REDACCIÓVictor Amela, protagonista de la segona conferència del Cicle Experiència de Periodista, comparteix a Tarragona la seva trajectòria professional
“Hi ha decisions concretes que esdevenen claus en el transcurs d’una vida”. Així explicava Victor Amela com va començar de becari a La Vanguardia l’any 1984, diari que no ha deixat fins ara. El redactor de la secció més antiga de la premsa escrita espanyola, La Contra, era el convidat estrella del Cicle de Conferències organitzat pel Col·legi de Periodistes, amb el patrocini de REPSOL.
“Tintín i uns amics van marcar que jo em matriculés en Periodisme, tot i que també em vaig apuntar també a Dret” va començar Amela a explicar la seva trajectòria com a periodista. Al final, i malgrat que els seus amics van deixar la carrera, ell va seguir, tot i que, deia, hi havia més motius per deixar-ho que per continuar, atenent que una de les seves professores va dir: ‘No sé que hacéis aquí. Acabareis todos en el paro’. Per sort no vaig fer cas a aquest missatge tan positiu”, ha dit el periodista de forma sarcàstica. Des d’aleshores, ha aprés que un periodista no ha de fer mai cas als missatges apocalípitcs.
Victor Amela va explicar també com va acabar a La Vanguardia, lloc d’on mai no ha marxat. La seva promoció va ser la primera que va tenir un acord entre la Facultat de Periodisme i els mitjans de comunicació. Amela va sortir escollit com a becat, i va tenir l’opció d’escollir el mitjà on fer les pràctiques. “En el moment de triar, vaig estar a punt d’escollir El País, que en aquell moment era el diari que oferia un periodisme nou i més fresc” explicava Amela davant un públic entregat. “‘Yo de ti iria a La Vanguardia, puedes ir caminando desde casa’, aquesta afirmació del meu pare em va fer decidir i, de fet, estic encara aquí”.
I va ser precisament a La Vanguardia on més va aprendre com a becari: “Després vam descobrir que els companys de El País no van fer gairebé res, perquè la redacció del diari era molt jove i tenia ganes. En canvi, a La Vanguardia estaven bastant cremats, i ens van delegar molta feina”. Amela ha descobert però que l’ofici de periodista no és per a cínics.
Ben aviat Amela va adonar-se’n que volia estar allà, i que volia continuar-hi després de les pràctiques. Fins i tot, explica el periodista, li van encomanar un reportatge sobre el tancament dels cinemes a Barcelona. “Quan el meu tutor va llegir el reportatge, em va fer signar-lo. Això va ser com un orgasme per mi. Aquella nit no vaig poder dormir. Al matí vaig anar al quiosc a veure si havia estat un somni. I no, era la realitat”.
Amela, finalment, es va quedar a La Vanguardia i es va fer un forat en “un dels grans diaris històrics del segle passat”, explicava ell mateix. A finals dels anys 90 es va començar a gestar el que es en l’actualitat la secció més antiga de tota la premsa escrita espanyola, La Contra. Té 19 anys i en aquella secció s’han publicat milers d’entrevistes. El periodista, a qui li agradaria que el dia tingués 48 hores, assegura que les entrevistes de La Contra han contribuït a “esponjar” el cervell dels lectors més tradicionals de La Vanguardia.
En aquells moments era Margarita Puig qui s’encarregava de la contraportada de La Vanguardia, realitzant entrevistes a personatges rellevants. “Durant l’estiu del 97, el director ens va oferir al Lluïs Amiguet, a l’Imma i a mi la contraportada de l’edició en paper. 
I la veritat és que en Lluís, em va haver de convèncer per telèfon, perquè de primeres vaig dir que no”.
La secció, que va dur ell nom de ‘Abierto en verano‘ va funcionar força bé a causa de l’estil fresc i diferent que aportaven les entrevistes. “Aneu-vos preparant – els hi va aconsellar a tots tres el director – perquè a partir de gener fareu aquesta secció cada dia”.
I dit i fet, el tres de gener del 1998 va sortir la primera entrevista d’una secció que marcaria història: La Contra. “Amb el temps ens vam adonar que aquesta secció seria per a tota la vida, perquè qualsevol persona té una història que pugui ocupar una contra” va sentenciar Amela.
6.000 entrevistats en 19 anys. Suma i sigue.
Marc MOLINA
REDACCIÓ
