Arxius de Jordi Martí Font | Diari La República Checa

REDACCIÓ9 Agost, 2021
jordi_marti.jpg

Pfizer és avui una multinacional farmacèutica molt coneguda i reconeguda arreu del món. Però què en sabem d’aquesta empresa que es dedica a crear i vendre medicaments de tot tipus? Doncs ben poca cosa a banda que és una de les empreses que ha fet una de les vacunes dedicades a combatre el coronavirus. I què més? Poca cosa, ja ho he dit, començant per mi mateix. Per això em vaig posar a buscar informació sobre aquest gegant farmacèutic i en vaig trobar molta, i destriant el gra de la palla he escrit aquest article amb algunes de les coses que l’empresa no explica a la seva pàgina web, que és en bona part el mateix que des que el coronavirus va arribar n’expliquen la majoria de periodistes i mitjans de tot el planeta que dia sí i dia també en lloen la feina feta per alliberar-nos del virus, i poca cosa més.

L’actual farmacèutica Pfizer va ser fundada a Brooklyn fa 170 anys per dos cosins d’origen alemany, el químic Charles Pfizer i el pastisser Charles Erhart, els quals tenien el somni de crear una empresa dedicada a fabricar productes químics. L’empresa va anar derivant cap a la producció de medicaments a partir de la comercialització de diversos productes que els van reportar grans beneficis, com l’antiparasitari Santonin. L’èxit d’aquest producte els va permetre introduir-se en el mercat amb preparats químics i mèdics com la càmfora o el iode. L’any 1899, el mateix Charles Pfizer deia que «El nostre objectiu ha estat i continua essent el mateix: trobar la manera de fabricar productes de la més alta qualitat i perfeccionar el mètode més eficient per poder servir els nostres clients (…) Hem de recordar sempre que la qualitat n’és la clau.»

Segons la pàgina oficial de la companyia1, Pfizer va aconseguir incrementar la capacitat de fabricar grans quantitats de penicil·lina per a l’Exèrcit nord-americà durant la Segona Guerra Mundial, el que li va reportar ingressos importantíssims, ha desenvolupat diverses vacunes innovadores i han creat un tractament contra el càncer que ha allargat la vida «a més de 350.000 dones i els ha proporcionat una alta qualitat de vida.» La popularitat de la farmacèutica, avui, és conseqüència de la creació d’una de les vacunes més administrades contra la covid-19, però també li ve de ser la companyia que va comercialitzar la Viagra, un medicament usat per tractar al disfunció erèctil a través del citrat de sildenafil.

La marca de l’empresa no només és coneguda i popular sinó que sovint mostra al món que com a companyia farmacèutica sempre ha tingut un comportament ètic positiu i preocupat per la salut de la gent, de tota la gent. Això la va portar, l’any 2016, a fer públic un comunicat explicant que com a companyia havien decidit fer una sèrie d’accions per tal que les drogues que produïen «no s’utilitzin en injeccions letals»2 ja que que «ens oposem de forma absoluta a l’ús de qualsevol dels nostres productes en el procés d’injecció letal per a la pena capital». L’empresa recalcava en el mateix comunicat que les seves medicines s’utilitzen per «salvar vides» de persones, no per al contrari.

Realment, una actitud per aplaudir si no fos que Pfizer va ser l’última gran companyia farmacèutica que es va negar a vendre substàncies per a l’aplicació de la pena de mort als Estats Units, després que una vintena d’empreses d’Europa i els EUA ja ho fessin3. De fet, la història de la farmacèutica és plena d’episodis que deixen clar que el centre de l’empresa és el benefici i que la resta, sovint, ben poc els importa o mai no els ha importat tant. Repassem algunes dades públiques, de les que han acabat generant notícies diverses sobre males praxis, procediments criminals o patiments innecessaris a persones provocats per… l’avarícia? La majoria d’aquestes dades, d’aquests delictes de què ha estat acusada, mai no han acabat amb sentències contra els seus procediments o maneres de fer però sovint els han destapat. En la major part de casos, això ha estat així perquè la farmacèutica ha arribat a acords monetaris amb les persones afectades per les seves pràctiques. I no és que siguin dolents o bons, senzillament són una empresa que treu diners de guarir malalties i, per tant, com més malalts, més diners. O, dit d’una altra manera, com més medicaments, més diners, perquè no cal que algú estigui malalt per vendre-li un medicament, només cal generar la necessitat del medicament en el possible client.

Suborns arreu del món per situar els seus medicaments
Fa unes anys, Pfizer va ser acusada de tenir una conducta delictiva i finançar un fosc sistema de comercialització dels seus medicaments, segons dictamen del Jutjat Nacional del Criminal d’Instrucció número 27 de la Capital Federal d’Argentina durant un judici contra dos dels seus exvisitadors mèdics. El judici el va iniciar la multinacional contra els visitadors mèdics Jorge Capalbo i Óscar Víctor Patrone per conducta «fraudulenta» perquè segons l’empresa havien desviat 24.423 pesos destinats al pagament de suborns mitjançant la presentació de factures falses.

Però la demanda de Pfizer, feta el 2006, es va convertir en un tret al peu de la mateixa companyia perquè durant el judici es va comprovar que els visitadors mèdics eren només una part d’un mecanisme creat per la multinacional per vendre els seus productes i tipificat com a «conducta delictiva». En la sentència judicial «sense excloure el delicte de Capalbo i Patrone, es responsabilitza l’empresa de forçar els seus treballadors a pagar suborns i distribuir cars regals entre centenars de metges per tal que receptessin els seus productes.»4

Aquesta pràctica no la feia Pfizer només a l’Argentina, ja que el 2012 la multinacional farmacèutica arribà a un acord amb el Departament de Justícia dels EUA per aturar un procediment judicial carregat de greus acusacions en aquest mateix sentit. Pfizer acordava acabar amb les disputes sobre les seves pràctiques il·legals pagant 15 milions de dòlars de multa, més 26,3 milions a l’organisme regulador del mercat de borsa i valors dels Estats Units, la Securities and Exchange Commission (SEC), més 18,8 més de l’empresa farmacèutica Wyeth que havia comprat el 2009 i que també feia les mateixes pràctiques. Amb aquestes multes, el Departament de Justícia dels EUA acceptava no continuar el procés criminal contra la farmacèutica «per pagaments impropis per tal d’aconseguir una millor posició de mercat per als seus productes.» Pfizer havia subornat metges, reguladors de preus i funcionaris públics de Rússia, Bulgària, Croàcia, Kazajistan, Sèrbia, la República Txeca, Xina i Itàlia, per tal que els seus medicaments fossin receptats i es venguessin més que no pas els d’altres farmacèutiques en diversos estats del món. Amb aquest acord i el pagament de 60 milions de dòlars tot quedava arxivat.

Eren noves aquestes pràctiques per part de la multinacional? Doncs desgraciadament, no. Ni la de subornar metges perquè receptessin els seus medicaments ni la d’arribar a acords amb la Justícia per tal de no fer judicis que suposarien penalitzacions encara molt més dures.

Ho deixa clar el cas de Thomas Franklin, un treballador de Pfizer Parker-Davis, una filial de Pfizer que aquesta va comprar per 120.000 milions de dòlars el juny de 2000. Franklin va denunciar l’empresa farmacèutica perquè regalava viatges a Hawaiï i als Jocs Olímpics d’Atlanta de 1996 a metges per tal que receptessin un fàrmac contra l’epilèpsia anomenat Neurontin5 per suposadament guarir altres malalties per a les quals no estava indicat, com el trastorn bipolar, la síndrome de les cames inquietes i d’abstinència.

Segons fonts de la companyia, Neurontin suposava en aquell moment uns ingressos anuals de 2.700 milions de dòlars a la companyia. «Pfizer no vol tenir un judici sobre això i no crec que cap altra companyia estigui disposada a tenir-lo. És millor pagar i continuar endavant», deia en aquell moment Ira Loss, analista de política farmacèutica de Washington Analysis a Cinco Días. I Pfizer va pagar i no poc. Era l’any 2004 i la multinacional va desemborsar 339 milions d’euros para evitar ser jutjada als EUA.

Prempro, el càncer de mama i la defensa a ultrança als jutjats
L’any 2009, la farmacèutica Pfizer era la més gran del món. Va ser l’any en què va adquirir la seva rival Wyeth per 51.800 milions d’euros. Entre els productes que venia Wyeth n’hi havia un que els reportava molts beneficis econòmics: Prempro6. El medicament combinava estrògens i progestina i servia, segons la seva etiqueta, per alleujar els fogots, la sequedat vaginal, la suor nocturna i els canvis d’humor propis de la menopausa. Segons la companyia, si es prenia el medicament aquest també serviria per prevenir malalties del cor, l’osteoporosi i el deteriorament mental.

L’any 2001, es van fer prop de 22,3 milions de receptes de Prempro per tractar les conseqüències de la menopausa. Durant prop de cinc anys, el Directori de Control de Dades i Seguretat (DSMB) estigué fent un estudi sobre les conseqüències de la combinació d’estrògens i progestina. L’estudi no s’acabà, ja que es va interrompre el 9 de juliol de 2002 i s’havia previst que durés fins al 2005. La decisió d’aturar l’estudi es va prendre el 31 de maig de 2002. Les revisions prèvies del DSMB van mostrar augments de les taxes de malalties coronàries, atacs cerebrals i coàguls, però, a més, en la reunió esmentada del 31 de maig, el DSMB va revisar dades preses al llarg del mes de febrer de 2002 en què apareixia per primer cop un important augment del càncer de mama en dones a qui s’administrava Prempro, en comparació amb les del grup que rebien un placebo.

Després de 5,2 anys de seguiment, es van localitzar importants augments del càncer de mama invasiu, malalties coronàries, atacs cerebrals i embòlies pulmonars. L’estudi del NHLBI va involucrar 16.000 dones de 50 a 79 anys a qui només es va subministrar Prempro. L’estudi enregistrava un 41% d’augment d’atacs cerebrals; un 29% d’atacs de cor; un 105% de coàguls; un 22% de malalties cardíaques; i un 26% de càncer de mama7.

Per què hem explicat tot això? Doncs perquè Wyeth i Pfizer, que són la mateixa cosa perquè la segona es va quedar la primera tal com hem dit, es van enfrontar a totes i cada una de les demandes per provocar càncer de mama en dones de la forma més bruta possible. Pfizer va aconseguir que 3.000 demandes no passessin de la fase prèvia. Al 2010, començaren els judicis contra la farmacèutica, després que la Cort federal d’Arkansas acumulés 8.000 judicis sobre aquest medicament que en comptagotes anà retornant als tribunals locals, allargant els terminis tant com va poder de forma que moltes de les demandants moriren abans de poder-se realitzar el judici.

Cada una de les sentències favorables a les afectades va ser recorreguda per Pfizer. Així, un jutge de Filadèlfia es va negar a atorgar 8,4 milions a una dona que atribuïa el seu càncer de mama a Prempro. En el primer any de judicis, la multinacional va perdre set dels onze judicis amb jurat que involucraren Prempro, però Pfizer, amb un exèrcit d’advocats dels millors bufets del país, aconseguí que, després d’alguns judicis, se’n desestimessin els veredictes i es reduïssin els diners que els obligaren a pagar a les afectades. En algunes de les sentències, com en la d’una dona d’Ohio que va prendre Prempro durant cinc anys i que el 2001 li diagnosticaren càncer de mama, el jutge li va atorgar una indemnització de tres milions de dòlars mentre afirmava que «Wyeth sabia que l’ús de Prempro podia provocar càncer de mama, però no va advertir els pacients sobre aquest risc.»

Els judicis han continuat durant anys i Pfizer ha continuat intentant no pagar. Així, per exemple, el 23 de novembre de 2009, un jurat de Filadèlfia va ordenar a Pfizer  que pagués 28 milions de dòlars per danys a una supervivent de càncer de mama que havia utilitzat el seu medicament durant 11 anys i la multinacional el primer que va fer va ser advertir-la que recorreria la sentència.8

Manipuladors d’assajos clínics
El 2009, el prestigiós New England Journal of Medicine9 publicava un estudi que mantenia que la farmacèutica havia manipulat els resultats d’alguns dels seus assaigs clínics per intentar millorar els resultats de vendes dels seus productes. Segons l’article que en resumia la informació a Público10, la multinacional va canviar els objectius inicials de vuit estudis que havia fet per incloure’n altres que resultaven més beneficiosos per al seu medicament contra l’epilèpsia Neurontin fins al punt que, segons els autors de l’article a NEJM, els canvis qüestionaven la mateixa validesa dels estudis. La gravetat del tema era gran, ja que els assajos de Pfizer amb els resultats modificats havien estat publicats en prestigioses revistes clíniques i, si ens centrem en el cas del Neurontin, s’explicava que el medicament també era efectiu contra malalties per a les quals finalment no va ser aprovat com la migranya o el trastorn bipolar.

En vuit del total de 12 estudis publicats per la multinacional, es van canviar sense avisar en cap moment els efectes primaris i secundaris del medicament, que serveixen per determinar-ne la seva efectivitat. Els portaveus de Pfizer en el seu moment van rebutjar les acusacions i van respondre que l’estudi era parcial. L’any 2004, Pfizer va reconèixer que havia promocionat usos alternatius de Neurontin i va pagar una multa de més de 300 milions d’euros per evitar anar a judici als EUA. El setembre de 2009, continuant amb aquesta practica de pagar per no anar a judici, la companyia va pagar 1.600 milions d’euros per haver promocionat usos alternatius de quatre medicaments més.

Assajos amb persones com si fossin cobais
L’abril de 2009, Pfizer negocià amb el Govern de Nigèria un acord per evitar un judici per la mort d’onze nens d’aquell país i les seqüeles en forma ceguesa, sordesa i danys neurològics a desenes d’altres en un assaig clínic del medicament Trovan en què van participar prop de 200 famílies de la regió de Kano, al nord del país,11 sense ser advertides de la seva perillositat. Durant l’assaig, davant una epidèmia de meningitis, els experts de Pfizer van subministrar el medicament Trovan a cent dels nens de la ciutat i el medicament Ceftriaxona en dosis molt menors a la resta, per tal d’afavorir els bons resultats del seu medicament, que era el Trovan.

Un dels metges participants en l’experiment, Juan Walterspiel, es va posar en contacte amb la direcció de la farmacèutica per denunciar la violació de las normes ètiques durant l’assaig clínic. La resposta de Pfizer va ser el seu acomiadament, segons la multinacional «per altres motius». El medicament va ser aprovat per a infeccions molt severes als Estats Units, on encara s’utilitza, i a la Unió Europea, que tres mesos després el va retirar perquè causava problemes hepàtics.

La companyia tancà el tema amb el desemborsament de 75 milions de dòlars per indemnitzar les famílies i evitar que la causa criminal que ja havia arribat als tribunals tirés endavant. Però en aquest cas no només va posar diners damunt la taula sinó alguna cosa més. Ho sabem perquè, quan encara existia WikiLeaks (per coses com aquesta la van tancar i van empresonar Asange) i va revelar un cable de l’Ambaixada nord-americana a Abuja en què s’explicava que Pfizer va contractar un grup d’investigadors per trobar evidències de corrupció en el fiscal general de Nigèria, embrutar la seva imatge i fer-li abandonar el judici, quelcom que tal com veiem acabaren aconseguint.

I amb la covid, què?
Amb la covid, no passarà res del que fins ara hem relatat. I no passarà, podríem dir, perquè la vacuna de Pfizer contra la covid és perfecta i no provocarà cap efecte secundari nociu no previst per a les persones vacunades amb una, dues, tres, quatre… dosis o les que facin falta. I en el cas impossible que algun tipus de mal es derivés de la vacunació contra la covid-19 amb la vacuna de Pfizer, res del que passaria o hagués passat seria culpa de Pfizer. Ja ho sabeu…

Per què? Doncs perquè la companyia s’ha cobert l’esquena com mai abans. Els contractes entre les farmacèutiques i la Unió Europea van ser secrets en el moment en què es van signar, malgrat la democràcia sigui un dels mantres centrals de la propaganda de la UE, i només la pressió exercida per alguna premsa i per parlaments d’alguns dels seus estats va aconseguir fer públiques les condicions que amagaven. Així, davant de les crítiques per la manca d’informació, a principis de 2021, Brussel·les va fer públics els contractes signats amb les farmacèutiques, tot i que esborrant-hi tota la informació rellevant, la qual cosa encara va motivar més crítiques.

En el cas del de Pfizer, La Vanguardia va tenir accés al contracte complet i en va publicar una notícia el 21 d’abril de 202112. En la notícia, a banda d’explicar-nos que el preu de les vacunes no era els que s’havien anunciat sinó superiors, hi havia algunes dades importants en relació amb la salut. El contracte estava signat el 20 de novembre de 2020, quan la vacuna encara no havia tingut autorització comercial, per la presidenta global del programa de vacunes de Pfizer, Nanette Cocero, i la comissària europea de Salut, Stella Kyriakides, i en ell es detallen les possibles responsabilitats de la companyia en el cas que la vacuna produís danys a tercers, incloses empreses. En el text es deixa ben clar que tota la responsabilitat queda en mans de la Unió Europea i dels països membres. La farmacèutica només es fa responsable d’algun error que pogués produir-se en la fabricació de les vacunes, però a partir del lliurament d’aquestes als països membres, la multinacional no se’n fa responsable ni afrontarà cap mena d’indemnització. El document deixa ben clar que ni Pfizer ni cap dels seus directius ni cap dels seus socis seran culpables de res.

Per tant, queda ben clar, un cop vista la petita part de la història de l’empresa que no trobareu a Viquipèdia, que aquest cop, si passés res, que no passarà, Pfizer s’ho mirarà de lluny estant i com si no anés amb ella. Però insisteixo: les vacunes són tan segures com sempre han estat els productes de Pfizer, sense cap mena de dubte.

Per tancar aquesta petita història de la farmacèutica, vull assenyalar una curiosa coincidència que no té res d’estrany13 malgrat alguns dels que posen en dubte l’efectivitat de les vacunes s’hi han recreat molt. El mateix dia que es va informar el món sobre la disponibilitat i l’alta eficàcia de la seva vacuna (92% deien ells), tot i que l’assaig clínic encara no havia finalitzat, Albert Bourla, president i conseller delegat de Pfizer, va vendre el 61,8% de les seves accions a la companyia (132.508 accions a un preu de 41,94 dòlars cada una) per un preu de 4,7 milions d’euros. El mateix va fer la vicepresidenta executiva de Pfizer, Sally Susman, que va ingressar 1,8 milions de dòlars en l’operació. Els pobres no devien saber que la seva farmacèutica aquells dies posaria al mercat el producte que, junt amb la penicil·lina durant la II Guerra Mundial, més diners els donaria en la seva història i feia mesos que havien previst les vendes d’unes accions que, sense cap mena de dubte, a partir de començar el procés de vacunació, no deixarien de pujar i pujar i pujar. Bourla, però, no va ser acusat només d’això per gent sense trellat sinó que, durant mesos, va córrer el fals rumor que no es volia vacunar. Finalment, ell mateix ho va desmentir recordant una piulada14 que incloïa una fotografia feta en el moment en què s’havia vacunat amb un bonic text que deia «Tot i que el viatge està lluny d’acabar, estem treballant incansablement per vèncer el virus.»

Vull acabar el meu article, dirigit a cada una de les persones que us l’heu llegit, amb les mateixes paraules que Bourla, un veritable poeta, va escriure dirigint-se al món sencer quan la seva vacuna arribava al final de les proves de seguretat: «espero que vostè i els seus éssers estimats es trobin segurs i tinguin bona salut.15» A mi només em queda dir: així sigui…

 

 

 

(Algunes de les parts d’aquest article han estat inspirades pel text «Pfizer: una multinacional farmacéutica corrupta y con un historial de numerosos errores»16 escrit per Izquierda Castellana, just en el moment en què el Ministerio del Interior ha començat l’«extinció»17 de l’organització, que de facto vol dir la seva il·legalització. També vull fer constar que molt possiblement no trobareu aquest article ni a Facebook ni a Instagram ni a Twitter ja que des que va començar la pandèmia i, sobretot, el procés de vacunació, aquestes xarxes socials apliquen una censura duríssima a nivell tecnològic a qui discrepa encara que sigui un mil·límetre de l’únic discurs possible18 i amaguen a la vista de la majoria d’usuaris molts dels textos o entrades que parlen sobre la pandèmia quan no són de fonts oficials.)

1 (https://www.pfizer.es/asi-somos/somos/nuestra-historia)

2 Redacció, «La decisión de Pfizer que complica las ejecuciones por pena de muerte en EE.UU.», al web de la BBC, 14 de maig de 2016. (https://www.bbc.com/mundo/noticias/2016/05/160513_pfizer_inyecciones_letales_pena_de_muerte_eeuu_ps)

3Redacció, article «Pfizer no seguirá facilitando inyecciones letales para las ejecuciones», al web de DW, 14 de maig de 2016. (https://www.dw.com/es/pfizer-no-seguir%C3%A1-facilitando-inyecciones-letales-para-las-ejecuciones/a-19257456)

4Miquel Jara, article «El laboratorio Pfizer creó un sistema de sobornos a los médicos», publicat al web rebelion.org, 10 de juliol de 2012. (https://rebelion.org/el-laboratorio-pfizer-creo-un-sistema-de-sobornos-a-los-medicos/)

5 Redacció, article «Pfizer desembolsará 339 millones para evitar el juicio por incentivar a médicos», web de Cinco Días, 14 de maig de 2004. (https://cincodias.elpais.com/cincodias/2004/05/14/empresas/1084542005_850215.html)

6Jef Feeley, article «Pfizer se enfrentará a los tribunales por 200 pleitos asociados a hormonas», al web de saludyfarmacos, 19 de juny de 2010. (https://www.saludyfarmacos.org/lang/es/boletin-farmacos/boletines/jul2010/pfizer-se-enfrentara-a-los-tribunales/)

7Redacció, article «Demandas por terapias con Prempro», al web lawyersandsettlements, Mar-11-19. (https://www.lawyersandsettlements.com/lawsuit/sp-prempro.html)

8Redacció, article «Pfizer told to pay $28 mln damages in Prempro case», al web de Reuters, 23 de novembre de 2009. (https://www.reuters.com/article/pfizer-prempro-idUSN2326825420091123)

9(https://www.nejm.org/doi/full/10.1056/nejmp0808659)

10Nuño Domínguez, article «Pfizer manipuló los resultados de ensayos clínicos» a Público, 14 de novembre de 2009, (https://www.publico.es/ciencias/investigacion/pfizer-manipulo-resultados-ensayos-clinicos.html)

11 Álvaro de Cózar, article «Un tormento llamado Trovan», publicat a El País, 19 d’abril de 2009, (https://elpais.com/diario/2009/04/19/domingo/1240113154_850215.html)

12Jaume Masdeu i Celeste López, article «El contrato con la Comisión Europea exime a Pfizer de responsabilidades», a La Vanguardia, 21 d’abril de 2021. (https://www.lavanguardia.com/vida/20210421/6986696/pfizer-vacunas-compra-ue-contrato-comision-europea-documento.html)

13EP, article «El consejero delegado de Pfizer vendió el 62% de sus acciones por casi 5 millones de euros tras anunciar el éxito de la vacuna», a El Heraldo de Aragón, 11 de novembre de 2020. (https://www.heraldo.es/noticias/economia/2020/11/11/ceo-pfizer-venta-acciones-vacuna-covid-1404756.html)

14(https://twitter.com/AlbertBourla/status/1369734954498818052)

15Albert Bourla, article «Carta abierta del presidente i CEO de Pfizer», publicada al web de Pfizer. (https://www.pfizer.com.co/tu-salud/carta-abierta-ceo-de-pfizer-albert-bourla)

16Izquierda Castellana, article «Pfizer: una multinacional farmacéutica corrupta y con un historial de numerosos errores», publicat al web www.izca.net, 12 de novembre de 2020. (https://izca.net/2020/11/12/pfizer-una-multinacional-farmaceutica-corrupta-y-con-un-historial-de-numerosos-errores/)

17Ileon.com, article «El Ministerio de Interior inicia el proceso para “la extinción” de Izquierda Castellana como partido político legal», dins del web www.ileon.com, 6 d’agost de 2021. (https://www.ileon.com/politica/120922/el-ministerio-de-interior-inicia-el-proceso-para-la-extincion-de-izquierda-castellana-como-partido-politico-legal)

18Project Veritas, article «MÁS CENSURA. Filtran documentos internos mostrando que Facebook decidió censurar a cualquiera que presente dudas o preocupaciones respecto de las vacunas Covid-19», publicat al web d’extramurosrevista, 31 de maig de 2021. (https://extramurosrevista.com/mas-censura-filtran-documentos-internos-mostrando-que-facebook-decidio-censurar-a-cualquiera-que-presente-dudas-o-preocupaciones-respecto-de-las-vacunas-covid-19/)

Jordi MARTÍ FONT
Exregidor de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona


REDACCIÓ11 Juliol, 2021
jordi_marti-1.jpg

Acabo de tancar un llibre que m’ha deixat trastocat. Després d’uns dies de mesurar-ne la lectura per no empatxar-me, paint-lo bé i sense córrer, he arribat a l’última pàgina del Fòrvid de l’Elena Bartomeu i he pogut llegir l’«eren com un gínjol i una tija, descompassats per infinites ràfegues de vent.» sense alterar-me massa, assumint que l’obra de què he gaudit obre espais nous dins de la meva recerca per l’univers de la literatura d’horror, per dir-ho a la manera de Lovecraft, a què fa pocs anys he tornat.

L’autora va debutar el 2020 amb el conte «Comando Butxaca» inclòs en el llibre col·lectiu Extraordinàries. Noves autores de l’insòlit de l’Editorial Males Herbes. Era un inici prometedor tot i que no presagiava la densitat d’aquest Fòrvid, d’aquesta novel·la embolcalladora, densa i extensa que traspua literatura i referents per tots els cantons alhora que no es casa amb ningú, la qual cosa dota l’autora d’una veu narrativa que podem qualificar d’innovadora i pròpia, particular alhora que, deixeu-m’ho dir, desconcertant.

Us imagineu crear l’horror i que aquest esdevingui suspens i finalment terror a partir del so, dels sorolls, de la música narrada que, alhora que al lector li provoquen una inquietud que mai no s’acaba, en els personatges de la novel·la els fan anar de corcoll, els persegueixen, terroritzen i se’ls acabem convertint en insubstituïbles, insuportables o directament mortals?

Us imagineu una casa vella, una torre que es troba a la Franja de Ponent, la torre Delosir, abandonada i tornada a habitar, on tot cau dels armaris per no se sap quin estrany moviment que ningú sap definir, on se senten sorolls inquietants però no necessàriament tètrics, amb un soterrani sempre ple d’aigua, una vella i abandonada biblioteca on els llibres es precipiten al terra, una casa envoltada d’uns terrenys que no ho són menys, amb una bassa d’aigua negra a tocar de la torre? Clar que us ho imagineu perquè ben bé podria ser l’escenari perfecte per a una novel·la gòtica de les més clàssiques. Doncs no, no és això però tot el que he referit no deixa de ser-hi.

Us imagineu el retorn de l’Isis, la dona protagonista d’aquesta novel·la, a aquest món rural on la seva família havia viscut, després de perdre la seva feina com a tècnica de so a ciutat? Us la imagineu sola i rebent el suport incondicional de dos personatges: el Cisco, l’home gran i savi que coneix el món que l’envolta com si fos el seu propis cos, i el Pié, un jove esvalotat que si bé en un primer moment li resulta una persona desagradable i prepotent, quan al coneixerà acabarà esdevenint primer l’amant i després l’amic indispensable per mantenir-se en el seu lloc al món fins que…? Clar que us ho imagineu, però aquesta no és, tampoc, una novel·la de redescobriment del món rural de les que sovintegen en la nostra literatura des que Marta Rojals escrigué la magnífica Primavera, estiu, etc. No ho és però no deixa de ser-ho, i de quina manera…

I no és res del que hem dit, tot i que també, sobretot perquè a l’obra hi ha un altre personatge que ho trastoca tot. A l’altre personatge l’acaben anomenant Fòrvid, Forma de Vida, i no em pregunteu què o qui és perquè no us ho diré. En tot cas, si és, és quelcom no humà. Fòrvid no es pot ni s’ha de definir en un article sobre la novel·la perquè descobrir-lo, entendre’l i passar-lo a conèixer i reconèixer és la feina que tindreu mentre devoreu aquesta novel·la, una obra que no pot deixar indiferent qui gaudeixi del terror, qui gaudeixi de la novel·la i qui gaudeixi de la literatura. I tampoc qui gaudeixi dels sentits, afegeixo, perquè si a «Comando Butxaca» era el tacte el sentit protagonista del conte, Fòrvid se centra en el so, en els sons, en l’oïda que els capta i interpreta, que els pateix, els nota i els experimenta. En els sons i en les conseqüències que poden arribar a tenir quan formen part d’una forma de vida. I aquest és un dels temes centrals del llibre, un tema que és radicalment nou en el panorama de les nostres lletres i que inaugura una forma de fer por, deixeu que l’anomeni així, de crear horror, que en l’obra de Bartomeu és sorprenentment eficaç.

Ara que teniu més dades, continuo: us imagineu la història d’una dona sola, l’Isis, que viu en el seu món i que, tal com capità Ahab va convertir la recerca i mort de Moby Dick en la seva vida, acaba transformant l’obsessió per la recerca del Fòrvid en la seva nova vida a la torre de la Franja? Doncs això mateix és Fòrvid, tot i que cal apuntar que el torturat passat del personatge de Melville no és el de l’Isis. Aquest passat, que tampoc és de flors i violes, anirà aflorant mentre es va trencant la crosta que el temps havia posat damunt les ferides del seu viure i li acabarà tornant amb tota la força dels passats no resolts, de les ferides no tancades. Tal com Ahab, i d’aquí la comparació, el seu objectiu vital, la seva obsessió, esdevindrà absolutament lesiva per al seu entorn i per als seus companys de viatge. Mentre ella s’obsessiona per entendre el «monstre» -no sé si dir-li així perquè fins i tot a mi un cop acabada la novel·la em costa d’imaginar- tot el món que l’envolta es va afonant, tant metafòricament com de forma física i real, i tots els qui la intenten ajudar o la volen protegir en reben les conseqüències, fins a arribar a la mort o a la fugida.

L’autora, que alhora que doctora en Belles Arts treballa -diu el llibre- «en el desenvolupament de narratives per a la divulgació científica i la transferència de coneixement», utilitza els seus coneixements per construir un text d’una bellesa torbadora, que recorre i utilitza els tòpics de la literatura gòtica però alhora en fuig, no s’hi recrea, i poua en una obra narrativa d’horror que a mi em ressona a Lovecraft sense semblar-s’hi en gairebé res, el que fa que l’obra en bona part de les seves formes literàries sigui, almenys per mi, radicalment nova i efectiva.

Jordi MARTÍ FONT
Exregidor de la CUP a Tarragona


REDACCIÓ2 Juny, 2021
jordi_marti-1.jpg

Es veu que la colla dels rics de sempre i algun poll ressuscitat de darrera hora continuen pensant que som tan rucs com sovint s’han pensat que som -i molts cops ens han tingut- i el 2 de juny han convocat un acte a ESADE, amb manifest i tot, per tal demanar que s’ampliïn «les instal·lacions de l’Aeroport del Prat com a «hub» internacional» perquè si no es fa morirem de gana. ESADE ja sabeu què és: allà on els fills dels amos i altres que ho voldrien ser aprenen a anomenar-nos «recursos humans» i a maltractar-nos com a tals.

Ep, hi són tots: els que van pagar les bales per matar Seguí quan els va caldre, la colla del Canadell parapetat rere el sobiranisme, els del Cercle d’Economia que Déu els tingui a la seva dreta, els masclistes reconsagrats del Círculo i fins a 200 entitats més que volen que creixi i creixi la destrossa sense tenir en compte res més enllà dels seus beneficis. De pas, ja ho sabeu perquè sempre ho han fet i sempre ho faran, crearan milers de llocs de treball a preu de saldo i els haurem d’estar agraïts, només faltaria. Per si amb això no n’hi hagués prou, ja sabeu que és o ells o el caos, o ampliació o no existim, o el Prat més gran o passarem gana (quina barra tan gran!). I no els vinguis a parlar de natura, de defensa del Delta del Llobregat o de la salut de les persones que viuen al seu voltant. Això són coses sense importància per a qui quan es mira el món només hi veu quartos (i no de bany) i guanys, ingressos, transaccions, finances, diners i més diners. Els «danys col·laterals» no els importen perquè, tal com irònicament posava en la seva boca Salvat, ells pensen que «Ells mouen el món». La resta podríem dir amén i passar pantalla, però no ens dona la gana perquè sabem que, si sempre els ho diem, s’acaben pensant que no només són amos sinó que, a més, són els amos.

Els coneixem molt bé. Són els mateixos que fa dues setmanes bramaven com ases dient que per tal de salvar el planeta calia apostar per les energies renovables de l’única manera possible que hi havia d’instal·lar-les (la seva) i, per tant, destrossar el Priorat, les Terres de l’Ebre i el que fes falta perquè «ja fem tard» a posar macroinstal·lacions solars i eòliques allà on el terreny és més barat. Són els que demanaven que, si calia, s’apliqués la força per instal·lar aquestes macroinstal·lacions que la gent del territori ni vol ni demana ni deixarem que es facin. I són els mateixos de sempre perquè són els 200 (les 200) de sempre, els i les que ens han fet la vida impossible des de la industrialització, les i els que tenen la violència de l’Estat sempre al seu costat sempre (entengueu els professionals de la porra), les i els que s’anomenen «emprenedors» i fan ensenyar, als centres educatius del país, com de bons són i com de fàcil és arribar on són elles i ells, o una mica més avall, i com de desgraciats són els que no hi poden arribar i acaben aspirant, només, a «col·laborar» amb ells i elles, que traduït a català del segle XXI ja sabeu que vol dir a malviure fent més hores que un rellotge per quatre duros.

A les xarxes, perquè el carrer no el xafen, quan els dius el nom del porc et diuen ressentit i sovint apunten el teu nom a una llista negra de noms. És un honor ser-hi i continuar parlant de classes socials al 2021. Perquè si parles de classes socials és ben clar que no pots deixar de parlar, també, de lluita de classes i establir que, si bé ara guanyen ells, la lluita es diu així perquè no és mai la fi de la història, per molts Fukuyames en parlin, sinó la seva continuació. Una història que no pot ser només dels de dalt, que no pot construir-se mai més des de l’autoritat i, sobretot, que no pot passar per la destrucció de més territori amb cap altra excusa barata.

Des d’aquests tres paràmetres som nosaltres que ens afirmem com a defensors de la vida en totes les seves formes, alhora que neguem els i les qui necessiten xuclar-nos la sang per viure. El nostre és un món de vida, de persones vives, no de no morts ni de vampirs. Aturem la maquinària destructora del capitalisme global i cada una de les formes que aquesta pren quan toca la catalana terra!

Jordi MARTÍ FONT


REDACCIÓ3 Abril, 2021
jordi_marti-1.jpg

Dues de les coses que més satisfaccions m’han donat entre els diversos projectes en què he participat al llarg de la meva vida són la direcció de la revista «Catalunya», la històrica capçalera de 1937 que vam reconvertir en una publicació actual, moderna, oberta i revolucionària en català, de Reus estant i com a portaveu de la CGT de Catalunya, i l’editorial Lo Diable Gros.

En les dues, jo no hagués pogut fer res, absolutament res, si no hi hagués hagut una persona que en feia possible el fons tècnic, creatiu i, finalment físic, el dissenyador, company i amic Mario López Piñero. Ahir va morir com a conseqüència d’un vessament cerebral.

Pallarès dels que va marxar a Tarragona a estudiar i s’hi va quedar, a partir de 1989 i durant 15 anys vam compartir l’espai físic de la redacció de les molt diverses revistes que publicàvem en les diferents denominacions que l’empresa on treballàvem va tenir durant aquests anys, de Gratuitos de Cataluña a UPN i altres. En la redacció del tarragoní «Claxon» aprenguérem a maquetar ell, a corregir jo, a crear maquetes ell, a omplir-les de continguts jo. Fou allí, precisament, on ell construí la maqueta de la revista «Catalunya» de la CGT aprofitant una de les moltes que creava per als empresaris per a qui treballàvem i que no li pagaven, ni a ell ni a ningú, el que tocava, tot i que al final aconseguírem col·lectivament que tot millorés. La revista «Catalunya» existí, doncs, gràcies a la seva col·laboració inestimable, ja que tot el que volíem dir tingué una base física de primera qualitat, presentable arreu, feta per un autèntic professional.

Quan, anys després de tancar l’empresa on ens vam conèixer, buscàvem un maquetista que creés alhora maquetes per als llibres de Lo Diable gros, un cop més, Mario es convertí en el primer muntador de l’editorial petitíssima i, un cop més, en imprescindible.

A banda de totes aquestes feines professionals, en què era un número 1, el Mario havia estat ‘rocker’, amb tupè i tot, li agradava el teatre i la literatura i era una magnífica persona, una persona a qui només se li podia posar l’adjectiu de bo. Avui a Tarragona, la seva companya de tota la vida, la Tere, deia: «és que era bo». I sí, ho era, i tot sovint, també, imprescindible, tot i que tant com modest i discret. Per això he escrit sobre ell, perquè tot sovint els imprescindibles són així i, tot i que sé que no li agradarà que en parlem, crec que cal fer-ho. Que la terra et sigui lleu, Mario. I una abraçada gran, Tere.

Jordi MARTÍ FONT
Exregidor de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

 


REDACCIÓ27 Febrer, 2021
jordi_marti.jpg

El fotògraf Jordi V. Pou és l’autor de la imatge que acompanya aquest article, en què es veu Pablo Hasél aixecant el puny envoltat de Mossos d’Esquadra uns minuts després de ser detingut a la Universitat de Lleida on havia entrat per no lliurar-se als segrestadors que, en nom de l’Estat i les seves lleis absurdes i inhumanes, el mantenen tancat a la presó.

La fotografia de què parlo és part de la feina del fotògraf que la va fer, un periodista gràfic que explica el món a través d’una càmera de fer fotos, un estri professional que totes i tots tenim avui en dia i que totes i tots utilitzem uns quants cops cada dia, sobretot a través del telèfon mòbil. Aquesta utilització constant de l’aparell potser l’ha convertit en quelcom que dissociem ràpidament de la feina, del treball, que la fotografia és per a molta gent que, dins de la professió periodística o en el món de l’art, la utilitzen per informar, crear o les dues coses alhora.

Vaig treure al fotografia d’Internet, d’una piulada de no sé qui, i després vaig veure que l’autor n’era el Jordi, pel que el vaig citar. Vaig penjar la imatge al meu blog Prendre la paraula junt amb una moció que vam presentar amb la CUP fa dos anys a l’Ajuntament de Tarragona demanant la llibertat de Hasel i Valtònic. El meu blog és part del sistema de blogs de MesVilaweb i el fotògraf va veure la seva foto a la pàgina de Vilaweb, els va reclamar la quantitat de diners que val publicar-la, Vilaweb es va posar en contacte amb mi per aclarir el tema i jo he trucat al Jordi.

El Jordi m’ha enviat la factura pels drets de publicació i jo l’he pagada. Alhora, però, el Jordi m’ha explicat com la fotografia ha estat publicada per una ingent quantitat de mitjans que, en una bona part, o no el contesten quan els reclama la quantitat de diners que val la o bé no li paguen i punt, amb la qual cosa es veuria abocat a denunciar-los i començar un procés de denúncia llarg i costós.

Quan jo era periodista, el diari del comte va començar a quedar-se en propietat les fotografies de què fins aleshores només tenia els drets de publicació. Obligava als seus fotògrafs a signar un contracte en aquests sentit i qui s’hi negava no treballava més. Ràpidament, s’hi van afegir molts altres mitjans, entre els quals es trobaven els que jo treballava.

La precarització en el món del periodisme ha crescut, en els darrers anys, fins a destruir el mitjà de vida de moltes persones, n’ha precaritzat la resta i, mentrestant, molts suposats periodistes que mai han escrit un article omplen platós televisius explicant no res (no passa sempre però sí que massa sovint). Quan la tecnologia serveix per destruir la vida de milers de persones, quan aquesta ens dota no de més saber o coneixement sinó de més brossa, i quan la feina dels professionals del periodisme, amb els fotògrafs i altres periodistes al capdavant, és menystinguda d’aquestes maneres, és clar que com a societat tenim un greu problema, perquè la majoria de coses les sabem a través de la premsa, ja sigui de paper, tele o radio, o digital. I, sense cap mena de dubte, com més precària és la feina dels que ens informen més enganyats estem.

Per tant, respectem la feina dels periodistes i els seus drets laborals i de creació. Això, evidentment, no és contrari al fet que compartir continua donant gustet i sent un objectiu sobretot polític. Però fer feina de fotògraf i que la resta de persones que no hi treballem compartim les nostres fotos no són dos fets contradictoris. Més aviat, són complementaris.

Així que tot el suport a qui viu de la seva feina, suport a les seves reivindicacions i suport al fet de fer-se valer malgrat sigui tan fàcil malmetre la seva feina amb els actuals mitjans digitals, tal com jo mateix vaig fer amb aquesta foto de Hasel obra de Jordi V. Pou.

Jordi MARTÍ FONT

 


REDACCIÓ10 Febrer, 2021
jordi_marti.jpg

Diumenge dia 14, hi ha eleccions a la Comunitat Autònoma de Catalunya sota administració espanyola, ja ho sabeu. Diumenge, es fan eleccions malgrat les indicacions de la majoria d’experts sanitaris i, en aquest cas també, dels polítics de la majoria de partits del Parlament. Aquells que emfàticament es diuen «representants del poble», deixeu que rigui una mica, van aprovar ajornar-les i van demostrar, un cop més, que la «mafiada» del 78 és qui mana a través de la banda de bandits néts de franquistes i voltants que, per col·locar-se en plena «Transició», van aprovar Dret i viuen molt bé, camuflats sota togues fosques i protegits per lleis que els converteixen en dèspotes impunes (agafo aire després de tanta manca de punts…).

Van ser ells qui va decidir fer les eleccions el dia 14 petés qui petés i demostrar així que manen més que ningú. Total, sempre han dictat què s’ha de fer i sempre han fet el que han volgut, que per això són el poder. Així doncs, posats que tenim eleccions, a veure què fem.

Davant de cada una de les conteses electorals sempre se sent la mateixa pregunta: anireu a votar? Serveix per a res fer-ho? La resposta primera és fàcil i senzilla de dir: no. Però, com en molts altres temes, la resposta es fa diversa quan algú diu que: «segons quan i a qui, sí i, segons quan i a qui, no». Aquest cop, no tenim davant cap possibilitat de trencament de res del que hi ha, per molts lemes de campanya que llegim en veu alta o mig remugant. I no crec que calgui repetir que crec que només un trencament amb l’actual estat de coses pot fer-nos avançar per algun camí que no sigui l’empobriment general de la població, el desmuntatge de la societat del benestar que fa uns anys vam albirar i la dominació i la destrucció ecològica total a què anem dirigits.

Per tant, no anar a votar és una opció tan legítima com qualsevol altra. Sí, ja sabem que l’extrema dreta, que si el feixisme, que si… Mireu, a les urnes està bé aturar el feixisme però no és allà on cal lluitar contra ells i on se situa el primer dic de contenció del totalitarisme de dretes: la defensa a ultrança de la igualtat de les persones (no davant la llei només, sinó sobretot l’econòmica), la llibertat total de moviments ara negada (inclosa la d’anar amunt i avall del planeta tal com fa el capital, com a mínim) i la solidaritat entre humans i altres (ara esdevinguda caritat com a molt, és a dir repartir el que sobra) són les eines bàsiques per lluitar contra el feixisme (ja sigui el vell o el «neo»). Per tant, no anar a votar pot ajudar a fer més importants els vots feixistes però no anar-hi no converteix ningú en res que no sigui. Igual que votar no allibera ningú de ser qualificat com el que realment és. Només faltaria!

Però si hi anem, què fem? Doncs entre «els meus», entre «els nostres», és més que clar que la meva opció se situa al costat de la CUP, organització de què vaig formar part sobretot a nivell municipal a Tarragona fins que a nivell catalunyès es va decidir cedir al xantatge del «procés» i aprovar uns pressupostos de la Generalitat que, com tots els aprovats en els darrers decennis, apostaven per la miserabilització de bona part de la població i per l’infrafinançament de l’Educació i la Sanitat, dues de les prioritats socials que, tot i que no ser les úniques, assenyalen clarament si el govern que patim és de dretes o més de dretes encara.

En aquestes eleccions de 2021, a les llistes de la CUP hi van molts companys i companyes dels que sé que són independentistes i anticapitalistes, feministes i municipalistes, defensors del territori i de les vides no estàndard però que, sobretot, no s’han venut mai fins ara, i ara no parlo només a nivell electoral. És aquest motiu suficient per votar-los? Doncs tampoc, però és clar que de la resta me’n fio molt menys i d’alguns ni a ratos ni a bocins. Perquè tinc ben clar que si a algú es pot votar no és a qui xerra molt bé i retalla la sanitat i l’educació, ni a qui diu una cosa al Priorat i tot el contrari a Tarragona, ni a qui ha convertit fer de «polític» en la seva feina, ni a qui quan cal ens envia les porres per tapar els desastres socials que la seva gestió provoca.

Anem a coses concretes, perquè el meu vot, si es dona, comptarà a Tarragona. I a Tarragona, votar per la CUP pot garantir que cap representant de Bocs entri al Parlament si atenem les darreres enquestes i els resultats de les darreres eleccions catalunyeses. A més, votar la CUP pot representar que entri al Parlament la Laia Estrada, amb qui durant tres anys vaig poder intentar fer net de la merderada que la màfia local acumulava a l’Ajuntament de Tarragona. I al seu costat, hi ha molta altra gent de Reus i Tarragona, el Camp i la Conca, el Priorat, les Terres de l’Ebre i el Baix Penedès amb qui al llarg dels anys hem compartit projectes de lluita i construcció social no subjectes ni a partits ni a vots ni a càrrecs. Aquests no sortiran però marquen i marcaran profundament les línies de les polítiques que la Laia defensarà al Parlament, és a dir que la resta no hi va per omplir o perquè queda bé sinó, sobretot, perquè participa en les lluites.

Així, cap altra llista inclou tants lluitadors i lluitadores presents en totes les mobilitzacions en defensa del territori (contra la regressió del Delta i en defensa dels rius vius), per un nou paradigma energètic (de no massificació eòlica però també contra nuclears i fòssils), de defensa del medi i el món rural (a nivell agrícola i de pobles petits), social (pel dret a l’habitatge o per la renda bàsica), laboral (en la defensa sindical de les condicions de vida que el salari i les condicions a la feina ens poden donar), de gènere (feminista i per la diversitat de gènere) i tantes altres coses.

Alhora, i cal dir-ho clar, el seu programa educatiu és, si fa no fot, el meu i això és més que determinant perquè és a les aules i treballant per a elles on passo més temps de la meva vida. Però, a banda de la meva persona, la defensa de l’educació pública i de qualitat (sense que els diners públics vagin a les escoles de l’Opus o a la privada es digui concertada o privada) és central per a qualsevol societat que vulgui tenir futur.

Per tant, si diumenge no neva, aniré a votar i votaré per la CUP a Tarragona, tal com l’aniria a votar a Lleida, a Barcelona o a Girona si hi fos i les seves llistes fossin, que suposo que ho són, com les que es presenten aquí. I en el minut següent després de votar continuaré lluitant, dient i deixant clar que ningú no em representa, ni ara ni mai, perquè la meva sobirania no depèn de votar o de no votar, sinó de lluitar i de viure. I amb el vot, almenys jo, no la delego mai en ningú.

Que quedi molt clar, doncs, que no votaré la CUP perquè formi part d’un govern que apliqui mesures neoliberals (sense trencament, tots els que pot haver-hi ho faran). Els mals menors ni m’interessen ni penso avalar-los, perquè sempre acaben sent els pitjors i si la CUP acabés legitimant un govern que es digués d’esquerres i continués fent polítiques de dretes, és clar que continuaria pensant, tal com penso, que per votar el mal menor val més votar el mal més gran, que sempre és Cthuluh. O no votar.

Jordi MARTÍ FONT


REDACCIÓ26 Desembre, 2020
jordi_marti.jpg

El 21 de desembre, la periodista Neus Tomàs, directora adjunta d’eldiario.es, a qui llegeixo sovint i a qui tinc en molt bona consideració pels seus articles i llibres, escriu una piulada en què afirma:

«El curandero Josep Pàmies i uns quants més se’n van anar ahir a la porta de la residència de Tremp, on han mort 60 persones, per fer propaganda del seu lleixiu. Ho diré en pallarès: “Així se’n pergués la mena’.»

Era una piulada que contenia un error, una qualificació gens periodística i un desig més propi de mi que no d’ella. Perquè Josep Pàmies i els seus, entre els quals no m’incloc (NO M’INCLOC, ho escric gran tot i que als fanàtics de qualsevol mena poc els importa) van anar a la residència de Tremp, on 60 avis i àvies han mort per coronavirus, i hi van deixar artemisa (podeu veure’n el vídeo del patètic El Caso aquí: https://www.youtube.com/watch?v=4bGOHHp2yOc). Devia sonar massa poc «atacable» que fos artemisa el que acabaren repartint, tot i que confondre el clorit de sodi amb l’hiperclorit de sodi tampoc està massa malament. Ni un ni l’altre jo me’ls prendria per solucionar res però quan vols popularitzar un atac contra algú és més fàcil de fer utilitzant paraules conegudes i el «lleixiu» (l’hiperclorit) és més conegut que no pas el MMS (el clorit), que és el que aquesta gent proposa com a possible solució a la covid-19. Per tant, la periodista fa anar la paraula «lleixiu» per denigrar-los, que tothom sap què és i és un disbarat dir o fins i tot recomanar que la gent se’n prengui. No passa res, tot val si la finalitat és bona. La Neus Tomàs, però, només reproduïa aquest petit error perquè la «confusió» fa dies que va i no cal que la solucionem perquè els robots no pensen mai, per sort…

La frase final de la piulada, «així se’n pergués la mena», em sembla suggerent però també estranya en una periodista de la seva talla. Estranya perquè la Neus Tomàs no insulta ni desitja la mort o la desaparició de ningú mai, com a bona periodista que és. Investiga, contrasta, informa i opina però no deixa anar aquest tipus de valoracions o opinions tan dures, almenys des que jo la llegeixo. De fet, no arriba a opinar així ni quan gent perfectament identificada produeix-facilita-provoca 60 morts. Perquè, parlem clar, qui gestionava la residència de Tremp on han mort 60 avis i àvies? Doncs la Fundació Fiella, una fundació que és membre de l’associació de Centres Socio-Sanitaris Catòlics de Catalunya (CSSCC). La gerent de Salut a la regió sanitària de Lleida i el Pirineu, Divina Farreny, va manifestar, sobre la gestió de la residència que els inspectors de Sanitat havien descobert «llacunes d’higiene i mancança de mesures anticontagi al centre; falta de personal, ús incorrecte dels EPI, desinfecció insuficient i irregularitats en l’aïllament dels interns.» La periodista Neus Tomàs va desitjar que «es pergués la mena» dels gestors de la residència? No. Va fer cap piulada desitjant que «es pergués la mena» dels de la Fundació Fiella? No. Va dir públicament que desitjava que «es pergui la mena» dels catòlics que gestionen la vida de milers i milers de persones a Catalunya no per caritat sinó com a negoci i als quals se’ls han mort desenes d’avis i àvies? No.

Sí que va fer una piulada en què desitjava públicament que «es pergui la mena» del «bruixot» Pàmies. I és que l’ambient hi porta. Pàmies i la Dolça Revolució han fet trobades de gent sense mascareta ni separació entre la gent enmig de la pandèmia, alhora que ell proposa la utilització del MMS (clorit de sodi) per guarir-lo, quelcom que pel poc que en sé jo és una autèntica presa de pèl. Aquesta posada en escena de Pàmies l’ha posat en la diana de moltíssima gent que no gosen apuntar a altres dianes perquè, en bona part, o no es mostren o són inatacables. I a nivell col·lectiu, als ximplets ignorants entre les quals m’incloc, quan la ràbia per la mort de persones properes, per la nefasta gestió de la crisi o pel que sigui ens omple el cos de verí, és més fàcil llençar-lo contra Pàmies que contra la Fundació Fiella, ens és més fàcil atacar el «bruixot» que fa propostes inútils que no pas els gestors reals del desastre que estem vivint. I aquí crec que és també especialment interessant la utilització de la paraula «bruixot», gens periodística tampoc. La piulada tenia, tres dies després, 109 retuits i milers de m’agrada; i el seu impacte en termes de xarxes era immens…

El mateix dia 21, jo vaig fer una contesta a aquesta piulada en forma de twitt poca-solta i ironitzador (sense el hehehe preceptiu), d’aquells que cal esborrar quan els rellegeixes però que en aquest cas no vaig esborrar perquè el que va passar després em va resultar molt més interessant que la pròpia piulada. El twitt deia això:

«Sense ser-ne fan, sí que podem dir que la medicina tradicional, la que jo també utilitzo, porta seixanta (SEIXANTA) morts a Tremp i els “curanderos”, cap (0). Potser caldria ser una mica menys arrogants, no?»

Què va passar, després? Doncs una tempesta gran, plena de merda… La nit del dia que el vaig escriure, alguna persona amb qui es podia parlar em va interpel·lar per xarxes i, com sempre que puc, vaig intentar debatre, argumentar, explicar, etc. En aquest cas, el debat es va situar en la valoració de la ciència davant la superstició, un tema que la gent que em coneix sap que sovint plantejo i en què pràcticament sempre prenc la defensa de la ciència com a eix dels meus plantejaments, la qual cosa m’ha generat sovint acusacions de dogmàtic cientifista, etc. Aquest cop, però, vaig utilitzar argumentacions que sovint he llegit, i que en part comparteixo, sobre la conversió de la ciència en nova religió per a l’absoluta majoria de les persones que, com jo, la defensem, però en desconeixem els mecanismes de funcionament intern.

L’endemà, però, la cosa va canviar… Des de primera hora, des d’una colla de comptes de twitter, van començar a insultar-me i a amenaçar-me d’una forma salvatge. Em va sorprendre una mica però els vaig anar llegint un a un perquè em va fer gràcia de veure aquella mobilització, la intensitat de les paraules emprades i, fins i tot, l’odi que desprenien algunes de les piulades.

Hi havia respostes diverses que es podien agrupar de formes concretes. Les de primera hora tenien com a característica compartida que utilitzaven un llenguatge semblant, amb l’insult com a principal argumentació, i els comptes des d’on es feien tenien pocs seguidors; eren els més desagradables i durs, sense miraments. Després, hi havia les que aprofitaven per atacar-me per temes que no hi tenien res a veure, demanant que m’expulsessin de la CUP (fa anys que no en soc membre), de la CGT i de la Via Làctia; mostrant com de dolents i fastigosos som els anarquistes per a l’anticapitalisme i les esquerres en general i enviant-me com a solució al gulag (Stalin fot fàstics fins i tot quan el fan anar postmoderns que diuen que odien la postmodernitat) o dient que havien perdut la confiança en mi, i alguns fins i tot en els meus llibres… Altres se sumaven a la crema pública insultant però admetent debat, la qual cosa és normal en els comptes que no són bots, i a cada un d’ells, fins que em vaig cansar, vaig respondre. Algú, també, es va encarregar de fer córrer el twitt entre grans comunicadors del país, mostrant-los què deia un xalat que, com jo, defensava el lleixiu per guarir la covid… Mai no ho he fet i sí, en canvi, que hi he escrit en contra però qui ho feia buscava un objectiu concret i li importava poc mentir si aconseguia que aquests comptes amb centenars de milers de seguidors acabessin atacant-me.

En aquell moment, vaig tenir una interessant xerrada per àudio amb el pagès i company Gerard Batalla. El Gerard em va dir que la colla dels primers atacs, dels professionals que a mi m’havien insultat i amenaçat, a ell l’havien matxacat uns dies abans per un twitt semblant al meu seguint el seu estil, que parteix sovint de la ironia, una forma de fer política que entenc que molts caps quadrats no entenen com a possible si atenem algunes piulades que afirmaven que el meu twitt traspassava totes les línies vermelles i el seu autor, jo mateix, mereixia l’infern atiat per legions d’àngels de bufera. Els pesi tant com els pesi, la ironia continuarà flagelant-los fins al judici final, perquè almenys jo no penso canviar, i el Gerard i altres em sembla que tampoc. Així, després de la xerrada amb el Gerard, podia deduir que els de primera hora eren piuladors com a mínim organitzats.

Dins del meu cap, no deixava de plantejar-me què passaria si aquesta colla de twittaires s’haguessin indignat la meitat del que ho van fer amb la meva piulada amb la gestió de la fundació catòlica Fiella, a qui el mateix dia del meu twitt la Fiscalia Provincial de Lleida va decidir investigar per «possibles responsabilitats» per homicidi imprudent. Sense cap mena de dubte, a les xarxes no s’hauria parlat de res més i s’hagués assenyalat la Fundació Fiella, el Bisbat de Lleida i els geriàtrics pensats (només) com a negoci com a assassins, criminals, escurabutxaques (per situar els insults en el nivell dels que jo vaig rebre). Però no era el cas, res d’això no va passar…

Enmig del debat, agre a voltes, ple d’amenaces que vaig denunciar i d’insults que vaig silenciar (parlo de centenars o de milers), aparegueren escletxes de llum que per elles soles esdevingueren il·lustratives del que passava allà, que no era un linxament contra mi per haver fet un twitt poca-solta sinó una altra cosa molt més important.

Així, la Gemma Ortega, que fa 36 anys que treballa a la sanitat pública, afirmava en una piulada que «Moltes coses del Pàmies em fan riure, no en sóc seguidora. Però també s’haurien de qüestionar la medicina convencional» i recomanava la lectura de l’informe APEAS realitzat per l’Agencia de Calidad del Sistema Nacional de Salud del Ministerio de Sanidad. Li vaig fer cas i vaig caure de cul en veure les dades que inclou sobre efectivitat de medicaments suposadament testats, provats i garantits. Llegiu-lo: https://www.mscbs.gob.es/organizacion/sns/planCalidadSNS/docs/estudio_apeas.pdf

La Txell Bragulat, per la seva banda, escrivia que «jo al que tu anomenes “tradicional” n’hi dic “hegemònica” o “moderna” o “al·lòpata”. Justament la medicina “tradicional” seria la més propera a sabers, experiències i coneixement populars que la “modernitat” ha desbancat, per dir-ho suau.» I crec que també té raó. Aquest era el tema, no nou però ara, en pandèmia, sabem per experiència històrica que no ens és permès de dir res que no estigui previst. I qui surti del guió, castanya!

Els atacs van continuar durant dos dies, la majoria fets de bona fe i ja sense el to amenaçador i insultant de la colla central del primer dia. Consultat un bon amic d’aquests que ho saben tot sobre xarxes i ordinadors, em va dir que segurament el que havia passat era que algú tenia organitzat un equip de bots o bé de comptes afins per tal de rebentar qualsevol qüestionament d’aquest experiment social on estem encabits i on, com ha passat en qualsevol de les pandèmies anteriors, hi ha una veritat única, en aquest cas corroborada per la paraula «ciència» que fa impossible qualsevol debat públic, qualsevol plantejament diferent al que afirma que arribarà una vacuna (i ja les tenim aquí) que serà segura del tot perquè és «ciència», ens la posarem i qui no ho faci pobre d’ell i conte contat conte acabat.

O, per acabar amb altres paraules, en aquest cas també d’una piulada de la Txell Bragulat: «1. Tuiter no és lloc per a debats rigorosos. 2. Quan dissenteixes del dogma de la medicina hegemònica o defenses el dret a dissentir, has begut oli. 3. El «sistema» és prou robust, engendra «torquemades» arreu.»

I a mi poc em queda per afegir, si no és que davant dels «torquemades» de vestits diversos no callarem i que per molt que s’hi esforcin no deixarem de dissentir, ens acusin de les mentides que vulguin.

Jordi MARTÍ FONT


REDACCIÓ3 Novembre, 2020
jordi_marti.jpg

Avui he escrit una piulada i una entrada al facebook en què deia que al centre educatiu on faig feina teníem set grups confinats i a la pàgina oficial de confinament de grups d’ensenyament, al traçacovid, hi deia que en teníem ZERO. Partint d’aquí, afirmava que les dades incloses en aquesta pàgina eren «falses i minvades».

Parlava d’aquesta pàgina perquè és la pàgina de referència sobre el tema i és la que utilitzen els mitjans de comunicació per parlar del desenvolupament de la pandèmia als centres educatius.

He rebut diverses respostes irades (amb acusacions que deien que jo deixava amb el cul a l’aire la direcció del meu centre i que era una «mala persona» per fer córrer aquestes informacions.) M’ha semblat curiosa la reacció quan des de fa dies i dies la inexactitud d’aquestes dades és pública i notòria. I la reproducció i utilització d’aquestes dades per part d’Educació com a «referents», també.

Per què deia que les dades són «falses i minvades»? Doncs perquè les direccions, no només la meva, van ofegades de feina relacionada amb la gestió de la pandèmia, a la recerca de professores i mestres que ja no es troben a llistes i que es demanen a través de qualsevol plataforma d’internet que permeti arribar a més gent. Les direccions han estat ofegades per la feinada que els ha caigut damunt i, alhora, són les encarregades de penjar les dades de grups confinats, de positius, etc. No hi arriben i és lògic. Ho sé jo i ho saben tots els serveis territorials. Aleshores, per què el Departament continua utilitzant unes dades que no concorden amb la realitat i que són sempre a la baixa? L’explicació és més que clara: perquè són sempre a la baixa.

Sense ampliació efectiva de plantilles que reduïssin ràtios que són absolutament més altes que les que el mateix Departament per boca de Cambray deia que tindríem, amb distàncies mínimes de separació que no es poden complir perquè no s’han ampliat els espais de docència més enllà dels que nosaltres mateixos hem buscat, sense pla de digitalització efectiu que arribi sobretot a l’alumnat més pobre (la setmana que ve arriben ordinadors, diuen), amb mascaretes que deixen passar l’aire de la respiració a l’exterior tot i que diuen que són correctes, sense PCR si ets mestre o professor i fas classe a grups que tenen algun positiu, amb 2.865 classes confinades (no patiu que en tenim 69.000 sense confinar) que inclouen 66.902 alumnes, 3.249 docents, PAS i PAE, i 139 treballadors de personal extern… Així estem avui, 3 de novembre de 2020.

Parlar-ne públicament no està ben vist tot i que és tema gairebé únic de conversa a centres, passadissos i patis. Dir-ho no toca perquè «aquest Govern té un compromís clar i concret» que no passa per cap de les premisses que haguessin fet les escoles segures, afegeixo jo. Amb una sabata i una espardenya, amb els voltors d’HAZ i l’Escola Nova 21 esperant que caigui tot per menjar-se les deixalles i convertir-les en negoci. Amb baixes, jubilacions sobrevingudes i estrès de tota mena. Així estem, també.

Però, malgrat tot, igual que al març passat tot i que no se’n digués ni una paraula en públic, avui som on ens toca ser per decisió pròpia, junt a les persones que intentem educar al costat de les seves famílies diverses i de la societat que ens envolta en general. Perquè sabem i tenim clar que allò que ens agrada i apassiona és aprendre mentre intentem que aprenguin. Perquè volem que la curiositat, les ganes de créixer més enllà del fet biològic, d’aprendre i de saber més enllà d’utilitats diverses -que també hi són- es converteixi en motor de vida. Perquè treballem obrint portes a coneixements i maneres de llegir el món que han de fer possible que aquest esdevingui millor i tan ampli i complex com calgui, en pau i sense violència. Perquè continuem volent construir una realitat col·lectiva que posi al centre l’alegria, la igualtat, la llibertat i la fraternitat, els nous vells principis que ens il·luminen cada dia quan entrem per les portes dels centres educatius on fem feina, on intentem gaudir fent gaudir, on intentem aprendre fent aprendre.

Per a tot això ens calen més recursos, infinits més recursos, començant pel 6% del pressupost aprovat per Parlament i mai no aplicat fins ara. No per als docents, no per a les nostres nòmines, sinó per a totes i tots, per a tot el que mereixem per ser una societat que no tingui vergonya d’ella mateixa quan es miri al mirall. Perquè entre les parets de l’escola hi ha tots els mons possibles i dependrà només de nosaltres, de si ens ho creiem com a societat o no, que en sortiran llum i colors o només gris i foscor. De moment, i la gestió de la pandèmia ho ha exemplificat de forma absoluta, l’aposta pel segon binomi guanya per golejada.

Jordi MARTÍ FONT

PUBLICITAT


REDACCIÓ6 Octubre, 2020
jordi_marti.jpg

Com a treballador tinc diverses formes de mostrar el meu desacord amb l’organització del treball, que és competència de qui em té contractat, quan aquesta no respon a criteris racionals sinó d’una altra mena. De al mateixa manera, que sempre intento incidir-hi positivament per tal de fer tan bé com puc la meva feina, ja que penso que ningú més bé que els que treballem en un lloc podem saber com fer-ho millor.

Treballo a una escola, a un institut, i hi faig feines de docència. I la forma que històricament ha tingut millors resultats per incidir-hi en el sentit que explicava ha estat aturar la feina durant un, dos o més dies. Va ser així que com a treballadores i treballadors vam aconseguir la jornada de 8 hores el 1919 i va ser així com vam aconseguir les actuals condicions de feina als anys 80, en unes vagues duríssimes no prou historiades ni prou conegudes pels actuals docents.

En els darrers anys, deu o més, la feina a les escoles s’ha complicat moltíssim. La desinversió i els diners destinats i desviats a la privada, l’anomenin concertada o directament privada, s’han fet notar i molt. Com a treballadors, hem perdut poder adquisitiu, hem perdut drets de jubilació però, el més greu de tot, els governants (tots ells) han tractat la canalla com a no res, amuntegant-los en aules sense condicions ni professorat, amb ràtios impossibles i amb una diversitat que si no es pot tractar en grups heterogenis reduïts és condemnada a la massificació i la desatenció. Els manaires del Departament ho han fet bé, però, perquè tot i aquesta destrossa han aconseguit que els docents aguantin i no diguin res, aguantin i mirin cap a un altre lloc quan algú els diu que ens estan robant i no només el sou. Les excuses per no plantar cara són moltes, des de l’antològic «Jo faré vaga quan sigui indefinida» que diuen els que mai no en fan fins al «Jo no m’ho puc permetre» que obvia que mai, enlloc, cap treballador o treballadora s’ho podia permetre tant com ells o elles.

Sense mobilitzacions tothom sap que mai no aconseguirem capgirar una situació que té prou exemples negatius de cap a on volen anar els que manen (aquests sí que ho tenen clar) en altres estats d’Europa per saber que si no reaccionem ens trinxaran i passarem a ser un sector més dels precaritzats i, per tant, tan obedient com els amos volen, tan plegat a les seves exigències que el que ara tenim i veiem serà vist com a excel·lent. I no ho és.

La crisi de la Covid ha servit per fer petar les tensions que fa molts anys que arrosseguem i enguany a cada un dels centres hem vist com companyes i companys que no tenien cap intenció de jubilar-se han decidit deixar una feina que estimen tal com l’estima qualsevol persona que la faci perquè molts i moltes ja no aguantaven més. No aguantaven el menyspreu del Departament, les aglomeracions d’alumnat, el menyspreu cap a la seva tasca docent per petites parts de famílies, alumnat i periodistes magnificats per estaments com la inspecció, més interessats a mostrar la nostra feina com a desastrosa que no pas una altra cosa. Una magnificació que busca, ho tenim més que clar, fer més fàcil la substitució d’un model educatiu garantista per un altre de líquid, ‘xupiguai’ i infrafinançat (l’objectiu final és precisament això, desinvertir encara més i alhora convertir en negoci el que ho pugui ser). Els voltors de la Caixa esperen el moment per saltar a rosegar el que quedi i, de fet, tenen bons aliats en noms de prestigi, es diguin Bofill –i maten- o segle XXII.

Els dies 9 i 15 hi ha convocada una vaga general educativa a Catalunya. Participar-hi és una decisió personal però, com cada cop que hi ha vagues o protestes, cal saber què ens hi juguem. Desatesos pel Departament d’Educació, que ha mentit més que no respira, la gestió de la crisi sanitària als nostres centres ha estat nefasta, amb falsos contingents de docents que havien d’arribar, amb distàncies impossibles i ràtios absolutament desbordants. No, ara no fem vaga per augmentar salaris ni res semblant, en fem per exigir respecte, per no acotar més el cap i per no convertir-nos en «un petit obstacle» per a la desfilada militar final que converteixi els docents en no res davant canvis que, tal com no paren d’explicar-nos a través de tots els seus mitjans de propaganda, «seran espectaculars». Tant que convertiran les escoles en negoci per als de sempre… si no ho aturem.

Jordi MARYÍ FONT
Exregidor de la CUP a Tarragona


REDACCIÓ23 Setembre, 2020
jordi_marti.jpg

Ja la coneixeu la història d’aquella xiqueta que a una edat en què avui no és permesa l’autonomia va decidir declarar-se independent i esdevenir ella i ningú més? I ja ho sabeu que es deia Tecla i que el 23 de setembre de cada any és el seu dia? I ho teniu present que els fets que ara narraré i que mai són prou coneguts van passar a Icònia, a la província de Cilícia, allà a l’Àsia Menor?

Doncs ara us ho explicaré i allò que va passar us interpretaré, sempre a la meva manera, perquè fins ara només ho hem sentit explicat i tornat a explicar pels qui en tot hi busquen la intercessió de la màgia que ells controlen i que atribueixen a un déu que veneren i que afirmen que és l’únic.

La Tecla era una pecadora i el seu pecat va ser desobeir sa mare Teòclia, que la volia casar amb Tamiris, un fadrí ric que la xiqueta ni tan sols coneixia com no fos de veure’l de lluny. La Tecla no s’hi volia casar amb aquell homenot que li havien buscat, tenia tota una vida per davant malgrat li repetissin dia sí i dia també que la seva, de vida, havia de ser per servir el seu home, l’home que li havien triat. Així que un dia, mentre rumiava per què era tan desgraciada de sentir el que sentia -i que les seves amigues no sentien perquè a tot deien amén- va escoltar una veu que des del carrer entrava a casa seva i li arribava potent orelles endins.

«Les dones no us heu de sotmetre a la voluntat de ningú que no sigueu vosaltres mateixes» i «Les dones heu de tenir els mateixos drets que els homes i si no us els donen els heu de prendre!» afirmava amb rotunditat aquell bram potent des de fora d’on ella vivia.

La veu masculina i revolucionada s’aixecava per damunt del silenci que els dies calorosos imposaven pels carrers d’Icònia a ple mes d’agost. Ni una ombra hi havia. I malgrat la calor el carrer era ple de dones que escoltaven aquells mots que els arribaven com si fossin aigua per als assedegats enmig del desert. La Tecla va entendre que les paraules que sentia anaven dirigides a ella i es va afegir a la multitud que omplia el carrer. Pau –així es deia el revolucionari- parlava clar i les dones que volien ser lliures i sabien que no ho eren l’escoltaven amb emoció. Però enmig del míting, per al qual no havien demanat permís, aparegueren dues unitats dels Mossos d’Esquadra (o com es diguessin en aquell moment) i es van dedicar a restablir l’ordre de l’única manera que sabien i saben, a cops de porra. Cinc dones amb el cap obert, corredisses, contusions, la Tecla per terra i el Pau detingut.

Un cop refeta de l’ensurt, la xiqueta ho va tenir molt clar. La lluita era el camí i si qui li havia fet obrir els ulls estava tancat calia alliberar-lo. Així que va agafar un grapat de joies de casa de sa mare i les va vendre per pagar la fiança del Pau i treure’l de la garjola. Acte seguit, després de conèixer-se i trobar-se molt i molt bé un amb l’altre, tots dos van decidir fugir ben lluny d’Icònia, on a ella la seva família continuava preparant-li un casament que no volia i a ell el volien jutjar per agressió a qui precisament l’havia agredit a ell; ja se sap, coses de l’autoritat.

Del que van fer el Pau i la Tecla mentre eren junts no en tenim notícia però sí que sabem que ella era menor d’edat, molt menor d’edat, i si la fugida s’hagués donat ara, segur que el Pau hagués anat de cap a la presó; tot i que malgrat l’edat que ella tenia no era ni ximple ni poca substància, sinó tot el contrari.

A la Tecla l’havien seduït les paraules del Pau i a ell l’actitud de la xiqueta, així que van fer colla i van decidir propagar les idees alliberadores que tots dos compartien. En aquests viatges per fer xerrades i organitzar el moviment popular d’alliberament, sabem que van passar per Tarragona, tot i que alguns historiadors encara ho posen en dubte. El seu pas fugisser va ser, si és que va ser, quan aquesta ciutat no es deia així i potser precisament per això aquesta estada no va quedar enregistrada enlloc.

En un dels seus viatges solidaris, les que s’anomenaven forces d’ordre de la zona («defensores del seny» deien els qui manaven) els van detenir en una concentració de solidaritat amb unes treballadores que s’havien revoltat i havien cremat una fàbrica on les obligaven a treballar més de 14 hores diàries sota una violència constant per part dels encarregats per tal de mantenir la por que les feia submises.

El Pau, un cop detingut, va aconseguir escapar-se d’una furgona de la Brimo (la Brigada Mòbil, coneguda per la seva actitud ultraviolenta sense contemplacions) empenyent la porta de darrere amb el seu cos i saltant emmanillat i tot cap al carrer. Corria com un llamp i no el van poder agafar!

Ella, en canvi, no va aconseguir fugir i va ser brutalment insultada, violada i torturada, però com que de tortures, en un país democràtic com aquest, no n’hi havia i si en denunciaves, malgrat que Amnistia Internacional ho ratifiqués, t’acusaven de ser terrorista, la Tecla no va rebre el suport de ningú i va morir en un interrogatori mentre li preguntaven si havien estat ella i el Pau qui havia calat foc a la fàbrica. No els va donar cap mena d’informació ni va dir-los ni un nom i el seu cos, un cop mort, va ser soterrat i cobert amb calç viva, a una cova poc coneguda i menys transitada que administraven els homes del ministre Sauron per a aquestes ocasions.

El Pau desaparegué de la circulació i quan va saber que la Tecla també havia «desaparegut» entengué que la dona que més havia estimat al món era morta, assassinada per haver volgut esdevenir lliure, tal com era ell. El Pau intentà amagar el patiment davall de l’alcohol i els versos i esdevingué un poeta maleït que va viure refugiat als carrers més foscos de tantes ciutats com anys va tardar a morir. Finalment, deixà el món dels vius una matinada de setembre. El van trobar de bocaterrosa en un brut carreró de París, víctima dels excessos d’absenta, de chartreuse i de misèria.

Passaren els anys i per tot arreu per on havien viscut i passat, la lluita del Pau i la Tecla es començà a oblidar. Se’n recordaven els noms i algunes fragments de la història, però ningú no en sabia ja ni els pensaments ni les accions ni res que els pogués salvar de la gran màquina recicladora de la història que és el Poder. Aquest necessitava virtuosos que servissin d’exemple per tal que la massa esdevingués obedient i callada, perquè encara no tenien ni el futbol ni la televisió, i com que els seus noms encara eren recordats, una de les institucions que menys tenia a veure amb el que ells defensaven els va reciclar.

Si ell havia estat el Pau lluitador ara seria sant Pau i si ella era la Tecla insubmisa ara seria santa Tecla. Ni feministes, ni revolucionaris, ni defensors de les classes populars ni res que no fos patiment i submissió, i sobretot molta virtut… Sants de l’Església, en definitiva.

Fou aleshores que arribà la moda de repartir els cossos dels qui es consideraven sants pels llocs d’on serien patrons i a Tarragona li tocà un braç momificat de la xiqueta, que van tallar per fer-lo més portable. El braç momificat esdevindria una relíquia, no per alliberar les dones sinó per mantenir la fe de les tarragonines i dels tarragonins i la institució que l’administrava, l’anomenada Santa Mare Església. El tràmit de compra el va fer Jaume II a Armènia, on canvià el braç incorrupte de la Tecla per quaranta cavalls, un tron d’or i una carretada de dos mil formatges mallorquins.

Així, el 18 de maig de 1323, la relíquia del braç momificat arribà a Tarragona després de passar per Salou i per Constantí, encastat tot ell en argent daurat per tal que els fidels l’admiressin i oblidessin el que deia la boca que en el cos de la Tecla feia conjunt amb aquell braç. I qui no ho sàpiga que no ho conti ni ho posi en dubte.

A Tarragona, els anys passaven i la foscor esdevenia la norma de la ciutat, que vivia arremolinada al voltant de la Catedral. Una ciutat de funcionaris, putes i militars, que deia el Jaume Vidal i Alcover, on Nadal feia més por que Setmana Santa i ni Fèlix ni ballestes aconseguien obrir escletxes en el silenci perpetu dels murs de pedra picada. Els especuladors feien veure que els agradava el futbol i els amos somreien de tan bé com anava el negoci… i qui any passa any empeny.

De sobte, alguna cosa va passar. De fet, havia passat i passava cada any quan la gent ocupava les places i els carrers en acabar l’estiu, quan la verema omplia els cellers per fer el vi novell. Era la festa dedicada al braç, que no a l’obra de la Tecla. I potser per això mateix, perquè la gent feia seu el carrer que com tot tenia amos, també l’havien volgut amidar, apamar, controlar… Però sonava “Amparito Roca” i, malgrat tot, s’aixecava una certa remor que semblava com si sortís de no se sap on. Passava el setembre i tot tornava al gris. I les tarragonines i els tarragonins esperaven un altre any… la festa.

Semblava que la lluita per la llibertat de les dones s’havia acabat, momificada com el mateix braç de la Tecla; semblava que les treballadores i els treballadors estaven condemnats a ser per sempre persones sense veu; semblava que la nació restava callada, que els Països Catalans eren com la ciutat que acollia la relíquia, inexistents. Semblava que només ho semblava i també ho era, i això era el més trist…

I va passar que va passar i s’esdevingué tal com s’havia d’esdevenir, per voluntat no divina sinó humana. Quan una sola veu d’una tarragonina qualsevol, que potser es deia Tecla –o no- va gosar dir «prou», la gent es va mirar i es va adonar que si s’esforçava una mica també sabia dir-ho i alhora una colla va dir «prou». Va dir «prou» i va ballar i va cantar i va veure que fins i tot quan tot sembla perdut i ningú no s’atreveix a somiar, un sol crit de «prou» fa sonar la Festa i aquesta esdevé Major. I fins i tot el gris arriba a ser capaç d’aprendre que pot ser de tots els colors… «que la terra està revolta sota els peus dels occitans» i Tarragona té Barraques, colors i, sobretot, no ha oblidat ni el Pau ni la Tecla aquella que un dia va saber deixar d’obeir, va dir «no!» i va ser per sempre lliure.

Visca la Festa Major!

I visca la Tecla que va saber dir que «no»!

Jordi MARTÍ FONT




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter