REDACCIÓEls arbres no sorgeixen de sobte, sinó que neixen a partir d’una llavor i creixen a poc a poc, a vegades fins fer-se enormes i acollir moltes persones a la seva ombra. La caritat seria la virtut que tendeix a buscar Déu i trobar-lo en el servei als germans; el bon hàbit de pensar en els altres, no de forma teòrica, sinó mirant cadascú als ulls.
És el que va fer una jove francesa, Joana Jugan, un dia glaçat d’hivern de 1839. Va trobar una dona gran cega i malalta que havia quedat vídua i la va portar a casa. Així van néixer les Germanetes dels Pobres, que han acollit milers d’ancians des de llavors.
És també el que va fer Isidor Lezcano, treballador del Servei Meteorològic de Ceuta, quan va veure, als anys seixanta del segle passat, que Déu el cridava a atendre malalts incurables necessitats d’assistència continuada, per a la qual tasca va fundar els Germans Franciscans de la Creu Blanca, que conviuen amb ells com si fossin de la mateixa família, els ajuden a rentar-se, vestir-se, a vegades els porten l’aliment a la boca, passegen en la seva companyia i els introdueixen en treballs senzills quan és possible.
Personalment també he pogut contemplar el fruit d’una altra iniciativa vocacional: la Comunitat del Cenacle, nascuda el juliol de 1983 a Itàlia, quan sor Elvira Petrozzi va començar a reparar una casa abandonada d’un turó de Saluzzo per acollir-hi «la humanitat ferida», nois i noies que provenen del món de la marginació i del carrer, freqüentment amb problemes de droga, i ara busquen l’alegria en una experiència comunitària forta de pregària i de compartició cristianes.
He volgut exemplificar en tres iniciatives la tasca caritativa innombrable de l’Església, com podria haver citat Càritas, Mans Unides i tantes més. Què tenen en comú? Buscar el bé dels altres, sobretot dels més necessitats.
La caritat supera l’egoisme de pensar massa en un mateix i es bolca en els altres. És també la virtut de no parlar malament de ningú i menys si no està present, com ho volia Víctor Hugo, que quan tenia convidats a la seva taula hi posava una cadira buida amb aquesta inscripció: «Els absents són aquí.»
Tenir presents els absents, els qui romanen a la cuneta de la nostra societat —a les perifèries, com diu el papa Francesc— és l’exercici de la caritat que Jesucrist va situar com a primera de les virtuts.
Jaume PUJOL
Arquebisbe de Tarragona
REDACCIÓ
