DANI MARTÍNEZ: "Fer l'animalot"

De vegades em pregunto quina és, realment, la funció dels pares. No han d’inculcar als fills, des de petits, les “normes” de convivència? En alguns casos sembla que no. Em sobta, i molt, ser partícip d’una escena en la que els protagonistes opten ‘tirar pel dret’ sense cap mena de dubte. Ens alguns casos, sembla que estem vivint en una mena de ciutat sense llei.
No em sorprèn que un nen, d’aproximadament 8 anys, demani a la seva mare autorització per anar a fer les seves necessitats fisiològiques en un arbre. El petitó, en aquell moment, està pensant en tot menys en les normes de convivència. El que li interessa és deixar de fer “tremolar” les cames. A qui de nosaltres no ha passat això?
No obstant, el meu dubte, o la meva sorpresa, sorgeix quan la mare, al mig d’una plaça plena de bars i de gent transitant, diu, com si res i amb la màxima naturalitat: “ves a la palmera”. Per acabar d’adobar-ho, aquella palmera està situada en una jardinera a la que el nen només li treu un pam d’alçada. Motiu pel qual el xiquet ha “d’escalar” per poder  accedir-hi i assolir, finalment, el seu objectiu.
En trenta segons he viscut una escena on ha imperat la irresponsabilitat i l’incivisme per partida doble. Un acte que m’ha deixat mut i alhora bocabadat. Per una banda, el fet de deixar que el nen faci les seves necessitats en un lloc públic (el més sorprenent és que la dona  sortia de la seva vivenda) i per altra, i bastant més perillosa, que donés el seu consentiment perquè el “petit Tarzán” intentés, sense èxit, pujar a la jardinera.
Davant la impossibilitat del menut, malgrat els seus esforços, la mare, “ni corta ni perezosa” ha cridat a l’atenció del fill espetant-li una frase que deixava en franca evidència la seva medul·la incívica: “tranquil, si no pots pujar buscarem un altre lloc”. Apa, i ella tota contenta!!!
Vull pensar – encara que tingui totes les travesses per equivocar-me – que aquest “altre lloc” fos el WC de casa seva, que – recordem-ho – només s’alçava tres pisos per damunt del seu cap.
És censurable que es permeti aquests actes. Em sorprèn i m’avergonyeix. Sobretot, quan, majoritàriament en època de festes, tothom es queixa que els carrers fan pudor i semblen més una clavegueram que qualsevol altra cosa.
Em perdonareu, però pot ser no cal començar des de petits a ensenyar que les necessitats es fan allà on toca i no a la via pública? Sí, som animals… però racionals. No cal anar fent…l’animalot.
Dani Martínez
Periodista