REDACCIÓ
Afortunadament, l’administració de l’hospital Joan XXII rectifica el seu error i tornarà els 150 euros que va cobrar a una família d’immigrants el desembre passat perquè encara no tenien targeta sanitària, tot i estar empadronats i en tràmits d’aconseguir-la. Van tractar com si fossin turistes uns residents habituals, veïns amb pocs recursos, es van equivocar i reconeixen que està mal fet. Però aquest no és un cas anecdòtic. És un fet dolorós, i ens temem que sigui, a més, la punta d’un iceberg. Quantes persones han hagut de passar per un tràngol d’aquesta mena? Trobar-se malament, anar a urgències i que t’ofereixin una atenció que no pots pagar? Sembla una situació pròpia d’una novel·la de Dickens, però són coses que passen ara i aquí.
El més revoltant del cas és que aquestes coses abans no passaven. El dret a la salut és un dret humà fonamental, amb independència de la situació administrativa de la persona, i està reconegut en nombroses normes nacionals i internacionals. A Catalunya, l’Estatut actualment vigent estableix que “totes les persones tenen dret a accedir en condicions d’igualtat i gratuïtat als serveis sanitaris de responsabilitat pública, en els termes que estableixen les lleis”. Des del 1985, l’atenció sanitària es va universalitzar a tot l’Estat espanyol. Hi havia lliure accés al sistema de salut, amb només dues condicions: ser ciutadà o residir al país. Ningú que estigués malalt es quedava sense atenció mèdica, i aquest fet és un indicador del nivell no de benestar, sinó de civilització, que havíem assolit.
Amb la darrera arribada del PP al govern, la civilització tal com l’entenem les persones normals va començar a retrocedir. Aquest partit es va treure de la màniga el decret 16/2012, que relaciona l’accés a l’assistència sanitària amb les rendes del treball. Cal estar apuntat a la Seguretat Social per anar al metge. Qui no ho estigui, no en té dret. Amb aquesta invenció inqualificable, torna a ser possible que persones necessitades d’atenció es quedin a la porta dels hospitals sense que les acceptin. O bé que les acceptin i després passin factura.
Com que la sanitat ha estat íntegrament transferida, i la Generalitat en té plena competència, la resposta ha estat un projecte de llei “D’universalització de l’assistència sanitària”. Vaja, que a Catalunya volem tornar a fer el que ja estava fet ara fa trenta-dos anys. Però sembla que el nostre govern, malgrat les bones intencions, no s’hi doni gaire pressa. El projecte malda encara pels viaranys del Parlament, i el Parlament, recordem-ho, no està en sessió durant el mes de gener.
O sigui, que encara que hi hagi una solució prevista no s’ha posat en marxa. I les urgències mèdiques poden passar cada dia. Cada dia hi pot haver un nou cas com el del Joan XXIII. Si demanem celeritat al personal sanitari quan tenim un problema greu, no la podem demanar al legislatiu i a l’executiu perquè donin cobertura legal als nostres conciutadans que ho necessiten?
Som persones civilitzades. Recuperem la universalitat de l’assistència sanitària.
Arga SENTIS
Portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA
REDACCIÓ
