Des d’avui i fins que s’acabin els jocs, els responsables organitzatius tenen previst una trobada diària amb la premsa, amb l’objectiu de minorar que la criítica mediàtica guanyi protagonisme a l’espectacle esportiu. De moment, no inclouen en el seu vocabulari la paraula autocrítica
El director executiu i el regidor comissionat dels jocs han convocat els periodistes per a una trobada d’emergència. Han citat la premsa, dues hores abans. La concorreguda roda de premsa ha tingut lloc a la sala vip del Pavelló d’Esports Catalunya. Els dos responsables de l’esdeveniment esportiu han explicat als periodistes que, a nivell d’instal·lacions i d’organització, els jocs estan sent tot un èxit.
Victor Sànchez ha titllat d’anècdotes els errors que estan sent excessivament mediatitzats. Tots dos han lamentat que aquestes “anècdotes” s’estiguin emportant tot el protagonisme i deixant enrere les proves esportives i la categoria dels atletes que hi participen. De fet, tant Villamayor com Sánchez han repetit per activa i passiva que l’èxit dels jocs es base en el rècord de participació (amb 600 atletes més del previst), la qualitat dels participants i en el fet que estem vivint l’edició amb més medallistes de la història dels jocs mediterranis.
Confrontats amb el incidents dels darrers dies, els quals els responsables s’estimen més anomenar-los d’inconvenients, Víctor Sánchez els ha justificat per l’excés de participants. La improvisació es deu al fet que els serveis estaven previstos per a menys afluència.
“En una organització d’aquesta naturalesa, sempre sorgeixen qüestions, incidents, coses que s’escapen fonamentalment del que és normal” -ha sostingut-, i ha lamentat el “ressò” que obtenen “anècdotes” que “no tenen res a veure amb l’essència dels Jocs”.
També ha elogiat que són uns “Jocs molt treballats, molt esperats, que van haver de posposar-se un any en circumstàncies molt especials” i ha agraït la tasca dels voluntaris que és d’una gran entrega i implicació.
La roda de premsa ha estat realment tensa, sobretot quan alguns periodistes detallaven els errors. Víctor Sánchez no ha pronunciat mai la paraula autocrítica i sempre que calia ‘mullar-se’ en aspectes relacionats amb l’assistència, la venda d’entrades o el poc públic, passava la pilota a Javier Villamayor, qui intenta desfer-se de l’embrolli el millor que podia.
Tots dos han defensat també que “hem vist participació alta en moltes competicions i, en altres molt baixa”, en passar els Jocs de 15 dies a 10 i celebrar “moltes competicions simultànies”.
VIDEOS La roda de premsa de Víctor Sánchez i Javier Villamayor (alguns moments són realment tensos)
El fins ara secretari general del Comitè Olímpic Espanyol (COE), Víctor Sánchez, ha deixat d’ostentar aquest càrrec després de la reelecció d’Alejandro Blanco com a president de l’organisme olímpic espanyol.
Aquest canvi tindrà conseqüències en el comitè organitzador de Tarragona 2018 on fa uns mesos Sánchez ja va assumir plenes competències al capdavant del procés organitzador, relegant a un segon nivell a Javier Villamayor.
Víctor Sánchez passarà a ser tresorer del COE encara que aquest càrrec té una part d’honorífic i quedarà pràcticament alliberat per dedicar-se de ple a dirigir l’organització dels Jocs Mediterranis que s’hauran de celebrar a Tarragona a l’estiu del 2018.
Aquesta dedicació també comportarà canvis en l’organigrama, incorporació de nous col·laboradors i un reajustament econòmic, doncs el nivell salarial de Sánchez en el COE era molt elevat i ara, amb tota probabilitat, una bona part d’aquesta percepció anirà a càrrec de la Fundació Tarragona 2018.
Víctor Sánchez ha estat peça clau en la consecució dels Jocs per Tarragona donada la seva responsabilitat de president del Comitè Tècnic dels Jocs Mediterranis. Això fa pensar que Sánchez es perfila com successor d’Amar Addadi, actual president del Comitè Internacional dels Jocs Mediterranis i pròxim a jubilar-se per edat.
D’altra banda, ha estat substituït en la secretaria general del COE per Victoria Cabezas, directora de gabinet d’Alejandro Blanco i la seva mà dreta en els darrers temps.
El seu perfil tècnic, el profund coneixement del món olímpic, la seva experiència en els Jocs Mediterranis i el respecte guanyat entre els comitès olímpics mediterranis fan de Víctor Sánchez un fitxatge estel·lar per part de Tarragona 2018. Després de molt de temps donant la sensació que el projecte dels Jocs no trobava el seu nord, ara, amb la confirmació del finançament de l’Estat i l’arribada de Víctor Sánchez sembla que, per primer cop en molt de temps, es pot ser optimistes.
Els Jocs Mediterranis de Tarragona són un gran homenatge als serials radiofònics dels anys 50 del segle passat: cada capítol obre noves incògnites i d’aquí que capti l’atenció dels oients o, en el cas de Tarragona, de la premsa. Són, en definitiva, els mitjans els que segueixen amb morbosa atenció la seqüència d’esdeveniments i ensurts d’aquesta història, encara que, pel que fa als ciutadans, ja fa temps que van canviar de dial. Cal tornar a recuperar la il·lusió i la confiança de la gent. Engrescar-la si l’objectiu és tenir uns èxits participatius i exitosos.
El nou secretari d’estat per l’Esport, José Ramón Lete està a Tarragona. Elegant, diplomàtic i home de poques paraules compromeses. Porta la lliçó molt ben apresa i, veritablement, ha estat genial en la interpretació del seu paper: cordialitat, bones paraules i prometatge ferm en comprometre’s de debò amb els Jocs. Un laberint que només ha deixat convençut a qui més necessitava vendre convenciment: l’alcalde Ballesteros.
Tot igual?
Després de tres mesos des de la marxa de “l’energùmen” (expressió utilitzada per l’alcalde per referir-se a Cardenal), i ara amb la visita de Lete, les coses estan pràcticament igual pel que fa al Consejo Superior de Deportes i al govern de Madrid: es podria sense por a equivocacions que tot continua en les bones intencions, els compromisos verbals, un brindis al futur… i poca cosa més.
Sánchez Vs Villamayor
Pel que fa a Tarragona, sí que s’han produït canvis en relació a l’etapa de Miguel Cardenal: s’ha arraconat a Javier Villamayor en diferit i s’ha condecorat a Víctor Sánchez (COE) de director general, això sí, després de que aquest abandonés el Patronat de la Fundació Tarragona 2018 per evitar responsabilitats econòmiques, fiscals i jurídiques. Qüestió de confiança? Hi ha diferents parers.
Sense lletra petita – ni majúscula – per llegir, no hi ha altra opció que conformar-se amb les paraules (farcides de bones intencions) dels protagonistes de la trobada: Ballesteros i Lete. I és curiós que qui ha assumit de facto la direcció i màxima responsabilitat en l’organització dels Jocs, el Comitè Olímpic Espanyol, es conformés ahir amb un paper secundari de figurants.
Alejandro Blanco no estava para massa conversa. Un problema als ulls l’obligava a munir-se d’ulleres de sol, però, potser li ha anat bé. Segurament ha vist coses que ningú s’ha fixat. El temps ho dirà. Victor Sánchez tampoc ha volgut figurar en la foto. “Estava a dalt, treballant”, s’ha justificat l’home fort del nou ‘Tarragona 2017’.
A què ha vingut, Lete? Durant la roda de premsa (ver vídeos), l’alcalde ha repetit exactament el mateix que ja va dir quan va visitar Tarragona l’anterior secretari d’estat per l’Esport, Miguel Cardenal. I també el mateix que va explicar quan el rei d’Espanya, el borbó S.M. Felip II va venir a assumir les funcions de president d’Honor: “Els Jocs ara sí que sí”.
Ballesteros també va donar fe que els Jocs es faran peti el que peti, amb igual convicció i èmfasi que quan afirmava rotundament que els Jocs es celebrarien al 2017… a poques setmanes abans d’informar del seu ajornament.
La pregunta que tothom formula és: que ha vingut a dir el Sr. Lete? Doncs que l’estat estarà a l’alçada de la situació. Allò que ningú explica és qui determinarà quina és la “situació”. I també ha dit que l’Estat ja ha posat diners i va donar facilitats (fiscals) i que ell està pel diàleg i el compromís. Però d’aquí no va passar i no passa.
Molts dubtes…
Els dubtes són molts. Ni la visita del secretari d’estat ha estat capaç de dissipar els dubtes. El CSD assegura la viabilitat econòmica dels Jocs o només es comprometrà a “ajudar” en allò que estigui al seu abast? L’aportació al pressupost operatiu serà dinerària o a compte dels beneficis fiscals prorrogats? El CSD entrarà a la Fundació directament o caldrà un procés de reformulació estatutària de la mateixa? El Comitè Organitzador diu tota la veritat i només que la veritat o amaga alguns “detalls menors”? Quines empreses públiques es faran càrrec del pressupost necessari per celebrar els jocs?
Fins a dia d’avui, cada cop que els Jocs de Tarragona s’han trobat en una cruïlla d’esdeveniments, els més pessimistes i malfiats han guanyat totes les apostes.
Però alguna cosa sí que ha canviat i no és menor, per què a Ballesteros no li queden més comodins. És difícil pensar que Madrid donarà els 13 milions i pico que demanava l’alcalde si escoltem atentament les paraules del secretari d’estat, però, tot i això, Lete podria posar damunt la taula una oferta a mig camí que situés la pilota a la teulada de Ballesteros.
La manca de concreció i les evasives del gallec secretari d’estat en la seva compareixença davant els mitjans de comunicació tarragonins no permeten abonar-se a l’optimisme cofoi del batlle i la seva afirmació de que “els Jocs ara sí que sí”, més bé aconsellen molta prudència amb alguna dosi d’escepticisme.
La metàfora de la llum al final del túnel se li pot girar en contra si Madrid acaba donant una resposta ‘a la gallega’, sobretot tenint en compte que tant Lete com Rajoy són, curiosament, de la pàtria gallega.
La cimera esportiva d’encorbats, en termes de tranquil·litat pels tarragonins i tarragonines, va ser decebedora. Ningú ha ensenyat la cartera ni s’ha vist cap talonari o maletí.
A partir d’aquest punt, es possible sumar-se a la versió La La Land de l’alcalde, a l’escala gallega de Lete o, també, es pot arribar a una conclusió: abans portarem ciris a Sant Magí i Santa Tecla, que la torxa olímpica a l’estadi del Nàstic, on s’haurà de fer la cerimònia d’inauguració dels millors Jocs Mediterranis de la Història.
En relació a la carta de l’alcalde Ballesteros enviada al personal del comitè organitzador dels jocs del Mediterrani, on redueix les competències del regidor Javier Villamayor, fins ara director general, el grup municipal d’ERC ha exigit a Josep Ballesteros que “doni explicacions” amb la màxima brevetat.
“Si això és cert, reclamem a l’alcalde que ho digui immediatament”, manifesten els republicans en un comunicat enviat a la nostra redacció.
El grup liderat per Pau Ricomà a banda de confessar estar “tip” d’assabentar-se per la premsa d’”aspectes rellevants per la ciutat”, lamenta “la manca de transparència del govern” i està preocupat amb “les dinàmiques d’opacitat que s’han instal·lat al PSC”.
ERC recorda a Ballesteros que “la transparència no és una qüestió de fer comissions, és qüestió de voluntat política i de respecte als ciutadans”, sustenta Pau Ricomà.
Ciutadans vol veure la carta
Per la seva banda, el grup municipal de Ciutadans, presidit per l’advocat Rubén Viñuales, exigeix a l’equip de govern que torni pública la carta enviada als treballadors i treballadores del comitè organitzador i esclareixi quin és l’actual organigrama del ‘Tarragona 20187.
Segons la carta enviada per l’alcalde, el regidor Javier Villamayor deixaria de ser el director general dels jocs per convertir-se en el responsable d’infraestructures i grans patrocinis.
Fins el moment, l’ajuntament manté silenci sobre aquesta polèmica.
En la sala de actos (¿indecorosos?) del Ayuntamiento de Tarragona y convocados por el despampanante conseller de Estrategias de Ciudad 4-3-3 o 4-4-2, un grupo de (¿grandes?) estrategas de ciudad, todos ellos estratégicamente sentados en torno a una mesa con la estrategia servida en caliente, sin camareros, ahí es nada. También estaban los de la URV que son como el perejil de Argüiñano: van bien con todo. ¿Y qué hacían dichas señorías sentados a la mesa del anfitrión Don Alejandro Fernández? Pues hablar de la Marca Tarragona. Algunos funcionarios municipales, siempre ellos tan malpensados y maledicentes, se desternillaban por los rincones de la casa consistorial pensando que, a lo sumo, alguno de ellos habría leído por la mañana el Marca, que sería lo más cerca que habrían estado de la Marca Tarragona. Ya ven en qué pierden el tiempo estos trabajadores de lo público mientras sus esforzados y afanados representantes se devanan los sesos para elevar a los cielos la marca de ciudad, ¿o quizás sea al revés?
La taula Marca Tarragona
Pero Alejandro ya no es lo que era. Se le ve azorado, acorralado por las circunstancias las más de las veces. Y es que no gana para disgustos con sus socios sociatas. El político popular había preparado el arranque de su proyecto de Marca con minuciosidad y ¡zasca!, van los de los juegos y le arruinan la jugada. El anuncio del proyecto Marca Tarragona ha pasado sin pena ni gloria y con una perdigonada en el ala antes de saltar del nido para volar: ¿quién va a creer en una ciudad como marca si el evento más importante que ha organizado desde las carreras de cuadrigas romanas se hunde como el Titanic? Y ya puestos, ¿quién se fiará de una ciudad que maltrata uno de sus mejores patrimonios histórico-religiosos como la Necrópolis?
El problema de fondo, o sea, lo que Alejandro intenta disimular con cal viva popular, es el insoportable olor a putrefacción y descomposición del ballesterismo. Lo que ha perdido toda credibilidad no es la ciudad, si no el gobierno del PSC, con Josep Félix Ballesteros y su equipo trapisonda. El argumento de que la estabilidad en el consistorio está por encima de los intereses de partido es tan absurdo, tan peregrino, tan y tan falaz, que da risa de lágrimas.
Josep Fèlix Ballesteros
Pero no se puede esconder que la ciudad está enfermiza. Cualquier persona mínimamente inteligente se daría de bruces con la realidad inmisericorde de que los Juegos del 2017 son un fiasco. Solamente un club ha tenido las agallas de plantar cara y decir que ya está bien de tomar el pelo: el Tenis Tarragona. El resto callan cobarde y lacayunamente. Por ejemplo, ¿por qué el CBT no puso el grito en el cielo cuando se anunció que no habría competición de baloncesto en Tarragona? ¿quizás porque el Comité Organizador tiene en nómina a de sus influyentes? ¿por qué el Nàstic no dijo ni mu cuando se anunció que la final de la competición futbolera de los Juegos se iba a Reus? ¿por qué el Natació Tarraco no se sumó a la reciente propuesta del ex casi todo Mario Rigau para que se renunciase a la piscina olímpica y se apostase por las instalaciones del veterano club? Y los sumisos socios de esos clubes, ¿qué les pasa? ¿están zombis?
El chófer de James Font ya dijo en otro artículo que el deporte no me gusta, entre otras cosas, porque me hace sudar y sufrir, cuando todos sabemos que se puede sudar de otra manera, disfrutando. Ya me entienden. O sea, que los Juegos no me dicen ni fu ni fa. O sea que me la suda. Pero desde la perspectiva de ciudad resulta indignante que ante el disparate que estamos viviendo nadie diga nada. Se acepta con sonrisa bobalicona que pulpo es animal de compañía y que Tarracus es simpático. Lo del Tarracajorrani ya era grotesco, pero lo de Tarracus es peor que el Chuqui. La avellana tenía sentido, era original y con denominación de origen, lo había creado un niño, lo habían votado. Lo del creativo rediseño de Tarracus no tiene personalidad, ni sentimiento. Es un simple aglomerado de símbolos sin conexión ni alma. Tarracus se ha comido a la gamba. Ha sido un acto de canibalismo simbólico. Y también es una metáfora: el ya indescifrable e indescriptible ballesterismo ha fagocitado la gamba popular de Alejandro en poco más de 100 días.
Me he tomado la molestia de consultar hemeroteca, hablar con entendidos y sacar mis propias conclusiones acerca del tema 2017. Por ejemplo, el anuncio apocalíptico del Comité Olímpico Español de esta semana. Demos un breve repaso al asunto.
¿Cómo es posible que ante una situación de tal gravedad el anuncio lo haga el COE unilateralmente y salga inmediatamente Ballesteros a hacer de bombero improvisado? ¿Qué medidas ha anunciado el alcalde para que podamos darle si quiera una microscópica prórroga de credibilidad? ¿Desde cuándo se sabía que esta situación era de UCI? ¿Hace dos días?
Digo hace dos días porque unas pocas jornadas atrás se organizó una mesa cuadrada con patrocinadores para que explicasen la morrocotuda suerte que teníamos los tarraconenses con los malditos Juegos.
A un any dels Jocs encara no se sap si es faran
También se recibió con todo tipo de honores al rey Felipe VI para que diese la bendición a Tarracus, la mascota. Pero nadie pone el grito en el cielo. A tragar ruedas de molino que buenas tragaderas tenemos por estos lares.
Voy más allá. ¿Qué clase de prebendas deben estar recibiendo los señores y las señoras del Comité Olímpico Internacional para que sigan afirmando la excelencia organizativa de nuestro ayuntamiento cuando hasta su Comité español dice que todo es un desastre? ¡Pero si estuvieron aquí hace pocas semanas y siguieron diciendo que iban a ser unos Juegos maravillosos! ¿Dónde está el secreto? ¿Qué clase de birlibirloque se traen entre manos los vips olímpicos mediterráneos?
He estudiado las declaraciones y anuncios realizados hasta ahora por los protagonistas de esta historia. He tirado de hemeroteca. Y desde mi ignorancia en estos asuntos – aunque menos que la ignorancia de Albert Abelló –, he descubierto que las cuentas no cuadran. Víctor Sánchez, secretario general del COE y vicepresidente del Comité Organizador y reconocido dirigente olímpico, desvela en la asamblea del COE que el déficit de presupuesto operativo es de 9 millones de euros.
El rei és el president d’Honor del Comitè Organizador del 2017
Yo no sabía a qué se refería con eso de presupuesto operativo y lo pregunté (me tuve que tragar un gordo y asqueroso sapo, pero lo pregunté). Y resulta que una cosa es el presupuesto para infraestructuras deportivas (presupuesto de inversiones) y otra cosa es el presupuesto operativo, el del money contante y sonante que permite costear la parte logística, promocional, recursos humanos, compras, alquileres, las botellas de güisqui para los vips y ese tipo de gastos imprescindibles. Pues bien, Sánchez dijo 9 millones de desfase operativo. Al día siguiente el presidente del COE – el que quiso ponerle letra al himno español – lo elevó a 14 millones. Pero lo que anunció el desconcertado y desconcertante Javier Villamayor en su día fue que el presupuesto operativo sería de 28 millones y hasta ahora llevan recaudados por patrocinios unos 8 millones. O sea, que en eso también amagan: en verdad que son 20 millones, 20 MILLONES, de déficit en el presupuesto operativo. En la caja olímpica de Ballesteros hay un vacío que requiere 20 kilos para llenarse. Ingeniería financiera olímpica. Y todo esto sin que nadie, nadie, nadie, nadie, nadie, nadie, haya pedido una sola auditoría. Curioso, bochornoso, capcioso, soso.
Pero volvamos con Alejandro. Mi amigo Alejandro. Ese animal político e de raza. Sus socios ponen en la picota a su compañero popular Miguel Cardenal y él, Alejandro, mirando las nubes pasar o sacando a pasear la gamba o soñando sesudas estrategias que se cotizan menos en el mercado intelectual que las colecciones de Marcial Lafuente. ¿Nuestro Alejandro no sabe lo que quiere decir “cerrar filas”? ¿Cierra filas con sus zascandiles socios de gobierno municipal y deja tirado a su tocayo Sr. Cardenal? En el fondo Ballesteros esgrime el mismo discurso zafio que los independentistas: la culpa es del Estado, es de Madrid. ¿A ese discurso no debe oponerse con rotundidad Alejandro? ¿No debería haber puesto en cuestión el pacto de gobierno? ¿No debería exigir a Ballesteros que asuma una parte importante de responsabilidades por la desastrosa gestión que ha hecho del tema Juegos desde los orígenes? ¿Qué le pasa a todopoderoso Alejandro para que ante la hecatombe olímpica no se le ocurra otra cosa que anunciar el inicio de trabajos para la Marca Tarragona? ¿Es que acaso piensa incorporar la ruina de los Juegos al resto de ruinas del patrimonio histórico?
¿Y la oposición? He utilizado lupa, telescopio, microscopio, catalejo, monóculo, gafas graduadas, lentes de contacto, binoculares, prismáticos, brújula, astrolabio, mapas, google, y no he conseguido encontrarla. No hay oposición. La sala de plenos es como un museo de cera, parece que se van a mover de reales que son, pero no se mueven. Suerte de la CUP e algo de Arga Sentís.
Ante el mayor de los ridículos internacionales, ante el desgarrador descrédito al que puede verse sometida la otrora imperial Tarragona, ante la inconmensurable incompetencia de nuestros gobernantes, la oposición hace macramé.
Me agota sobremanera tener que elevar la voz de la cruda realidad cada lunes. Me aburre que nunca pase nada en esta ciudad, aunque se nos desmorone el futuro encima. Me decepciona y entristece tanta mediocridad y mezquindad. Por eso les anuncio que se acaba, de momento, El Retrovisor.
Me voy… pero no me voy lejos para desgracia y castigo de los inútiles. Volveré con otro formato, porque, aunque esté hasta las mazmorras genéticas de tanto adocenamiento político local, los miles de seguidores que me leen cada semana son mi energía vital, mi argumento básico, mi chute intelectual.
Volveré para seguir como azote de los papanatismos. Volveré con TOMATES Y CLAVELES.
HASTA PRONTO COLEGAS Y RECUERDEN QUE, PASE LO QUE PASE, SIEMPRE HAY UN RETROVISOR O GENTE CON GANAS DE HABLAR…
REDACCIÓ27 Juny, 2018
El director executiu i el regidor comissionat dels jocs han convocat els periodistes per a una trobada d’emergència. Han citat la premsa, dues hores abans. La concorreguda roda de premsa ha tingut lloc a la sala vip del Pavelló d’Esports Catalunya. Els dos responsables de l’esdeveniment esportiu han explicat als periodistes que, a nivell d’instal·lacions i d’organització, els jocs estan sent tot un èxit. 
“En una organització d’aquesta naturalesa, sempre sorgeixen qüestions, incidents, coses que s’escapen fonamentalment del que és normal” -ha sostingut-, i ha lamentat el “ressò” que obtenen “anècdotes” que “no tenen res a veure amb l’essència dels Jocs”.
El Comitè Organitzador diu tota la veritat i només que la veritat o amaga alguns “detalls menors”? Quines empreses públiques es faran càrrec del pressupost necessari per celebrar els jocs?
Pero desde la perspectiva de ciudad resulta indignante que ante el disparate que estamos viviendo nadie diga nada. Se acepta con sonrisa bobalicona que pulpo es animal de compañía y que Tarracus es simpático. Lo del Tarracajorrani ya era grotesco, pero lo de Tarracus es peor que el Chuqui. La avellana tenía sentido, era original y con denominación de origen, lo había creado un niño, lo habían votado. Lo del creativo rediseño de Tarracus no tiene personalidad, ni sentimiento. Es un simple aglomerado de símbolos sin conexión ni alma. Tarracus se ha comido a la gamba. Ha sido un acto de canibalismo simbólico. Y también es una metáfora: el ya indescifrable e indescriptible ballesterismo ha fagocitado la gamba popular de Alejandro en poco más de 100 días.
