REDACCIÓ
«L’Esperit Sant […] és Senyor i infon la vida». Aquestes paraules, extretes de la professió de fe del Concili de Constantinoble de l’any 381 i que resem en l’anomenat Credo llarg de la missa, ens ajuden a entrellucar què volem dir quan els cristians afirmem que creiem en l’Esperit Sant. Ell és Senyor, és a dir, és Déu com el Pare i el Fill.
Precisament, per aquest motiu, ell obra en la nostra vida infonent-nos la vida veritable. A més, l’Esperit Sant obra en l’amor recíproc dels fidels, com a Esperit d’amor i de comunió fraternals. Ell ens fa viure la joia de l’Evangeli, tot i les contrarietats i dificultats de l’hora present, agreujades per la pandèmia. Ens convé de recordar-ho vivint, com vivim, temptats de pessimisme pels quatre cantons.
Sant Pau, des de la presó, escriu una Carta als cristians d’Àsia Menor perquè la facin passar entre ells. La Carta és coneguda amb el nom d’Epístola als Efesis. Avui, que és Pasqua granada, en transcric un petit fragment que l’Apòstol tramet en forma de pregària i que em plau especialment: «Prego [al Pare] que, per la riquesa de la seva glòria, consolidi amb la força del seu Esperit allò que sou en el vostre interior; que, per la fe, faci habitar el Crist en els vostres cors» (Ef 3,16-17).
La petició que sant Pau fa al Pare és bona per a fer-la avui, quan el mot decepció s’ha fet un tòpic i la por, com la humitat, ens va penetrant fins al moll dels ossos. Que el Pare «consolidi amb la força del seu Esperit allò que sou en el vostre interior». Que sapiguem superar les pors: la por a la societat i a les persones que no pensen com nosaltres; la por a la veritat nua, encara que ens dolgui; la por a la fidelitat i a un compromís per a tota la vida; la por a perdre el bon nom; la por que l’altre em passi al davant; la por a ser més pobres quan veiem les necessitats dels altres; la por a caure malalts; la por a pensar que no podem entendre’ns ni dins la mateixa Església…
Que el Pare «consolidi amb la força del seu Esperit allò que sou en el vostre interior». El Pare no ens estalviarà de passar per aquestes pors, com no va estalviar-les al seu Fill, però en elles ens dóna el seu Esperit, que és principi de vida. En el fracàs més absolut ens vivifica, ens aixeca de la pols i ens encoratja per a posar-nos a caminar de nou.
Hi ha un passatge de sant Basili de Cesarea, escrit l’any 375, tal volta un dels més bonics i profunds de tota la teologia cristiana, que descriu l’acció de l’Esperit en el creient. Comenta com l’Esperit eleva els cors de tal manera que els fa participants de la naturalesa divina, vivint i assaborint ja en aquest món la vida de Déu. En transcric un fragment clau: «Ell eleva els cors, condueix de la mà els febles i porta a la perfecció els proficients. Ell, il·luminant els purificats de tota màcula, els converteix en espirituals per la comunió amb si mateix. I així com els cossos polits i lluents, quan els toquen els raigs lluminosos, esdevenen encara molt més brillants i sembla que escampin llum d’ells mateixos, també les ànimes que porten l’Esperit i són il·luminades per l’Esperit, esdevenen elles mateixes espirituals i comuniquen la gràcia als altres. D’aquí ve que […] perseveris en Déu, que t’assemblis a Déu i —cosa sublim sobre tota comparació— arribis a fer-te Déu» (Sobre l’Esperit Sant, 9,23).
Posem-nos, doncs, a caminar. I, encara que les coses marxin igual o pitjor, tenim l’Esperit que el Pare ha vessat en nosaltres, que ens comunica vida i joia per a no aplanar-nos i poder continuar endavant. «Crec en l’Esperit Sant, que és Senyor i infon la vida.» Santa Pasqua de Pentecosta!
† Joan PLANELLAS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat
REDACCIÓ
