ARNAU MORA: El preu de la vocació

Creu-me quan et dic que les ferides que he sofert mentre t’he ajudat mai no acaben de curar del tot. Al llarg de tots aquests anys, he dedicat tot el meu esforç per ser el millor en la meva professió i resoldre els problemes d’una societat cada vegada més malalta. Però, de vegades, m’he preguntat: a quin preu?

Què he perdut en el camí que he recorregut?
Creu-me quan et dic que hi ha dimonis que no deixen d’empaitar-me i que, alguna vegada, passada la mitjanit, ho aconsegueixen. Dimonis que m’han mostrat la teva cara més fosca i han aconseguit que em qüestioni tot allò que pensava que era “el correcte”, tot allò que pensava que sabia sobre el món i sobre aquells que m’envolten. Dimonis que han intentat posar fi a la meva vida almenys dues vegades.
Creu-me quan et dic que he intentat mantenir-me fort i separar la meva vida laboral de la personal per evitar caure en la monotonia o en la rutina, en qualsevol d’aquestes dues facetes, però has de saber que no sempre ha estat fàcil.

Creu-me quan et dic que he perdut els meus millors anys de la meva vida perseguint un objectiu que sovint semblava inassolible. I, tot i que no em penedeixo de la meva elecció, també hi ha hagut moments en què m’he sentit sol, trist, incapaç de retenir les meves llàgrimes i perdut en aquest viatge que, cada cop més arribarà a la seva fi.

Per això, et demano perdó pels moments en què em deies que estava absent, que estava distant, que estava fred amb tu, que no reia… La feina que he triat sovint m’ha obligat a sacrificar el meu temps lliure amb tu, a no descansar o a no poder descansar per respondre a la urgència que reclamava algú que mai no havia conegut i de qui ni tan sols recordaré la cara quan torni a casa. Tot i que ho he fet amb les millors intencions, sé que a vegades he fallat en la meva tasca de ser una presència constant i amorosa a la teva vida.

Per això, et demano perdó perquè ningú em va ensenyar a acceptar aquestes ferides. Perquè ningú em va advertir que hauria d’arrossegar per sempre més l’estrès, l’ansietat, la tristor i la frustració que sovint es presenten en la meva feina. Aquest dolor de l’ànima m’ha provocat mals crònics que m’han fet sentir, en alguna ocasió, que el meu cos era una presó.
Però això et demano que, sabent que les cicatrius mai desapareixeran del tot, no deixis que em rendeixi. Sé que he de continuar endavant, enfrontant cada nou dia amb la mateixa determinació i valentia que m’han portat fins aquí. Que ens ha portat fins aquí.

Per això et demano que no em jutgis rigorosament, que em comprenguis, que em donis suport, que em brindis el teu amor i el teu afecte. Perquè encara que les ferides que he patit mai guariran del tot, sé que amb la teva ajuda puc aprendre a portar-les amb dignitat i força. Perquè la solitud pot ser una ombra constant per a un policia, que moltes vegades porta en silenci el pes dels horrors que ha vist i els sacrificis que ha fet en el seu deure de protegir i servir a la comunitat.

Arnau MORA ✍🏾
Expolicia i sociòleg

PUBLICITAT