Arxius de Jöel Prévost | Diari La República Checa

Vivim a ple segle XXI. Aquesta afirmació que, aparentment, resulta tan obvia comporta, de manera inherent, una sèrie de connotacions socials que ens defineixen no tan sols com a època, sinó, també com a espècie. D’aquesta manera, el constant avenç de les noves tecnologies ajuden a erigir un món molt més petit plegat de meravelles que, si mes no, ens idiotitzen.

I dic idiotitzar desdenyosament, amb severitat, i no usant el terme com a sinònim d’encantament. Dic idiotitzar amb ràbia, desemparament i, fins i tot, tristor.
I és que, precisament pels avenços d’aquesta postmodernitat, vivim en un món fàcil, còmode, on la paraula civilització, abans associada a termes de grandesa ha quedat reduïda a poc més que a sofisticats mòbils, vestuari d’estil, canals de televisió, i varietat de serveis que, en realitat, podrien ser procurats per nosaltres mateixos si no fóssim tan summament indolents com per a fer quelcom al respecte. I és que, les coses són com són, i ara té més pes estar al dia dels fitxatges futbolístics i saber qui besa a qui que conèixer, per citar algun exemple, el “Guerra i Pau” de Tolstoi, la situació geogràfica del Canal de Suez o el darrer lloc d’exili de Napoleó.
El panorama és greu; el fet que s’hagi de plantejar l’estat de la nostra situació ja és una prova irrefutable de fins a quin punt vivim immersos en la ignorància i el conformisme.
I no, no importa que tinguem ulls a la cara i creguem que comprenem com funciona el món, si, en realitat, estem sumits en el més profund de la incultura, si ens deixem arrossegar per les veus interessades d’altres als que no els importem i per aquelles corrents de pensament que ens modelen com volen, construint-nos com a essers impersonals al servei d’un “poder major”, que pot rebre per nom “govern”, “tendències”, (fruit de l’estrellat de quatre gats oportunistes), o, “interès ocult propi d’un conglomerat empresarial de marques de prestigi”.
I es que, aquell visionari que algun cop digué que el coneixement ens faria lliures no parlava en va; a la fi, el nostre pitjor mal som nosaltres mateixos i quan canviem, quan aprenguem a no acceptar el que ens ve imposat, quan busquem coneixement, el trobem i el gaudim, quan ens aixequem del sofà i apaguem el televisor per anar-nos a llegir a la saleta del costat (tal com diria Groucho Marx), quan vulguem saber, i saber de veritat i no ens intimidin ni els obstacles ni l’esforç, aleshores, podrem parlar d’un món millor.
Malgrat tot, ara per ara, tots som títeres d’un joc que ens ve gran, copies els uns dels altres, com si a Déu, se li hagués trencat l’últim motlle que li quedava i tots fóssim produïts a gran escala com en una d’aquelles famoses cadenes de muntatge de Henry Ford, de la qual sortim molts homes i dones, però, honestament, sortim molt poc Humans.

Jöel PRÈVOST
Universitari