REDACCIÓ
Setmanes decisives al parlament. El debat dels pressupostos de la Generalitat per al 2017 seran, ara sí, l’ocasió indefugible perquè cada força política , cada líder, doni la talla real del seu compromís amb el poble. El 2016 ha estat un any de decepcions i d’il·lusions renovades. De moments en què tot semblava que feia figa per culpa d’unes negociacions que entraven en via morta, i d’altres en què, sobretot gràcies a la antidemocràtica agressivitat del govern espanyol, recuperàvem la unitat i l’empenta.
El temps passa volant, els fets s’acumulen a tal velocitat que ara ja ens sembla llunyana, perdudament llunyana, aquella assemblea de la CUP tan esperpènticament empatadora a 1315 vots. No sabíem si havíem de plorar o riure davant l’empantanegada en què la CUP ficava el país. I no fa ni un any del pas al costat de Mas, i de l’entrada en escena d’un tàndem inesperat però que rutlla des del prim
er moment, Puigdemont-Junqueras. I altra volta als inferns de la incertesa: a la CUP no li ve de gust debatre els pressupostos. I pressupostos prorrogats durant tot el 2016. 500 milions d’euros per a polítiques socials que es queden a la nevera.
I ara sant tornem-hi: discussió dels pressupostos 2017. Hi haurà fumata blanca? De moment ja hem avançat: els números es podran debatre gràcies a dos vots, dos, que la CUP cedeix. Però com acabarà tot plegat? Quantes setmanes de discussions i retrets entre independentistes ens haurem d’empassar per aprovar uns pressupostos basats en l’autonomisme de fireta i l’espoli fiscal? Només refem la unitat per reacció, i així no anem bé. A còpia de citacions judicials, inhabilitacions i amenaces només ens defensem, no avancem.
No guanyarem a còpia de cremar fotos. Tinguem clar que l’Estat espanyol és poderós. Per molt dèbil, corrupte i anacrònic que es comporti, tot i així té les eines suficients per posar-nos-ho molt i molt difícil. Només se’n sortirem si ens mantenim forts i units, els 72 diputats, deixant tancat a pany i forrellat el carnet del partit. Els embats de l’Estat hi seran. I aquests embats, ¿ens han d’agafar mentre ens discutim per un pressupost autonòmic que no és més que xavalla que , amb aire de perdonavides, ens torna el fatxenda d’en Montoro, després d’haver –nos espremut sense contemplacions?
Què crec que hem de fer ? Passar pantalla ràpid als pressupostos, sense entretenir-nos ni embrancar-nos en lluites intestines entre sobiranistes, i recuperar decididament el camí de la unitat i la il·lusió, del projecte de futur, que és l’única manera d’eixamplar la base social de la naixent República. . És l’hora de la intel·ligència, no del misto. És l’hora de la unitat, de la confiança en nosaltres mateixos, de la transversalitat. És l’hora d’aparcar les ganes de marcar paquet, de les lliçons barates del “jo sí desobeeixo i tu no” , i del “ jo més que tu”. Sí, decididament, és l’hora d’estar a l’alçada. Hi ha una bandera, hi ha un govern, hi ha 72 diputats, i hi ha un poble. Enterrem d’una vegada les ganes de complicar-nos la vida sols. Vet aquí el meu desig pel 2017: la unitat dels 72, l’única possibilitat de guanyar un Estat.
Josep Maria PALLÀS
President d’ERC Alt Camp
REDACCIÓ
