Arxius de arquebisbe de tarragona | Diari La República Checa

REDACCIÓ23 Novembre, 2019
joan-planellas_.jpg

A l’exhortació del papa Francesc sobre L’alegria de l’Evangeli, sota l’epígraf general de les temptacions a les quals ens veiem sotmesos els membres de l’Església, el Papa formula un enèrgic «sí» a l’espiritualitat que cal viure en un món globalitzat i complex (n. 76-109). Permeteu-me que, tenint per guió de fons el document papal, proposi una revisió d’allò que pot malmetre la nostra espiritualitat.

Els Pares antics parlaven sovint de l’accídia o tristesa, de la pesantor d’esperit que fa viure malament allò que es fa com si fos una càrrega insuportable. Aquest es el primer punt. En certs moments de la vida s’apodera de nosaltres una insatisfacció generalitzada, com si tot el que fem per la causa de l’Evangeli no tingués massa sentit (n. 82). Llavors ens desinflem i ens abandonem; i la primera a ressentir-se’n és la qualitat espiritual de la nostra pregària: preguem poc i malament, a corre-cuita, amb precipitació, o acabem no pregant.

Les causes d’allò que podríem anomenar «tristesa invasiva» poden ser moltes, i tenen a veure amb les dificultats de la mateixa vida. Aleshores cal reaccionar reprenent l’entusiasme del dinamisme apostòlic. La vida del cor ha de reflorir, la pregària ens ha de guiar, l’afecte pels qui ens necessiten ha de reencendre’s dins nostre. No podem viure en la tebiesa, perquè acabaríem en la fredor. El descens de temperatura espiritual, indicat per un sentiment difús de tristesa i incomoditat, demana un retorn al Senyor. Si esperem massa o si no li donem importància, acabarem lluny de la joia de l’Evangeli!

El segon punt de revisió és sobre la mundanitat espiritual. Aquesta acostuma a ser més desastrosa que la mundanitat moral, diu el Papa (n. 93). Quan el fariseu de la paràbola (Lluc 18,10-14) prega ostentosament dret en el temple i proclama davant Déu que ell és un jueu exemplar, religiós i complidor, cau en l’engany de l’aparença. Sembla que pregui però de fet s’enalteix a si mateix. No cerca la glòria de Déu, sinó que busca la seva pròpia glòria. La prova és que els seus ulls són incapaços de mirar el publicà tal com Déu mateix el mira.

La misericòrdia de Déu omple el cor d’aquell home pecador que demana pietat, i en canvi aquesta misericòrdia no pot entrar en el cor del qui no demana res i que, per tant, en darrer terme, no prega. Per dir-ho amb les paraules del Papa, el fariseu de la paràbola és un home «autoreferencial» que se sent segur de la seva virtut i de la seva pràctica de la religió. Sota unes aparences de forta religiositat sorgeix de fet una mundanitat que és desastrosa per l’esperit.

Les causes de la mundanitat espiritual són diverses, però es poden resumir a creure’s que som millors que els altres. Aleshores sorgeixen les crítiques indiscriminades, la vanitat, els sentiments de superioritat i, fins i tot, la superficialitat en el tractament de les persones. Procurem redreçar aquesta situació pensant que tots som «família de Déu» i que tots fem camí amb les nostres grandeses i misèries. Estiguem alerta i lluitem espiritualment amb les armes interiors perquè, llevat del Senyor, ningú no ocupi el castell de la nostra ànima!

† Joan PLANELLAS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat


REDACCIÓ28 Octubre, 2019
joan-planellas_.jpg

Molt estimats, pregar és posar-nos en mans de Déu. És pensar en Déu estimant-lo. I, al mateix temps, sentir-nos estimats pel Pare del cel.

Quan resem no es tracta de recordar a Déu el que ha de fer. Ni és lluny de nosaltres, ni està distret. La pregària és més aviat un diàleg amb Déu: escoltar-lo i parlar-hi. Quan parlem amb una persona ho fem segons qui és o com la considerem: amb respecte si és una autoritat, amb afecte si és el pare o la mare, amb confiança si és l’esposa, el marit o els fills, o un bon amic.

Déu és pare i amic com no n’hi ha altre. No falla mai. Això ens fa veure com ha de ser la pregària: plena d’estimació, de confiança, d’esperança, d’obediència. Què hi guanyem? La garantia de la pregària és l’amor que Déu ens té i la certesa d’acarar la nostra vida a la llum de la seva paraula.

En el camí de la vida hem trobat moltes persones de les quals som deutors. Alguns ja han mort, altres viuen encara. Nosaltres, els cristians, preguem pels vius i pels difunts. Pels difunts? Quin favor els fa? Per la fe, sabem que la vida continua després de la mort. «La mort no destrueix la vida dels qui creuen, tan sols la transforma; i quan se’ls desfà la casa de l’estada terrenal, en troben una altra d’eterna al cel», resem en un dels prefacis de la missa. No viurem sempre en aquesta terra, però viurem amb Déu. «No és la casa permanent» es troba gravat en llatí a la llinda de pedra de la porta d’una casa d’un dels pobles empordanesos on vaig exercir de mossèn.

Cada dia prego més pels «meus» difunts. M’hi sento lligat, unit i agraït. Els pares que em van iniciar en la fe, els avis que ens van estimar i cuidar quan érem petits. Membres de l’estimada família, o la veïna de casa que sempre ens comprava joguets i el diumenge esperàvem les seves llaminadures. El mestre del poble, que em va fer costat en els primers anys d’aprenentatge. Els mossens que van ser decisius en un moment de la vida, algun bon amic amb qui vam plorar i riure… Els morts en plena joventut, i que vaig intentar que morissin confiant en Déu. És clar que cadascú té els seus difunts, com també té els seus sants, perquè els cristians no som una família feta en sèrie i les relacions i les dependències sempre són diferents. «Els sants ens enyoren!», deia sant Bernat.

Però no podem tancar aquest cercle amb la gent que hem estimat i que se’ns han avançat en el camí d’aquesta vida. La «comunió dels sants» és una fraternitat i una pregària universal que inclou els difunts desconeguts i també els vius mateixos. D’aquí que hem de pregar pels malalts greus o que estan sols, pels morts d’accident, de violència o víctimes innocents de terrorisme i de guerres. Hem de pregar no sols pels de casa i pels amics, sinó també pels pobres i els qui sofreixen, per una Església missionera i per la seva unitat, per les vocacions, per la pau, per una Església que proclami Jesús. Perquè la gent sigui menys freda i més oberta a l’Evangeli. Preguem per tots els qui ens acompanyen en el viatge d’aquesta vida, fins que arribem «al cel nou i la terra nova» que Déu ens ha preparat.

† Joan PLANELLAS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

 


REDACCIÓ24 Setembre, 2019
arquebisbe4-e1569276895198.jpg

L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, ha denunciat que “la manca d’acords en la política ens ha portat a viure en un país dividit” i s’ha preguntat: “Hi ha voluntat de diàleg humil i sincer, amb capacitat de renúncia per part de tots i amb el propòsit de saber-nos perdonar les ofenses?”

Planellas, que és el màxim responsable de Conferència Episcopal Tarraconense, ha presidit aquest dilluns a la catedral de Tarragona la seva primera celebració de la patrona de la ciutat, Santa Tecla, i ha llegit una extensa homilia en què ha advertit que “són moltes les tempestes que assolen les costes d’aquest nostre mar llatí, són moltes les tempestes a la vida de la nostra estimada terra”.

“La falta d’acords en la política ens ha portat a viure en un país dividit. A més, ara, abocats a unes noves eleccions, se segueixen ajornant els problemes i les grans qüestions socials i materials que s’haurien d’afrontar de manera urgent”, ha lamentat el prelat.

“I jo em pregunto: Hi ha voluntat de diàleg humil i sincer, amb capacitat de renúncia per part de tots i amb el propòsit de saber-nos perdonar les ofenses? Hi ha voluntat de respecte mutu, reconeixent els drets i els deures legítims que, fins i tot , venen recolzats per la mateixa Doctrina Social de l’Església?”

Planellas també s’ha qüestionat si “hi ha voluntat de saber escoltar l’altre, al que no pensa com jo, sabent que, com afirma el Papa Francesc, escoltar és més que sentir?”.

Altres plagues
En la seva homilia, l’arquebisbe també ha alertat sobre “el drama de la immigració” i ha emfatitzat sobre l’arribada dels menors immigrats “que han aconseguit arribar a les nostres platges, però que són abandonats sense cap tipus d’orientació i ajuda, i que agreugen el problema dels sense sostre, dels que passegen pels nostres carrers i places, després d’una vida esquinçada”.
Segons l’arquebisbe, “una altra tempesta és la precarietat laboral dels nostres joves i l’atur que afecta especialment als senzills dels nostres barris, amb una baixada generalitzada de sous i amb contractes a temps parcial i summament precaris”.

Per Planellas, “una altra plaga és l’augment de les diverses formes de dependència entre els joves, amb l’ús i abús de substàncies estupefaents, amb l’abús d’alcohol, amb problemes d’anorèxia o bulímia, amb problemes de ludopatia o d’addicció a Internet”.

L’arquebisbe també considera “una plaga la violència contra les dones i contra els nostres nens i els no nascuts, que són els més vulnerables” i recorda que, segons dades de l’ONU, més del 25% de les persones afirmen que han estat víctimes de abusos sexuals durant la seva infància.

 


REDACCIÓ5 Juliol, 2019
joan_planellas.jpg

Benvolguts diocesans, aquests dies estem de ple en el pelegrinatge a Lourdes organitzat, com cada any, per l’Hospitalitat Diocesana de la Mare de Déu de Lourdes. A Tarragona, l’Hospitalitat va ser creada l’any 1973 per l’arquebisbe Josep Pont i Gol. Per tant, enguany es tracta del 47è pelegrinatge.

Precisament tornant del 8è pelegrinatge diocesà, en una conversa a la ràdio, el Dr. Pont i Gol va parlar afectuosament i amb abundància del seu cor del que significava per a ell l’Hospitalitat i el sentit del pelegrinatge. «A Lourdes» —afirmava l’arquebisbe Josep— «s’hi pot anar per diferents motius: des d’un simple turisme encuriosit, fins a un romiatge auster i ple de sentit eclesial. De totes maneres, d’entrada, jo diria que anar a Lourdes fins i tot només per curiositat, és sempre cosa bona. El fet de Lourdes, per la seva magnitud, per la seva ja més que centenària història, per la seva internacionalitat, i per l’ambient que, es vulgui o no es vulgui, s’hi respira, normalment sempre ha de fer bé.

Cal dir que l’Hospitalitat la formen un bon grup de persones amb ganes de servir i acompanyar els nostres malalts i posar en pràctica el que la Mare de Déu va demanar a Bernardeta, que no és altra cosa que l’Evangeli de les Benaurances. Cada any, l’Hospitalitat es posa en camí. És, al capdavall, el camí de la fe en Jesucrist, on Maria, la seva Mare, ens hi acompanya. Ella sempre ens porta cap al seu fill Jesús, i ens diu, com va dir-ho a Canà de Galilea: «Feu tot el que ell us digui» (Joan 2,5). I el que Jesús ens diu és que ens posem a l’escola de les benaurances, a l’escola del servei i de la generositat. Tan sols així farem un tast de felicitat autèntica, aquella que el món no pot donar, però que porta a la joia de l’Evangeli que res ni ningú no ens podrà prendre.

Acompanyar en la fragilitat ens posa veritablement a l’escola de Jesús. La malaltia com a experiència posa en joc la totalitat de l’existència humana i té sempre per a la persona un sentit sagrat. La malaltia ens acara realment davant el que és la vida, i ens posa al davant les veritables preguntes sobre el sentit que té viure en aquest món, així com també ens acara davant les preguntes últimes i definitives de la nostra existència. Avui moltes persones viuen la malaltia i el sofriment en una «frustració existencial», una frustració provinent del contrast entre el que esperem de la vida i el que ella realment ens dona. La nostra esperança en la vida es troba artificialment inflada pel mite modern del benestar, del tenir i del posseir. D’aquí que la frustració esdevingui més dolorosa. Anar a Lourdes esdevé, per tant, una dosi de realisme. Acompanyar a Lourdes els malalts ens fa canviar el «verb» dels nostres anhels i desitjos: Paulatinament, imperceptiblement, anem passant de conjugar el «tenir» i el «posseir» al «ser» i al «donar». Lourdes ens humanitza, ens fa ser persones veritables, ens invita a ser cristians autèntics, ens posa a l’escola de Jesús. Per això, com deia l’arquebisbe Josep, Lourdes sempre ens fa bé.

† Joan PLANELLAS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

 


REDACCIÓ16 Juny, 2019
Joan_planellas.jpg

Estimats diocesans,

Amb molt de goig m’adreço per primera vegada a tots vosaltres immediatament després de l’ordenació episcopal i de l’inici del meu ministeri com a bisbe enmig vostre. I m’hi adreço, avui, en aquesta gran diada de la Pentecosta, en la festa de l’Esperit Sant!

Precisament, «L’Esperit fa jove l’Església», he posat en el lema episcopal. És aquell Esperit que davallà en el cenacle i canvià els cors esporuguits dels Apòstols, l’Esperit que els va fer treure la por i, amb un cor jove i renovat totalment, començaren a anunciar la bona notícia de Jesucrist, mort i ressuscitat.

Sant Pau VI, en el discurs d’obertura de la tercera sessió del Concili Vaticà II, deia que eren dos els factors que Jesús, per continuar la seva obra en aquest món, havia promès i enviat: els apòstols i l’Esperit Sant. Els apòstols són l’agent extern i objectiu: formen el cos material de l’Església, sempre dins i conjuntament amb tot el poble sant de Déu. L’Esperit Sant és l’agent interior que obra no sols en la intimitat de cada un de nosaltres, sinó en tota la comunitat. L’Esperit anima, vivifica, rejoveneix, renova, santifica. El dia de la Pentecosta trobem aquests dos factors —apòstols i Esperit— admirablement associats: Feien falta uns enviats, uns apòstols per anunciar l’Evangeli. Però si Jesús no hagués donat als apòstols l’Esperit Sant, l’Evangeli hauria quedat només com una doctrina teòrica, els apòstols no haurien anunciat la bona notícia de Jesús i encara estarien a Jerusalem amb les portes tancades.

L’Esperit rejoveneix, fa jove l’Església. Com afirmava sant Agustí, l’Esperit és aquell «Mestre interior» que, sense la seva secreta instrucció, les paraules de la predicació evangèlica o, fins i tot, del mateix text sagrat, no ens permetrien descobrir i assimilar tota la veritat i la força que contenen i transmeten. Perquè l’Esperit ens empeny a no perdre mai l’entusiasme «per escoltar la crida del Senyor al risc de la fe, i donar-ho tot sense mesurar els perills», com afirma el papa Francesc (cf. Christus vivit, 37). Amb aquest Esperit superarem el pessimisme i les pors: la por a la societat i a les persones que no pensen com nosaltres, la por a la veritat tal com és, la por a mostrar-nos com cristians, la por a arriscar-nos a l’hora d’anunciar l’Evangeli, la por a la fidelitat i a un compromís per a tota la vida, la por a perdre el bon nom, la por a ser criticats, la por que el veí tingui més que jo, la por a ser més pobres quan veiem les necessitats dels altres, la por que els altres ens passin al davant, la por a pensar que no podem entendre’ns ni dins la mateixa Església.

Veniu, Esperit Sant! Rejoveniu els nostres cors! Veniu a donar-nos la força, veniu a treure’ns la por!

† Joan PLANELLAS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

 


REDACCIÓ9 Juny, 2019
IMG_20190604_121611-1-e1560068362738.jpg

Queria agradecerle públicamente al Excmo. Sr. Arzobispo, su dedicación a “La Comunidad del Cenáculo” de Cornudella de Montsant. Aprovecho la ocasión para hablarles de este hogar, tan desconocido para los tarraconenses.

En uno de mis viajes a Medjugorje (Bosnia-Herzegovina), conocí el Cenáculo, fundado en Italia, en 1983 por Sor Elvira Petrozzi. Quien quiso donar su propia vida en favor de ‘Los adictos’.

La comunidad del Cenáculo es una asociación Cristiana que acoge a jóvenes desilusionados, desesperados, que quieran hayar un sentido a la vida.  Hay 58 hermandades, en 15 países y más de 1.800 jóvenes en recuperación. Su comunidad NO es terapéutica, sino una escuela de vida. No se cobra ninguna tarifa por acoger y mantener a los chicos. Se acepta ropa, comida, enseres, herramientas útiles para su duro trabajo diario, pero NO Dinero.

Carmen Gil Pidal

LA DROGA… Que tema tan feo y tan sucio, verdad? Muy poca gente lo afronta y habla de ello. Las palabras de una madre afectada que oí: “Cuando tienes un hijo con cáncer, enfermedad o minusvalía..  La gente te apoya, te visita, te ayuda, te consuela.. Cuando tienes un hijo con adicciones… La gente te analiza, te juzga, en definitiva… Se aleja”. Bonita reflexión.

LA DROGA mata, destruye familias, entristece a hermanos, angustia a padres, rompe el alma.

Los testimonios desgarradores que pude escuchar en Medjugorje, el drama de un chico Valenciano,  que ahora esta en la dirección del Cenáculo de Barcelona.

“Los Ángeles custodios”, ex- drogadictos reinsertados cuya misión es ser la sombra día y noche de los chicos que ingresan. Adolescentes muy jóvenes que llevan a sus espaldas unas mochilas cargadas de dolor, de abusos de todo tipo, que se criaron  o NO… en hogares desestructurados.

El resultado del Cenáculo, altísimos índices de sanación. Os invito a que lo visitéis, dispone de 2 días de jornadas de puertas abiertas al año.

Gracias Monseñor, por haberles devuelto la sonrisa a estos chavales, y la alegría de volver a vivir! por todo lo que les has ayudado, apoyado y querido. Y sobre todo el que puedan llevar el día de mañana una vida digna.

Gracias de nuevo, Jaume y sé de buena tinta, que te van a echar mucho de menos!  En tu poco tiempo libre siempre te los llevabas a esos paseos..  de excursión por el  monte y admiraban esa naturaleza… La sierra de Montsant, tan bonita que yo y mi marido hemos podido disfrutar, conocer, pasear y a veces “sufrir muchos kms” gracias a la “Associació amics camí sant Jaume” de Tarragona.

Seguiré promocionando esta ciudad maravillosa..cultural….histórica, esa luz..  su gastronomía, sus costumbres, sus gentes..Que tanto me han aportado en apenas un año.

Que la Mare de Déu l’acompanyi sempre.

Moltes grácies Arquebisbe!!!

Carmen GIL PIDAL
Tarragona

 


REDACCIÓ9 Juny, 2019
arquebisbe_joan-e1560036934449.jpg

El teòleg gironí Joan Planellas ha estat ordenat avui nou arquebisbe metropolità de Tarragona en substitució de Jaume Pujol, que ha estat quinze anys al capdavant de la diòcesi.

El Vaticà va designar al maig a Planellas, de 64 anys, nou arquebisbe metropolità de Tarragona per substituir Pujol, de 75 anys, que al febrer va presentar la seva renúncia quan ja havia sobrepassat l’edat en què voluntàriament podia abandonar la presidència de la diòcesi i després de la polèmica que van suscitar les seves afirmacions sobre presumptes casos de pederàstia.

Joan Planellas entrant a la Catedral

Planellas ha estat ordenat en una missa a la qual han acudit unes 2.000 mil persones, ofici presidit pel cardenal arquebisbe de Barcelona, ​​Joan Josep Omella, i concelebrat pel nunci apostòlic, Renzo Fratini; el president de la Conferència Episcopal Espanyola, el cardenal Ricardo Blázquez; el bisbe de Girona, Francesc Pardo; i l’ara arquebisbe emèrit de Tarragona, Jaume Pujol, entre d’altres.

Entre els assistents a l’ofici es trobaven Meritxell Budó, consellera de la Presidència de la Generalitat; Josep Poblet, president de la Diputació de Tarragona; Josep Fèlix Ballesteros, alcalde de Tarragona, i Joan Sabaté, subdelegat del Govern.

El nou arquebisbe ha estat rebut a la seva arribada a la catedral pel capítol catedralici. Per primera vegada des de l’Edat Mitjana, Planellas no anava acompanyat del popular “Seguici”, integrat per gegants, capgrossos, i representacions d’animals fantàstics.

El cardenal Omella ha presidit l’acte

Les entitats ciutadanes que organitzen a Tarragona aquest tradicional desfilada van acordar al maig per 17 vots a favor i 11 en contra no acompanyar al prelat tarragoní després de les denúncies de presumptes abusos sexuals a menors d’edat en la diòcesi.

Joan Planellas postrat al terra

A la missa, Planellas, amb una intervenció en català i castellà, ha dit ser conscient que l’Església necessita avui fomentar les seves estructures i sentir a tots, també als laics, una labor que vol encarar des de “la unitat pastoral” de Catalunya .

Joan Planelles, nascut a Girona el 7 de novembre de 1955, va ser ordenat sacerdot el 28 març de 1982, es va llicenciar en Teologia a la Pontifícia Universitat Gregoriana a 1981, i va obtenir el doctorat en Teologia a la mateixa universitat el 2004.

Durant la seva trajectòria com religiós ha estat vicari parroquial, professor de Teologia al Seminari de Girona, rector i administrador parroquial en diferents parròquies i degà de la Facultar de Teologia de Catalunya, entre d’altres càrrecs.

L’arquebisbe abans de ser ordenat

Pujol, per la seva banda, és des d’avui arquebisbe emèrit i administrador apostòlic. Vinculat a l’Opus Dei, el passat mes de maig anunci que tornarà a residir al centre de l’Obra en què vivia fins a la seva designació fa quinze anys.

 

VÍDEOS



REDACCIÓ11 Maig, 2019
joan-planellas_.jpg

Joan Planellas prendrà possessió com a arquebisbe el 8 de juny

El proper 8 de juny, el nou arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, prendrà possessió del càrrec, en substitució de Jaume Pujol. La CUP no es pronuncia sobre el nomenament del gironí com a arquebisbe, però adverteix que “és prioritari preservar la laïcitat de la institució municipal” i, en aquest sentit, s’oposen a la sortida excepcional proposada.

La CUP reitera, a més, que l’Església catòlica disposa de diversos privilegis i, en el seu programa electoral, assenyala la “necessitat” d’acabar amb aquests

“El fet de no garantir una separació real entre els afers públics com són els institucionals i els privats com la religió crea una connivència entre el poder eclesiàstic i l’Ajuntament”, assegura el regidor Jaume López. Aquesta “connivència”, recorda, es tradueix en el fet que l’Ajuntament “hagi mirat cap a una altra banda” pel que fa a les declaracions “masclistes, homòfobes i justificant els abusos sexuals a menors” de l’anterior arquebisbe, Jaume Pujol.

Per últim, Jaume López, regidor de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona, considera que el fet que aquesta sortida del seguici sigui, tal com va assenyalar l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros, “una tradició des de fa 500 anys” no és “motiu suficient en cap cas”. “Considerem prioritari preservar la laïcitat així com el respecte igualitari per a totes les opcions religioses”.

 

 


REDACCIÓ6 Maig, 2019
ballesteros_arquebisbe-e1549491094486.jpg

Ballesteros recorda la bona relacio amb Jaume Pujol

L’alcalde de Tarragona, el socialista Josep Fèlix Ballesteros,  està content que el  nou arquebisbe metropolità de Tarragona,  el gironí Joan Planellas, “sigui català”.

Ballesteros s’ha congratulat de l’elecció finalment d’un català per substituir Jaume Pujol i ha explicat que les relacions “institucionals i personals” amb l’arquebisbe sortint “han estat bones” tant amb ell com amb altres alcaldes de la diòcesi.

“Confio que les bones relacions continuaran amb el nou arquebisbe”, ha dit Ballesteros, que han destacat el rang institucional que ocuparà Planellas en ser dins l’Església un primat d’Espanya. Joan Planellas prendrà possessió del càrrec el proper 8 de juny, durant un acte a la Catedral de Tarragona.

Cal recordar que el papa Francesc ha nomenat arquebisbe de Tarragona a Joan Planellas i Barnosell, de 64 anys, en substitució de Jaume Pujol Balcells, de 75 anys, edat en la qual els bisbes han de presentar la seva renúncia al pontífex segons el Codi de Dret Canònic.

La diòcesi de Tarragona va acaparar l’atenció a començaments d’any al conèixer una sèrie d’abusos sexuals a menors per part de religiosos adscrits a l’arquebisbat.

Arran d’aquests casos, el fins ara arquebisbe, Jaume Pujol, va dir el passat febrer que “hi ha persones amb un mal moment” a la vida, del qual després “potser es penediran”, encara que posteriorment va puntualitzar les seves paraules i ha assenyalat que “qualsevol actuació “d’aquesta índole li sembla” gravíssima “.

La designació de Planellas ha causat sorpresa ja que en els últims mesos es va difondre que l’actual bisbe d’Osca-Montsó, Àngel Javier Pérez, era el millor situat per ocupar la diòcesi tarragonina, una de les més antigues d’Espanya.

 


REDACCIÓ27 Març, 2019
jaume_pujol-e1553689597271.jpg

L’arquebisbe Jaume Pujol en un acte eucarístic

Qui substituirà l’arquebisbe de Tarragona és la gran incògnita a hores d’ara. Després que Jaume Pujol hagués presentat la preceptiva renúncia en complir els 72 anys, s’ha iniciat l’expedient per trobar-lo un substitut. La missió no és fàcil, atenent l’ambient caldejat i la situació difícil que travessa d’església catòlica després dels escàndols d’abusos a menors perpetrats que sacerdots.

Fa dies que el nom del Bisbe de Barbastre i Montsó, Ángel Pérez Puyo (natural de Saragossa), sona amb força com a possible candidat per convertir-se en el màxim responsable de l’Arxidiòcesi de Tarragona. És cert que aquest possible nomenament no és ben vist per diferents sectors de la ciutat. Hi ha qui entén que Pérez Puyo “no és la persona indicada per encarregar-se de la seu primada de Tarragona, ja que la seva formació cultural i eclesial és castellana faria molt complicat l’encaix amb la tradició eclesial de la diòcesi i agreujaria la ja difícil situació que Conferència Episcopal Tarraconense, sotmesa des de fa anys a un procés de dissolució de la personalitat eclesial pròpia, de la que el cardenal Omella n’és el principal executor”.

En els darrers dies, i davant la contestació social sobre qui rellevarà Jaume Pujol, els màxims representants de l’església catòlica estan estudiant altres alternatives, de manera que la tensió minvi. Damunt la taula es troben també els noms dels bisbes de Vic, Romà Casanova, de Terrassa, Josep Ángel Saiz i de Tortosa, el valencià Enrique Benavent.

Segons fonts consultades, el Vaticà podria haver pres ja la decisió. Tothom està a l’espera que el Cardenal Omella faci pública la identitat del nou Arquebisbe de Tarragona, qui rellevarà Jaume Pujol, agraciat, el 8 d’abril del 2011, amb títol de fill adoptiu de Tarragona.

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter