18. Maig 2024

Arxius de arga | Diari La República Checa

REDACCIÓ31 Març, 2016
arga.jpg

OPINIO

 

 

Mentre l’Ajuntament treu l’optimisme d’on pot davant les dificultats, cada cop més rocambolesques, amb què ensopega cada dia per fer que rutllin els Jocs Mediterranis, sembla que no s’hagi aturat a pensar en la significació profunda d’aquest projecte.

Arga Sentís
Arga Sentís

Si quan va néixer, amb unes pretensions potser excessives, s’esperava dels Jocs un fort impacte urbanístic i econòmic per a la ciutat, els anys, la crisi i els incompliments han rebaixat les expectatives fins convertir la fita de 2017 en poc més que un compromís on alguns encara hi veuen la necessitat de dur-lo a terme per no perdre prestigi. Però si de prestigi es tracta, caldria potser que analitzéssim les circumstàncies que s’han produït a la Mediterrània en els darrers anys, i el significat dels Jocs en el  nou context.

Podem veure al web Tarragona 2017 que s’espera un llegat “cultural i de comunitat” que, entre d’altres coses vetlli per la “formació en valors esportius, de convivència, saludables, i educació en la Mediterrània a nens i joves del territori”. Res a dir pel que fa a la noblesa d’aquestes idees. Parem-nos, però, a mirar què passa al nostre voltant: a Síria hi ha una guerra terrible, que ha derivat cap a Europa centenars de milers de refugiats. Europa ha tancat les portes, i els refugiats malviuen en campaments improvisats i sense les mínimes condicions amb l’amenaça que els deportin a Turquia. El govern turc,  per la seva banda, evoluciona en un sentit cada cop més autoritari. Hi ha un perill real tant per als seus ciutadans com per als refugiats que hi retornin. Les tensions endèmiques al Líban, sovint violentes, les coneixem de fa dècades. El conflicte entre Israel i Palestina tampoc no ens és aliè, l’aturada sobtada de la primavera àrab a Egipte i el retorn dels militars al poder tampoc no és cap bona notícia, i la desintegració de l’Estat a Líbia no afegeix perspectives afalagadores a aquest quadre.

La Mediterrània s’ha convertit, d’un temps ençà, en una trampa mortal per a milers de persones que fugen d’aquests conflictes a la recerca d’una vida millor. Una fossa comuna per a homes, dones i criatures. I l’acollida que fa Europa als refugiats que aconsegueixen sobreviure a la travessia no  només és una vergonya per a tota la ciutadania de la Unió Europea: viola les lleis internacionals, els tractats signats per tots els països i els principis de les Nacions Unides. Realment pretenem que, en aquestes condicions, els atletes de les contrades mediterrànies vinguin aquí com si no passés res i s’estiguin uns dies fent esport en un clima de pau i harmonia? Mentre continua la guerra i la injustícia a les seves cases, i la vergonya a la nostra? La perspectiva de celebrar uns Jocs Mediterranis d’aquesta manera il·lumina l’esdeveniment amb una llum sinistra. Ens hem aturat a pensar que mentre aquí ens preocupem pels terminis d’execució del Palau d’Esports o sobre si tindrem o no piscina olímpica velles desferres sobrecarregades de gent s’enfonsen a la Mediterrània i milers de persones malviuen en tendes de campanya sense perspectives de futur?

Fa temps que, des d’ICV-EUiA, hem dit que el projecte està ple d’incerteses, que es  va fer en un temps i un context diferent, que hi ha dubtes sobre el llegat, sobre el pressupost, sobre els terminis, i que aquestes incerteses representen riscos.

Però més enllà d’aquesta visió local, que és certament preocupant,  si ens ho mirem des d’una perspectiva mediterrània no només estem perillosament fora de joc, estem fora de la realitat.

Arga SENTÍS
Portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA 

 


REDACCIÓ14 Octubre, 2015
arga.jpg

OPINIO

Arga Sentís
Arga Sentís

Un cop han passat els cent primers dies del nou govern municipal, un cop tothom ha tingut l’ocasió de fer-ne les pròpies valoracions, potser hagi arribat l’ocasió de posar-nos seriosos i començar a treballar. Perquè el fet és que aquest cent dies han donat molt poc de si. Hem debatut sobre els Jocs del Mediterrani, certament, i sobre altres qüestions d’actualitat, però no hi ha hagut cap manera de saber quin projecte de ciutat té l’equip de govern. Utilitzant a favor seu el fet d’estar en minoria, no es veu en la necessitat d’arriscar-se a plantejar un programa coherent. És com si només estigués allí per gestionar els afers de tràmit, sense cap visió de conjunt sobre cap on ha de tirar. Aquesta actitud, que li va funcionar regularment durant el mandat anterior, és ara més difícil de justificar. Les eleccions de maig van dur una clara majoria d’esquerres a la ciutat de Tarragona. Repartits entre diversos grups municipals, l’Ajuntament compta amb setze regidors i regidores d’esquerres. Dos per sobre de la majoria absoluta. No hi ha cap excusa per ignorar aquest fet, ni per simular que el consistori sigui ingovernable. Correspon al Partit Socialista, com a grup més nombrós, fer les primeres passes per articular un govern estable que respongui al veredicte de les urnes.

Encara que puguin tenir la temptació de deixar passar més temps, i esperar als resultats de les eleccions generals de finals de desembre per triar soci, hi ha un fet que no els permet fer-se els desentesos fins a aquest punt: l’aprovació dels pressupostos. Aquesta sí que és una feina ineludible, que s’haurà de fer durant les pròximes setmanes, i és en la manera de preparar els comptes municipals, de preveure ingressos i despeses, que es revelarà la inclinació dretana o esquerrana d’un equip de govern que fins ara s’ha posat de perfil i no s’ha volgut comprometre.

Uns pressupostos d’esquerres, per exemple, haurien de contenir propostes com les que fem des d’ICV-EUiA, perquè la ciutat les necessita. Caldria, urgentment, determinar quin percentatge del pressupost es destinarà a la compra de pisos per fer-ne un Parc d’Habitatge Social, adreçat a persones i famílies desnonades. Aquest és un mandat que l’Ajuntament té, perquè figura en una moció del nostre grup aprovada el març passat. Són necessàries, també, partides pressupostàries pensades per fer front a l’emergència social que patim. Ajuts per a alimentació, i per al pagament dels rebuts dels subministraments energètics bàsics, com ho són l’electricitat, l’aigua i el gas. Reclamem, a més, plans municipals d’ocupació, perquè el consistori no es pot desentendre dels veïns i veïnes sense feina. I no oblidem que cal mantenir, i augmentar si és possible, els fons dedicats a cooperació. Ho demanem cada any perquè sempre han estat necessaris. Ho són encara més en la situació actual.

Tot això, acompanyat de mesures fiscals progressives. L’Ajuntament ha de recaptar en funció de la capacitat econòmica dels ciutadans. I en correspondència ha d’establir les tarifes dels serveis que presta, i els preus del transport públic, també en relació al nivell de renda de cadascú. Després de tants anys de crisi, el principi de tarificació social és ineludible.

Aquesta és, al nostre parer, la perspectiva que defineix uns pressupostos d’esquerres, uns comptes municipals de progrés que posin les persones i les seves necessitats al capdavant. Per aplicar-los caldria, òbviament, un govern d’esquerres com el que hem reclamat. Aconseguir-ho és responsabilitat de tots i totes, perquè és el que la ciutat ha decidit.

 Arga Sentís
Portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA

 


REDACCIÓ30 Juliol, 2015

OPINIO

 

 

 

Arga Sentís, líder de la coalició ICV-EUiA
Arga Sentís, líder de la coalició ICV-EUiA

Finalment, l’equip de govern s’ha decidit a debatre de manera oberta l’afer dels Jocs del Mediterrani, en un ple extraordinari que es farà el 4 de setembre. El regidor responsable dels Jocs, Javier Villamayor, ha indicat no fa gaires dies que el motiu d’esperar encara un mes per parlar-ne no és altre que, aleshores, ja es disposarà de tots els elements necessaris per examinar amb profunditat aquest projecte.

Els elements i, esperem, els milions. Perquè el que sabem fins ara sobre els diners dels Jocs presenta moltes incògnites. Donem-hi un cop d’ull: els Jocs tenen un pressupost d’inversions de 45 milions d’euros. D’aquests, la Generalitat, les diputacions de Tarragona i Barcelona i l’Ajuntament de Tarragona ja n’han compromès la seva part. El nostre ajuntament ha demanat un crèdit de 12 milions per fer front a les seves responsabilitats. Però no se sap res dels 15 milions que havia de posar l’Estat, destinats al centre aquàtic on s’han de fer les proves de natació.

Després hi ha un pressupost operatiu, destinat a finançar la realització de l’esdeveniment. Alguns el xifren en 38 milions d’euros i d’altres en 30. Aquest l’haurien de cobrir els patrocinadors, les empreses i entitats que hi vulguin participar. Però resulta que, fins al moment, només hi han compromesos 7,8 milions. De la resta tampoc se’n sap res.

Ens falten doncs, per una banda, 15 milions. I per l’altra 22 o 30, segons qui fa el comptes. La mateixa incertesa de les xifres ja diu prou sobre la situació, però en qualsevol cas són molts diners els que encara no sabem si arribaran a temps, ni tampoc d’on sortiran.

Pel que fa al previsible incompliment de l’Estat, ja s’ha avançat la idea que, si no es pot fer el centre aquàtic, les proves de natació es podrien traslladar a les piscines Picornell de Barcelona, i aquesta mateixa hipòtesi ens introdueix en la qüestió del llegat dels Jocs.

Sempre hem pensat que un esdeveniment d’aquestes característiques no és bo o dolent per naturalesa, sinó que cal jutjar-lo pel que deixa a la ciutat, per la utilitat que els veïns i les veïnes en poden treure després. No ha estat possible aprofitar aquesta oportunitat per millorar sensiblement el transport públic del Camp de Tarragona, aprofitant les necessitats de desplaçament d’atletes i públic entre les diverses seus i subseus. No ha estat possible, tampoc, disposar d’una vila olímpica, que se substituirà pels hotels de Salou. No hi haurà res, on hauríem pogut tenir residències per a estudiants o avis. Ara, el centre aquàtic és en risc de seguir el mateix camí. Cada cop són menys, doncs, els avantatges materials dels quals després se’n podria treure partit en forma d’equipaments o infrastructures per al gaudi de la població.

Força temps abans que es facin, el 2017, els Jocs comencen a decebre. La il.lusió col.lectiva que l’Ajuntament va fomentar quan encara eren un objectiu llunyà que calia dur a Tarragona s’ha anat rebaixant amb la retallada de les expectatives. Un dia et diuen que no podran fer una cosa. Un altre dia, que els diners per fer-ne una altra no se sap si arribaran. I mentre, el calendari corre, la data s’apropa i les incògnites no es resolen. Anem molt justos en els terminis. Les obres haurien de començar, si és que al final es poden fer. O no hi serem a temps.

És aquesta situació, la que cal capgirar com més aviat millor. No podem deixar passar més temps conformant-nos amb vagues promeses. Esperem que el plenari de setembre sigui l’oportunitat de posar totes aquestes qüestions sobre la taula i de debatre-les francament. I, com a conseqüència, prendre decisions valentes si es veu que és necessari. La ciutat no es pot permetre embarcar-se sola, sense tenir garantit el finançament, en una festa que cada cop promet menys beneficis i crea més incerteses. Si en aquestes setmanes que falten per al debat l’equip de govern està en situació de garantir que no haurem de fer-nos càrrec, al final, de més deutes milionaris, li reconeixerem l’esforç. Si no ho està, haurà arribat el moment de parlar clar, dir la veritat i decidir el que més convingui als ciutadans i les ciutadanes de Tarragona. L’optimisme sense contrapartides concretes ens pot fer molt de mal, i encara som a temps d’evitar-ho.

Arga Sentís
Portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA