29. Març 2024

Arxius de Daniel Martinez | Diari La República Checa

REDACCIÓ20 Novembre, 2014

Catllar_ermita2
L’alcalde Antonio López durant la visita a l’Ermita

El Catllar està a punt de tornar a la vida L’Ermita de Sant Ramon. Un edifici construït l’any 1603 que es troba, aproximadament, a mig kilòmetre del nucli urbà del poble.

Aquesta ermita, que està formada per una capella amb un camparan i una sagristia adossada, ha patit molt al llarg de la Història. Malgrat tot, actualment l’edifici és de titularitat municipal i està dintre dels objectius de l’Ajuntament la seva rehabilitació.

En aquest sentit, avui, l’alcalde, Antonio López, s’ha trobat amb la premsa per donar a conèixer l’estat de la primera fase que té a veure amb les obres de rehabilitació de l’ermita, que, pe altra banda, estan previstes que “finalitzin durant el període nadalenc”.

Catllar_ermita3La segona fase, segons ha dit l’edil socialista, correspon a l’avituallament pròpiament dit de l’edifici. Aquest no es farà fins que no estigui del tot rehabilitat.

En aquesta segona part es tracta de museïtzar-lo i dotar-lo de tot el necessari per a convertir-lo en el nou Centre d’Interpretació del riu Gaià.

L’adequació completa de l’edifici suposa un cost de 44.000 euros, dels quals, 33.000 provenen d’una subvenció especial de la Diputació de Tarragona cap al municipi catllarenc.

La resta, serà assumit per l’Ajuntament, i correspon als costos de la museïtzació, un cop les obres d’arranjament de l’ermita hagin finalitzat.

Dani MARTÍNEZ

 

 


REDACCIÓ24 Juliol, 2014

L’ús dels telèfons mòbils ha desplaçat, sense compassió, a les cabines telefòniques . Quin és el motiu que ens porta a seguir convivint amb aquests telèfons públics? 

 

Cabines_telefoniques
Una de les cabines telefòniques situada a la Rambla Nova de Tarragona

La implantació de la telefonia mòbil en la societat és innegable. De fet, resulta gairebé impossible topar-se amb algú que no tingui un aparell d’aquest tipus i que no l’utilitzi constantment.

Però a banda d’aquesta ‘febre’, l’aparició d’aquests petits aparells han provocat, també, una davallada sense treva en l’ús de les cabines telefòniques.

Fa uns anys, aquests telèfons, situats a la via pública, resultaven imprescindibles. Era pràcticament l’únic mitjà per poder comunicar que arribàvem tard o per trobar intimitat a l’hora de tractar qüestions personals.

Les cabines, que en el seu moment van ser imprescindibles, des que les noves tecnologies han revolucionat el món no ha parat de caure en desgràcia. De fet, poden passar hores fins que trobem a algú utilitzar una cabina. Fins i tot ens resultaria estrany veure com algú despenja l’auricular.

La societat canvia i s’adapta a les necessitats i capricis de la gent. Per què utilitzar un telèfon de pagament quan hi ha un ampli ventall d’opcions que ens permeten comunicar-nos de forma gratuïta i més immediata?

La pregunta que sorgeix davant d’aquest panorama és la següent: per què continuen havent-hi  cabines telefòniques si el seu ús és pràcticament inexistent? La resposta la podem trobar en un Real Decret de l’any 2005. 

L’article 32 (telèfons públics de pagament) diu que: “En la prestació del servei universal s’haurà de garantir l’existència d’una oferta suficient de telèfons públics de pagament“. “Com a mínim un telèfon públic de pagament per cada 1.500 habitants”.

En el cas de Tarragona, hi han 25 cabines telefòniques escampades per la ciutat, de les qual 7 estan a la Rambla Nova.

Teclat d'una cabina
Teclat d’una cabina

Però a banda d’una llei que les protegeix, amb l’objectiu d’adaptar-se a les circumstàncies i per evitar el seu ple abandonament, les cabines telefòniques s’han vist obligades a reinventar-se. Han incorporat determinats serveis que, en casos de necessitat, poden resultar molt útils:

1- Recarga de mòbils
2- Enviament de SMS
3- Enviament de correus electrònic
4- Enviament de fax

No obstant, sembla que aquestes mesures no són suficients per tornar a despertar l’interès dels usuaris. Haurem d’esperar a veure què és el que passa i quin serà el futur dels telèfons públics que, un dia, van resultar imprescindibles.

Dani MARTÍNEZ

 


REDACCIÓ18 Febrer, 2014

De vegades em pregunto quina és, realment, la funció dels pares. No han d’inculcar als fills, des de petits, les “normes” de convivència? En alguns casos sembla que no. Em sobta, i molt, ser partícip d’una escena en la que els protagonistes opten ‘tirar pel dret’ sense cap mena de dubte. Ens alguns casos, sembla que estem vivint en una mena de ciutat sense llei.
No em sorprèn que un nen, d’aproximadament 8 anys, demani a la seva mare autorització per anar a fer les seves necessitats fisiològiques en un arbre. El petitó, en aquell moment, està pensant en tot menys en les normes de convivència. El que li interessa és deixar de fer “tremolar” les cames. A qui de nosaltres no ha passat això?
No obstant, el meu dubte, o la meva sorpresa, sorgeix quan la mare, al mig d’una plaça plena de bars i de gent transitant, diu, com si res i amb la màxima naturalitat: “ves a la palmera”. Per acabar d’adobar-ho, aquella palmera està situada en una jardinera a la que el nen només li treu un pam d’alçada. Motiu pel qual el xiquet ha “d’escalar” per poder  accedir-hi i assolir, finalment, el seu objectiu.
En trenta segons he viscut una escena on ha imperat la irresponsabilitat i l’incivisme per partida doble. Un acte que m’ha deixat mut i alhora bocabadat. Per una banda, el fet de deixar que el nen faci les seves necessitats en un lloc públic (el més sorprenent és que la dona  sortia de la seva vivenda) i per altra, i bastant més perillosa, que donés el seu consentiment perquè el “petit Tarzán” intentés, sense èxit, pujar a la jardinera.
Davant la impossibilitat del menut, malgrat els seus esforços, la mare, “ni corta ni perezosa” ha cridat a l’atenció del fill espetant-li una frase que deixava en franca evidència la seva medul·la incívica: “tranquil, si no pots pujar buscarem un altre lloc”. Apa, i ella tota contenta!!!
Vull pensar – encara que tingui totes les travesses per equivocar-me – que aquest “altre lloc” fos el WC de casa seva, que – recordem-ho – només s’alçava tres pisos per damunt del seu cap.
És censurable que es permeti aquests actes. Em sorprèn i m’avergonyeix. Sobretot, quan, majoritàriament en època de festes, tothom es queixa que els carrers fan pudor i semblen més una clavegueram que qualsevol altra cosa.
Em perdonareu, però pot ser no cal començar des de petits a ensenyar que les necessitats es fan allà on toca i no a la via pública? Sí, som animals… però racionals. No cal anar fent…l’animalot.
Dani Martínez
Periodista