Arxius de arquebisbe de tarragona | Pàgina 2 de 9 | Diari La República Checa

Estem en plena crisi sanitària pel contagi del coronavirus. Talment com el cavall de Troia de l’Eneida de Virgili, se’ns ha infiltrat enmig dels nostres murs de benestar i de les nostres fortaleses aparentment infranquejables. Enguany, la natura ens obliga a fer una mena de Quaresma forçada per a tots i, a més, amb la incertesa de no saber quan arribarà veritablement la joia pasqual.

Faig meva una reflexió que ha circulat aquests dies passats a Itàlia per part d’una psicòloga, de nom Francesca Morelli. L’univers —venia a dir— té la seva forma de retornar l’equilibri a les coses segons les seves pròpies lleis, sobretot quan aquestes es troben alterades. En un moment en què el canvi climàtic està arribant a nivells preocupants, en una època fonamentada en la productivitat i en el consum, se’ns obliga al bloqueig, a la parada necessària, a romandre quiets. En un moment en què certes polítiques i ideologies discriminatòries pretenen fer-nos retornar a un passat vergonyós, apareix un virus que ens fa experimentar que, en un obrir i tancar d’ulls, podem convertir-nos nosaltres mateixos en discriminats, aquells als quals no es permet creuar cap frontera, aquells que precisament som els qui transmetem malalties. En una època en què l’educació dels fills s’ha relegat a altres figures i institucions, se’ns obliga a tancar escoles i locals de catequesi, i se’ns força a cercar solucions alternatives, al retorn del pare i la mare, al retorn a ser família. En una època en què el pensament individual ha esdevingut la norma, se’ns diu que l’única forma de sortir de l’atzucac és fer pinya, fer ressorgir en nosaltres el sentiment d’ajut al proïsme, de pertànyer a un col·lectiu, d’esdevenir corresponsables els uns dels altres.

És bo, per tant, pensar què en podem treure, de positiu, de tot aquest problema. Fa la impressió que la humanitat es trobi en deute amb l’univers i les seves lleis, i que aquesta pandèmia ens ho vingui a dir, encara que a un preu ben alt. Podem aprendre d’aquest esdeveniment que està sacsejant les nostres vides? Ben segur que, almenys pel que en aquests dies se’ns obliga a fer, en podem aprendre una lliçó d’austeritat. El fet d’haver d’estar reclosos, amb un munt d’activitats suspeses, pot esdevenir una crida a cercar la riquesa d’una sobrietat veritable que ens porti al més profund i autèntic en nosaltres i en els altres.

Hi ha una altra manera de viure, se’ns ve a dir. Una forma de viure més senzilla, més sòbria, més austera. La pobresa i la fragilitat del nostre planeta, són dues cares d’una mateixa realitat que pot anomenar-se insolidaritat? És el que ens ve a dir el papa Francesc en la seva carta encíclica Laudato si’, que el proper mes de maig complirà cinc anys: «El desafiament urgent de protegir la nostra casa de tots inclou la preocupació d’unir tota la família humana en la recerca d’un desenvolupament sostenible i integral.» I afegeix: «El Creador no ens abandona, mai no ha fet marxa enrere en el seu projecte d’amor, no es penedeix pas d’haver-nos creat» (n. 13). D’aquí que el Papa faci «una invitació urgent a un nou diàleg sobre la manera com estem construint el futur del planeta. Necessitem una conversa que ens uneixi a tots… Necessitem una solidaritat universal nova» (n. 14).

En aquests dies, hem d’unir-nos especialment als malalts i a les famílies que pateixen aquesta pandèmia. M’agradaria pregar també pel personal sanitari, tot agraint-los l’esforç sobrehumà que estan realitzant. Ens hem de fiar de les autoritats, que prenen les mesures en funció de l’assessorament dels sanitaris. Som invitats a confiar. Abandonar la calma ens faria molt de mal. Tinguem també una cura especial pels més febles, no obviant aquella crida de Càritas o de la mateixa comunitat de Sant’Egidi, a «no deixar abandonats els “amics” sense sostre».

I també aquests dies tinc el meu cor posat en els mossens, els religiosos i religioses i tots els laics i laiques entregats que han d’acompanyar el poble sant de Déu en aquesta crisi: que el Senyor els doni la força i també la capacitat i l’enginy per triar els millors mitjans per ajudar. Encara que no puguin fer-se celebracions públiques, que tot el poble de Déu se senti acompanyat pel consol de la Paraula de Déu, per l’escalf espiritual de les nostres parròquies i comunitats —ni que sigui telemàticament— i per la pregària sincera.

† Joan PLANELLAS 
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

Benvolguts,

Érem al vespre en unes colònies de muntanya, a l’hora de l’esplai d’havent sopat. Tot d’una, un nen es quedà astorat assenyalant el cel: «Mireu les estrelles com brillen.» Tots els altres companys aixecaren el cap i quedaren embadalits. Havien descobert els estels, uns estels que sempre orienten en la foscor de la nit. Amb tot, els humans tenim massa feina per entretenir-nos a contemplar el cel. I, si ens queda temps, tampoc no el podem veure. Les lluminàries que hem creat eclipsen les estrelles. Tanmateix, les estrelles hi són, orienten, brillen i són belles.

M’he recordat d’aquesta anècdota, tant aquests dies passats de Nadal, quan he visitat algunes comunitats contemplatives i les eremites de la nostra arxidiòcesi, com ara, que escric aquesta Carta Dominical amb motiu de la Jornada de la vida consagrada a Déu. Avui és la diada de la Candelera, amb Maria que sempre ens orienta cap a la Llum, que és Crist.

L’utilitarisme que empeny la vida social ofusca la visió de la vida consagrada. Fins i tot, a molts cristians els costa de comprendre aquesta vocació. «Ja n’hi ha prou sent un bon cristià enmig de les ocupacions diàries, en la família i el treball, en l’oci i el descans…», diuen o pensen.

Amb tot, les persones d’especial consagració, en les diverses formes de vida solitària o cenobítica, en la diversitat i varietat de famílies religioses, són com els estels que il·luminen el firmament de la nostra vida cristiana, i ens recorden que, al capdavall, vivim d’esperança. «Les veritables estrelles de la nostra vida són les persones que han sabut viure rectament», afirmava el papa Benet XVI en l’encíclica Spe salvi (n. 49). I afegia: «Elles són llum d’esperança.» Perquè, per arribar cap a Jesús, la llum per antonomàsia, «necessitem també llums properes, persones que donin llum reflectint la llum de Crist, oferint així orientació per a la nostra travessia».

Com afirma el Concili Vaticà II, les persones que han abraçat la vida consagrada, donant-se totalment a Déu, vivint amb radicalitat la consagració baptismal, poden viure quelcom del que no tenen oportunitat els altres cristians: La seva família religiosa els pot oferir «una major estabilitat en la manera de viure», «una doctrina aprovada per arribar a la perfecció», «una comunitat fraternal en el servei de Crist» i, finalment, «una llibertat enfortida per l’obediència» (Vaticà II, Lumen gentium, 43).

No podem obviar que Déu és gratuït. Aparentment, les hores passades en la pregària no reporten cap guany comerciable. Els homes i dones consagrats a Déu, vivint d’esperança, són un testimoni viu que Déu és gratuït, i fan de la seva vida un regal a Déu, en nom dels batejats i de tots els homes. «Què seria del món si no existissin els religiosos?», es preguntava justament santa Teresa de Jesús (Llibre de la Vida, c. 32,11).

Per a molts, la vida consagrada a Déu no és notícia. No importa. Tampoc no en són, de notícia, les estrelles del cel. Però hi són, orienten en la foscor de la nit, brillen i són belles. Ben vostre,

† Joan Planellas i Barnosell
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

El passat 30 de setembre, a l’inici de la commemoració dels 1.600 anys de la mort de sant Jeroni, el primer traductor de la Bíblia al llatí, el papa Francesc va fer pública una carta apostòlica per la qual institueix el «Diumenge de la Paraula de Déu» i estableix que se celebri el tercer diumenge de durant l’any. Feia tres anys que a les diòcesis catalanes ja celebràvem aquest diumenge, però a l’inici de l’any litúrgic, és  a dir, el primer diumenge d’Advent. En rebre aquesta carta, com és obvi, hem canviat la data, que enguany s’escau avui, 26 de gener. A més, les possibles activitats complementàries que ja havíem començat a realitzar en la setmana que en dèiem «de la Bíblia», es faran tot seguit, és a dir, enguany del 27 de gener a l’1 de febrer.

El papa Francesc institueix aquest diumenge per tal que tot el poble sant de Déu reflexioni i valori la importància que té llegir i viure el contingut de la Paraula de Déu en la pròpia vida cristiana. El Concili Vaticà II va donar un gran impuls al redescobriment de la Paraula de Déu, amb la seva Constitució Dei Verbum, «Paraula de Déu». I el mateix Concili Provincial Tarraconense, del qual comencem a celebrar el vint-i-cinquè aniversari, hi dedicà tota una part dels seus debats i, en la primera resolució sobre el tema, considerada a més com a prioritària, hi trobem escrit: «L’Església escolta la Paraula de Déu i la proclama com a Paraula de salvació. El Concili Provincial Tarraconense insta cada fidel cristià a escoltar-la, a llegir-la personalment, a meditar-la, a celebrar-la en l’Església i a pregar amb ella, per tal de viure de la seva força transformadora i en plena obediència de fe al Senyor, sota el guiatge de l’Esperit Sant» (n. 48).

La Paraula ha de tenir una primera transparència i difusió per mitjà del text imprès, amb traduccions que responguin a la varietat d’idiomes del nostre planeta. A casa nostra cal lloar i agrair l’esforç de l’Associació Bíblica de Catalunya, sobretot a l’hora de traduir i promoure l’anomenada Bíblia Catalana en la seva traducció interconfessional. Però la veu de la Paraula ha de ressonar també a través de la ràdio, de les artèries informàtiques d’Internet, dels canals de difusió virtual on line…, ha d’aparèixer en els esdeveniments culturals i socials. En un temps dominat per la imatge, és encara significatiu i suggestiu el model privilegiat per Crist: ell recorria al símbol, a la narració, a l’exemple, a l’experiència diària, a la paràbola.

D’altra banda, la família, tancada a la seva llar, amb les seves alegries i els seus drames, és un espai fonamental en què ha d’entrar la Paraula de Déu. La Bíblia està plena de petites i grans històries familiars. El salmista imagina amb vivacitat el quadre serè d’un pare assegut a taula, envoltat de la seva esposa, com una vinya fecunda, i dels fills, com plançons d’olivera (cf. Sl 128). Cada casa hauria de tenir, doncs, la Bíblia, custodiar-la dignament, llegir-la i pregar amb ella, perquè «infants i vells, joves i noies» (Sl 148,12) escoltin, comprenguin, lloïn i visquin la Paraula de Déu.

Ben vostre,

† Joan PLANELLAS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

A l’exhortació del papa Francesc sobre L’alegria de l’Evangeli, sota l’epígraf general de les temptacions a les quals ens veiem sotmesos els membres de l’Església, el Papa formula un enèrgic «sí» a l’espiritualitat que cal viure en un món globalitzat i complex (n. 76-109). Permeteu-me que, tenint per guió de fons el document papal, proposi una revisió d’allò que pot malmetre la nostra espiritualitat.

Els Pares antics parlaven sovint de l’accídia o tristesa, de la pesantor d’esperit que fa viure malament allò que es fa com si fos una càrrega insuportable. Aquest es el primer punt. En certs moments de la vida s’apodera de nosaltres una insatisfacció generalitzada, com si tot el que fem per la causa de l’Evangeli no tingués massa sentit (n. 82). Llavors ens desinflem i ens abandonem; i la primera a ressentir-se’n és la qualitat espiritual de la nostra pregària: preguem poc i malament, a corre-cuita, amb precipitació, o acabem no pregant.

Les causes d’allò que podríem anomenar «tristesa invasiva» poden ser moltes, i tenen a veure amb les dificultats de la mateixa vida. Aleshores cal reaccionar reprenent l’entusiasme del dinamisme apostòlic. La vida del cor ha de reflorir, la pregària ens ha de guiar, l’afecte pels qui ens necessiten ha de reencendre’s dins nostre. No podem viure en la tebiesa, perquè acabaríem en la fredor. El descens de temperatura espiritual, indicat per un sentiment difús de tristesa i incomoditat, demana un retorn al Senyor. Si esperem massa o si no li donem importància, acabarem lluny de la joia de l’Evangeli!

El segon punt de revisió és sobre la mundanitat espiritual. Aquesta acostuma a ser més desastrosa que la mundanitat moral, diu el Papa (n. 93). Quan el fariseu de la paràbola (Lluc 18,10-14) prega ostentosament dret en el temple i proclama davant Déu que ell és un jueu exemplar, religiós i complidor, cau en l’engany de l’aparença. Sembla que pregui però de fet s’enalteix a si mateix. No cerca la glòria de Déu, sinó que busca la seva pròpia glòria. La prova és que els seus ulls són incapaços de mirar el publicà tal com Déu mateix el mira.

La misericòrdia de Déu omple el cor d’aquell home pecador que demana pietat, i en canvi aquesta misericòrdia no pot entrar en el cor del qui no demana res i que, per tant, en darrer terme, no prega. Per dir-ho amb les paraules del Papa, el fariseu de la paràbola és un home «autoreferencial» que se sent segur de la seva virtut i de la seva pràctica de la religió. Sota unes aparences de forta religiositat sorgeix de fet una mundanitat que és desastrosa per l’esperit.

Les causes de la mundanitat espiritual són diverses, però es poden resumir a creure’s que som millors que els altres. Aleshores sorgeixen les crítiques indiscriminades, la vanitat, els sentiments de superioritat i, fins i tot, la superficialitat en el tractament de les persones. Procurem redreçar aquesta situació pensant que tots som «família de Déu» i que tots fem camí amb les nostres grandeses i misèries. Estiguem alerta i lluitem espiritualment amb les armes interiors perquè, llevat del Senyor, ningú no ocupi el castell de la nostra ànima!

† Joan PLANELLAS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

Benvolguts diocesans, aquests dies estem de ple en el pelegrinatge a Lourdes organitzat, com cada any, per l’Hospitalitat Diocesana de la Mare de Déu de Lourdes. A Tarragona, l’Hospitalitat va ser creada l’any 1973 per l’arquebisbe Josep Pont i Gol. Per tant, enguany es tracta del 47è pelegrinatge.

Precisament tornant del 8è pelegrinatge diocesà, en una conversa a la ràdio, el Dr. Pont i Gol va parlar afectuosament i amb abundància del seu cor del que significava per a ell l’Hospitalitat i el sentit del pelegrinatge. «A Lourdes» —afirmava l’arquebisbe Josep— «s’hi pot anar per diferents motius: des d’un simple turisme encuriosit, fins a un romiatge auster i ple de sentit eclesial. De totes maneres, d’entrada, jo diria que anar a Lourdes fins i tot només per curiositat, és sempre cosa bona. El fet de Lourdes, per la seva magnitud, per la seva ja més que centenària història, per la seva internacionalitat, i per l’ambient que, es vulgui o no es vulgui, s’hi respira, normalment sempre ha de fer bé.

Cal dir que l’Hospitalitat la formen un bon grup de persones amb ganes de servir i acompanyar els nostres malalts i posar en pràctica el que la Mare de Déu va demanar a Bernardeta, que no és altra cosa que l’Evangeli de les Benaurances. Cada any, l’Hospitalitat es posa en camí. És, al capdavall, el camí de la fe en Jesucrist, on Maria, la seva Mare, ens hi acompanya. Ella sempre ens porta cap al seu fill Jesús, i ens diu, com va dir-ho a Canà de Galilea: «Feu tot el que ell us digui» (Joan 2,5). I el que Jesús ens diu és que ens posem a l’escola de les benaurances, a l’escola del servei i de la generositat. Tan sols així farem un tast de felicitat autèntica, aquella que el món no pot donar, però que porta a la joia de l’Evangeli que res ni ningú no ens podrà prendre.

Acompanyar en la fragilitat ens posa veritablement a l’escola de Jesús. La malaltia com a experiència posa en joc la totalitat de l’existència humana i té sempre per a la persona un sentit sagrat. La malaltia ens acara realment davant el que és la vida, i ens posa al davant les veritables preguntes sobre el sentit que té viure en aquest món, així com també ens acara davant les preguntes últimes i definitives de la nostra existència. Avui moltes persones viuen la malaltia i el sofriment en una «frustració existencial», una frustració provinent del contrast entre el que esperem de la vida i el que ella realment ens dona. La nostra esperança en la vida es troba artificialment inflada pel mite modern del benestar, del tenir i del posseir. D’aquí que la frustració esdevingui més dolorosa. Anar a Lourdes esdevé, per tant, una dosi de realisme. Acompanyar a Lourdes els malalts ens fa canviar el «verb» dels nostres anhels i desitjos: Paulatinament, imperceptiblement, anem passant de conjugar el «tenir» i el «posseir» al «ser» i al «donar». Lourdes ens humanitza, ens fa ser persones veritables, ens invita a ser cristians autèntics, ens posa a l’escola de Jesús. Per això, com deia l’arquebisbe Josep, Lourdes sempre ens fa bé.

† Joan PLANELLAS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat