REDACCIÓ
Finalment, l’equip de govern s’ha decidit a debatre de manera oberta l’afer dels Jocs del Mediterrani, en un ple extraordinari que es farà el 4 de setembre. El regidor responsable dels Jocs, Javier Villamayor, ha indicat no fa gaires dies que el motiu d’esperar encara un mes per parlar-ne no és altre que, aleshores, ja es disposarà de tots els elements necessaris per examinar amb profunditat aquest projecte.
Els elements i, esperem, els milions. Perquè el que sabem fins ara sobre els diners dels Jocs presenta moltes incògnites. Donem-hi un cop d’ull: els Jocs tenen un pressupost d’inversions de 45 milions d’euros. D’aquests, la Generalitat, les diputacions de Tarragona i Barcelona i l’Ajuntament de Tarragona ja n’han compromès la seva part. El nostre ajuntament ha demanat un crèdit de 12 milions per fer front a les seves responsabilitats. Però no se sap res dels 15 milions que havia de posar l’Estat, destinats al centre aquàtic on s’han de fer les proves de natació.
Després hi ha un pressupost operatiu, destinat a finançar la realització de l’esdeveniment. Alguns el xifren en 38 milions d’euros i d’altres en 30. Aquest l’haurien de cobrir els patrocinadors, les empreses i entitats que hi vulguin participar. Però resulta que, fins al moment, només hi han compromesos 7,8 milions. De la resta tampoc se’n sap res.
Ens falten doncs, per una banda, 15 milions. I per l’altra 22 o 30, segons qui fa el comptes. La mateixa incertesa de les xifres ja diu prou sobre la situació, però en qualsevol cas són molts diners els que encara no sabem si arribaran a temps, ni tampoc d’on sortiran.
Pel que fa al previsible incompliment de l’Estat, ja s’ha avançat la idea que, si no es pot fer el centre aquàtic, les proves de natació es podrien traslladar a les piscines Picornell de Barcelona, i aquesta mateixa hipòtesi ens introdueix en la qüestió del llegat dels Jocs.
Sempre hem pensat que un esdeveniment d’aquestes característiques no és bo o dolent per naturalesa, sinó que cal jutjar-lo pel que deixa a la ciutat, per la utilitat que els veïns i les veïnes en poden treure després. No ha estat possible aprofitar aquesta oportunitat per millorar sensiblement el transport públic del Camp de Tarragona, aprofitant les necessitats de desplaçament d’atletes i públic entre les diverses seus i subseus. No ha estat possible, tampoc, disposar d’una vila olímpica, que se substituirà pels hotels de Salou. No hi haurà res, on hauríem pogut tenir residències per a estudiants o avis. Ara, el centre aquàtic és en risc de seguir el mateix camí. Cada cop són menys, doncs, els avantatges materials dels quals després se’n podria treure partit en forma d’equipaments o infrastructures per al gaudi de la població.
Força temps abans que es facin, el 2017, els Jocs comencen a decebre. La il.lusió col.lectiva que l’Ajuntament va fomentar quan encara eren un objectiu llunyà que calia dur a Tarragona s’ha anat rebaixant amb la retallada de les expectatives. Un dia et diuen que no podran fer una cosa. Un altre dia, que els diners per fer-ne una altra no se sap si arribaran. I mentre, el calendari corre, la data s’apropa i les incògnites no es resolen. Anem molt justos en els terminis. Les obres haurien de començar, si és que al final es poden fer. O no hi serem a temps.
És aquesta situació, la que cal capgirar com més aviat millor. No podem deixar passar més temps conformant-nos amb vagues promeses. Esperem que el plenari de setembre sigui l’oportunitat de posar totes aquestes qüestions sobre la taula i de debatre-les francament. I, com a conseqüència, prendre decisions valentes si es veu que és necessari. La ciutat no es pot permetre embarcar-se sola, sense tenir garantit el finançament, en una festa que cada cop promet menys beneficis i crea més incerteses. Si en aquestes setmanes que falten per al debat l’equip de govern està en situació de garantir que no haurem de fer-nos càrrec, al final, de més deutes milionaris, li reconeixerem l’esforç. Si no ho està, haurà arribat el moment de parlar clar, dir la veritat i decidir el que més convingui als ciutadans i les ciutadanes de Tarragona. L’optimisme sense contrapartides concretes ens pot fer molt de mal, i encara som a temps d’evitar-ho.
Arga Sentís
Portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA
REDACCIÓ
