27. Abril 2024

Arxius de papa Francesc | Pàgina 2 de 2 | Diari La República Checa

REDACCIÓ19 Agost, 2017

El cardenal de Barcelona, Joan Josep Omella, ha rebut un missatge de condol del Papa Francisco. En el missatge, el Sant Pare posa de manifest el seu “més profund” pesar per les víctimes de l’atemptat terrorista a les Rambles de Barcelona que van provocar 13 morts i més de 130 ferits.

El Papa també ha ofert “sufragis” pel “descans etern” de les víctimes. La màxima autoritat de l’església catòlica ha volgut fer arribar també el seu suport als nombrosos ferits, a les famílies “i a tota la societat catalana i espanyola”.

Francesc ha aprofitat per condemnar “un cop més” la “violència cega, que és una ofensa gravíssima al creador” i prega perquè “l’altíssim ens ajudi a seguir treballant amb determinació per la pau i la concòrdia al món”.

 


REDACCIÓ14 Desembre, 2014
Jaume_Pujol1.jpg

La història comença amb una nena d’Àvila, Teresa de Cepeda y Ahumada que va venir al món el 28 de març de 1515, aviat farà 500 anys. Amb aquest motiu són moltes les celebracions que es preparen i que s’emmarquen en l’Any de la Vida Consagrada, que el papa Francesc ha volgut que fos l’any 2015.

A l’octubre es va obrir ja l’Any jubilar teresià a la nostra arxidiòcesi, en la qual tenim el goig de la presència de l’Orde del Carmel des de fa 400 anys. Així ho vaig ressaltar en la missa celebrada al Monestir de Sant Josep i Santa Anna, de les Carmelites Descalces de Tarragona, tan estimat.

Vaig tenir llavors ocasió d’agrair una vegada més l’activitat de les diferents congregacions religioses carmelitanes a la nostra terra, homes i dones que es mantenen fidels a l’esperit amb què la reformadora d’Àvila va fundar tants convents en diferents regions. Persones lliurades a l’oració, a l’ensenyament, a l’assistència als necessitats.

Quina riquesa més gran és comptar a la nostra arxidiòcesi amb aquestes comunitats religioses que uneixen contemplació i activitat, i que ho fan amb la pau i la serenitat d’aquella gran fundadora.

Les persones de vida consagrada són com estels en un món en tenebres que està buscant com orientar-se. A través de la pregària i la fidelitat, ens assenyalen el sentit de la vida, que no és altre que el que reflecteix aquell poema de la santa: «Vuestra soy. Para Vos nací. ¿Qué mandáis hacer de mí?»

El carisma teresià, com qualsevol vida consagrada, és una concreció de l’esperit cristià viscut fins a les últimes conseqüències. S’explica que algú va preguntar a sant Joan Maria Vianney si era veritat que ell vivia sempre immers en els misteris divins, i va contestar: «Ah!, però hi ha una alguna cosa més a part dels misteris divins?»

El monjo de Poblet Agustí Altisent va escriure que al Monestir els monjos tenien una vida molt reglamentada, amb llargues estones de pregària i lectura, però també de treball, amb el benentès que l’oració havia de ser calmosa i el treball no podia ser nerviós. Sobre això comentava que un cop va agafar un taxi a Madrid i el conductor li va dir: «Quan treballava per a un altre, pensava: el dia que jo sigui amo del taxi viuré com un rajà. I ara visc pitjor.»

No és tenir coses el que fa feliç, sinó tenir temps i tenir-lo per a Déu i per als altres. Aquesta és la nostra experiència, que les persones consagrades ens recorden amb la seva simple presència.

Jaume PUJOL
Arquebisbe de Tarragona

 

 

 


REDACCIÓ12 Octubre, 2014
Jaume_Pujol1.jpg

El maig de l’any passat el papa Francesc va rebre els participants en l’Assemblea General de les Obres Missionals Pontifícies. Amb el bon humor que caracteritza el seu llenguatge, va saludar el cardenal Filoni dient: «El cardenal té una feina més en aquest temps; és professor. Ve a mi per “ensenyar-me l’Església”. Sí, ve i em diu: aquesta diòcesi és així o aixà… Conec l’Església gràcies a les seves lliçons.»

Penso que també nosaltres, els fidels de l’arxidiòcesi de Tarragona, començant pel seu Arquebisbe, rebem lliçons dels missioners. Ells viatgen a l’altra punta de la terra per estendre el missatge de Jesucrist.

A alguns els pot semblar que això era més meritori fa uns segles, quan no existia l’aviació. Però les distàncies no sols es mesuren en quilòmetres. Deixen enrere una família, un ambient, una cultura i unes comoditats per trobar una altra família espiritual, altres civilitzacions, llengües i costums, i, sovint, penúries i perills.

De tant en tant la premsa ens porta notícies de martiris de sacerdots i seglars en països per a nosaltres remots, com Nigèria, Síria, Burundi o l’Iraq, on tants atacs s’han produït a esglésies cristianes en les quals anar a missa representa un acte d’heroisme.

Em sento molt unit als missioners, molts d’ells sacerdots o religiosos, escampats pel món, i llegeixo quan puc relats que ens envien, habitualment aprofitant el contacte permanent que tenen amb la Delegació Diocesana de Missions, que tant treballa en col·laboració amb ells.

També m’emociona llegir cròniques en revistes missioneres. Com a exemple en cito una de l’emblemàtica publicació Mundo Negro dels missioners Combonians. Es va publicar en el número d’abril. Juan José Aguirre és bisbe de Bangassou (República Centreafricana). Quan escriu acaba de viure un cop d’Estat, un conflicte en el qual explica que els van destruir moltes instal·lacions religioses i els van robar els vint-i-nou vehicles que tenia la diòcesi per atendre un territori molt ampli. Comenta: «Ens quedem tots a peu. I seguim el nostre treball pastoral amb alegria.» Esmenta encara que, enmig de la rancúnia entre grups religiosos i tribals que es va instal·lar al país, semblava un miracle que en el seu camp de futbol continuessin jugant vint-i-dos joves barrejats: musulmans, catòlics, protestants, sense distinció de credos, races ni tribus.

Com podem ajudar els nostres admirables missioners en el seu treball inesgotable? Sens dubte amb la pregària i amb les aportacions econòmiques. Ells són els nostres braços ja que formem part d’un mateix cos, que és el de Crist.

Jaume PUJOL
Arquebisbe de Tarragona

 

 


REDACCIÓ5 Octubre, 2014
Jaume_Pujol1.jpg

Aquest diumenge comença un Sínode Extraordinari sobre la Família, convocat pel papa Francesc fa un any, que es preveu que duri un parell de setmanes (del 5 al 19 d’octubre). El títol que l’encapçala és: «Els desafiaments pastorals de la família en el context de l’evangelització.»

Només hi ha un precedent d’una reunió episcopal convocada pel Papa per abordar exclusivament aquest tema de la família: l’Assemblea General Ordinària de 1980 impulsada per Joan Pau II, de la qual va emanar l’exhortació apostòlica Familiaris consortio el 1981.

Durant l’any transcorregut des del seu anunci fins a la celebració, els preparatius del Sínode han estat intensos. Volent que la participació fos molt àmplia, la Santa Seu va enviar a les Conferències Episcopals un qüestionari exhaustiu perquè els bisbes hi poguéssim fer les aportacions que creguéssim convenients. No es tractava d’un sondeig, o d’un referèndum, sinó d’una recollida d’experiències, ja que el Sínode intenta trobar respostes pastorals.

Quan es va anunciar ja es va dir que no s’abordarien assumptes de doctrina, que ha estat recollida pel Magisteri en múltiples ocasions. El que es busca és escoltar els problemes i expectatives que viuen moltes famílies i mostrar-se a prop d’elles, oferint-los de forma creïble la misericòrdia de Déu.

Els mitjans de comunicació han simplificat l’objectiu de la reunió reduint-lo a si s’admetrà a l’eucaristia les persones divorciades i tornades a casar. És cert que s’abordarà aquesta qüestió, amb l’esperit invocat pel Papa quan va dir que «l’eucaristia no és un premi per als perfectes, sinó aliment per als febles». Però el temari és més ampli, ja que són molts més els temes que afecten la família, des de la seva concepció mateixa fins a les relacions entre els seus membres.

Els qui tenim una certa edat hem vist molts canvis en aquesta primera institució social. La família tradicional, en què diverses generacions vivien en una mateixa casa, sobretot en els ambients rurals, ha estat substituïda per unitats familiars més petites, a vegades monoparentals, segons una expressió moderna. I la fe que es transmetia de generació en generació, es troba ara amb fissures, com baules trencades d’aquesta cadena.

L’Església, en comptes d’enyorar el passat, es preocupa de fer front als problemes actuals. I en aquest Sínode, de manera particular, d’ajudar els qui necessiten una orientació perquè imperi l’amor, l’adhesiu que cohesiona les famílies.

Jaume PUJOL
Arquebisbe de Tarragona