Afortunadament, l’administració de l’hospital Joan XXII rectifica el seu error i tornarà els 150 euros que va cobrar a una família d’immigrants el desembre passat perquè encara no tenien targeta sanitària, tot i estar empadronats i en tràmits d’aconseguir-la. Van tractar com si fossin turistes uns residents habituals, veïns amb pocs recursos, es van equivocar i reconeixen que està mal fet. Però aquest no és un cas anecdòtic. És un fet dolorós, i ens temem que sigui, a més, la punta d’un iceberg. Quantes persones han hagut de passar per un tràngol d’aquesta mena? Trobar-se malament, anar a urgències i que t’ofereixin una atenció que no pots pagar? Sembla una situació pròpia d’una novel·la de Dickens, però són coses que passen ara i aquí.
El més revoltant del cas és que aquestes coses abans no passaven. El dret a la salut és un dret humà fonamental, amb independència de la situació administrativa de la persona, i està reconegut en nombroses normes nacionals i internacionals. A Catalunya, l’Estatut actualment vigent estableix que “totes les persones tenen dret a accedir en condicions d’igualtat i gratuïtat als serveis sanitaris de responsabilitat pública, en els termes que estableixen les lleis”. Des del 1985, l’atenció sanitària es va universalitzar a tot l’Estat espanyol. Hi havia lliure accés al sistema de salut, amb només dues condicions: ser ciutadà o residir al país. Ningú que estigués malalt es quedava sense atenció mèdica, i aquest fet és un indicador del nivell no de benestar, sinó de civilització, que havíem assolit.
Amb la darrera arribada del PP al govern, la civilització tal com l’entenem les persones normals va començar a retrocedir. Aquest partit es va treure de la màniga el decret 16/2012, que relaciona l’accés a l’assistència sanitària amb les rendes del treball. Cal estar apuntat a la Seguretat Social per anar al metge. Qui no ho estigui, no en té dret. Amb aquesta invenció inqualificable, torna a ser possible que persones necessitades d’atenció es quedin a la porta dels hospitals sense que les acceptin. O bé que les acceptin i després passin factura.
Com que la sanitat ha estat íntegrament transferida, i la Generalitat en té plena competència, la resposta ha estat un projecte de llei “D’universalització de l’assistència sanitària”. Vaja, que a Catalunya volem tornar a fer el que ja estava fet ara fa trenta-dos anys. Però sembla que el nostre govern, malgrat les bones intencions, no s’hi doni gaire pressa. El projecte malda encara pels viaranys del Parlament, i el Parlament, recordem-ho, no està en sessió durant el mes de gener.
O sigui, que encara que hi hagi una solució prevista no s’ha posat en marxa. I les urgències mèdiques poden passar cada dia. Cada dia hi pot haver un nou cas com el del Joan XXIII. Si demanem celeritat al personal sanitari quan tenim un problema greu, no la podem demanar al legislatiu i a l’executiu perquè donin cobertura legal als nostres conciutadans que ho necessiten?
Som persones civilitzades. Recuperem la universalitat de l’assistència sanitària.
Arga SENTIS Portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA
No és freqüent que les ciutats dediquin carrers als homes i les dones que van lluitar contra la dictadura. Les peculiaritats del règim actual, l’obstinada manca de memòria històrica i la por al passat han fet tristament la seva feina durant molts anys. Per això és important i significatiu que l’Ajuntament de Tarragona, en un gest que l’honora, hagi anomenat un vial nou del barri de Sant Salvador “Carrer de Carme Casas i Leandre Saún. Lluitadors per les llibertats”. Aquesta cerimònia repara, una miqueta, l’enorme deute que tenim amb les generacions que ens han precedit, i retribueix la memòria de dues persones molt estimades per tothom qui ha tingut la sort de conèixer-les i de tractar-les. Dues persones que ja no hi són, però que ens han deixat un exemple que perdura. Al llarg de la seva vida mai no es van rendir, i amb la seva actitud ens prohibeixen a nosaltres que ens rendim.
Leandre Saún (1912-2013) i Carme Casas (1921-2013) van dur el que podríem anomenar vides paral·leles si no fos perquè, a partir d’un cert moment, es van trobar i van decidir que compartirien la mateixa, guiada sempre per un capteniment i uns principis que avui trobem dolorosament a faltar en el món que ens ha tocat viure. Ell va néixer a la Terra Alta; ella, a l’Aragó, a Osca. Joves políticament actius ja en temps de la República, en el moment que esclata la guerra civil participen, el 1936, en la fundació de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya i el PSUC. Leandre assoleix el grau de tinent en l’exèrcit republicà, una condició que proclamaria amb orgull fins als darrers dies de la seva vida. Amb la derrota emprenen el camí de l’exili, cadascú pel seu cantó, i experimenten a França la vida duríssima dels camps de refugiats. Amb l’inici de la Segona Guerra Mundial i la invasió alemanya passen a la Resistència, el maquis, com es deia aleshores, i és en aquest ambient de clandestinitat i de perill on es coneixen i esdevenen companys inseparables.
Empaitat per la Gestapo, Leandre ha de tornar d’amagat a l’Estat espanyol, on rep l’encàrrec d’ajudar a reconstruir el partit per plantar cara al règim franquista. En circumstàncies similars, perseguida pels nazis, la Carme fa el mateix recorregut un temps després. Leandre és detingut i empresonat a Saragossa el 1945, una data que més enllà dels Pirineus va ser per a molts l’any de la llibertat. No pas per a ell. No pas per a nosaltres. La Carme també veu abruptament interrompuda la seva activitat clandestina i, com molts militants de l’època, acaba a la presó. En surt el 1948, mentre que Leandre ha estat condemnat a mort i traslladat a la presó de Pilats, a Tarragona. Aquí comença la seva vinculació amb la ciutat. La Carme ve a viure aquí, i no para d’intercedir per la vida del seu company. Al final commuten la pena de mort, tot i que no seria alliberat fins ben entrats els anys cinquanta. En aquesta època, Carme Casas completa els estudis d’infermeria, cosa que li va permetre exercir la seva professió a l’Hospital Joan XXIII així que es va inaugurar.
Novament junts, i ja veïns de Tarragona, reprenen la vida militant. Reconstrueixen el PSUC a la nostra ciutat i participen en la fundació del sindicat CCOO. Amb el final de la dictadura, Leandre esdevé regidor en el primer ajuntament democràtic, el 1979. Un cop jubilats, continuen la militància a la Federació de Pensionistes i Jubilats de CCOO, i en les associacions d’antics guerrillers antifeixistes. Carme forma part del grup Dones del 36. I són presents, com és lògic, en la fundació d’ICV l’any 1987. Leandre va viure fins als 101 anys, i Carme fins als 92. Eren grans, molt grans, però venien sempre que podien als mítings, a les assemblees i als actes importants del partit. Rebien els joves de l’organització a casa seva, i els parlaven de les seves experiències i dels seus punts de vista no com qui explica batalletes del passat, sinó en qualitat de persones encara actives, que seguien amb atenció els esdeveniments del dia sabent que, com a ciutadans, hi tenien coses a dir.
Tots dos van dedicar la seva vida a la política, entesa com s’ha d’entendre: perquè la política és acció cívica, és lluita quotidiana per la llibertat i la dignitat de les persones, sense cap afany de guany particular. Eren gent treballadora, i així van continuar fins al final de les seves vides, al barri de Sant Salvador que avui és una miqueta més seu. Recordar-los ens encoratja, i el fet que la ciutat finalment els hagi reconegut i els hagi homenatjat ens omple d’orgull i de tendresa.
Arga SENTIS Portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA Coordinadora d’ICV Tarragona
Tots els grups municipals, per unanimitat, han aprovat recentment el “Manifest en defensa de la millora del ferrocarril a Tarragona” que defineix cinc objectius bàsics per millorar el transport ferroviari a la nostra ciutat. Posteriorment, en un acte públic, s’ha fet evident el recolzament de la societat civil a través de les entitats socials als objectius que es plantegen en el manifest.
Des d’ICV-EUiA considerem que és molt important que en un tema tan rellevant es decidís tirar endavant un seguit d’actuacions per millorar el transport públic. Especialment ara, quan ha quedat demostrat el nul interès de l’actual govern de l’Estat per impulsar unes millores totalment necessàries com el Corredor del Mediterrani, la millora dels serveis de rodalies i regionals o la superació dels problemes de l’estació de Tarragona.
Es podrà dir que hi el moment que s’ha triat per endegar la campanya pot comportar una bona dosi d’electoralisme i segurament és cert. Malgrat tot, la importància del tema el convertirà en un dels elements importants de la campanya electoral per a les municipals i seria bo que les diferents forces polítiques i el conjunt de la societat fessin seus els objectius recollits al manifest:
Implantar l’ample estàndard en el corredor del Mediterrani al seu pas per Tarragona.
Resoldre de forma urgent i prioritària els problemes d’accessibilitat de l’actual estació de ferrocarril
Fer que la implantació de l’ampli europeu s’aprofiti per recentralitzar el pas de trens regionals de velocitat alta, trens de mitja distància i trens d’alta velocitat llarga distància pel nostre centre urbà.
Garantir una connexió ràpida d’uns quaranta minuts amb Barcelona des de l’estació central de Tarragona, amb trens de velocitat ràpida, com ja tenen Lleida i Girona.
Potenciar el servei de rodalies i la seva qualitat a fi i efecte de donar resposta a la ciutat i al conjunt del territori.
Són cinc objectius mínims, però el seu assoliment donaria solució a la major part dels problemes de mobilitat que té plantejats actualment el conjunt de la ciutadania, el port, la industria i el turisme de la demarcació.
Correspondrà a les diferents entitats i administracions implicades traduir aquests objectius en propostes concretes que incloguin els aspectes més tècnics, econòmics o mediambientals en el sentit de cercar les millors solucions possibles per a cada un d’ells.
És important també evitar la improvisació continua i el plantejament de solucions parcials que només afronten una part de la problemàtica o que només responen a uns interessos concrets sense tenir en compte d’interès general. Un exemple ben evident d’aquesta manera d’actuar ha estat el projecte presentat pel Ministeri de Foment sobre la implantació de l’ample internacional al Corredor del Mediterrani, que només tenia en compte el transport de mercaderies i que originava un gran trasbals en el transport de viatgers a les nostres comarques.
Des d’ICV-EUA participarem activament en totes les actuacions que es decideixi tirar endavant conscients de la importància transcendental que la millora del transport ferroviari té per la nostra ciutat i el conjunt de la demarcació.
Arga SENTIS Portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA
Arga Sentis és la regidora de l’ICV-EUIA a l’Ajuntament de Tarragona. És coneguda per parlar clar. Diu que està en la política per millorar la societat i contribuir, en la mesura del possible, a la qualitat de vida dels seus conciutadans. En aquesta entrevista, Arga fa un repàs a la política municipal i aborda alguns assumptes que ens ocupen i preocupen. La regidora ecologista, a banda de assegurar que s’hauria de retirar les subvencions al Nàstic, és peremptòria a l’hora de dir que no està en política per satisfer les seves ambicions personals. Lamenta que l’alcalde Ballesteros no tregui el geni més sovint. Diu que a l’Ajuntament no hi ha corrupció però sí amistats perilloses
REPUBLICA CHECA – Com està Tarragona? ARGA SENTIS – Com els seus ciutadans que viuen una situació precària. Hi ha molta gent passant dificultats i continuem parlant de la ciutat només a nivell de grans projectes (Jocs del 2017, Smarts Cities). És una manera de fer-ho, però amb la qual no estic d’acord. Hauríem de parlar de les necessitats dels ciutadans i no només de projectes faraònics. No podem oblidar que hi ha gent que viu de la pensió dels avis i hi ha nens que tenen dificultats per menjar cada dia. Tarragona és una ciutat que està molt fragmentada urbanística i socialment. És preocupant perquè s’està convertint en una societat desigual.
RC – Hi ha molta pobresa amagada… AS – Amagada i avergonyida. Ens falta mecanismes d’anàlisi. No hi ha informes que ens permeti comparar i saber si estem evolucionant.
RC – A aquest respecte què està fent l’ajuntament? AS – L’ajuntament està destinant recursos i pressupost per lluitar contra la pobresa, però no sé si ho fa de la millor manera possible i si són suficients. Està molt focalitzat en aquests grans projectes que no són, de cap manera, la solució. Hauria de pensar més en les petites polítiques que ajudin al ciutadà i que evitin les desigualtats.
RC – La llei de l’administració pública local aprovada pel PP complica les coses… oi? AS – Així és. És un problema perquè frena algunes iniciatives. I les subvencions no ho resolen tot. Els problemes no s’aturen amb subvencions. Cal sensibilitat, polítiques clares i efectives.
Treure la subvenció al Nàstic RC – Què pensa de les subvencions, per exemple al Museu de la Setmana Santa? AS – No es va donar finalment aquesta subvenció perquè el projecte no s’aguantava per enlloc. Hi ha subvencions que s’haurien d’evitar com és cas dels equips esportius d’elit. No podem continuar donant subvencions a una societat anònima esportiva.
RC – S’hauria de retirar la subvenció al Nàstic? AS – No es prioritari i molt menys en la situació d’emergència en que vivim.
RC – Això vol dir que s’hauria de retirar la subvenció al Nàstic? AS – Sí, sí. Una altra cosa són les subvencions a l’esport de base que té valors afegits. Davant la situació actual crec que jo està justificat continuar donant diners a l’esport d’elit. És un escàndol.
Ha estat molt difícil RC – Quin balanç fa de la seva tasca com a regidora? AS – Visc una situació especial perquè estic sola. Estic en una situació que tal com diu l’Alejandro Fernández és irrellevant perquè no faig ni desfaig majories en un plenari complicat aritmèticament.
He fet un mandat basat en propostes, control i denúncia. Ha estat molt difícil, tot i que estic raonablement satisfeta. Hi ha petites coses que he pogut tirar endavant.
RC – A vegades sembla una socialista més en el plenari… AS – Voleu dir? Penso que hi ha socialistes que es veuen obligats a buscar acords (abstenció) i de vegades se senten més còmodes amb el meu programa. És veritat que algunes cares dels socialistes semblen un poema quan jo proposo segons quines coses.
RC – Ballesteros és l’alcalde que Tarragona mereix? AS – (Riu) A l’alcalde Ballesteros li trobo a faltar més decisió i més claredat en les prioritats. Tarragona es mereix un alcalde que tingui les coses molt més clares i que en un moment donat tingués més geni.
“Confio en Ballesteros” RC – L’alcalde està imputat en el cas dels sobresous de la Federació de Municipis… AS – Estic segura que l’alcalde Ballesteros no va cobrar res. Si hi ha alguna cosa és un error administratiu. Confio en la seva honestedat.
RC – Carles Castillo, el regidor de Seguretat Ciutadana, també està imputat arran del cas Highland… AS – En el cas del Highland no veig cap actitud poc ètica per part del regidor i molt menys un delicte de prevaricació. Una altra cosa és si em pregunteu si estic d’acord amb la seva gestió en qüestions urbanístiques. Diria que no en absolut. El mateix passa amb la Guàrdia Urbana. Però en relació al Highland no hi ha res de prevaricació.
RC – Doncs per què no el ‘desimputen’? AS – No ho sé. És un problema que la justícia sigui tan lenta. Deixa pel camí molts (culpables) innocents. Fixem-nos, per exemple, en el cas de l’exregidor Antonio Rodríguez. El van imputar i després el van ‘desimputar’. Va haver de dimitir tot i ser innocent. El van desimputar, però el mal ja estava fet. La dimissió l’honora.
Ambició personal? No!!! RC – Ja se sap que serà la cap de llista d’ICV a l’alcaldia de Tarragona. Quins canvis vol introduir-hi en el proper mandat si surt elegida? AS – Queda molt de temps i podem passar moltes coses. No es tracta d’un projecte unipersonal.
RC – Es parla d’una coalició d’esquerres. Encapçalarà aquesta llista? AS – Hem de saber si sumem i si és així hem de saber què podem fer per millorar la ciutat. Una alternativa d’esquerres ha d’intentar ser decisiva per canviar governs i polítiques per servir els ciutadans. Hem de fugir de donar exemples, fer classes d’ètica, intentar demostrar que som més purs i nets que ningú o ser massa estrictes. La clau és treballar per millorar la qualitat de vida dels ciutadans i recordar que estem al seu servei.
RC – serà o no la cap de llista d’aquesta alternativa d’esquerres? AS – No tinc cap problema. Jo no decideixo. Formo part d’un projecte. No tinc cap ambicions personals.
RC – Acceptaria un segon lloc en una llista de coalició? AS – Ja he dit que no estic en la política per ambicions personals. En un projecte polític ningú és imprescindible.
Conflicte Catalunya-Estat RC – Darrerament es perd molt de temps amb el mono tema independentista… AS – Hem de resoldre ja el conflicte amb l’estat. S’ha de refer el model territorial quan els pactes constitucionals estan caducats i no funcionen. Han d’acceptar que el paper de subjecte polític de Catalunya per decidir el seu futur, el model de país, la corrupció, el sistema polític i poder condicionar les polítiques per millorar la qualitat de vida dels ciutadans.
RC – Com veu el cas Jordi Pujol? AS – Trist. Hem vist que el fundador de la pàtria és un defraudador.
Amistats perilloses RC – A Tarragona hi ha corrupció? AS – Si tingués coneixement ho denunciaria a la fiscalia. No obstant, hi ha pràctiques administratives que són millorables. Hi ha maneres de fer que són qüestionables, però venen des de fa molts anys.
RC – Doncs, res de corrupció? AS – Tinc la sensació que no, però hi ha situacions de privilegi. Hi ha amistats perilloses.
RC – Quines? AS – Fa temps que existeixen…
‘Atacs’ megalòmans RC – Quan s’inaugurarà el Mercat Central? AS – No tinc ni idea. Estem pagant la mala gestió de CiU i PP perquè el projecte del mercat implica que estem dedicant un pressupost a una infraestructura megalòmana, sobretot quan la gent ho està passant malament. Aquestes obres eren innecessàries. Mirem el Pàrquing Jaume I i els pàrquins d’Obasa… És vergonyós tot plegat. Gràcies a unes infraestructures faraòniques hem hipotecat la ciutat.
RC – A què es deu aquests atacs megalòmans? AS – Havia una mena de borratxera en les polítiques urbanístiques. Es gastava per gastar. Era una política municipal basada en interessos particulars i un clientelisme molt arrelat.
RC – Per cert, Tarragona és una ciutat neta? AS – Hi ha una percepció de brutícia i netedat segons els barris. No és un exemple de netedat, però tampoc és bruta. Ens fixem molt més en la brutícia dels indrets turístics més concorreguts i ens oblidem de com està la resta de la ciutat.
Forns, Floria i Sentis
RC – Què podem dir del civisme o de la seva absència? AS – És un problema a Tarragona i a nivell general. La gent no veu el tot com quelcom particular.
Avaluació dels líders RC – Seria capaç d’avaluar Ballesteros, Bego Floria, Victòria Forns i Alejandro Fernández?
Alcalde Ballesteros – Necessita millorar.
Bego Floria – Posa molt d’entusiasme i és valenta.
Victòria Forns – Passo paraula.
Alejandro Fernández– És l’exemple d’allò que no s’ha de fer en política. Té la capacitat per construir discursos efectistes i populistes. Busca adhesions basades en l’enfrontament. No serà l’alcalde de Tarragona. Mai. I ell ho sap, per això fa el que fa.
REDACCIÓ25 Gener, 2017
Afortunadament, l’administració de l’hospital Joan XXII rectifica el seu error i tornarà els 150 euros que va cobrar a una família d’immigrants el desembre passat perquè encara no tenien targeta sanitària, tot i estar empadronats i en tràmits d’aconseguir-la. Van tractar com si fossin turistes uns residents habituals, veïns amb pocs recursos, es van equivocar i reconeixen que està mal fet. Però aquest no és un cas anecdòtic. És un fet dolorós, i ens temem que sigui, a més, la punta d’un iceberg. Quantes persones han hagut de passar per un tràngol d’aquesta mena? Trobar-se malament, anar a urgències i que t’ofereixin una atenció que no pots pagar? Sembla una situació pròpia d’una novel·la de Dickens, però són coses que passen ara i aquí.
