Arxius de opinió | Diari La República Checa

REDACCIÓ4 Desembre, 2019
ANA-LÓPEZ_PSC-CAMBRILS.png

Era l’any 1969, encara faltaven uns quants anys perquè jo nasqués, però a Cambrils ja hi havia un col·lectiu de gent ferma i decidida que va creure en la necessitat de crear un ‘Centro de Iniciativas y Turismo‘ que, amb el temps, ha esdevingut l’actual Patronat de Turisme a Cambrils. Ben aviat celebrarem a Cambrils els 50 anys d’aquesta efemèride.

Tot i que les diferències entre aquell ens i l’actual són abismals -des del pressupost de gestió a la preparació tècnica de l’equip que el conforma- voldria aprofitar aquestes línies per agrair aquest mig segle d’esforç a totes i a cada una de les persones que ho han fet possible. Segur que sense aquella empenta visionària del 1969 avui estaríem lluny de les fites aconseguides en turisme familiar; de sol i platja; en turisme gastronòmic o en turisme esportiu i nàutic…

Personalment, he estat regidora de Turisme (i també de Platges) des del 2003 al 2011 i conec de primera mà el que costa tirar endavant una cartera com aquesta. No podem perdre de vista que el turisme és el principal motor econòmic i empresarial de Cambrils i representa el 49% del seu PIB. No ens quedem tan sols amb la dada; anem més enllà i pensem com Cambrils projecta una imatge de modernitat i d’obertura a la resta de la societat; com cal seguir aprofitant l’empenta i treball en comú entre el sector públic i privat perquè aquest engranatge funcioni any rere any.

La visió que tenim i en la que s’ha de treballar -al nostre entendre- ha de fonamentar-se en eixos com el turisme sostenible i de qualitat; en una aposta ferma i decidida pel comerç local i la gastronomia; amb una especial cura en l’urbanisme i l’obra pública i, finalment, que aquesta dinàmica sigui capaç de generar una ocupació de qualitat basada en la innovació per a aconseguir un creixement inclusiu.

En aquests moments, no és una novetat parlar de sostenibilitat a qualsevol dels àmbits de la nostra vida però en turisme cal fer-ho especialment donant les eines per a aconseguir qualitat i no quantitat; per a millorar en la gestió de residus que es multiplica en temporades altes… i cal fer-ho des de diverses perspectives. Cal ser una ciutat més competitiva i disposar de millors instal·lacions, ja que la competència en el món turístic és inabastable. Mirem de generar experiències úniques al nostre visitant perquè torni; perquè ens recomani a les seves amistats; mirem de fer xarxa.

Un altre aspecte fonamental que pot canviar dinàmiques turístiques i comercials és l’urbanisme, la mobilitat, el fet de tenir cura de l’espai públic. A Cambrils en aquest aspecte hi ha molta feina feta però encara resta mot per fer. A tall d’exemple voldria enumerar algunes de les propostes que veiem cabdals i que cal que es plantegin els actuals governants: cal dignificar i revitalitzar els espais per crear noves centralitats; exigir el desmantellament de la via del tren i l’eliminació dels talussos i obstacles; planificar de forma consensuada una avinguda Diputació amplia com una extensió del port de Cambrils amb un passeig agradable a on establir nous comerços; obrir l’Eixample vila al mar -a través de l’actual passeig Vidal i Barraquer- i seguint per l’avinguda Horta de Santa Maria; replantejar la zona comercial de la Rambla Jaume I o crear noves plataformes úniques de carrers al voltant del carrer Hospital i Mercat Municipal. I me’n deixo unes quantes al tinter… Però Cambrils no és només el Port, i com a tal s’ha de treballar.

Finalment no voldria acabar aquest article sense fer una reflexió en veu alta sobre la situació política que viu el nostre país i que ens està afectant de manera greu tant en l’àmbit personal com a escala empresarial. Cal posar fre; cal incorporar més seny i menys rauxa; apostar pel diàleg i tornar a buscar la calma perquè les vacances no entenen de banderes.

Ana LÓPEZ
Portaveu del PSC a l’Ajuntament de Cambrils

 

 


REDACCIÓ6 Novembre, 2019
buqueras.jpg

Davant la imminent convocatòria electoral del diumenge 10N, vull fer una sèrie de consideracions polítiques que contextualitzen aquest moment tan convuls i inestable que estem visquem. L’orde d’exposició no significa cap prioritat, si intentaré que sigui quelcom cronològic.

D’antuvi vull explicitar el meu espaterrament amb la mancança absoluta de respecte institucional entre els nostres governant i tothom es queda tan ample, com si els gestos i el protocol ja no forma part de les més elementals normes de cortesia i educació, malgrat les crítiques que poden ocasionar i motiven. El rei Felipe VI no va rebre a la presidenta del Parlament Carme Forcadell, el president Torra no complimenta ni al rei ni al president Sánchez quan ve a Catalunya com es mereix i aquest ve a Catalunya a veure solament els ferits de la policia nacional, per exemple. A què juguen?

La presidència aconseguida per Pedro Sánchez, ja fa més d’un any, amb el vot majoritari de gairebé tots els partits va ser a canvi de res. La clau va ser la moció de censura presentada pel PSOE, amb l’objectiu de treure al govern del PP fos com fos. La sentència del cas Gurtel, amb la corrupció del PP va ser el detonant per encendre la metxa i gairebé tots els partits es van posar d’acord per investir a P. S.

S’ha dit de moltes formes que el judici del procés ha estat transparent perquè ha estat televisat. El jutge Marchena va donar totes les facilitats del món a la fiscalia i a l’acusació particular que fessin la seva feina, perquè el relat fos el més veraç possible, no versemblant. Així de clar. En canvi, els advocats defensors van ser més limitats/vigilats pel president Marchena, sobretot, en la possibilitat de mostrar les proves testificals en el mateix moment que els testimonis feien acta de presència.

Catalunya ha marcat la campanya. Per què? El PP va voler judicialitzar la política., quan la política mai hauria de sortir del seu àmbit polític. Va passar la patata calenta als Tribunals, Constitucional i Suprem, que d’àrbitres tenen molt poc, ja que, ves per on, els han configurat la classe política. La pilota s’ha fet cada vegada més grossa i amb llenguatge col·loquial “no hi ha Déu que la pari”. Don M. Rajoy, el govern i l’executiva del PP, amb la seva negligència/menfotisme, ha fet que els sobiranistes/independentistes sortint de sota les pedres. Després van arribar les massives i pacífiques Diades de l’11S, la unilateralitat del 5/6.09.2017, l’1-O, tot el procés teatral i una sentència dura/injusta, que obre una deriva perillosíssima per a dictaminar la sedició. La sortida d’aquest atzucac, en el qual tota la ciutadania està immersa, passa, sens dubte, per la votació política.

Uns diuen que com més duri el tema català millor, per als partits independentistes, llavors perquè els constitucionalistes no fan política. Perquè llancen més llenya al foc? Ara estem en plena campanya electoral però amb les intervencions dretanes i no a favor del catalanisme republicà/independent, en mítings i en debats, tot té un caire amenaçador/repressiu/autoritari. Tornem quaranta anys enrere? També és cert que des de l’independentisme hi ha actituds i retrets que no afavoreixen l’entesa. A més, la campanya electoral 10-N sembla que ho hagi d’aguantar tot.

Govern de coalició? Els tenim a les comunitats autònomes i a dojo als ajuntaments, perquè no a l’Estat? Resulta més fàcil estar a l’oposició i donar suport a allò que més convingui d’acord amb el moment electoral?
L’abstenció és un tema preocupant i sempre condiciona el resultat electoral. Quin comportament tindrà l’electorat davant les urnes?

Acusen Pedro Sánchez d’haver bloquejat i no tenir cintura/ per formar govern després del resultat del 28-A. No es va produir ni l’abstenció del PP ni la de C’s. La Comunitat Econòmica Europea, l’IBEX, poders fàctics econòmics i periodístics no volien la suma PSOE, UP i els nacionalistes. El que està clar que del bloqueig sortirem votant massivament el 10-N. El bipartidisme ja ha passat a la història. Ara si hi haurà govern, amb una suma possible o amb l’abstenció deguda. A la política, mai guanyes al cent per cent. S’ha de fer des de la generositat, la cessió per ambdues parts.

Pedro Sánchez és el polític que se la juga més, és cert, però és a la vegada el que té tots els números per a ser investit de nou president. Després ja veurem si és part de la solució o part del problema, per resoldre la pilota rocosa que s’ha convertit la relació de Catalunya amb Espanya i viceversa, S’han dibuixat massa línies vermelles. D’acord amb el resultat del 10-N. Hi haurà un govern minoritari investit gràcies a l’abstenció? Es podrà governar gràcies a la geometria variable i amb acords puntuals per aprovar el pressupost general de l’Estat?

Per acabar, vull recordar les frases d’Adolfo Suárez que “l’Estat no ha de ser fort amb els dèbils i dèbil amb els forts”, per un costat, i que “el que succeeix al carrer, quedi reflectit a les lleis”. Cadascú, amic i desconegut lector, que reflexiona davant l’urna del 10-N, però penso que fins a l’independentista més radical, amb el llaç, la bufanda, la camisa groga, a no ser que no busqui/vulgui solucionar la convivència catalana/espanyola, en el fons vol que el pròxim govern sigui el del PSOE, amb la fórmula que toqui, i Pedro Sánchez sigui el seu president.

Josep Maria BUQUERAS


REDACCIÓ29 Octubre, 2019
jordi_marti-1.jpg

Fa dues setmanes que la sentència del Procés ha desencadenat un moviment de resistència civil a Catalunya que ha creat un nou relat absolutament democràtic i en defensa de les llibertats però alhora ferm davant de l’autoritarisme a què l’Estat ens té acostumades. Es tracta d’un moviment que en bona part ja no confia en els que s’autoanomenen representants polítics per treure les castanyes del foc però sí en el dret a decidir de totes i cada una de les persones. I sempre que això passa, sempre que torna a passar, aquest poble demostra que sap de què parla, perquè històricament l’autoorganització per fer front al poder i dir-li que no el necessitem ha estat un fet diferencial català, molt més que el tan propaganditzat «seny».

Queda clar que Pedro Sánchez, Buch, Torra, Marlaska, BOCS, Ciutadans o el PP són part del mateix problema: l’Estat espanyol irreformable blindat amb una Constitució que només poden canviar els amos econòmics. No importa com es diguin, ni tan sols de quina part diguin que estan, són part del problema perquè fan impossible triar el nostre futur democràticament i es creuen garantia del manteniment d’un status quo que es nega a cap canvi que no sigui esdevenir més repressius i més violents contra les persones.

La violència de l’Estat (i la Generalitat també és Estat), explicitada i concretada per part de tots i cada un dels cossos policials amb tota mena d’armes per tal de fer tornar la gent a casa, no ha funcionat per aturar les mobilitzacions. I no ha funcionat perquè al davant s’ha trobat un poble conscient i alhora irreductible, fart de ser xafat, de rebre només negatives i, quan gosa fer quelcom de forma pacífica i democràtica, veure els seus líders socials i polítics condemnats a cent anys de presó. Fartes de repressió.

Hem viscut fets que mai no haguéssim pensat que viuríem. Centenars de milers de persones caminant cap a Barcelona, emulant la Marxa per la Llibertat dels anys 70 i demanant, un cop més, llibertat; una resistència absoluta a primera línia a Tarragona, Barcelona, Girona, Sabadell o Lleida davant de la violència policial; la defensa dels activistes que s’han enfrontat amb els violents (tots amb placa i només alguns amb uniforme) des del convenciment que cal cuidar-nos totes i tots; centenars de mobilitzacions en defensa del dret d’autodeterminació, contra la violència policial, en defensa dels seus fills i filles segrestats per l’Estat, arreu del territori, amb gent que ha tallat carreteres, aeroports, vies del tren i el que calgui; una vaga general i vagues sectorials, sobretot en l’ensenyament, que ha estat capaç d’aturar-ho tot; manifestacions de centenars de milers de persones; la reivindicació d’un passat de mobilització constant que és assumit ara amb orgull i felicitat, sabedors que tot el que tenim ho hem aconseguit lluitant; el trencament de la normalitat i, sobretot, saber que el que fins ara hem viscut és no res si ho comparem amb el que viurem…

I l’Estat ha actuat de l’única manera que sap: amb violència en gairebé de totes les formes que coneixen i amenaçant que el que vindrà si no serà l’hecatombe total. Utilitzen, ara, les amenaces, l’explicació falsa que el moviment és violent (amb més violència que no hi havia al País Basc, diu Marlaska) per anar cap a acusacions fora de mida per intentar crear més i més por.

Davant del feixisme que l’Estat ensenya perquè res més sap fer, nosaltres fem i farem allò que sempre hem fet: continuar endavant i tenir clar que no deixarem ningú enrere. Cap pres ni presa pot deixar de tenir el nostre escalf perquè qualsevol de nosaltres podria estar avui tancat a la presó. I quan tanta gent podria ser a la presó és clar que allò que sobra és la presó.

Vindran molts altres dies de ràbia i moltes altres formes d’enfrontament no necessàriament violentes, i continua sent ben clar que l’únic que ara pot aturar, de moment, aquestes mobilitzacions és una amnistia per als presos i les preses (totes), el reconeixement efectiu del dret a l’autodeterminació i una ampliació gran i real dels drets socials.

No tenim por i és per això que els carrers seran i són sempre nostres, de totes i tots. Mai violència contra les persones però sí autodefensa davant dels professionals de les porres i les bales de foam o de goma. Som només al principi, perquè si demà ens convoquen a assaltar el cel o a un partit de futbol, estigueu segures que hi anirem, que hi serem, per moltes amenaces que ens facin. La por ho sap tothom i no és profecia, està canviant de bàndol… però el nostre objectiu és que no hi hagi por ni bàndols.

Jordi MARTÍ FONT


REDACCIÓ25 Octubre, 2019
Imagen-mientras-dure-la-guerra.jpeg

Decía el escritor alemán Thomas Mann: “La guerra es la salida cobarde a los problemas de la paz”. Estoy de acuerdo, como también guardo en mi memoria, al primer profesor de historia que me habló del enfrentamiento entre españoles: “La guerra civil es una aberración porque siembra el odio y la muerte entre hermanos”. Creo que Amenábar apela a la reconciliación con su emotivo e intimista film, con una perspectiva histórica y desde el convulso presente donde parece que vuelven a abrirse las heridas.

Y lo hace narrando los últimos meses del intelectual, dramaturgo y catedrático Don Miguel de Unamuno, un patriota vasco y español, al que tocó sufrir unos momentos terribles en una España a la deriva. Sin duda un buen pretexto para reflexionar sobre ese latente dilema de las dos Españas enfrentadas.

Confieso que entré al cine con ciertos prejuicios, acostumbrado al frecuente maniqueísmo que ha surgido a través de innumerables cintas en los últimos años sobre tan lamentable época. Afortunadamente trata con respeto a ambos bandos, sin caer en el error de soltar su opinión personal, claramente evidente, pero de la que intenta huir.

Película de gran puesta en escena, de factura técnica impecable, emocionante en muchos momentos gracias a unos actores que transmiten la complejidad del crítico momento, excepto el personaje de Millán Astray, bastante histriónico y rozando la caricatura en mi opinión.

Film pleno de sensibilidad, típico del cineasta, donde prefiere sugerir a mostrar, la mayoría de los actos violentos son narrados en off, fuera de cámara. El otro personaje que domina el relato junto a Unamuno (excelente Karra Elejalde), es Franco (Santi Prego en un contenido rol), calificado por sus generales como “Un lobo con piel de cordero”), ambos forman la columna vertebral de este drama con ribetes de tragedia.

Más allá de la célebre secuencia donde comparece el rector en el paraninfo de la universidad (“Venceréis pero no convenceréis”), me gustan otros momentos mucho más humanos que reflejan la angustia de un hombre de ideas que debe enfrentarse al poder de la fuerza, el intento de ser justo con todos, incluyendo su propia familia, de salvar el incierto futuro de sus amigos más íntimos perseguidos y con los que más discrepa, pero siempre desde el respeto (le pido perdón, por llamarle “meapilas”, confiesa amargamente).

Cinta muy recomendable, pese a que se toma ciertas licencias, cosa lógica si hablamos de cine. La música compuesta por el propio cineasta me parece discreta, en cambio sabe elegir para momentos estelares el “Ave María” de Bach / Gounod, una delicia. Película oportuna porque no es tiempo de reescribir la historia, como algunos pretenden, es tiempo de asumirla y aprender de los errores.

Antonio MORALES
Apasionado del cine y de la música
antonio.anmorales.morales@gmail.com


REDACCIÓ20 Setembre, 2019
oscar-molero.png

 Con un país intoxicado por un estofado madrileño pasado de coacción en su cocina a cuatro fuegos, los cocineros ya no saben que maná prepararnos como nuevo menú para seguir ‘estafándonos’. Nuevas elecciones que huelen a rancio gracias a la grasienta casta de cuatro partidos por la mitad a manos de Chefs de ‘medalleo’ desinflado guarnicionados con ayudantes de cocina que, con la intención de adornar la carta, ‘chamuscan’ sus especialidades con aderezos adorados a la sinrazón.

Lo inaudito es que aun así, habiendo empachado de hartazgo y envenenado a todo un país, la casta de piratas mantenga sus chiringuitos de playa con el fin de que volvamos a consumir sus indigestos e insalubres platos rotos calientes. Desencuentros de color gris con calor rosa que han desembocado en una nueva cita obligada con las urnas asumiendo y sumando un nuevo coste al déficit impuesto.

Sueldos pagados sin oficio, cargas de cargos sin encargo y millones en nuevas papeletas se avecinan por no saber, ni querer, cada uno desenvolver su papel. Pasquines al acecho merodean nuestros buzones. No podemos depender de cocineros hambrientos para alimentar nuestra sociedad. Dejemos de hacer los primos poniendo en valor

Nuestra materia prima eligiendo al Chef que con viento a vapor nos cocine y no calcine. A partir del diez de noviembre comeremos lo que somos porque somos lo que comemos y comemos lo que cocinamos. La carne política ‘mechá p´atrás’

Óscar MOLERO
Escriptor


REDACCIÓ20 Setembre, 2019
buqueras.jpg

 La Santa Tecla 2019 està en el seu màxim estat d’eufòria. El primer diumenge, entre altres coses teníem l’esplèndid Primer Diumenge de Castells i els nastiquers estaven pendents a la mateixa hora del partit amb l’Ebro, que ens va donar l’alegria del primer triomf. Però jo tenia marcat en la meva agenda, assistir a l’estrena de la pel·lícula La mida del temps. Mentre anava cap a l’Antiga Audiència ja em xiulaven les orelles que l’assistència seria alta. No m’equivocava. A la plaça del Pallol hi havia una cua llarga, que arribava fins al portal del Roser, tant va ser l’èxit, que es va haver d’improvisar una segona sessió a les nou del capvespre.

Documental protagonitzat per Eduard Boada, pregoner de les festes de santa Tecla d’aquest 2019 i el seu històric espai tarragoní Can Boada. L’obra produïda per Ayhe Productions, està escrita per Javier Barón i dirigida per David Aymerich. Mireia Pallejà va ser la productora i Daniel Bernés i el mateix Barón són els responsables de la fotografia. Em va agradar molt i té minuts plens d’emoció. La línia argumental està força bé, és el denominador comú, de les intervencions de persones i personatges de la ciutat, que intercalades i totes segudes amb cadira, en indrets molt ben localitzats, per la seva plasticitat i efecte òptic.

Recordo a Pep Escoda a la platja i les onades al seu darrere; Margarida Aritzeta al passeig arqueològic i al fons el Pretori i el Museu arqueològic; Pep Fèlix Ballesteros envoltat de l’accés al Circ romà; Oriol Grau al Moll de Llevant; Lluís Pagés a la Baixada de Misericòrdia, sense cap mena de trànsit, però baixant caminant el meu bon amic l’arquitecte Xavier Climent. Surten més invitats. Tots ens expliquen les seves vivències viscudes a Can Boada o si més no amb l’Eduard.

La música, la fotografia amb primers plans, shunts majestuosos de les passes que lentament Boada feia per anar al seu territori obert a tothom, per un costat, i de les verdures – que inclòs amb un ritme vertiginós – volaven fent espirals: els pebrots, les cebes, els tomàquets, les patates, les albergínies, els carabassons, entre altres fruits de la terra, per un altre. Aquest va ser un moment estètic de luxe, que acompanyat de la música et posava els pèls de punta. La música, no original, va estar molt ben seleccionada per anar entrant amb el personatge homenatjat.
Felicito a tots els intervinents en aquest projecte audiovisual. En tot cas, hi ha un però. Quan surten els invitats, si no els coneixes, no sabies qui era: faltava el rètol corresponent. Jo que he sigut gairebé trenta anys com a professor de secundària (sol vaig donar tres matrícules), la nota del documental per a mi és un vuit.

Deixo per al final, el moment que la neta entra a Can Boada i abraça/ besa al seu avi. Entren després al petit espai, per anar a menjar els entrepans, amb la signatura de l’Eduard Boada, la seva família i els seus amics, tots ells clients i degustadors de la saviesa de barrejar els ingredients amb la improvisació del geni que sap el seu ofici. Entre aquests invitats vaig poder visualitzar al cronista oficial de la ciutat Josep Maria Sabaté Bosch i un dels personatges que ha fet passar moltes bones estones a molts tarragonins o no, com és el conegut pallasso Enrico.

Ah, per cert, he de confessar que jo dec haver assaborit quatre vegades el “bocata Boada”. Farà mig any en sortir de fer-me una analítica a la Monegal. Com vas en dejú, vaig sortir de casa amb la decisió d’anar a Can Boada i, com encara tenia pa, esmorzar. Cap problema. Aquí està la gràcia i el secret de Can Boada, havies d’anar sense presses. Degustar i fer petar la xarrada amb qui sigui, coneguts o desconeguts. L’ambient presidit per l’amo, el donava tota la confiança del món, per la seva amabilitat. Això és el que ens falta actualment amb l’estrès que flota a l’ambient. “La mida del temps” és la que hem de canviar. El pregoner Boada ho ha sabut fer de matrícula.

Josep Maria BUQUERAS


REDACCIÓ13 Setembre, 2019
buqueras.jpg

 Es preveu una tardor més que calenta, tardor política. Tardor al “rojo vivo“. Aquest article podia tenir diversos títols: 1. Embolica que fa fort; 2. Política, art de l’impossible; 3. Més del mateix; 4. A on anem a parar; 5. Què ens porta tot plegat.; 6. El teu títol; 7. L’atzucac: carreró sense sortida. Fins quan?, i 8. Etcètera, etcètera. A continuació, com a mostra del que està per vindre, pots llegir una sèrie de titulars i dels destacats, de la premsa de paper, dels darrers dies. Des del trenta d’agost al 8 de setembre, deu dies. Tots els entre cometes, corresponen a declaracions dels líders espanyols i catalans. Som-hi doncs.

30/08. Sánchez demana “responsabilitat” per evitar noves eleccions; El plenari sobre l'”Open Arms” accentua la fractura entre PSOE i UP; “No es pot voler ser govern i contra govern a la vegada”; El PDECat obre un procés intern per discutir si es dilueix en JxCat; Montero creu que fins desembre no es liquidarà el deute autonòmic; Les 370 mesures de Sánchez; “No podem confiar en vostès”

31/08. Sánchez solament anirà a una altra investidura si té la garantia de ser president; Podem, el vodevil.

01/09. Sánchez es prepara per eleccions a l’espera d’un gir d’Iglesias; El PSOE llança el darrer ham a Podemos pensant en novembre; Moncloa creu que una “majoria cautelosa” recolzaria a Pedro Sánchez a la tardor; Els socialistes proposaran a UP una via per generar “confiança mútua”.; Catalunya: el desenllaç; Estem en la recta final de la inèdita unitat d’acció entre l’antiga Convergència i ERC; Podem i el nus escorredor; UP pot elegir si trenca amb el PSOE o li regala els vots a despit; Creix la sospita en l’entorn d’Iglesias que Sánchez busca la destrucció de Podem; Torra planteja investir a Puigdemont com resposta a la sentència de l’1-O; Ni coalició, ni eleccions, existeix una altra via: programa comú progressista; Incertesa, inestabilitat, desconfiança; “PP i C’s, entre un Govern socialista i un socialista amb independentistes, prefereixen el segon”; L’estabilitat política no pot dependre dels independentistes, amb un calendari aliè a l’interès d’Espanya”; “Hem d’exhaurir al màxim per arribar a un acord amb Podem”; Torra avisa Torrent que es prepari per si s’ha d’investir Puigdemont com a president; “Un govern de concentració ho embolicaria tot més”; Som la casa gran del constitucionalisme.

02/09. El PP accentua la pressió sobre Ciutadans davant la proximitat d’eleccions; Casado insisteix en el fet que els votants de Rivera no entendrien que la dreta anés desunida i es presenta com a líder que ha conquerit pactes; Casado veu la possibilitat de guanyar a l’esquerra si suma amb Ciutadans; Tres mesos d’incertesa; El Govern recolza un fòrum de SCC en defensa del bilingüisme; El president de l’Assemblea francesa recolza a Espanya; Hi haurà manifestacions importants però és impossible la repetició de la DUI, “Tornar a votar motivaria la tabola de la dreta”; “Parlar únicament de confrontació ens empetiteix”.

03/09. El jutge acusa Aguirre d'”idear” el finançament il·legal del PP en Madrid; Sánchez supedita la trobada amb Iglesias a la negociació del programa; La Moncloa celebra que Podemos “tindrà difícil” el document que es presentarà avui; ERC manté l’abstenció com a gest per al diàleg: El jutge vol saber si Aguirre coneixia o, fins i tot si controlava, la suposada caixa B del PP; L’independentisme busca refer la unitat com el Tsunami Democràtic; El TSJC fixa el 25 i 26 de setembre el judici a Torra pels llaços grocs; Aguirre i Cifuentes, investigades per finançament irregular del PP.

04/09. Sánchez ofereix a Podem càrrecs fora del govern i garanties sobre el pacte; El PSC no serà a la Diada perquè és un protesta “independentista”; El president espanyol rebutja el referèndum català perquè “trenca la convivència”; El PSC s’absentarà de l’acte institucional de la Diada dedicada a “presos i exiliats”; Els populars tanquen files en defensa d’Esperanza Aguirre; Sánchez situa a Iglesias en el dilema: investidura i estabilitat o eleccions; El líder del PSOE ofereix a Podemos càrrecs institucionals i garanties dels pactes; Podemos en almívar; El PP evita comentar les noves acusacions; C’s recolza una comissió d’investigació sobre el cas Avalmadrid; La Diada organitzada pel Govern enfronta als partits catalans; Andalusia crea un pla d’ajudes als “afectats per la immersió lingüística”; El Partit Socialista està en la cresta de l’onada. Però, i Espanya? Això què és?; El PSOE tanca la porta per escrit al referèndum; La factura del desgovern espanyol.

5/09. Sánchez aixeca la pressió sobre Iglesias amb el suport d’ERC, PNV i EH Bidú; Torra amenaça amb la secessió si la sentència és condemnatòria; Ara és l’hora sí, de comprendre que la independència és inabastable sense una majoria social clara i nítida, i menys sense ajustar-se a les regles i procediments democràtics.

06/09. PSOE i Podem s’atrinxeren en la discòrdia; Casino parlamentari; Abascal no es veu a la suma; Torra ratifica a Madrid la seva aposta per la confrontació; Torra ratifica la seva aposta per la confrontació; “Cap demòcrata hauria de tenir por del vot en unes eleccions” Nou assalt sense avançar entre el PSOE i Podem; El cor té raons que la ment no sap explicar;

07/09. L’actitud de Ciudadanos; Rivera torna al Parlament per a recordar el convuls ple del 6 i 7 de setembre; La llei del Referèndum i la de Transitorietat foren “un cop d’Estat postmodern”, segons el líder de Cs“: Junqueras recrimina a Torra el vet a l’avançament electoral; JxCat lamenta que ERC, faciliti la investidura de Sánchez i, a la vegada, no descarti eleccions catalanes; Dies d’esquizofrènia; El PP demana que compareixen tots el ministres per subratllar la seva debilita; El PSOE exigeix a Iglesias garanties que serà lleial en la qüestió catalana; Un acord “gairebé impossible”

08/09. Sánchez pressiona a Iglesias i li urgeix que faci “un pas al davant”; El PSOE calibra riscos o beneficis del 10-N; L’onada que ve; Adéu Catalunya, hola economia. Casado repta als barons socialistes a exigir a Sánchez els diners que els deu; L’independentisme s’encomana a la Diada per recuperar la unitat; Altres eleccions, per a què?; Puigdemont i Rovira demanen “combatre la pressió” des de la unitat per la Diada; Roldán ve a C’s, és forta malgrat les darreres sortides; Sánchez admet que hi ha un “risc cert” d’eleccions; “Hem de tancar el dol i tornar a posar com a objectiu la independència de Catalunya”; Detindran Quim Torra? S’apunta al “Jo em planto” i no compareix al TSJC?; “Si marquem un horitzó comú, sembla lògic un govern de concentració”; El govern impulsa la identitat digital “auto sobirana”.

Torno a repetir els possibles titulars d’aquesta col·laboració periodística? No cal. Ara vull fer unes pinzellades subjectives polítiques. Amb el tema del Tribunal Suprem i la sentència que dictaminaran està clar que el que prevaldrà serà l’esperit ja manifestat el seu dia per Soraya Sáenz de Santamaria. És a dir, demostrà que el poder legislatiu/judicial està a la capital del regne. La vicepresidenta va fer ostentació d’escapçar al president de la Generalitat (i tot el seu entorn = presos polítics) També recordo les seves paraules que “Diplocat està en liquidació”.

Tots els mals vénen des de l’Estatut d’Autonomia 2011 i tots els esforços del PP, també d’alguns dirigents del PSOE, d’anar polint les seves competències. Als inicis de la dècada de l’any 2010 els independentistes eren al voltant del 10-12%, i ara després de les Diades 2012-2013-2014, el 2018 gairebé arriben al 50%. El mèrit de tot plegat és deu els darrers governs de Mariano Rajoy, està en el seu “haver-hi”, que amb el seu tarannà de “verlas pasar“, deia que les manifestacions ciutadanes al carrer, amb diversos formats, eren com un “souflée“, un coet que segur que baixarien per la llei de la gravetat. Doncs no, senyors de la dreta no ha estat així.

Amb el govern del PSOE, hi ha més diàleg, han canviat sobretot les formes, però estem igual des de la moció de censura i Pedro Sánchez és president del govern? Crec que no. L’ambient era molt crispat i amb el PP, C’s i VOX, les coses estarien bastant pitjor. Però no avancem. Crec que els poders fàctics econòmics – l’IBEX + la CEOE + altres patronals -, per un costat i també, des del punt vista internacional, el president Sánchez rep moltes pressions, per un altre. Moltes, moltíssimes. També del quart poder: els mitjans de comunicació no afins a l’esquerra política i social.

Li falta valor, coratge? Doncs sí. Està mal assessorat? L’estratègia política és important, però te l’has de jugar. En aquest mitjà li vaig dedicar dos articles, “Pedro Sánchez i la resiliència” (16.11.2016) i “Pedro Sánchez, el ressuscitat” (31.05.2017). Considero que l’admiro, li demano i li manifesto: Pedro, sigues estadista.

Josep Maria BUQUERAS


REDACCIÓ12 Setembre, 2019
AngelArticles-2-1280x1558.jpg

 Un programa de las fiestas de cualquier barrio de Tarragona nos muestra la curiosa evolución que ha tenido la figura del pregonero. Antiguamente, solían ser políticos que daban su pregón y allí acababa su pena y su gloria. Muchos vecinos ni siquiera sabían quién era el pregonero. Su función era dar paso a las fiestas y ya. Una figura casi de trámite que aparecía- si lo hacía- como de paso en el programa. Los créditos y ya.

Sin embargo, hoy esta figura ha cobrado una especial relevancia y en el programa, se le dedica una página entera como si fuera una autoridad más. Tampoco son ya políticos, sino personas del propio barrio o del tejido asociativo y sí que son conocidas por los vecinos, gracias a la labor que hacen. Son pregoneros mucho más implicados porque saben de lo que hablan y conectan con el barrio porque o forman parte de él o se hacen querer. Son, por tanto, pregoneros más aplaudidos porque, sobre todo, tienen algo que decir.

En esta época nuestra en que lo digital ya se ha mezclado con lo analógico, también vemos como en cada pregón, las redes sociales se inundan con la ¿humilde? figura del pregonero. Ahora bien, también vemos un fenómeno curioso, el de las formaciones políticas que lo sienten más o menos suyo. A veces, porque efectivamente es militante o simpatizante, otras, porque a algunos, les gustaría que lo fuera; otras porque simplemente hay afinidades personales.

Ahora parece que los partidos compitan entre ellos a ver quién suma más pregones en la órbita de su formación.
Cuando les toca este honor, cierran filas en primera línea de claca. Así, solo se ve gente de un partido determinado, pero escasamente del resto. Si el pregonero es de la esfera X, todos son X y se ve alguna Y, alguna Z suelta….pero si es de Y, todos son Y. Al menos, lo que vemos últimamente.

En cualquier caso, ser pregonero de las fiestas es todo un honor y es una alegría que se distinga a personas anónimas fuera de ese día que batallan a favor de su barrio y de su ciudad. Creo que hay que reivindicar la labor callada, esforzada y más que valiosa de estos líderes sociales que, pasito a pasito, ayudan a transformar la sociedad. También de empresarios, deportistas o ciudadanos que miran por su barrio.

Tristemente, algunos de estos impagables vecinos ya han fallecido y tampoco llega el reconocimiento prometido en forma de dedicarle alguna calle de la ciudad y perpetuar así su recuerdo y buen hacer. Es el caso de Jaime Artero, uno de los fundadores de la Coordinadora d’Entitats de Tarragona, organismo del que fue vicepresidente varios años y al que aportó dedicación y compromiso o al dirigente vecinal Domingo Bahíllo, en la ciudad vecina de Reus. Desde aquí, vuelvo a pedir que no se retrase lo que muchos han prometido, pero que no vemos que, de momento, se cumpla.

Tarragona ya respira Santa Tecla y el célebre Eduard Boada pregonará las fiestas desde el balcón consistorial, aunque confío que el año que viene, ya sea a pie de plaza. También hemos visto la supresión del carro de las autoridades por Sant Magí y aplaudo estos pasos de acercamiento. Uno bien dado sería extenderlo también a la agenda del equipo de Gobierno y que pusiera a los líderes sociales y vecinales antes que a los poderes fácticos de esta ciudad.

Ángel JUÁREZ
Es presidente de Mare Terra Fundació Mediterrània, de la Coordinadora d’Entitats de Tarragona y de la Red de Escritores por la Tierra


REDACCIÓ16 Agost, 2019
laia.jpg

Aquesta setmana hi ha hagut una concentració de mig centenar de persones a les portes de l’Hospital Joan XXIII de Tarragona, convocades pel grup de treball en defensa de la sanitat pública. Desafiant les supersticions, el dimarts 13, sota la intensa calor d’un migdia de ple agost, es va denunciar el tancament de llits a l’estiu als diferents hospitals públics de Catalunya.

Es tracta d’una pèrdua de llits (es tanquen plantes i es rebaixa l’activitat dels quiròfans) que té lloc any rere any com a conseqüència del no cobriment de les vacances dels i les professionals dels centres sanitaris. Les conseqüències del tancament de llits, evidentment, les patim les usuàries i els usuaris així com els mateixos treballadors i treballadores, perquè ni la malaltia fa vacances, ni la cura de la salut tampoc.

La crua realitat, en primer lloc, és que d’una banda es produeixen els “clàssics” col·lapses a les urgències i d’altra banda l’acumulació de persones que són donades d’alta de les urgències i que han d’esperar per poder ser hospitalitzades als boxes, i són tractades allà fins que no hi ha llits lliures. En segon lloc, el tancament de llits i la reducció de l’activitat quirúrgica a l’estiu empitjora encara més les desesperants llistes d’espera i comportarà sobrecàrregues assistencials al setembre.

I malgrat tot plegat, això no és res més que la punta de l’iceberg. Segons les dades que ens faciliten els sindicats, només a l’Hospital Joan XXIII des que van començar les retallades s’han perdut definitivament 200 professionals i 100 llits. El pressupost de salut s’ha incrementat fins a superar el de fa una dècada, però les retallades no s’han revertit. La gran afavorida per aquestes retallades que van començar el 2010 ha estat la sanitat privada: la crisi ha servit per apuntalar el neoliberalisme i possibilitar que els serveis públics esdevinguin una font de lucre segura. Calia desballestar la sanitat pública per afavorir les mútues i la idea de “saltar-se les llistes d’espera” ha quallat entre qui s’ho pot permetre.

Igualment, els directius de tota la xarxa de centres concertats gestionats per ens que, suposadament, no tenen ànim de lucre han pogut fer créixer els seus projectes que els proporcionen suculents beneficis a costa de l’erari públic. No ens cansarem de recordar els sous astronòmics dels directius de centres com la Xarxa Santa Tecla, el Pere Mata o l’EBA Muralles Salut, en temps de crisi. Segons diversos mitjans em refereixo als 125.031,48 euros, 160.672,04 euros i 97.922 euros, que es van arribar a retribuir respectivament de forma anual.

És per això, que no podem limitar-nos a reivindicar un major pressupost en sanitat, que també, sinó que cal acabar amb la concertació públic-privada i construir un únic model 100% públic per a usuaris i professionals, per garantir que la totalitat dels diners públics es destini única i exclusivament a la cura de la nostra salut en les millors condicions possibles. Els diners, de totes i tots, hi són, es tracta d’impedir que ningú no es lucri a costa de la nostra malaltia.

Laia ESTRADA
Portaveu del grup municipal de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona


REDACCIÓ12 Agost, 2019
buqueras.jpg

Estem ja en ple mes d’agost, patint les calors, que cada any seran més altes. Les vacances segurament són el millor marc per conèixer i, per tant, estimar, llocs que els tenim a la vora, però el treball del dia-dia no ens ho permeten. Tarragona entre el mar i la muntanya disposa de molts atractius, que ens permeten gaudir de la natura, del mediterrani, de les serralades plenes de vies ferrades i de la història més propera.

A les propostes ja conegudes des de fa temps, com són les rutes del Cister – terra dels monestirs de Poblet, Santes Creus i Vallbona de les Monges i a més engloba cinc denominacions d’origen i una de cava (DO Tarragona, Costers del Segre, Catalunya, Conca de Barberà, Penedès i Cava), del Delta de l’Ebre, del Priorat, de “El paisatge dels genis”, amb les parelles Pablo Picasso/Horta de Sant Joan, Joan Miró/Montroig del Camp, Antoni Gaudí/Reus i Pau Casals/El Vendrell, a la que s’hauria d’afegir Josep Maria Jujol/Tarragona, que comparteixen els valors de la pau, la universalitat del fet local, la transcendència, el treball i la innovació.

Pels més esportistes, tenim propostes tan singulars com fer pesca esportiva o submarinisme o bé nedar entre centenars de tonyines roges salvatges amb el Tuna Tour de l’Ametlla de Mar, navegant amb un catamarà. També es pot navegar pel riu Ebre entre Ascó i García, travessant el Pas de l’Ase, amb el Llaüt el Roger d’Ascó.

Es pot remar a Miravet, a on es pot visitar el seu castell que és el millor exemple d’arquitectura militar, a més es poden visitar altres fortaleses: el Castell Carlí de Flix, el Castell de Mora d’Ebre o els jaciments ibèrics de Sant Miquels de Vinebre, el Castellet de Banyoles, juntament amb els espais de la Batalla de l’Ebre, amb nuclis antics singulars com els existents a Tivissa, Ascó, Móra d’Ebre, Ginestar, Corbera d’Ebre, La Palma o Vinebre.

A Salou hi ha el Camí de Ronda, un sender de 6,5 kilòmetres, que parteix des dels Pilons fins al Cap de Salou. També tenim pels senderistes innumerables rutes com Siurana, Prades, l’espai natural de Riba-roja, la serra de Llaberia, les muntanyes de Tivissa-Vandellós, la serra i vall de Cardó, que també es poden fer amb bicicleta.

Bicicleta des del Passeig Jaume I salouenc, amb els seus xalets modernistes/noucentistes, el Passeig Miramar i tota la façana marítima fins a Cambrils, que combina la gastronomia – amb més de 150 restaurants – les platges i els ports pesquers i esportius. Cambrils té 20 km de carril bici i és el punt de partida de rutes eco turístiques per recórrer la Costa daurada amb bici de muntanya o a peu. Des de Tortosa hi ha més de 30 rutes tant de BTT com de carretera, amb diferents nivells de dificultat i de desnivell perquè es pot gaudir de ports amb cims de fins a 1.441 m.
Les ciutats també tenen molts atractius.

Tarragona amb tot el seu conjunt romà, Patrimoni de la Humanitat, a més dels seus edificis modernistes i medievals; Reus destaca per la seva ruta modernista i, sobretot, la Casa Navàs autèntica joia patrimonial; Tortosa i la seva Festa del Renaixement, que és l’esplendor d’una ciutat al segle XVI, rememorant un dels moments més destacats de la història tortosina; Valls que té el campanar més alt de Catalunya i on als seus ciutadans els agrada mirar al cel: per admirar els castells, beure en porró o menjar els calçots; Montblanc i les seves espectaculars muralles que encerclen la vila antiga,

Respecte als museus tenim uns quants, el Forn del vidre de Vimbodí i Poblet, el Centre d’Interpretació del Tèxtil o l’Agrícola del Pla de Santa Maria, el Rural de l’Espluga de Francolí, el de la Batalla de l’Ebre a Gandesa, El Pau Casals a Sant Salvador del Vendrell, entre altres,

El temps d’estiu és de descans, de reflexions, de viatges, de trobades familiars, de marcar nous propòsits i, sobretot, d’aprofitar-ho. El temps sempre és d’or i el viscut, no ho oblidis pas, ja no el recuperarem mai més. Aprofita el temps de vacances.

Josep Maria BUQUERAS




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter