat ignorar. I ho han ignorat, com a mínim, des que PP i PSOE, amb el suport de CiU, van decidir reformar la constitució per prioritzar el rescat dels bancs abans que el rescat de les persones. D’aquell fruit enverinat han vingut, després, les retallades de tota mena que afecten els nostres serveis públics, i els incompliments del govern central i la Generalitat amb ajuntaments i ciutadans.
És per això que, com a mínim fins que les condicions econòmiques i socials canviïn, els ajuntaments han de seguir al peu del canó, donant la batalla contra les diverses formes que la nova pobresa ha adoptat per instal·lar-se entre nosaltres. Calen, més que mai, polítiques que contribueixin a canviar el paradigma que ha regit fins ara en les prestacions socials. Cal començar pel que és evident, aturar la culpabilització dels pobres per la seva pobresa.
No és cert que hàgim viscut per sobre de les nostres possibilitats: hem estat estafats i som l’objectiu del neoliberalisme i de l’austericidi. Per aquesta raó el model d’atenció a les persones ha de canviar, s’ha de deixar enrere l’assistencialisme per passar a polítiques actives de prevenció. L’acció social s’ha de coordinar amb totes les altres àrees d’acció municipal, especialment les d’ocupació i ensenyament.
Tots els serveis que presten els ajuntaments, d’altra banda, haurien d’estar sotmesos a una tarifació social. Tant la gratuïtat generalitzada, per a rics i per a pobres, com el fet de fixar uns mateixos preus per a tothom acaba essent profundament injust. Cal adaptar aquests preus a la situació personal i familiar de cadascú, de manera que pagui més qui més té i que tothom rebi els serveis públics segons les seves necessitats. Només així garantirem la igualtat d’accés a les prestacions.
En el seu tracte amb les entitats que treballen en el món de la lluita contra la pobresa, els ajuntaments també tenen un camí per recórrer. Cal canviar el model de contractació dels serveis. Les entitats no poden viure pendents de si els renovaran o no la subvenció, ni tampoc no es poden donar casos de clientelisme a causa d’aquestes mateixes subvencions. Calen contractes-programa amb objectius i cronologies clarament establertes i avaluables, amb clàusules socials que evitin que les empreses privades es puguin lucrar fent de l’assistència el seu negoci.
I cal seguir treballant, òbviament, en l’adopció d’una Renda Garantida Ciutadana, que proveeixi tothom d’un mínim vital i descarregui la població de les pressions més immediates. Per aconseguir-ho hi ha en curs una iniciativa legislativa popular (ILP) a la qual la nostra formació política ha donat suport des del primer moment. En la mesura en què la pobresa és el símptoma d’una societat malalta, tots ens hem de comprometre a no deixar ningú enrere. Garantir d’entrada als ciutadans i les ciutadanes una vida acceptable és el primer pas per construir, tot seguit, una vida millor i digna de ser viscuda.
Jordi COLLADO
Coordinador intercomarcal d’ICV Camp de Tarragona
r a signar la moció era que no podíem estar d’acord amb el 9N. La possibilitat de pacte i de diàleg, a través de negociar i de parlar molt, hem aconseguit posar-nos d’acord”.
