El regidor de Cultura de Tarragona ho tenia clar. Volia que Mariona Llort fos la coordinadora del Centre d’Art Contemporani. L’ajuntament, a nivell intern, va crear una plaça i Mariona Llort va ser l’única persona que hi va concòrrer. Els sindicats diuen que el cas “fa pudor” i que podriem estar davant un concurs simulat
La periodista Mariona Llort
Al concurs, destinat al personal interí de l’Ajuntament de Tarragona per la plaça de cap tècnic del Centre d’Art Contemporani, només es va presentar Mariona Llort, una de les periodistes del gabinet de premsa del consistori.
El malestar a l’ajuntament és evident entre alguns treballadors i els sindicats, atenent que “curiosament, l’única aspirant a la plaça, és la persona que el regidor de Cultura havia anunciat, prèviament, que seria la nova directora del Centre d’Art”.
Fonts sindicals asseguren que “estem d’un frau i d’un concurs simulat” i creat per “afavorir” una persona en concret. “Qui tingui competència, hauria de fer els possibles per investigar tot el procés i esbrinar si la guanyadora ha rebut informació privilegiada sobre el concurs. També s’hauria de saber si és legal que el regidor de l’àrea hagi anunciat, dos mesos abans, sobre qui li agradaria que gestionés el Centre d’Art”, asseguren fonts sindicals que demanen mantenir l’anonimat, convençudes que “estem davant de la creació d’un càrrec a dit”, embolcallat amb “un concurs simulat”.
Per la seva banda, el regidor Josep Maria Prats nega l’existència de qualsevol intromissió política en el resultat del concurs.
El titular de Cultura de l’Ajuntament de Tarragona assegura que no tenia gens d’interès personal en la tria de Mariona Llort per ocupar la coordinació del Centre d’Art que s’ubicarà al Tinglado 2 del Moll de Costa del Port de Tarragona.
Els sindicats volen que la justícia investigui aquest cas “que es miri per on miri, hi ha motius per sospitar que alguna cosa no quadra”.
Explica la història que el Tsar Pere I de Rússia, anomenat “el gran”, va voler modernitzar i occidentalitzar l’estat rus, per tal d’homologar-lo als principals corrents culturals absolutistes del segle XVII.
El símbol de la magnificència fou St. Petersburg, la nova capital a la costa del Bàltic, que evidenciava el poder del Pare de totes les Rússies.
Entre les extravagàncies destaca l’edicte que el tsar va promulgar, l’any 1698, que establia l’obligatorietat de què tots els homes de l’imperi anessin amb la barba afaitada, seguint la moda europea masculina d’anar ben rasurats.
La decisió fou rebutjada per la societat moscovita, que identificava les seves llargues barbes en un referent d’identitat. Pere I, davant les reticències dels seus súbdits, va imposar càstigs corporals (sovint intercanviables per multes pecuniàries) a tot aquell rus que incomplís la disposició reial del tsar.
Els deliris megalòmans, produïts per l’obcecació delirant de l’autòcrata, portaren la societat russa a un atzucac . Salvant la distància i respectant el tempushistòric, l’exemple serveix per il·lustrar el moment polític actual que viu Catalunya. Un 48% de la societat catalana recolzà amb els seus vots un projecte polític que proposava la desconnexió amb l’Estat espanyol i instava al Govern de la Generalitat a crear estructures d’Estat.
La proposta no comptà amb el suport de la majoria de ciutadans, tanmateix els diputats electes de CDC, d’ERC i de la CUP, aprovaren, el 9 de novembre, la Resolució 1/XI del Parlament de Catalunya que contempla, en el segon punt, l’inici d’un procés de creació d’un Estat català en forma de república, la qual cosa dispara el tret de sortida de la declaració unilateral d’independència de Catalunya.
Aquests dies assistim a un sainet polític que no té equivalent en l’Europa contemporània. Els estira i arronsa entre les forces independentistes per repartir-se les quotes de poder aboquen la societat al desencís i minen la credibilitat internacional de Catalunya. Enmig del marasme, alguns partits volen obtenir la complicitat dels Ajuntaments per justificar una il·legalitat que només pot conduir al desconcert i a la fragmentació.
Tarragona no queda al marge de l’estratègia independentista, per això, en el proper plenari que es celebrarà el propvinent dilluns, alguns partits presenten una moció de suport a la Resolució 1/XI del Parlament. Com a conseller d’Unió votaré No perquè aposto pel diàleg entre el govern de Catalunya i el govern de l’Espanya, diàleg que no exclou un referèndum pactat amb l’Estat espanyol, que serveixi per decidir, de forma democràtica i legítima, quin és el futur polític que desitgen tots els catalans. Winston Churchill havia escrit que “el valor és el que es necessita per aixecar-se, però també és el que cal per asseure’s i escoltar”.
I el meu No es sustenta en què la Resolució, en el seu punt primer, afirma que compta amb una majoria de vots i d’escons, però és obvi que no té la majoria absoluta dels vots dels electors del 27 de setembre. La proposta d’Unió passa perquè les decisions es prenguin de forma netament democràtica, fent que cadascuna d’elles gaudeixi de la majoria de vots de la ciutadania.
Unió és un partit inequívocament europeista i sempre ha defensat que no farà res que pugui deixar a Catalunya al marge de la Unió Europea, quelcom que és contrari a la Resolució la qual només contempla posar en coneixement de l’Estat i de la Unió Europea la creació d’un nou Estat. El redactat sobiranista contradiu l’aposta d’Unió de garantir en tot moment la seguretat jurídica, sense dur a terme una declaració unilateral d’independència i un procés constituent que menystingui la legalitat.
El punt sisè del text aboca a tots els catalans a la desobediència de la legalitat vigent, afirmant que el Parlament no es supeditarà a les decisions de l’Estat i en particular del Tribunal Constitucional, atemptant així contra els principis legals i democràtics que conformen el nostre estat de dret i del benestar que, entre tots, hem ajudat a construir. Finalment la Resolució pretén iniciar, en el termini màxim de trenta dies, la tramitació de les lleis de procés constituent, de seguretat social i d’hisenda pública, quelcom que suposa deixar a tots els ciutadans en mig d’una forta inseguretat jurídica que va en contra del que defensem des d’Unió Democràtica.
Nosaltres treballem per enfortir les institucions no per dinamitar-les. Creiem, emparant-nos en la frase de Calderón, “que el valor és fill de la prudència, no de la temeritat”. El meu No és un Sí al diàleg, a la seguretat jurídica, a Europa i a la cohesió social i territorial de Catalunya. És un Sí al respecte democràtic, a l’estabilitat econòmica, a la creació d’ocupació…
Al capdavall, és un Sí a la convivència democràtica, que és el gran patrimoni del catalanisme integrador. No esperem que ens passi com a Pere el Gran, respectem la voluntat de la majoria, ja que “els que no volen ser vençuts per la veritat, seran vençuts per l’error” (Sant Agustí).
Josep M. PRATS BATET Conseller d’Unió Ajuntament de Tarragona
Els resultats de les eleccions municipals han evidenciat que vivim en una societat polièdrica que ja no es conforma amb les polítiques d’aparador ni amb els projectes salvífics. Fa pocs anys el sociòleg polonès Zygmunt Bauman va introduir el concepte de “modernitat líquida” per descriure els trets més singulars que caracteritzen els nostres temps: la fragilitat de les relacions humanes i dels vincles que establim amb els altres, efímers i esborradissos en un context social en què els valors que predominen són l’individualisme i el benestar egocèntric.
En aquesta modernitat líquida tot canvia, res no és estable. Les seguretats ancestrals s’esborren. La inestabilitat del medi ens fa desconfiar dels referents; els conceptes, els valors, les fidelitats i l’experiència, que ens havíem avesat a utilitzar com a flotador, se’ns tornen perillosament insegurs; no hi podem confiar. Desproveïts del nostre sistema de seguretats ens aboquem a una nova dimensió de la llibertat.
La nova fragilitat interpel·la tota la societat i han de ser els seus dirigents els primers en reaccionar. Això exigeix humilitat, sentit de responsabilitat i, sobretot, diàleg. Els maximalismes els va aniquilar la darrere crisi que va sotragar els fonaments d’un món que es creia indestructible. És obvi que avancem per puntets, per episodis aïllats, i per aconseguir sumar voluntats ens cal diàleg. El papa Francesc ens diu que el diàleg no és allò que s’estableix amb la gent que t’aplaudeix per avançat, sinó amb aquells que sostenen punts de vista radicalment diferents als teus. Aquest és el sentit de diàleg.
La composició del saló de plens és l’exemple més clar que la ciutadania de Tarragona ens reclama que administrem la diversitat amb una radicalitat transversal. La ciutat té grans reptes pendents que exigeixen el compromís de tots. Els tarragonins no entendrien que els responsables de gestionar el seu Ajuntament es perdessin en discussions estèrils, allunyades dels veritables problemes amb els que han de conviure cada dia. És el moment de superar les velles estratègies polítiques i de substituir-les per una voluntat inqüestionable de sumar. Per fer-ho possible caldran renúncies, però els grans beneficiats en seran les tarragonines i tarragonins.
En la política del segle XXI els projectes individuals, per més messiànics que puguin semblar, estan abocats als fracàs i a quedar reduïts a deliris quimèrics. L’objectiu primordial de qualsevol dirigent ha de ser treballar per crear una societat més justa i equilibrada, cohesionada i orgullosa d’ella mateixa. Mai un projecte de futur, i més en aquests temps de fragmentació, pot construir-se posant en perill la cohesió social.
Tarragona necessita de l’esforç de tots per desencallar els temes inconclusos i per projectar un horitzó en què hi tinguin cabuda totes les voluntats. L’obligació dels consellers municipals és, amb generositat, superar els individualismes programàtics i compartir objectius amb clau tarragonina que estiguin despullats dels maximalismes que van protagonitzar la història del segle XX.
Josep Maria PRATS Regidor d’Unió Democràtica de Catalunya a Tarragona
REDACCIÓ26 Abril, 2017
Per la seva banda, el regidor Josep Maria Prats nega l’existència de qualsevol intromissió política en el resultat del concurs.
