REDACCIÓ
Airejant-me per descansar de la intensitat que m’ha ofert la lectura del llibre de Foucault, Vigilar i Castigar, decideixo fer un tomb pel voltant dels boscos delmats per les obres que han provocat la construcció de la presó Mas d’Enric al Catllar, a Tarragona. Aquest edifici camuflat per un sostre verd com els boscos que el rodeja, ocupa més de 62 mil metres quadrats i té una capacitat de més de mil reclusos en fa pensar, en l’ordre i el caos que ens provoca viure amb una incertesa contínua.
Mary Wollstonecraft Shelley, escriptora anglesa, en la seva obra més coneguda que és Frankenstein, o el modern Prometeu, diu que la inventiva no consisteix a crear partint del buit, sinó enfrontant-nos al caos. Doncs bé, si el caos necessita ordenar-se, cal parar esment a les deliberacions que tenim. Ordenar no necessàriament és vigilar, ni per descomptat castigar. Ordenar alguna qüestió, és establir coordenades per a l’ús i el seu ús en particular que ens ofereixi la circulació per l’àmbit del social. El marquès de Sade bé que ho sabia. Si no ens donem un temps per comprendre, qualsevol acte que desaprovem, usant el tòpic, això no està bé, qualsevol intent de donar-nos temps per concloure serà un absolut engany; si per contra, no ens donem un temps, i sotmetem a l’altre sota les coordenades de la urgència immediata d’un resoldre sense més, el nostre acte tancarà les violències reprimides que ens habiten sense la més mínima interrogació.
Les presons són un invent del segle XVIII, i l’estructura panòptica de Bentham ha traspassat els seus horitzons físics. Induir a algú permanentment a una vigilància, o sigui, un ser vist, sense saber que s’és observat, provoca una relació asimètrica de caràcter pervers. Crec pensar que el mateix passa en les relacions educatives, quan abordem a un subjecte amb un saber que un altre no té i aprofitem aquest avantatge per donar regna solta a les nostres més íntimes de les violències. També cal dir, que les institucions han començat a desdibuixar-se. Els valors sotmesos als signes dels temps d’un neoliberalisme descarnat, d’un hiperconsum als que estem acostumats, desenfoquen tot allò que pot donar i legitimar una institució. La immediatesa, ens precipita a la urgència, deixant l’emergència pels més intrèpids.
Responia Foucault, o així ho entenc, que una de les solucions possibles per foradar el sistema carcerari, és donar a l’educació els elements de control perquè aquests puguin ser redefinits. Però si les institucions educatives no es donen un temps per plantejar altres usos possibles a la qüestió del control, que és el que ocorre, els protocols i les categoritzacions tornen a donar per perduda l’oportunitat de pensar aquest concepte i uns altres, d’altres maneres possibles.
Armand MEDINA
Educador Social
REDACCIÓ
