“El pitjor de quedar-te adormit a la platja no és que et facis mal a la pell, sinó la sanció que et posa el Ministeri d’Indústria per acumular energia solar”. Acudits tan divertits i enginyosos com l’anterior (el seu autor, per cert, és J. Morgan) han aflorat amb força a la Xarxa durant els últims dies arran de la polèmica per l’Impost del Sol aprovat pel (des)govern del PP. I és que els espanyols tindrem molts defectes, però la falta de sentit de l’humor no és un d’ells. No obstant això, que la nostra sornegueria congènita no ens faci perdre la perspectiva ni ens allunyi de la realitat: l’Impost del Sol és una vergonya i ens ho hem de prendre molt seriosament.

Per si hi ha algun despistat a la sala, explicaré què és exactament l’Impost del Sol. Es tracta d’una taxa única al món que grava l’autoconsum de l’energia produïda a través de panells fotovoltaics. Aquesta reforma de la regulació elèctrica impulsada pel ministre Soria (aquell que s’assembla a l’Aznar però sense bigoti) suposa un cop dur per a l’autoconsum energètic i aquells que aposten per les energies renovables i, de propina, és un copet a l’esquena per les grans empreses elèctriques, aquelles que (quina casualitat!) tenen per costum acollir polítics en els seus consells d’administració amb sous indecents. El més greu de tot plegat és que ni es molesten a dissimular-ho. Recordeu quan les persones eren titllades de ‘trastocades’ per defensar que les grans corporacions governaven en realitat el món? Benvinguts al segle XXI. Els ‘trastocats’ tenien raó.

Imagineu la cara que se’ns ha quedat a aquells que fa més de dues dècades que defensem, potenciem i lluitem per les energies renovables. Des de la fundació de Mediterrània, l’ONG que presideixo, sempre hem apostat per l’educació ambiental, convençuts que o els joves es posen les piles i lluiten pel seu planeta o aquest morirà més aviat que tard. En aquell temps es començava a comprendre que les energies renovables no eren tan sols una alternativa, sinó la nostra raó de ser i una aposta a risc zero. De fet, vam fer centenars de visites amb nens al Parc Eòlic de Trucafort, la primera instal·lació d’aquest tipus que es va inaugurar a la província de Tarragona. I Mediterrània va assessorar i va intervenir perquè s’instal·lessin un bon nombre de plaques fotovoltaiques. Hi havia zero dubtes. El futur havia arribat en forma d’energies renovables, i pensàvem que no hi havia marxa enrere.

Ens equivocàvem. Però no ens culpeu. Qui havia de pensar, en els anys noranta, que en ple 2015 tindríem un dels governs més retrògrads que es recorden? Ni la ment més evolucionada ni el més perspicaç dels creadors de ciència-ficció ho podia imaginar. Des que Rajoy es va posar al comandament, Espanya va cap enrere, com els crancs. La involució viscuda durant aquest temps és meteòrica, i l’atac despietat contra la revolucionària bateria Tesla i l’Impost del Sol han estat les joies de la corona. Una corona que, per cert, fa pudor.

L’Impost del Sol, un tribut que no existeix en cap altre estat, ha provocat que siguem la riota de tot el món. Europa ens ha posat en el seu punt de mira i ens sancionarà per posar traves a les energies renovables, mentre que la prestigiosa revista Forbes ha publicat un article en el qual ridiculitza fins a la humiliació aquesta mesura governamental. I per si no fos suficient, es rumoreja que alguns poderosos fons d’inversió nord-americans volen presentar litigis importants contra el nostre país. Per altra banda, com era d’esperar, la resta de partits polítics espanyols s’han compromès a derogar aquesta taxa en cas que es facin amb la victòria en les pròximes eleccions. En definitiva, és bastant obvi que el PP no trobarà aliats per defensar aquesta idea de bomber. S’han quedat sols, i en les urnes ho pagaran car…

Però fins que els vots dels ciutadans no hi posin remei, haurem d’aguantar aquest govern sense peus, ni cap, ni rumb, que no sap aprofitar cap vent perquè no sap cap a on es dirigeix. Espanya ha passat de ser l’imperi “on no es pon el Sol” de Felip II al país “que cobra pel Sol” de Rajoy. Encara que se’ns posi vermella la cara, tant de bo que l’Impost del Sol sigui l’epitafi d’un president i un govern indigne i que per molts defectes que tinguem no ens mereixem.

La meva part preferida d’aquest vodevil i el motiu pel qual no he perdut l’esperança és que la solució és a les nostres mans. Recapacitem i obrem en conseqüència. I si finalment les urnes donen la raó a Rajoy… us en recordeu de l’acudit quan dèiem que algun dia ens cobrarien per respirar? Era una broma inofensiva, però ara ja no ho sembla tant. O potser aviat es plantegen crear una taxa per a la brisa que ens refresca el cos, la pluja que remulla les nostres plantes o les estrelles que ens il·luminen. En aquest món de bojos, ja tot és possible.

Ángel Juárez Almendros
President de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra