Arxius de arquebisbe de tarragona | Diari La República Checa

REDACCIÓ5 Maig, 2020
arquebisbe2-1280x957.jpg

L’arquebisbe de Tarragona ha concedit una entrevista al nostre digital, on explica el dolor que està vivint l’Església. Diu que hi ha parròquies que necessiten ajuda econòmica per pal·liar la crisi que s’hi acosta. Confirma que hi ha mossens que van contraure el coronavirus i un altre que va perdre la vida. Joan Planellas diu que viu aquest confinament amb molta preocupació. Parla de la primera Setmana Santa sense celebració tradicional. Entén que aquesta crisi sanitària hauria de servir per a humanitzar-nos



Farà un any que vostè va arribar a Tarragona. En poques paraules ens podria fer un balanç?

Si em demana un balanç ràpid, li he de dir que és positiu. Amb molts reptes, però positiu. M’he trobat amb una Església viva, que sosté un gran bagatge històric, i que mira d’afrontar el moment eclesial i social amb fidelitat a l’Evangeli. I personalment, ferm i esperançat.

És la primera vegada en les nostres vides que no se celebra la Setmana Santa com mana la tradició…. Què ha representat això per vostè i també pels catòlics?
Deixi’m dir que el moment és complex i difícil per a tothom, i per tant, per a l’Església de Tarragona també. Aquesta crisi ha despullat la Setmana Santa de molts elements tradicionals de la nostra vivència de fe, però també l’ha revestida d’una gravetat espiritual que ens ha permès viure-la amb gran intensitat. Ha estat una Setmana Santa potser més introspectiva però en cap cas menys viscuda. Això no treu que desitgi poder viure la Setmana Santa Tarragonina amb tota la seva esplendor els propers anys.

Voldria estar al costat d’aquells que han hagut de plorar la mort dels qui més estimen, i ho han hagut de fer des de la soledat

Què sent quan ha de celebrar una eucaristia sense fidels?
L’Eucaristia sempre és un acte que supera la realitat concreta dels qui hi som presents, per tant sempre la visc amb plena comunió amb tota l’Església, com deia sant Fructuós “estesa d’orient a occident”. Aquests dies aquesta comunió l’he viscuda amb més intensitat. He celebrat plenament amb comunió amb tots els cristians i cristianes de Tarragona i de l’Església universal.

Molts familiars han perdut éssers estimats i no s’han pogut acomiadar ni fer un enterrament digne… Quin missatge vol transmetre?
És l’aspecte més dolorós del que estem vivint. Voldria estar al costat d’aquells que han hagut de plorar la mort dels qui més estimen, i ho han hagut de fer des de la soledat i l’angoixa més dura, i que tota l’Església així també ho fes. Voldria que trobessin consol i esperança en la fe amb la resurrecció de Jesús, i que aquesta fe i aquesta esperança els hi permetin continuar endavant amb les seves vides. Em consta l’esforç de molts cristians, especialment mossens, per ser al seu costat i portar-los aquest consol i esperança.

Com se supera aquest dol?
L’experiència del dol és una de les més profundes de la nostra vida i per això és important saber-la viure i integrar. No és senzill i fora llarg d’explicar, diria als qui es troben en aquesta situació de dol que mirin, en la mesura del possible, de no viure-ho sols. El confinament fa que aquest sigui un aspecte difícil i de vegades cruel, però que no ho visquin sols, si ho necessiten, l’Església hi som per ajudar. I en segon lloc no puc més que animar-los que s’endinsin en l’experiència de la fe en Jesús ressuscitat, i observaran com neix en el seu cor un horitzó d’esperança que els retornarà les forces per viure des de la caritat.

L’Església és quelcom molt similar a una família, i per tant, l’economia també és un aspecte de la seva vida. I les nostres parròquies i realitats també necessiten diners per funcionar

Algunes parròquies estan demanant ajudes econòmiques. Aquesta crisi sanitària en quina situació ha deixat l’Església?
L’Església és quelcom molt similar a una família, i per tant, l’economia també és un aspecte de la seva vida. I les nostres parròquies i realitats també necessiten diners per funcionar. No totes les realitats de l’Església estan en una mateixa situació econòmica, algunes havien fet obres i s’han de pagar, algunes tenen crèdits, tenim treballadors que han de cobrar els seus sous, tenim edificis a mantenir, etc. I tenim una realitat assistencial a través d’obres d’ajuda que no només volem mantenir, sinó que la situació de crisi ens empeny a augmentar. Tota aquesta realitat econòmica s’ha de sostenir, i com molts, hem hagut de tancar les portes físicament, i per tant, han caigut de manera molt considerable les entrades econòmiques que són la font de gran part del nostre finançament. Fa molts anys que se’ns demana que l’Església sigui autosuficient, i ha de ser així, això reclama necessàriament la corresponsabilitat en el seu finançament dels membres de l’Església i d’aquells que en fan ús.

Hi ha mossens infectats o que han perdut la vida a causa del coronavirus?
Sí, com en moltes famílies, també a l’Arquebisbat hem tingut mossens que han tingut la Covid-19, pocs, però sí. I també hem viscut la mort d’un d’ells pel coronavirus. I dir-li que ho hem viscut amb el dolor de no poder-lo acompanyar com voldríem i s’ho mereixia. Aquesta situació ens colpeja a tots.

Com és el seu dia a dia en confinament?
Miro de mantenir la meva activitat com Arquebisbe amb preocupació, atenció i proximitat però des de casa. No he deixat de treballar.

La gratitud i l’afecte es tradueixin en compromís i opcions socials transformadores en positiu. Si no, hi ha el perill de banalitzar el que es vol reconèixer

Què aconsella a la gent perquè l’aïllament sigui molt més suportable? Hi ha alguna oració que ajudi? Algun llibre?
Els diria que mirin de viure’l, el moment és difícil, però cal trobar-li els elements que ens ajudin a avançar personalment, viure-ho, no només sobreviure. Penso especialment en les persones grans soles, però també en els pares i mares de família que miren de combinar la vida familiar i laboral, i especialment en aquells que viuen situacions familiars crítiques. Que demanin ajuda, que l’aïllament físic no ho sigui social ni espiritual. Hi ha molts serveis de suport civils i religiosos. Que els usin. I si he de recomanar una oració, depèn molt de l’experiència de fe de cadascú, però sí que dic que hem d’anar a l’essencial, un Parenostre ben resat i una lectura pausada de la Bíblia, no pot haver-hi millor recomanació.

Després d’aquesta crisi sanitària arribarà l’emergència social, on la solidaritat serà més necessària que mai… Com ho veu tot plegat?
Ho he anat dient al llarg de l’entrevista: amb preocupació. Tots els indicadors ens diuen que no serà fàcil, ja som una societat amb un índex elevat de persones que estan en la pobresa o al llindar de la pobresa, i pot créixer més. Alhora pot augmentar significativament la precarietat laboral i social de tota mena. Vull confiar en la capacitat del conjunt de la societat per trobar camins col·lectius per sortir-nos-en. Aquest moment és important, cal posar en primer pla una nova cultura de la fraternitat que capgiri totes les dinàmiques socioeconòmiques. Ho podem fer i ho hem de fer. Ningú pot quedar descartat.

No ens podem permetre no aprendre d’aquesta crisi per fer-ho millor com a humanitat

Què necessita Càritas per fer front a la gran demanda que té ara mateix?
Crec que necessita el que necessiten tots els actors civils i religiosos que estan a primera línia en l’ajuda social: suport, sigui de persones, col·lectius, entitats i institucions, i coordinació. És moment de sumar esforços i treballar conjuntament. Ens necessitem tots i necessitem l’experiència i el bagatge de tots. Que ningú deixi de fer el que pot fer per contribuir al fet que ningú es quedi arraconat.

Què creu que hem après quelcom o que lliçó hauríem d’extreure d’aquesta crisi?
El Sant Pare el divendres 27 de març, a una plaça de Sant Pere buida però amb tota l’Església catòlica connectada, va recordar-nos que ningú es cregui sa en un món malalt. És hora de reaprendre dels valors evangèlics a l’hora d’estructurar la vida. Especialment cal tornar a posar al centre el valor de la fraternitat amb totes les seves conseqüències.

Tot això ha servit per a humanitzar-nos?
No sé si ha servit però hauria de servir. Totes les experiències de la vida, les bones i les dolentes, són oportunitats per humanitzar-nos que cal no desaprofitar. I no ens podem permetre no aprendre d’aquesta crisi per fer-ho millor com a humanitat. Cal animar a tothom a posar el millor de sí mateix en bé d’un futur millor. Cal recuperar l’esperança en la humanitat.

És positiu sortir als balcons a aplaudir? Vostè també hi participa en aquest homenatge?
Totes les expressions de gratitud i afecte les valoro, els signes també són importants. Nosaltres mateixos, des del primer dia que toquem les campanes a les esglésies a les 12 del migdia, però també, des del dia de Pasqua, vam decidir tocar les campanes de la Catedral també a les 8 del vespre, a l’hora que tenen lloc les expressions de gratitud per part de la ciutadania. Però cal que la gratitud i l’afecte es tradueixin en compromís i opcions socials transformadores en positiu. Si no, hi ha el perill de banalitzar el que es vol reconèixer.

PUBLICITAT


REDACCIÓ29 Març, 2020
Joan_planellas.jpg

Nabí és una de les obres cabdals del cèlebre escriptor català Josep Carner (1884-1970), on reprèn el tema bíblic de Jonàs, mostrant el desencís davant les misèries humanes i les contrarietats de la vida, com ho feia el profeta de l’Antic Testament. En el llarg poemari, publicat acabada la Guerra Civil, hi trobem versos sublims, alguns dels quals ens pot fer bé de meditar-los durant aquest final de Quaresma i davant l’emergència sanitària que estem vivint. Ho veureu tot seguit.

Els homes i dones afermem la personalitat a mesura que assegurem la nostra autonomia. Però les nostres històries, com la història del conjunt humà, a voltes van massa enllà. Ens desmarquem fins i tot de Déu, de qui hem rebut justament la sement de la nostra personalitat.

Cal oblidar-se de Déu —diuen molts—, si vols ser lliure. Cal prescindir de Déu si es vol aconseguir una societat que miri endavant. Es tracta d’una filosofia que corre i s’escampa com una taca d’oli en el nostre món d’avui. Convé saber-ho per a saber-se’n guardar.

En canvi, la referència de la bondat i de la maldat es posa en l’humanisme cultural en voga, tan sols en el poder d’adquisició, és a dir, en el nombre de vots, com si l’ètica es derivés de la sociologia: una cosa està bé o està malament segons allò que diu la majoria. L’home s’emmiralla en ell mateix i acaba en un narcisisme que li fa perdre el cap.

També, n’hi ha d’altres que diuen: l’home en tot cas és un malalt, no un pecador, una víctima de l’ambient. En aquest sentit, cal eliminar la idea de pecat, a fi que la persona humana s’alliberi de la seva consciència de culpa. No hi ha pecat.

Aquests dies ens sentim tots contrariats, angoixats i despullats de les nostres pretensions i dels nostres projectes merament humans. Només quan ens acceptem com a do de Déu, sortim del nostre encallament

En aquest punt, ens farà bé anar al poemari de Carner. Hi ha un moment que Nabí —equivalent a Jonàs— discurseja dient: «Home perdut entre un manyoc de vies / oh malaventurat! / a mig camí no tens esment de què volies» (II,1-3). I, dirigint-se a Déu, li diu: «El crim és adorat en pedra i fusta. / Tes legions on són? / De ton voler la vida es desajusta; / corren balders els falliments del món» (II,56-59). I, encara, manifesta aquest plany: «Por tinc, Senyor, que ja no et tinguin por» (II,71). L’home, un do de Déu, cerca la seva identitat i les seves certeses en ell mateix. Però, com afirma el mateix poemari de Carner, «quan Déu revé, quan Déu es lleva despulla l’home de la seva pretensió de ser just» (I,85-87).

Aquests dies ens sentim tots contrariats, angoixats i despullats de les nostres pretensions i dels nostres projectes merament humans. Només quan ens acceptem com a do de Déu, sortim del nostre encallament. A la llum de Crist ens adonem de la nostra ombra. El fill pròdig de l’evangeli s’adona on ha anat a parar quan li revé a la memòria la vida que feia a la casa del pare. En la persona de Jesús, no vista com un fet cultural, sinó des del convenciment de la seva presència, prenem consciència de salvats i, per tant, de pecadors; i sentim la necessitat de desfer-nos del pecat. Molts ja el sabíem, l’Evangeli, però el reteníem com una filosofia, no com una comunió amb algú. Només el qui sent la necessitat de comunió amb Déu Pare té la sort de descobrir-se pobre i pecador.

† Joan PLANELLAS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

 


REDACCIÓ23 Març, 2020
joan-planellas_.jpg

Estem en plena crisi sanitària pel contagi del coronavirus. Talment com el cavall de Troia de l’Eneida de Virgili, se’ns ha infiltrat enmig dels nostres murs de benestar i de les nostres fortaleses aparentment infranquejables. Enguany, la natura ens obliga a fer una mena de Quaresma forçada per a tots i, a més, amb la incertesa de no saber quan arribarà veritablement la joia pasqual.

Faig meva una reflexió que ha circulat aquests dies passats a Itàlia per part d’una psicòloga, de nom Francesca Morelli. L’univers —venia a dir— té la seva forma de retornar l’equilibri a les coses segons les seves pròpies lleis, sobretot quan aquestes es troben alterades. En un moment en què el canvi climàtic està arribant a nivells preocupants, en una època fonamentada en la productivitat i en el consum, se’ns obliga al bloqueig, a la parada necessària, a romandre quiets. En un moment en què certes polítiques i ideologies discriminatòries pretenen fer-nos retornar a un passat vergonyós, apareix un virus que ens fa experimentar que, en un obrir i tancar d’ulls, podem convertir-nos nosaltres mateixos en discriminats, aquells als quals no es permet creuar cap frontera, aquells que precisament som els qui transmetem malalties. En una època en què l’educació dels fills s’ha relegat a altres figures i institucions, se’ns obliga a tancar escoles i locals de catequesi, i se’ns força a cercar solucions alternatives, al retorn del pare i la mare, al retorn a ser família. En una època en què el pensament individual ha esdevingut la norma, se’ns diu que l’única forma de sortir de l’atzucac és fer pinya, fer ressorgir en nosaltres el sentiment d’ajut al proïsme, de pertànyer a un col·lectiu, d’esdevenir corresponsables els uns dels altres.

És bo, per tant, pensar què en podem treure, de positiu, de tot aquest problema. Fa la impressió que la humanitat es trobi en deute amb l’univers i les seves lleis, i que aquesta pandèmia ens ho vingui a dir, encara que a un preu ben alt. Podem aprendre d’aquest esdeveniment que està sacsejant les nostres vides? Ben segur que, almenys pel que en aquests dies se’ns obliga a fer, en podem aprendre una lliçó d’austeritat. El fet d’haver d’estar reclosos, amb un munt d’activitats suspeses, pot esdevenir una crida a cercar la riquesa d’una sobrietat veritable que ens porti al més profund i autèntic en nosaltres i en els altres.

Hi ha una altra manera de viure, se’ns ve a dir. Una forma de viure més senzilla, més sòbria, més austera. La pobresa i la fragilitat del nostre planeta, són dues cares d’una mateixa realitat que pot anomenar-se insolidaritat? És el que ens ve a dir el papa Francesc en la seva carta encíclica Laudato si’, que el proper mes de maig complirà cinc anys: «El desafiament urgent de protegir la nostra casa de tots inclou la preocupació d’unir tota la família humana en la recerca d’un desenvolupament sostenible i integral.» I afegeix: «El Creador no ens abandona, mai no ha fet marxa enrere en el seu projecte d’amor, no es penedeix pas d’haver-nos creat» (n. 13). D’aquí que el Papa faci «una invitació urgent a un nou diàleg sobre la manera com estem construint el futur del planeta. Necessitem una conversa que ens uneixi a tots… Necessitem una solidaritat universal nova» (n. 14).

En aquests dies, hem d’unir-nos especialment als malalts i a les famílies que pateixen aquesta pandèmia. M’agradaria pregar també pel personal sanitari, tot agraint-los l’esforç sobrehumà que estan realitzant. Ens hem de fiar de les autoritats, que prenen les mesures en funció de l’assessorament dels sanitaris. Som invitats a confiar. Abandonar la calma ens faria molt de mal. Tinguem també una cura especial pels més febles, no obviant aquella crida de Càritas o de la mateixa comunitat de Sant’Egidi, a «no deixar abandonats els “amics” sense sostre».

I també aquests dies tinc el meu cor posat en els mossens, els religiosos i religioses i tots els laics i laiques entregats que han d’acompanyar el poble sant de Déu en aquesta crisi: que el Senyor els doni la força i també la capacitat i l’enginy per triar els millors mitjans per ajudar. Encara que no puguin fer-se celebracions públiques, que tot el poble de Déu se senti acompanyat pel consol de la Paraula de Déu, per l’escalf espiritual de les nostres parròquies i comunitats —ni que sigui telemàticament— i per la pregària sincera.

† Joan PLANELLAS 
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

 


REDACCIÓ3 Febrer, 2020
joan-planellas_.jpg

Benvolguts,

Érem al vespre en unes colònies de muntanya, a l’hora de l’esplai d’havent sopat. Tot d’una, un nen es quedà astorat assenyalant el cel: «Mireu les estrelles com brillen.» Tots els altres companys aixecaren el cap i quedaren embadalits. Havien descobert els estels, uns estels que sempre orienten en la foscor de la nit. Amb tot, els humans tenim massa feina per entretenir-nos a contemplar el cel. I, si ens queda temps, tampoc no el podem veure. Les lluminàries que hem creat eclipsen les estrelles. Tanmateix, les estrelles hi són, orienten, brillen i són belles.

M’he recordat d’aquesta anècdota, tant aquests dies passats de Nadal, quan he visitat algunes comunitats contemplatives i les eremites de la nostra arxidiòcesi, com ara, que escric aquesta Carta Dominical amb motiu de la Jornada de la vida consagrada a Déu. Avui és la diada de la Candelera, amb Maria que sempre ens orienta cap a la Llum, que és Crist.

L’utilitarisme que empeny la vida social ofusca la visió de la vida consagrada. Fins i tot, a molts cristians els costa de comprendre aquesta vocació. «Ja n’hi ha prou sent un bon cristià enmig de les ocupacions diàries, en la família i el treball, en l’oci i el descans…», diuen o pensen.

Amb tot, les persones d’especial consagració, en les diverses formes de vida solitària o cenobítica, en la diversitat i varietat de famílies religioses, són com els estels que il·luminen el firmament de la nostra vida cristiana, i ens recorden que, al capdavall, vivim d’esperança. «Les veritables estrelles de la nostra vida són les persones que han sabut viure rectament», afirmava el papa Benet XVI en l’encíclica Spe salvi (n. 49). I afegia: «Elles són llum d’esperança.» Perquè, per arribar cap a Jesús, la llum per antonomàsia, «necessitem també llums properes, persones que donin llum reflectint la llum de Crist, oferint així orientació per a la nostra travessia».

Com afirma el Concili Vaticà II, les persones que han abraçat la vida consagrada, donant-se totalment a Déu, vivint amb radicalitat la consagració baptismal, poden viure quelcom del que no tenen oportunitat els altres cristians: La seva família religiosa els pot oferir «una major estabilitat en la manera de viure», «una doctrina aprovada per arribar a la perfecció», «una comunitat fraternal en el servei de Crist» i, finalment, «una llibertat enfortida per l’obediència» (Vaticà II, Lumen gentium, 43).

No podem obviar que Déu és gratuït. Aparentment, les hores passades en la pregària no reporten cap guany comerciable. Els homes i dones consagrats a Déu, vivint d’esperança, són un testimoni viu que Déu és gratuït, i fan de la seva vida un regal a Déu, en nom dels batejats i de tots els homes. «Què seria del món si no existissin els religiosos?», es preguntava justament santa Teresa de Jesús (Llibre de la Vida, c. 32,11).

Per a molts, la vida consagrada a Déu no és notícia. No importa. Tampoc no en són, de notícia, les estrelles del cel. Però hi són, orienten en la foscor de la nit, brillen i són belles. Ben vostre,

† Joan Planellas i Barnosell
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

 


REDACCIÓ25 Gener, 2020
joan-planellas_.jpg

El passat 30 de setembre, a l’inici de la commemoració dels 1.600 anys de la mort de sant Jeroni, el primer traductor de la Bíblia al llatí, el papa Francesc va fer pública una carta apostòlica per la qual institueix el «Diumenge de la Paraula de Déu» i estableix que se celebri el tercer diumenge de durant l’any. Feia tres anys que a les diòcesis catalanes ja celebràvem aquest diumenge, però a l’inici de l’any litúrgic, és  a dir, el primer diumenge d’Advent. En rebre aquesta carta, com és obvi, hem canviat la data, que enguany s’escau avui, 26 de gener. A més, les possibles activitats complementàries que ja havíem començat a realitzar en la setmana que en dèiem «de la Bíblia», es faran tot seguit, és a dir, enguany del 27 de gener a l’1 de febrer.

El papa Francesc institueix aquest diumenge per tal que tot el poble sant de Déu reflexioni i valori la importància que té llegir i viure el contingut de la Paraula de Déu en la pròpia vida cristiana. El Concili Vaticà II va donar un gran impuls al redescobriment de la Paraula de Déu, amb la seva Constitució Dei Verbum, «Paraula de Déu». I el mateix Concili Provincial Tarraconense, del qual comencem a celebrar el vint-i-cinquè aniversari, hi dedicà tota una part dels seus debats i, en la primera resolució sobre el tema, considerada a més com a prioritària, hi trobem escrit: «L’Església escolta la Paraula de Déu i la proclama com a Paraula de salvació. El Concili Provincial Tarraconense insta cada fidel cristià a escoltar-la, a llegir-la personalment, a meditar-la, a celebrar-la en l’Església i a pregar amb ella, per tal de viure de la seva força transformadora i en plena obediència de fe al Senyor, sota el guiatge de l’Esperit Sant» (n. 48).

La Paraula ha de tenir una primera transparència i difusió per mitjà del text imprès, amb traduccions que responguin a la varietat d’idiomes del nostre planeta

La Paraula ha de tenir una primera transparència i difusió per mitjà del text imprès, amb traduccions que responguin a la varietat d’idiomes del nostre planeta. A casa nostra cal lloar i agrair l’esforç de l’Associació Bíblica de Catalunya, sobretot a l’hora de traduir i promoure l’anomenada Bíblia Catalana en la seva traducció interconfessional. Però la veu de la Paraula ha de ressonar també a través de la ràdio, de les artèries informàtiques d’Internet, dels canals de difusió virtual on line…, ha d’aparèixer en els esdeveniments culturals i socials. En un temps dominat per la imatge, és encara significatiu i suggestiu el model privilegiat per Crist: ell recorria al símbol, a la narració, a l’exemple, a l’experiència diària, a la paràbola.

D’altra banda, la família, tancada a la seva llar, amb les seves alegries i els seus drames, és un espai fonamental en què ha d’entrar la Paraula de Déu. La Bíblia està plena de petites i grans històries familiars. El salmista imagina amb vivacitat el quadre serè d’un pare assegut a taula, envoltat de la seva esposa, com una vinya fecunda, i dels fills, com plançons d’olivera (cf. Sl 128). Cada casa hauria de tenir, doncs, la Bíblia, custodiar-la dignament, llegir-la i pregar amb ella, perquè «infants i vells, joves i noies» (Sl 148,12) escoltin, comprenguin, lloïn i visquin la Paraula de Déu.

Ben vostre,

† Joan PLANELLAS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

 


REDACCIÓ29 Desembre, 2019
joan_planellas.jpg

En el marc de les festes de Nadal, la festa de la Sagrada Família és un do de Déu que ens convida a assemblar-nos a la família de Natzaret per tal de poder-nos emmirallar en el seu testimoniatge i, d’aquesta manera, retrobar la grandesa de la vida familiar.

Les famílies són objecte d’una gran esperança en tothom, però avui, al mateix temps, esdevenen molt fràgils. Les condicions econòmiques són complicades. El treball lluny dispersa sovint les famílies. L’atur desmoralitza els joves i desestabilitza les llars. Les mentalitats evolucionen. Hi ha noves relacions en el si de la família, a banda del nou lloc de la dona en la família i en la societat. Però també hi ha la por al compromís de la durada per a tota la vida, el culte de «tot ha de ser de seguida», la por a la renúncia i a l’esperit de sacrifici per l’altre… Tot això últim arruïna la família, mina la fidelitat i amplifica els conflictes entre generacions. ¿Quants pares no es desesperen en veure els seus fills esdevenir fills i filles «pròdigs», com el de l’Evangeli? ¿Quants joves no estan mancats de llars sòlides i radiants que els facin venir ganes d’assemblar-s’hi? ¿Quants infants, esquinçats entre els seus pares separats, es troben mancats de la seguretat afectiva tan necessària per a l’equilibri de la persona?

El record de la família de Natzaret, la família de Jesús, esdevé un repte per al nostre temps, en què tantes famílies es trenquen, o tants joves han decidit de viure simplement en parella perquè veuen en el matrimoni tan sols una convenció burgesa o l’oficialització de l’egoisme entre dues persones.

El record de la família de Jesús demana, en canvi, posar en el centre l’amor cristià, amb tota la seva grandesa, delicadesa i exigència. Això suposa una actitud alhora respectuosa i crítica. No hi ha cap realització familiar perfecta del tot. Cal subratllar que l’Evangeli no condemna mai, sinó que assumeix, impulsa i corregeix, per tal de fer créixer en l’únic Esperit. És així com l’Evangeli «salva» no sols les persones sinó també els grups humans, i especialment aquest bàsic que és la família.

«Concediu-nos d’imitar sempre els exemples de la Sagrada Família», resem en una de les pregàries del Missal Romà de la festa d’avui. No, naturalment, en les seves mateixes formes i estructures, però sí en el seu Esperit: el de l’amor, el servei, la generositat i la recerca del bé de tots. Per tant, el record de la família de Natzaret és una invitació a veure la nostra pròpia família a la llum de l’experiència familiar del mateix Jesús. És també una invitació a no reduir la vida de família als problemes de la parella, sinó a obrir-la a la comunió amb Déu, de manera que la família esdevingui un signe lluminós i transparent del diàleg entre Déu i els homes.

† Joan Planellas i Barnosell
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

 


REDACCIÓ23 Novembre, 2019
joan-planellas_.jpg

A l’exhortació del papa Francesc sobre L’alegria de l’Evangeli, sota l’epígraf general de les temptacions a les quals ens veiem sotmesos els membres de l’Església, el Papa formula un enèrgic «sí» a l’espiritualitat que cal viure en un món globalitzat i complex (n. 76-109). Permeteu-me que, tenint per guió de fons el document papal, proposi una revisió d’allò que pot malmetre la nostra espiritualitat.

Els Pares antics parlaven sovint de l’accídia o tristesa, de la pesantor d’esperit que fa viure malament allò que es fa com si fos una càrrega insuportable. Aquest es el primer punt. En certs moments de la vida s’apodera de nosaltres una insatisfacció generalitzada, com si tot el que fem per la causa de l’Evangeli no tingués massa sentit (n. 82). Llavors ens desinflem i ens abandonem; i la primera a ressentir-se’n és la qualitat espiritual de la nostra pregària: preguem poc i malament, a corre-cuita, amb precipitació, o acabem no pregant.

Les causes d’allò que podríem anomenar «tristesa invasiva» poden ser moltes, i tenen a veure amb les dificultats de la mateixa vida. Aleshores cal reaccionar reprenent l’entusiasme del dinamisme apostòlic. La vida del cor ha de reflorir, la pregària ens ha de guiar, l’afecte pels qui ens necessiten ha de reencendre’s dins nostre. No podem viure en la tebiesa, perquè acabaríem en la fredor. El descens de temperatura espiritual, indicat per un sentiment difús de tristesa i incomoditat, demana un retorn al Senyor. Si esperem massa o si no li donem importància, acabarem lluny de la joia de l’Evangeli!

El segon punt de revisió és sobre la mundanitat espiritual. Aquesta acostuma a ser més desastrosa que la mundanitat moral, diu el Papa (n. 93). Quan el fariseu de la paràbola (Lluc 18,10-14) prega ostentosament dret en el temple i proclama davant Déu que ell és un jueu exemplar, religiós i complidor, cau en l’engany de l’aparença. Sembla que pregui però de fet s’enalteix a si mateix. No cerca la glòria de Déu, sinó que busca la seva pròpia glòria. La prova és que els seus ulls són incapaços de mirar el publicà tal com Déu mateix el mira.

La misericòrdia de Déu omple el cor d’aquell home pecador que demana pietat, i en canvi aquesta misericòrdia no pot entrar en el cor del qui no demana res i que, per tant, en darrer terme, no prega. Per dir-ho amb les paraules del Papa, el fariseu de la paràbola és un home «autoreferencial» que se sent segur de la seva virtut i de la seva pràctica de la religió. Sota unes aparences de forta religiositat sorgeix de fet una mundanitat que és desastrosa per l’esperit.

Les causes de la mundanitat espiritual són diverses, però es poden resumir a creure’s que som millors que els altres. Aleshores sorgeixen les crítiques indiscriminades, la vanitat, els sentiments de superioritat i, fins i tot, la superficialitat en el tractament de les persones. Procurem redreçar aquesta situació pensant que tots som «família de Déu» i que tots fem camí amb les nostres grandeses i misèries. Estiguem alerta i lluitem espiritualment amb les armes interiors perquè, llevat del Senyor, ningú no ocupi el castell de la nostra ànima!

† Joan PLANELLAS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat


REDACCIÓ28 Octubre, 2019
joan-planellas_.jpg

Molt estimats, pregar és posar-nos en mans de Déu. És pensar en Déu estimant-lo. I, al mateix temps, sentir-nos estimats pel Pare del cel.

Quan resem no es tracta de recordar a Déu el que ha de fer. Ni és lluny de nosaltres, ni està distret. La pregària és més aviat un diàleg amb Déu: escoltar-lo i parlar-hi. Quan parlem amb una persona ho fem segons qui és o com la considerem: amb respecte si és una autoritat, amb afecte si és el pare o la mare, amb confiança si és l’esposa, el marit o els fills, o un bon amic.

Déu és pare i amic com no n’hi ha altre. No falla mai. Això ens fa veure com ha de ser la pregària: plena d’estimació, de confiança, d’esperança, d’obediència. Què hi guanyem? La garantia de la pregària és l’amor que Déu ens té i la certesa d’acarar la nostra vida a la llum de la seva paraula.

En el camí de la vida hem trobat moltes persones de les quals som deutors. Alguns ja han mort, altres viuen encara. Nosaltres, els cristians, preguem pels vius i pels difunts. Pels difunts? Quin favor els fa? Per la fe, sabem que la vida continua després de la mort. «La mort no destrueix la vida dels qui creuen, tan sols la transforma; i quan se’ls desfà la casa de l’estada terrenal, en troben una altra d’eterna al cel», resem en un dels prefacis de la missa. No viurem sempre en aquesta terra, però viurem amb Déu. «No és la casa permanent» es troba gravat en llatí a la llinda de pedra de la porta d’una casa d’un dels pobles empordanesos on vaig exercir de mossèn.

Cada dia prego més pels «meus» difunts. M’hi sento lligat, unit i agraït. Els pares que em van iniciar en la fe, els avis que ens van estimar i cuidar quan érem petits. Membres de l’estimada família, o la veïna de casa que sempre ens comprava joguets i el diumenge esperàvem les seves llaminadures. El mestre del poble, que em va fer costat en els primers anys d’aprenentatge. Els mossens que van ser decisius en un moment de la vida, algun bon amic amb qui vam plorar i riure… Els morts en plena joventut, i que vaig intentar que morissin confiant en Déu. És clar que cadascú té els seus difunts, com també té els seus sants, perquè els cristians no som una família feta en sèrie i les relacions i les dependències sempre són diferents. «Els sants ens enyoren!», deia sant Bernat.

Però no podem tancar aquest cercle amb la gent que hem estimat i que se’ns han avançat en el camí d’aquesta vida. La «comunió dels sants» és una fraternitat i una pregària universal que inclou els difunts desconeguts i també els vius mateixos. D’aquí que hem de pregar pels malalts greus o que estan sols, pels morts d’accident, de violència o víctimes innocents de terrorisme i de guerres. Hem de pregar no sols pels de casa i pels amics, sinó també pels pobres i els qui sofreixen, per una Església missionera i per la seva unitat, per les vocacions, per la pau, per una Església que proclami Jesús. Perquè la gent sigui menys freda i més oberta a l’Evangeli. Preguem per tots els qui ens acompanyen en el viatge d’aquesta vida, fins que arribem «al cel nou i la terra nova» que Déu ens ha preparat.

† Joan PLANELLAS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

 


REDACCIÓ24 Setembre, 2019
arquebisbe4-e1569276895198.jpg

L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, ha denunciat que “la manca d’acords en la política ens ha portat a viure en un país dividit” i s’ha preguntat: “Hi ha voluntat de diàleg humil i sincer, amb capacitat de renúncia per part de tots i amb el propòsit de saber-nos perdonar les ofenses?”

Planellas, que és el màxim responsable de Conferència Episcopal Tarraconense, ha presidit aquest dilluns a la catedral de Tarragona la seva primera celebració de la patrona de la ciutat, Santa Tecla, i ha llegit una extensa homilia en què ha advertit que “són moltes les tempestes que assolen les costes d’aquest nostre mar llatí, són moltes les tempestes a la vida de la nostra estimada terra”.

“La falta d’acords en la política ens ha portat a viure en un país dividit. A més, ara, abocats a unes noves eleccions, se segueixen ajornant els problemes i les grans qüestions socials i materials que s’haurien d’afrontar de manera urgent”, ha lamentat el prelat.

“I jo em pregunto: Hi ha voluntat de diàleg humil i sincer, amb capacitat de renúncia per part de tots i amb el propòsit de saber-nos perdonar les ofenses? Hi ha voluntat de respecte mutu, reconeixent els drets i els deures legítims que, fins i tot , venen recolzats per la mateixa Doctrina Social de l’Església?”

Planellas també s’ha qüestionat si “hi ha voluntat de saber escoltar l’altre, al que no pensa com jo, sabent que, com afirma el Papa Francesc, escoltar és més que sentir?”.

Altres plagues
En la seva homilia, l’arquebisbe també ha alertat sobre “el drama de la immigració” i ha emfatitzat sobre l’arribada dels menors immigrats “que han aconseguit arribar a les nostres platges, però que són abandonats sense cap tipus d’orientació i ajuda, i que agreugen el problema dels sense sostre, dels que passegen pels nostres carrers i places, després d’una vida esquinçada”.
Segons l’arquebisbe, “una altra tempesta és la precarietat laboral dels nostres joves i l’atur que afecta especialment als senzills dels nostres barris, amb una baixada generalitzada de sous i amb contractes a temps parcial i summament precaris”.

Per Planellas, “una altra plaga és l’augment de les diverses formes de dependència entre els joves, amb l’ús i abús de substàncies estupefaents, amb l’abús d’alcohol, amb problemes d’anorèxia o bulímia, amb problemes de ludopatia o d’addicció a Internet”.

L’arquebisbe també considera “una plaga la violència contra les dones i contra els nostres nens i els no nascuts, que són els més vulnerables” i recorda que, segons dades de l’ONU, més del 25% de les persones afirmen que han estat víctimes de abusos sexuals durant la seva infància.

 


REDACCIÓ5 Juliol, 2019
joan_planellas.jpg

Benvolguts diocesans, aquests dies estem de ple en el pelegrinatge a Lourdes organitzat, com cada any, per l’Hospitalitat Diocesana de la Mare de Déu de Lourdes. A Tarragona, l’Hospitalitat va ser creada l’any 1973 per l’arquebisbe Josep Pont i Gol. Per tant, enguany es tracta del 47è pelegrinatge.

Precisament tornant del 8è pelegrinatge diocesà, en una conversa a la ràdio, el Dr. Pont i Gol va parlar afectuosament i amb abundància del seu cor del que significava per a ell l’Hospitalitat i el sentit del pelegrinatge. «A Lourdes» —afirmava l’arquebisbe Josep— «s’hi pot anar per diferents motius: des d’un simple turisme encuriosit, fins a un romiatge auster i ple de sentit eclesial. De totes maneres, d’entrada, jo diria que anar a Lourdes fins i tot només per curiositat, és sempre cosa bona. El fet de Lourdes, per la seva magnitud, per la seva ja més que centenària història, per la seva internacionalitat, i per l’ambient que, es vulgui o no es vulgui, s’hi respira, normalment sempre ha de fer bé.

Cal dir que l’Hospitalitat la formen un bon grup de persones amb ganes de servir i acompanyar els nostres malalts i posar en pràctica el que la Mare de Déu va demanar a Bernardeta, que no és altra cosa que l’Evangeli de les Benaurances. Cada any, l’Hospitalitat es posa en camí. És, al capdavall, el camí de la fe en Jesucrist, on Maria, la seva Mare, ens hi acompanya. Ella sempre ens porta cap al seu fill Jesús, i ens diu, com va dir-ho a Canà de Galilea: «Feu tot el que ell us digui» (Joan 2,5). I el que Jesús ens diu és que ens posem a l’escola de les benaurances, a l’escola del servei i de la generositat. Tan sols així farem un tast de felicitat autèntica, aquella que el món no pot donar, però que porta a la joia de l’Evangeli que res ni ningú no ens podrà prendre.

Acompanyar en la fragilitat ens posa veritablement a l’escola de Jesús. La malaltia com a experiència posa en joc la totalitat de l’existència humana i té sempre per a la persona un sentit sagrat. La malaltia ens acara realment davant el que és la vida, i ens posa al davant les veritables preguntes sobre el sentit que té viure en aquest món, així com també ens acara davant les preguntes últimes i definitives de la nostra existència. Avui moltes persones viuen la malaltia i el sofriment en una «frustració existencial», una frustració provinent del contrast entre el que esperem de la vida i el que ella realment ens dona. La nostra esperança en la vida es troba artificialment inflada pel mite modern del benestar, del tenir i del posseir. D’aquí que la frustració esdevingui més dolorosa. Anar a Lourdes esdevé, per tant, una dosi de realisme. Acompanyar a Lourdes els malalts ens fa canviar el «verb» dels nostres anhels i desitjos: Paulatinament, imperceptiblement, anem passant de conjugar el «tenir» i el «posseir» al «ser» i al «donar». Lourdes ens humanitza, ens fa ser persones veritables, ens invita a ser cristians autèntics, ens posa a l’escola de Jesús. Per això, com deia l’arquebisbe Josep, Lourdes sempre ens fa bé.

† Joan PLANELLAS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter