19. Maig 2024

Desembre 2016 | Pàgina 3 de 20 | Diari La República Checa

Bring to the table win-win survival strategies to ensure proactive domination. At the end of the day, going forward, a new normal that has evolved from generation.
REDACCIÓ26 Desembre, 2016

Juan Merino, de 46 anys, serà amb tota la probabilitat el substitut del valencià Vicente Moreno com a entrenador del Nàstic de Tarragona. Moreno, nastic_3davant els darrers (mals) resultats esportius del club grana, i tenint en compte que no hi ha manera que el Nàstic aixequi el cap, ha decidit presentar, aquest divendres, la seva dimissió al president Josep Andreu.

La pressió ha pogut amb el tècnic valencià. No obstant això, el president grana sempre havia manifestat la seva confiança en Vicente Moreno. Per aquest motiu, la dimissió de Moreno ha sorprès, a l’equip i als dirigents.

En un comunicat enviat a la premsa, el Nàstic confirma la decisió de Vicente Moreno i deixa per després de festes de Nadal, la posició del club, tot i que és més que evident que Moreno serà substituït per Juan Merino, natural de Cádiz.

 


REDACCIÓ26 Desembre, 2016

OPINIOFa uns dies em van passar l’enllaç del curtmetartge “El Orden de las Cosas “, curt que es passaria a Valls el 25 de novembre a la tarda, per commemorar el Dia Internacional per l’eliminació de la Violència envers les Dones, en l’acte que organitza la Secretaria de les Dones d’Esquerra al Camp de Tarragona.

Em va semblar un esplèndid curtmetratge. Parla de Júlia, sempre dintre d’una banyera, trista, plorosa atemorida. Ens mostra una de les mil formes de violència masclista, de la por de les dones maltractades. Però també ens parla de què les coses poden canviar, que l’ordre de les coses es poden invertir.

Beatriz Mayordomo
Beatriz Mayordomo

La violència de genere ha sigut i continua sent un delicte ocult. La consideració que les dones son objectes de propietat dels seus marits encara existeix per increïble que ens sembli. Aquest recurs a la violència està present en tots els països del món, i en alguns la seva situació és veritablement desesperada.

El principal camí per acabar amb la violència de gènere és la prevenció. Això inclou un canvi en la forma de veure les relacions entre dones i homes, un qüestionament dels rols socials. Aquests canvis han de partir de les persones adultes amb l’objectiu que es transmetin eficaçment a nens i nenes.

Hem d’invertir l’ordre de les coses!

Hem de finalitzar el “aguanta, ja saps com són els homes”!

Hem d’eliminar els maltractaments tant físics com psíquics!

I quan s’hagi fet tot això…..llavors podrem canviar l’ordre de les coses i construir una nova vida.

Beatriz MAYORDOMO
Secretaria de les Dones d’Esquerra Camp de Tarragona

 

 


REDACCIÓ26 Desembre, 2016

OPINIOSetmanes decisives al parlament.  El debat dels pressupostos de la Generalitat per al 2017 seran, ara sí, l’ocasió indefugible perquè cada força política , cada líder, doni la talla real del seu compromís amb el poble.   El 2016 ha estat un any de decepcions i d’il·lusions renovades. De moments en què tot semblava que feia figa per culpa d’unes negociacions que entraven en via morta, i d’altres en què, sobretot gràcies  a la antidemocràtica agressivitat  del govern  espanyol,  recuperàvem la unitat i l’empenta.

El temps passa volant, els fets s’acumulen a tal velocitat que ara ja ens sembla llunyana, perdudament llunyana, aquella assemblea de la CUP tan esperpènticament  empatadora a 1315 vots.   No sabíem si havíem de plorar o riure davant l’empantanegada  en què la CUP ficava el país.   I no fa ni un any  del pas al costat de Mas, i de l’entrada en escena d’un tàndem inesperat però que rutlla des del primjosep-maria-pallaser moment, Puigdemont-Junqueras.   I  altra volta als inferns de la incertesa: a la CUP no li ve de gust debatre els pressupostos.  I pressupostos prorrogats durant tot el 2016. 500 milions d’euros per a polítiques socials que es queden a la nevera.

I ara sant tornem-hi: discussió dels pressupostos 2017. Hi haurà fumata blanca? De moment  ja hem avançat:  els números es podran debatre gràcies a dos vots, dos, que la CUP cedeix.  Però com acabarà tot plegat?   Quantes setmanes de discussions i retrets entre independentistes ens haurem d’empassar per aprovar uns pressupostos basats en l’autonomisme  de fireta i l’espoli fiscal?  Només refem  la unitat per reacció, i així no anem bé. A còpia de citacions judicials, inhabilitacions i amenaces només ens defensem, no avancem.

No guanyarem a còpia de cremar fotos.   Tinguem clar que l’Estat espanyol és  poderós. Per molt dèbil, corrupte i anacrònic que es comporti, tot i així  té les eines suficients per posar-nos-ho molt i molt difícil.  Només se’n sortirem si ens mantenim forts i units, els 72 diputats,  deixant  tancat a pany i forrellat el carnet del partit. Els embats de l’Estat hi seran.  I aquests embats, ¿ens han d’agafar mentre ens discutim per un pressupost autonòmic que no és més que xavalla  que , amb aire de perdonavides,  ens torna el fatxenda d’en Montoro, després d’haver –nos espremut sense  contemplacions?

Què  crec que hem de fer ?  Passar pantalla ràpid als pressupostos,  sense entretenir-nos ni   embrancar-nos en  lluites intestines entre sobiranistes, i   recuperar decididament el camí de la unitat i la il·lusió, del projecte de futur,  que és l’única manera d’eixamplar la base social de la naixent República.  . És l’hora de la intel·ligència, no del misto.  És l’hora de la unitat, de la confiança en nosaltres mateixos, de la transversalitat. És l’hora d’aparcar les ganes de marcar paquet,  de les lliçons barates del “jo sí desobeeixo i tu no” , i del “ jo més que tu”.    Sí, decididament, és l’hora d’estar a l’alçada.  Hi ha una bandera, hi ha un govern, hi ha 72 diputats, i  hi ha un poble.  Enterrem d’una vegada les ganes de complicar-nos la vida sols. Vet aquí el meu desig pel 2017:  la unitat dels 72, l’única possibilitat de guanyar un Estat.

Josep Maria PALLÀS
President d’ERC Alt Camp

 


REDACCIÓ25 Desembre, 2016

 

Les obres de remodelació de la Plaça dels Infants, que inclouen un espai de jocs per als nens al lloc on abans hi havia una pista de bàsquet, han finalitzat recentment.placa-dels-infants

En aquest sentit, s’ha pavimentat amb un cautxú per tal d’amortiguar les caigudes. A més d’aquesta incorporació, s’han reubicat alguns bancs i s’han instal·lat noves papereres així com una nova font a la plaça.

A més, s’han podat les palmeres i s’ha arranjat la jardineria. Els treballs de millora de la Plaça dels Infants han tingut un cost de 58.000 euros, que han anat a càrrec a parts iguals de l’Ajuntament i de la Diputació, a través del Pla d’Acció Municipal.


REDACCIÓ25 Desembre, 2016

L’espectacle circense, que s’estrena a Tarragona, compta amb una inversió de 200.000 euros i es perfila com una de les grans propostes escèniques del 2017.

circLa Tarraco Arena Plaça acollirà, els dies 6,7 i 8 de gener el ‘Gran Circ de Reis Mags’. Es tracta de l’estrena de la tercera producció de la Circus Arts Foundation, on hi intervindran gairebé 50 artistes procedents de diferents països, entre ells Mongòlia i Xina.

Tarragona serà la ciutat protagonista d’una entrena d’un espectacle de gran format on el públic, de totes les edats, podrà gaudir de 12 atraccions i música en directe, deixant en evidència la qualitat i l’esplendor del show circense.

La proposta del Gran Circ dels Reis Mags és un recital de les grans disciplines d’aquest art escènic, des acrobàcies i malabarismes a monociclistes xinesos, saltadors, pallassos musicals o espectacles de dansa al llarg de dues hores.

Genís Matabosch, director de Circus Arts Foundation, ha informat de la intenció de romandre a Tarragona després del desembarcament d’aquest espectacle, que oferirà cinc funcions durant el primer cap de setmana de gener.

 


REDACCIÓ25 Desembre, 2016

OPINIO ÁNGEL JUÁREZSegons el diccionari de la Real Academia Española, que tot i ser criticada per tothom no deixa de ser la referència per aquest tipus de dubtes, el terme propietari significa “que té dret de propietat sobre alguna cosa, i especialment sobre béns immobles”. He cercat la paraula perquè em trobava una mica confós. Fins i tot he arribat a pensar, perquè veieu que m’ho he pres seriosament, que havien canviat el seu significat original o havien afegit alguna nova accepció. Comprovo decebut que no ha estat així (per si de cas, aclareixo que en realitat ja n’era conscient, i que el que estic embastant aquí és un exercici d’ironia).

Aquesta petita broma/aclariment ve al cas perquè en les darreres setmanes m’he trobat amb algunes persones que ja sigui a títol propi o bé en nom de les entitats que presideixen s’han autoproclamat “propietaris” d’espais o conceptes que fins al dia d’avui es consideraven com a propietat de tots els ciutadans. Malgrat la meva cara d’estupor (us asseguro que dissimular no se’m dóna gens bé), aquests personatges van exposar sense cap mena de rubor per què ells eren els indicats per ser els amos del xiringuito. Només els hi va falta penjar-se una medalleta, de manera literal, mentre parlaven. No descarto veure-ho en un futur, perquè a aquestes alçades de la meva vida ja (gairebé) res em sorprèn.carro_compres

Poso exemples perquè s’entengui millor a què em refereixo. Alguns a Tarragona es creuen propietaris de tot el litoral, simplement perquè tenen una visió diferent a la qual tenim molts altres sobre la conservació d’aquest meravellós paratge natural (em ve al cap el cas de la Platja Llarga, encara que existeixen més). N’hi ha d’altres que es creuen els amos dels pulmons verds de la ciutat (especialment algunes zones de l’Anella Verda) i tenen un comportament tan infantil com egocèntric (quin mal està fent l’ego a la nostra societat!). I els pitjors casos que m’he trobat són els d’aquells que consideren que grans temes com la protecció de la sanitat, la lluita contra la contaminació o el patrimoni cultural són exclusivament de la seva incumbència. No m’ho invento: hi ha individus que se situen per sobre del bé i del mal i s’autoproclamen capdavanters de la defensa de la sanitat o la cultura, com si per lluitar per una cosa que és de tots (i que per tant ens compromet a tots) fos necessària l’aparició d’herois.

No es tracta d’un fenomen local, sinó global. Penso per exemple en alguns partits que es consideren la veritable esquerra o la dreta real. Que cadascú posi les sigles que més li vingui de gust… I existeix un cas encara més sagnant: els nacionalismes. Estic fart que existeixin persones que parlen en nom de tots els catalans o de tots els espanyols, com si forméssim una unitat indissoluble sense consciència pròpia. Malauradament és una qüestió que estem patint de manera especial a Catalunya per la nostra particular situació política. Quan algú proclama “és que els catalans” o “és que els espanyols” em bull la sang. És que han preguntat la meva opinió al respecte?

Aquests casos (podrien ser uns altres) posen de relleu la manca d’unitat en la societat i la necessitat de trobar un espai comú en què tots ens trobem còmodes i puguem entendre’ns. Nosaltres ho hem intentat presentant mocions que són obertes perquè tots els interessats puguin donar el seu suport. Això es tracta de sumar i no de restar; o deixem d’apuntar-nos els uns als altres i d’anomenar-nos enemics o mai aconseguirem els nostres objectius. Per això m’enerva que hi hagi persones que es creguin els tinents d’alguns llocs o, el que és fins i tot pitjor, que pensin que són propietàries d’algunes idees. Perquè ni els llocs ni les idees tenen amos. Aquells que consideren que són els propietaris de la veritat, en realitat no són propietaris de res.

Estem criticant als polítics perquè no són capaços de remar en la mateixa direcció, mentre la societat està pecant del mateix. Al final tindran raó aquells que afirmen amb sarcasme que tenim els polítics que ens mereixem, i aquesta és una proclamació que detesto perquè va en contra d’allò que sempre he propugnat. La societat no pot perdre més el temps en disputes estúpides, en veure qui la té més llarga o qui va ser el primer que va aixecar la veu. Si no som capaços de posar-nos d’acord, com hem de donar lliçons als nostres representants polítics? Passa el temps, els problemes persisteixen i, mentrestant, la casa sense escombrar. Per això demano a aquells que es consideren propietaris de llocs, d’idees o d’il·lusions que deixin els seus deliris de grandesa a un costat i es dediquin a estendre ponts amb la resta. Al final, la solució als problemes és molt senzilla: deixar-se de ximpleries i aplicar a tot el sentit comú. Si tots ho féssim així, què diferents serien les coses …

Ángel JÚAREZ
President de Mare Terra Fundació Mediterrània
i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra

 


REDACCIÓ25 Desembre, 2016

OPINIO¿Recuerdan a aquellos hombres disfrazados con una nariz roja, rostro blanco y una peluca de diversos colores que le hacían reír? Pues en la actualidad, causan terror en algunas partes del mundo y son apodados como ‘payasos asesinos’. Su popularidad ha provocado que la Policía Nacional haya enviado un mensaje de tranquilidad de cara a si nos encontramos en una situación tan kafkiana como esta, que no por ello deja de ser tesitura curiosa y sorprendente. E igual, no saber reaccionar con medida justa de proporcionalidad puede crear más de un disgusto y acabar la cosa malamente. Parece que ahora lo que está de moda es asustar al personal por la calle y con alevosía, ataviado con un disfraz o máscara de payaso diabólico (No de clown serio y con profesión como lo fuesen los payasos de toda la vida que es oficio más serio) Se conoce que alguna gente tiene demasiado tiempo libre y van cavilando en como pasar ese rato vacío que les queda en sus almas desorientadas y un tanto perversas.sergio_farras

Después de sembrar el terror en Estados Unidos y Suecia, donde se registró un apuñalamiento y todo, salen a la luz las primeras fotografías de personas con este disfraz tomadas en nuestro país, que no iba ser menos en cachondeos y chirigotas metropolitanas. Esto de ir asustando a la gente por la calle en los tiempos que corren no es de cabal envergadura del sentido común, sino es fecha de carnaval o fiesta pagana que se precie. Igual, si estos elementos de la afición poco deportiva de asustar a la brava por las calles oscuras se pasaran al fantasma Casper ¡Adonde va usted a parar!, que es espectro más tierno y conmovedor, no habrían estos disgustos y malos entendidos que está provocando dicha conducta de asustar diabólicamente y con malicia de crear terror más que sana alegría, como aquél cómico de la antigua Grecia llamado Menandro, comediógrafo griego y muy amigo de Epicuro de Samos. El filósofo helenista.

Un payaso (del italiano pagliaccio) es un personaje estereotípico representado comúnmente con vestimentas extravagantes, maquillaje excesivo y pelucas llamativas. Y con este tema de los aficionados payasos diabólicos, los payasos de verdad, al final,  tendrán que ir vestidos como los de la “secreta”: de paisano, o corren el peligro de encontrar a macho que se le vaya la olla, que vaya bebido o bajo cabreo descomunal por no llegar a fin de mes, y que no comparta su sentido macabro del humor acabando y llevándose el payaso asustador una patada en los cataplines. Así, en caliente y en primera persona, mientras el diabólico sujeto se resquebraja el resto de la noche en tan noble, e igual, merecido dolor. Porque la gente transeúnte últimamente no está para muchas tonterías ni bromas impresentables, que igual no entienden ante las intenciones medio lelas del payaso asustador.

Esta sociedad esta cambiando, casi mutando en su comportamiento social. El sentido del humor ya no es tan carpetovetónico ni tampoco tan de humor blanco, lejos ya de los ilustres y anacrónicos “Pajares y Estesos”, propios de otras épocas pasadas que representaban al español medio. Un buen payaso sabe que para arrancar la alegría y una sonrisa debe de entregarse en canto y alma a su público; el que va a verlo al circo o en sala habilitada para tal espectáculo, y deambular dentro de un contexto a poder ser en bajo una carpa o en un escenario. Y buscarse el camino en otra parte que no sea su normal hábitat solo le puede traer problemas sino quiere salir a palos, y mal dada su suerte, de muñeco Chucky de segunda división.pallassos

Porque no es de ser payaso serio y formal el de embestir por sorpresiva maniobra nocturna desvirtuando su cometido y con alevosía de aterrorizar a chicas lolitasjóvenes, parejas que van cogidas tranquilamente de la mano, abuelas fácilmente asustadizas y otras gentes que deambulan en la canalla noche. Yo siempre he creído que las cosas no suceden porque sí, y a estos payasos diabólicos que asustan como si tuviesen todo le juicio perdido algo les ocurre en su perversa y maliciosa alma. Igual es cosa de estudio para psicólogos y otras gentes especialistas del raro e insólito comportamiento humano de este siglo XXI. Porque igual, estos payasos diabólicos son gentes tristes y son como el que usa un antifaz para´ disimular su quebranto y propia amargura. Y todo esto no sana la herida de la mala leche que llevamos encima los ciudadanos en esta sociedad tan estresante y agobiante de estos contemporáneos días, que a duras penas contenta en estos tiempos tan convulsos que corren. El payaso es un oficio, pero también un estado del espíritu. Esto es cosa que hay que tener clara.

Cuando pienso en el dolor que hay en el mundo, agradezco tener una oportunidad inaudita de poder hacer nacer una sonrisa, una risa. La pista es un rincón del paraíso donde los clowns entramos para hacer olvidar a los demás y a nosotros mismos las desdichas.” Annie Fratellini (Payaso francés y genuino de verdad)

Sergio FARRAS
Escritor tremendista

 


REDACCIÓ25 Desembre, 2016

OPINIO JORDI FORTUNYEl plantejament financer dels Jocs de Mediterrani era fiar les infraestructures a les aportacions institucionals, Generalitat i Diputacions i, per altra banda, obtenir els diners necessaris per tota l’operativa de patrocinis privats, amb els beneficis fiscals corresponents.

Hom pot pensar que les empreses poden fer patrocinis per diversos motius. Unes ho faran per responsabilitat social corporativa amb un territori. Altres per fer promoció del seu producte aprofitant un esdeveniment que implica un alt ressò mediàtic. Totes elles per acabar-se de convèncer poden ser temptades pels beneficis fiscals d’un esdeveniment considerat i catalogat per la Llei de pressupostos de l’Estat com d’excepcional interès públic.

Per a quines empreses, els beneficis fiscals poden suposar una temptació per patrocinar un esdeveniment com els Jocs del Mediterrani? L’article 27.3 de la Llei 49/2002, assenyala que “Els subjectes passius de l’Impost sobre Societats […] podran deduir de la quota íntegra de l’impost el 15 per 100 de les despeses que, en compliment dels plans i programes d’activitats establerts pel consorci o per l’òrgan administratiu corresponent, realitzin en la propaganda i publicitat de projecció plurianual que serveixin directament per a la promoció del respectiu esdeveniment. L’import d’aquesta deducció no pot excedir el 90 per 100 de les donacions efectuades […]”.

Per tant, les deduccions fiscals no s’apliquen sobre la quantitat aportada, sinó que s’apliquen en base als diners que l’empresa dedica a publicitat en suport a l’esdeveniment, amb el límit del 90% de la quantitat aportada. És a dir, si una empresa aporta 2 milions d’euros i fa publicitat per valor de 5 milions, podrà desgravar el 15% de 5 milions, un total de 750 mil euros. I ho podrà fer perquè no supera 1,8 milions que és el 90% de la quantitat aportada. Per arribar a desgravar 1,8 milions hauria d’haver fet uns despesa en publicitat de 12 milions d’euros.

Si a més li sumem altres limitacions sobre la quota íntegra, podem arribar a la conclusió que aquest sistema no presenta avantatges significatius per qualsevol empresa que tingui interès en patrocinar un esdeveniment. Però pot suposar una oportunitat interessant per a aquelles que normalment fan molta publicitat com a estratègia de màrqueting i comunicació.

Arribats aquí, pretendre recollir 30 milions d’euros en patrocinis pels Jocs és una quimera, i més si la quantitat d’esdeveniments catalogats cada any, que han de competir per captar patrocini són actualment més de 60 en tot l’estat.

Un contracte de patrocini publicitari on hi hagi un win-win, empresa-entitat només es dóna si l’empresa fa una forta despesa en publicitat i/o vol associar el seu producte a un esdeveniment que li aporti prestigi i molta difusió per si mateix o que vol ser hegemònica en un determinat sector. Les empreses amb aquesta disposició tenen un ampli ventall d’esdeveniments on fer aportacions per tot l’estat i els Jocs haurien de ser un esdeveniment realment llépol per la seva transcendència mediàtica

Descartats els patrocinis per motius d’avantatges fiscals, solament ens resten els patrocinis per responsabilitat corporativa i relació amb el territori. I aquí estem davant d’un sector reduït d’empreses vinculades amb Tarragona, les quals ja fan aportacions habituals de suport a iniciatives de tot tipus. Però demanar que siguin capaces de fer aportacions fins a 30 milions sense pràcticament res a canvi i amb limitades avantatges és una irrealitat.

Fins ara s’ha recollit de l’ordre de 13 milions, una quantitat gens menystenible si tenim en compte les dificultats descrites. La qüestió és com s’acaba pagant la festa. Doncs bé, si el sector privat no paga la festa l’haurà de pagar el sector públic.

La política del govern del PP de classificar una quantitat ingent d’esdeveniments d’interès públic -que sense desmerèixer-ne cap, cal plantejar-se si veritablement ho són- és una política de quedar bé inicialment amb tothom i finalment és gana per tots. Els responsables dels Jocs hi han caigut de 4 potes.

Jordi FORTUNY i GUINART
Regidor d’ERC-MES.MDC de l’ajuntament de Tarragona

 


REDACCIÓ25 Desembre, 2016
Jaume_Pujol1.jpg

OPINIO JAUME PUJOLLa Redempció es va realitzar, per voluntat divina, a la mesura humana, en un temps i un espai molt concrets. Hi ha un calendari i una geografia que marquen l’encarnació del Fill de Déu i la seva presència a la terra. Un avui i un aquí.

A l’interior de la basílica de l’Anunciació de Natzaret, en una gruta excavada a la roca, es llegeixen aquestes paraules impressionants: «Verbum caro hic factum est» ‘Aquí el Verb es va fer carn’. Commou pensar que en aquell lloc concret d’un llogaret de Galilea el Verb es va fer carn i va habitar entre nosaltres.

També hi ha un «avui» que travessa tot l’Evangeli. Els àngels que anuncien als pastors el naixement del Messies els diuen: «Avui us ha nascut, a la ciutat de David, un Salvador.» I Jesucrist mateix utilitza amb freqüència aquest adverbi temporal.

A Jericó diu a Zaqueu, després d’haver-li demanat que baixi de l’arbre perquè volia allotjar-se a casa seva: «Avui ha entrat la salvació en aquesta casa.» I al bon lladre, al Calvari de Jerusalem: «Avui seràs amb mi al paradís.»

Espigolant en el Nou Testament trobem referències temporals i d’espai. El temps no és una cosa secundària per a un cristià, i l’Església sempre ho ha tingut molt en compte en la seva litúrgia. Hi ha un calendari litúrgic que ens acompanya al llarg de l’any i ens proposa les diferents témpores i festivitats i fa memòria dels sants.

El papa Francesc ha dit amb bon humor que hi ha cristians que semblen estar en Quaresma tot l’any. I és que hi ha un temps per a cada cosa. Avui és Nadal, la festa entranyable per als seguidors de Crist i també per a molta gent que amb prou feines si el coneix i que respondrien amb dificultat aquella pregunta que una vegada va fer Jesús als seus deixebles: «I vosaltres, qui dieu que sóc jo?»

Nosaltres li diem, amb sant Pere: «Tu ets el Fill de Déu. I t’adorem en aquest Nen nascut en una nit com aquesta, en un estable, perquè els seus pares no van trobar lloc a l’hostal de Betlem.» Tampoc és casual aquest fet: l’«aquí» és important. Ens diu que Jesús va ser pobre, que la seva família va estar en trànsit i després es va haver de refugiar.

Pensem en tants pobres que hi ha als nostres carrers, en tants refugiats que vaguen pel món i no troben posada. Nadal no sols són els llums, també les penombres de la vida, però són penombres que hem d’il·luminar amb la nostra solidaritat.

† Jaume Pujol Balcells
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat