02. Maig 2024

14 Març, 2017 | Pàgina 2 de 2 | Diari La República Checa

Bring to the table win-win survival strategies to ensure proactive domination. At the end of the day, going forward, a new normal that has evolved from generation.
REDACCIÓ14 Març, 2017

Victor Amela, protagonista de la segona conferència del Cicle Experiència de Periodista, comparteix a Tarragona la seva trajectòria professional

amela1 amela2“Hi ha decisions concretes que esdevenen claus en el transcurs d’una vida”. Així explicava Victor Amela com va començar de becari a La Vanguardia l’any 1984, diari que no ha deixat fins ara. El redactor de la secció més antiga de la premsa escrita espanyola, La Contra, era el convidat estrella del Cicle de Conferències organitzat pel Col·legi de Periodistes, amb el patrocini de REPSOL.

“Tintín i uns amics van marcar que jo em matriculés en Periodisme, tot i que també em vaig apuntar també a Dret” va començar Amela a explicar la seva trajectòria com a periodista. Al final, i malgrat que els seus amics van deixar la carrera, ell va seguir, tot i que, deia, hi havia més motius per deixar-ho que per continuar, atenent que una de les seves professores va dir:  ‘No sé que hacéis aquí. Acabareis todos en el paro’. Per sort no vaig fer cas a aquest missatge tan positiu”, ha dit el periodista de forma sarcàstica. Des d’aleshores, ha aprés que un periodista no ha de fer mai cas als missatges apocalípitcs.

amela4amela3Victor Amela va explicar també com va acabar a La Vanguardia, lloc d’on mai no ha marxat. La seva promoció va ser la primera que va tenir un acord entre la Facultat de Periodisme i els mitjans de comunicació. Amela va sortir escollit com a becat, i va tenir l’opció d’escollir el mitjà on fer les pràctiques. “En el moment de triar, vaig estar a punt d’escollir El País, que en aquell moment era el diari que oferia un periodisme nou i més fresc” explicava Amela davant un públic entregat. “‘Yo de ti iria a La Vanguardia, puedes ir caminando desde casa’, aquesta afirmació del meu pare em va fer decidir i, de fet, estic encara aquí”.

I va ser precisament a La Vanguardia on més va aprendre com a becari: “Després vam descobrir que els companys de El País no van fer gairebé res, perquè la redacció del diari era molt jove i tenia ganes. En canvi, a La Vanguardia estaven bastant cremats, i ens van delegar molta feina”. Amela ha descobert però que l’ofici de periodista no és per a cínics.

amela7amela5Ben aviat Amela va adonar-se’n que volia estar allà, i que volia continuar-hi després de les pràctiques. Fins i tot, explica el periodista, li van encomanar un reportatge sobre el tancament dels cinemes a Barcelona. “Quan el meu tutor va llegir el reportatge, em va fer signar-lo. Això va ser com un orgasme per mi. Aquella nit no vaig poder dormir. Al matí vaig anar al quiosc a veure si havia estat un somni. I no, era la realitat”.

Amela, finalment, es va quedar a La Vanguardia i es va fer un forat en “un dels grans diaris històrics del segle passat”, explicava ell mateix. A finals dels anys 90 es va començar a gestar el que es en l’actualitat la secció més antiga de tota la premsa escrita espanyola, La Contra. Té 19 anys i en aquella secció s’han publicat milers d’entrevistes. El periodista, a qui li agradaria que el dia tingués 48 hores, assegura que les entrevistes de La Contra han contribuït a “esponjar” el cervell dels lectors més tradicionals de La Vanguardia.

En aquells moments era Margarita Puig qui s’encarregava de la contraportada de La Vanguardia, realitzant entrevistes a personatges rellevants. “Durant l’estiu del 97, el director ens va oferir al Lluïs Amiguet, a l’Imma i a mi la contraportada de l’edició en paper. amela6 I la veritat és que en Lluís, em va haver de convèncer per telèfon, perquè de primeres vaig dir que no”.

La secció, que va dur ell nom de ‘Abierto en verano‘ va funcionar força bé a causa de l’estil fresc i diferent que aportaven les entrevistes.  “Aneu-vos preparant – els hi va aconsellar a tots tres el director – perquè a partir de gener fareu aquesta secció cada dia”.

I dit i fet, el tres de gener del 1998 va sortir la primera entrevista d’una secció que marcaria història: La Contra. “Amb el temps ens vam adonar que aquesta secció seria per a tota la vida, perquè qualsevol persona té una història que pugui ocupar una contra” va sentenciar Amela.

6.000 entrevistats en 19 anys. Suma i sigue.

Marc MOLINA

 


REDACCIÓ14 Març, 2017

OPINIO ARMAND MEDINAEl dia 2 de març, una nota de premsa que publicava el govern de la Generalitat, deia que la consellera Bassa, anunciava un pla de xoc per un canvi de model dels centres residencials, basats en una intervenció segmentada per edats, i per tant, més especialitzada. Doncs bé, la realitat dels 2.975 infants i adolescents en mesura de tutela administrativa, residents en centres residencials d’acció educativa, segons aquest mitjà; crec que ja és prou estigmatitzada i estandarditzada, com per què encara els professionals que els acompanyem ens especialitzem en comportaments de cicles vitals per iguals, i demanem a més a més, que els infants i adolescents, facin el que els hi pertoca tots junts per la seva edat, com si això fos una garantia d’èxit.

Crec, i així comparteixo aquesta opinió amb altres companys, que la preocupació de l’infant o l’adolescent és que en algunes ocasions se’ls posa al mateix sac. Sí, un sac ple d’adjectius que estandarditzen i no expliquen la complexitat d’uns éssers que esdevenen el millor que poden; ens referim als diferents trastorns de conducta que se’ls hi assumeix, o els trastorns del vincle, molt representants en aquest àmbit, o quan ens referim a aquests, com éssers desconfiats i emocionalment febles, que només fan que aïllar-se socialment. Els comportaments i pensaments que corresponen a una edat, de vegades no tenen a veure amb l’experiència vital d’aquests petits i grans resilients que demanen que se’ls tracti com a únics, amb totes les seves particularitats, míseres i genuïnes per poder fer front a un amor anònim que han rebut la majoria d’ells. Les possibilitats de mantenir obertes les preguntes que es resisteixen en qualsevol dels subjectes que bonament acompanyem, es quedarien acotades en categoritzacions especialitzades d’uns cicles vitals irregulars, diferents i únics.

La segmentació ja hi és, i la característica d’una mesura administrativa de tutela, n’és una de ben clara, però la segmentació per edats, redueix l’infant i l’adolescent a un més d’un grup de comportament semblant, a més a més, de frustrar la versatilitat d’una feina fantàstica que necessita creativitat i no quedar-se estancada en uns ítems de categories castradores. Freqüentment estem acostumats a pensar que som els que sabem enfront dels infants i adolescents que acompanyem, i així ens va en algunes ocasions, però els quaranta infants i adolescents d’aquests 2.975, amb els que convisc, m’ensenyen en moltes ocasions, que entre ells s’escolten i s’ajuden més del que ens pensem, de grans a petits i de petits a grans. Un vincle a prova de supervivència, que nosaltres per moltes teoritzacions que realitzem, no arribem a desenvolupar.

Molt sovint diem, “això és el que li convé o no”, doncs bé, és poc probable que amb aquests discursos encorsetats i les accions homogènies que els acompanyen, toquin alguna cosa del que no va en el subjecte en qüestió, perquè això sigui tocat d’alguna manera necessitem el consentiment de l’altre, però sempre pensant en un altre que es concerneixi com a únic. Hem de ser acollidors amb les idees d’aquests petits i grans mestres de la resiliència, oberts i accessibles, i no tancats en especialitzacions per un ús de manual i control. Separar el que creiem saber del noi amb el qual diu i fa aquest, és important, per això, endarrere instància, el que diu l’infant i adolescent ha de quedar suspès per tal d’interrogar-nos, però sempre amb una dimensió individual. No es tracta només d’ensenyar aptituds, sinó d’interrogar actituds.
En moltes ocasions, difícilment entre nosaltres ens posem d’acord amb els diferents interrogants que ens hauríem de plantejar, per això acompanyar-los en aquest descobriment, sempre entre les aportacions que ells mateixos fan, plantejant solucions alternatives a les nostres, és un diamant que cal esmolar.

Treballo en una institució, que actualment té una ocasió màgica per replantejar-se moltíssimes coses, i és per això que des d’aquí i humilment convido a la consellera, Dolors Bassa, a venir quan vulgui a poder discutir els models que siguin necessaris per tal de seguir millorant un sistema de protecció únic en l’estat espanyol, però encara amb moltes qüestions per resoldre.

Armand MEDINA
Educador Social

 


REDACCIÓ14 Març, 2017

Els Mossos d’Esquadra busquen quatre homes que van disparar contra la façana d’una casa a Tarragona. El tiroteig es va produir ahir cap a les tres de la tarda a la urbanització del Llorito de Tarragona, molt propera a la presó de Mas d’Enric, sense que causés danys personals.

mossos_Quatre homes, d’aspecte magribí, es van dirigir a la casa, que segons alguns veïns està ocupada il·legalment, a bord d’un turisme negre model Opel Corsa.

Mentre un es va quedar al cotxe i el va deixar preparat per fugir, els altres tres van disparar armes curtes contra la façana de la casa.

La policia catalana ha confirmat que es van disparar cinc trets, encara que no tots van impactar a l’edifici.

El tiroteig – tècnicament els Mossos el defineixen com detonacions al no haver foc creuat – no va causar danys personals, tot i que va mobilitzar a una ambulància.

La investigació se centra, ara per ara, en un possible delicte contra la salut pública i de moment, no hi ha detinguts.