Arxius de Jesús Arjona | Diari La República Checa

porn
REDACCIÓ30 Novembre, 2022
j_arjona.jpg

Què és això que avui presento? Per a què serveix? És una trompeta? Aquestes són les preguntes que em vaig fer quan vaig tenir a les meves mans per primera vegada aquesta obra. El seu treball refinat i els seus orificis em feien pensar que fos quelcom destinat a les arts musicals, que es tractés d’un instrument al qual li faltés algun element per fer-lo sonar.

A la seva superfície existeix una costra de libacions que s’han produït pel seu ús diari que confirma que aquesta obra no era un element musical, sinó un objecte fruit d’un ús quotidià o ritual i, de fet, fixant-me en aquest detall, vaig encertar què era, es tractava d’un objecte d’us diari, en aquest cas, vinculat a la medicina.

Aquest objecte és un enema, un instrument per fer lavatives als infants, però també als adults, tal com he pogut consultar a les fonts disponibles. Pertany als Kuba de la República Democràtica del Congo, un poble que té una cultura de la medicina important, ja que dins del seu art existeixen gran quantitat d’elements vinculats a les herbes medicinals o bé a les cures: pipes, morters, caixes de medicines…

El que realment té importància en aquests elements és el treball, que tot i l’ús tan escatològic que té, els artistes Kuba destinen a fer, i que ens dóna una idea molt abstracta, però completa de la força que té l’art tribal, on objectes amb un ús com aquest eren decorats i realitzats amb la màxima cura possible.

Però d’això també en podem deduir un significat més, i és la importància que els Kuba donen a la medicina, en curar, en tenir cura dels altres, al fet que un humà pugui salvar un altre humà, a un fet que en realitat és tangible, però que explicat pot esdevenir un veritable sortilegi de màgia. Quelcom que moltes vegades no li donem la importància que té, però que ells hi donen fins a un simple element com aquest.

La mateixa importància que actualment estem donant al nostre país a la nostra sanitat, no?

PUBLICITAT








REDACCIÓ15 Novembre, 2022
jesusA-1280x853.jpg

Avui us mostro una icona cristiana d’art coló del s. XVIII i un Venavi dels Ewe de Ghana. Què les uneix?

Només allò que és físic ens diferencia

Què representen o simbolitzen les escultures o màscares africanes és una pregunta que s’ha fet tothom i voler relacionar-ho amb un concepte d’art occidental és realment quelcom complex i quasi impossible.

L’art tribal, del continent que sigui, té la característica de fugir de ser quelcom hedonista, no busca la bellesa per la bellesa, sinó que va més enllà, transporta missatges abstractes que únicament són coneguts pels iniciats i la seva lectura és realment complexa. A diferència del nostre art té una funcionalitat social que pot ajudar a tota la societat o bé a un individu en particular.

A Occident, les primeres teoritzacions d’aquest art es van fer a principis del s. XX m, sobre els anys 1910-1930, sent els primers que van escriure Henri Clouzot i André Level’s, a les obres “l’Art Nègre” i “L’Art Nègre et oceanien”. En aquestes primeres teoritzacions van parlar de molts conceptes, alguns encertats i d’altres que avui dia ja s’han vist superats, però van fer una relació realment encertada entre l’art tribal i l’art occidental cristià.

Fixant-nos sempre en les diferències que l’art de fora de les nostres fronteres té amb l’art més proper a nosaltres, deixem de banda les similituds i la veritat és que a occident tenim un llarg recorregut d’història de l’art amb una àmplia varietat de formes, estils i èpoques que és idèntic al de les societats extraeuropees. Les nostres imatges cristianes no deixen de tenir la mateixa funcionalitat, són elements que se situen en altars o es tenen guardats en llocs privats, als que se’ls hi fan cultes i honors per obtenir la salvació o bé un favor diví.

Clouzot i Level’s vinculen l’art tribal amb l’art medieval, no obstant podem desplaçar-nos fins a qualsevol època on la seva característica principal sigui representar personatges sagrats per als creadors d’aquestes obres, com és el cas de les dues obres que avui presento.

PUBLICITAT






REDACCIÓ2 Novembre, 2022
arjona_jesus.jpg

Les religions tradicionals del continent africà són molt diverses i diferents entre elles. Cadascuna té les seves costums, rituals, arts… tot i que poden ser antagonistes, sempre trobem elements comuns entre elles.

Un dels elements més comuns dins les religions tradicionals africanes, i també de totes les del món, és el culte als avantpassats. Símbols de saviesa, de puresa i de benestar entre els vius.

Moltes religions tenen avantpassats mítics als quals els donen culte des de fa milers d’anys, hi ha d’altres que personifiquen avantpassats relacionats amb la natura, també, i els més comuns hi ha qui fa culte als difunts que han sigut importants per la família o bé per al poble o comunitat.

Aquest fet de retre homenatge a les persones difuntes succeeix per un tret de traspàs de dol, ja que aquelles persones que no es troben en vida però que han sigut rellevants per a nosaltres a la vida mai s’obliden i el seu record ha de ser per sempre, és per aquesta raó que l’ésser humà ja sigui del continent africà, d’Àsia, Amèrica, Oceania o bé d’Europa, sempre ha volgut tenir pressent els seus difunts, fent-los partícips del món dels vius, com un ungüent de bàlsam sanador per a l’ànima d’aquells que viuen en l’esperança de retornar-los a veure en l’altra vida.

Esperits que tornen a la vida, símbols de pertinença i, si més no, d’esperança.

Al continent africà són moltes les representacions d’esperits de difunts en l’art, avui mostro una silueta d’un ibeji dels Yoruba de Nigeria, en concret de la zona de Oyo, com a símbol de tots els esperits del món, ja que tinguin la forma que tinguin, el fet de ser humans ens dóna una forma abstracta comuna que es pot resumir en la paraula amor per aquells que hem estimat i estimarem.

✍🏽 Jesús ARJONA


REDACCIÓ20 Octubre, 2022
jesus-arjona2-1280x853.jpg

Són pocs els símbols de poder o bé de definició de l’empoderament de la dona a l’Àfrica, donat que la situació d’aquesta, com en molts altres llocs, inclús com als nostres carrers, pateix d’un masclisme de tota mena: social, polític, institucional… Encara que poc a poc sembli que vagi canviant, és molt present i latent avui dia.

Un d’aquests símbols d’empoderament per la dona del continent africà són les pintes. Avui us en presento una dels Baulé de Costa d’Ívori d’una mesura molt petita, però amb unes línies molt pures que tornen aquests objectes quotidians en veritables joies dins de la gran varietat de pintes que s’entenen per tot el continent. Té una petita decoració que en molts casos s’associa a una zona en particular del territori Baulé o bé a un estatus de la portant.

Aquests elements tenen la funció tant de pentinar com de servir com a envelliment dels pentinats tan elaborats de les dones baulé, no obstant això, més enllà de la funcionalitat clàssica d’aquests elements, existeix una funció de marca social, donat que la decoració, el material i la complexió en la talla d’aquestes pintes indiquen l’estatus de la persona que el porta.

Mujeres Ashanti copyright Galerie Ezakwantu

Hi ha qui parla del fet que, en una determinada època, eren les dones d’alt rang les que portaven aquests elements i les situaven per damunt de moltes altres. No obstant això, amb el temps aquestes obres s’han transformat en uns objectes d’ús quotidià i utilitzat per la totalitat de la societat, esdevenint símbols de resistència, de pertinença i d’empoderament.

Avui dia, molts moviments afro-feministes, tenen el símbol de la pinta com a emblema i crec que és molt encertat, ja que, més enllà de ser elements d’una bellesa extraordinària, i molt especials en viu pel que fa al tema estètic, esdevenen quasi els únics elements que donaven a la dona un poder, ja no sobre els altres sinó sobre si mateixa, en una societat molt masclista, l’empoderava.

✍🏼 Jesús ARJONA

PUBLICITAT








REDACCIÓ11 Octubre, 2022
jesusAr-1280x853.jpg

Avui us vull presentar una obra del Congo, en concret dels Tetela, amb una important presència i una manufactura perfecta. Es tracta d’un valor de canvi en forma de campana o gong, un instrument musical. Realitzat en bronze té la seva superfície, marcada amb diferents decoracions tribals, pròpies de la societat Nkumi, i un treball de petites línies per tota la superfície que fa que sembli pell.

Segons molts estudiosos aquestes obres no eren utilitzades com a elements de canvi, sinó com a instruments musicals per a rituals particulars, no obstant hi ha escrits que expliquen com aquests gongs eren canviats per oli de palma o esclaus, fet que testifica aquesta pràctica d’intercanvi. Segons aquests escrits, les campanes dels Tetela serien molt preuades i valorades arreu del territori, donat que s’utilitzaven per fer grans intercanvis.

Quan vaig veure aquesta peça per primera vegada vaig pensar en les campanes de rellotges o esglésies que marquen les hores a les nostres ciutats o pobles per la similitud estreta i, obligatòriament, ho vaig vincular amb el temps, el valor d’aquest per nosaltres, i com no, en els diners.

Les meves preguntes van ser: Què fem per aconseguir els diners? Al treballar donem part de la nostra vida per poder obtenir diners? Canviem la vida per diners que ens permetin viure? Vivim per treballar? O treballem per viure? Una nova forma d’esclavisme?

Tot i que hi ha persones que es troben en aquesta situació per força, junts hem de fer que aquestes petites coses, que marquen molt la nostra vida, puguin canviar.

És veritat que canviem el nostre temps per diners, i el vincle que existeix entre els dos és molt estret, no obstant això…i si aquell temps que donem treballant el gaudim? I si assolim fer allò que ens apassiona gaudint el temps?

Actualment gaudeixo del que treballo, sóc el que treballo. Vaig sentir-me esclau de la feina, fins que vaig començar a gaudir.

Ja no em preocupo per “perdre el temps”.

✍🏼 Jesús ARJONA


REDACCIÓ13 Setembre, 2022
jesusARJONA-1280x853.jpg

El concepte d’escultura o bé d’art africà, traspassa tot el que coneixem a occident en aquest sentit. L’art en comunitats extraeuropees té un paper fonamental per la seva religió i també amb la societat i el seu ordre. Totes aquestes característiques transformen l’art en éssers vius.

Avui us presento una obra dels Yoruba de Nigèria que exemplifica a la perfecció aquest concepte d’escultura viva. Aquesta figura feta de fusta amb els ulls d’alumini s’encarrega de mantenir l’equilibri social i anímic. S’anomena “Ibeji”, i esdevé un tipus d’obra molt clàssica i característica per a l’ètnia. Aquestes escultures tenen la funció d’acollir l’ànima d’una persona que ha mort, són tractades com éssers vius, se’ls cuida, alimenta, vesteix i tracta com si fos la persona en vida, podríem dir que són el reflex físic d’algú que ja no existeix.

“El reflex d’una obra que posseeix la meva ànima”

Tenen uns pentinats molt elaborats, unes escarificacions que defineixen la zona de la qual procedeix i una forma molt singular dins del monumental conjunt de l’art tradicional del continent africà que els torna en icones distingides arreu del continent.

Aquestes figures acullen l’ànima d’un bessó, que per als Yoruba, són els creadors del món. Segons la creença, dos bessons van ser els responsables de fer la Terra, els coneguts amb el nom de Mawu i Lisa, els bessons sempre han de mantenir-se junts i amb vida. Aquest fet religiós deriva d’una realitat genètica, ja que aquesta zona del món és coneguda i caracteritzada per tenir una gran proliferació de bessons.

El manteniment de l’ordre social i mundial pels Yoruba, només s’aconsegueix si els bessons es mantenen en vida, ja sigui de manera física, és a dir, amb els bessons vius, metafísicament o religiosament, amb l’acolliment de les ànimes dels difunts bessons en un “Ibeji”, que serà eternament la casa d’un esperit, cuidat i adorat per generacions.

Els “Ibejis” exemplifiquen de la millor manera possible l’amor dins de la societat, ja sigui de religió Yoruba, Lobi, Cristiana, Musulmana… exemplifiquen l’amor de les persones vers els seus i el món, es tracta d’unes escultures que tenen un reflex de vida.

Jesús ARJONA✍🏼

PUBLICITAT




REDACCIÓ10 Agost, 2022
jesus_arjona-1280x853.jpg

L’obra que avui us presento esdevé un important element per la vida de moltes persones de l’Àsia, és una eina utilitzada per tallar l’arròs amb forma de serp, anomenada pels especialistes com a Nâga. Aquesta forma la podem trobar a molts llocs, encara que aquest pertany als Khmer de Cambodja. Acostumen a ser realitzades en fusta, no obstant, la que avui mostro està realitzada amb una banya i acabada amb una fulla de ferro treballada per poder tallar amb facilitat.

La seva forma la caracteritza arreu del món com a una de les eines agrícoles més estètiques, a més de ser una eina que amb la dinamització de la seva forma aconsegueix, amb molta eficiència, el seu propòsit, tallar i recollir el cultiu. No obstant això, són pocs els museus o espais on es puguin veure en exposició, esmentant com a únic el Quai Branly de París.

Els elements agrícoles, i en particular aquells que són per segar, tenen un ús molt poètic, que pot ser fins i tot tenebrós però que a la vegada de llum, ja que són qui lleven vida, però també la donen.

Arreu del món els agricultors han utilitzat eines de tota mena amb la finalitat de poder desenvolupar la seva feina, el cultiu i recol·lecció dels fruits que donen les seves terres. Aquesta feina els converteix en veritables mags, i a les seves eines en les seves “baretes” màgiques. Ells planten els cultius, els alimenten, deixen créixer i cuiden, per quan estan en el seu millor moment agafar-los, treien-los-hi la vida, per donar vida a altres éssers, les persones.

Jesús ARJONA ✍🏼

PUBLICITAT






 


REDACCIÓ5 Juliol, 2022
jesusAA-1280x853.jpg

“Plantada a terra, amb els ganivets ja afilats, el cos mig nu
i, amb més ganes que mai, la vida va guanyar”

A Burkina Faso, en concret al poble Lobi, dins de les societats matriarcals, existeix un culte destinat a castigar aquelles ofenses que es produeixen a les dones o bé que esdevenen molt greus per a la comunitat, es tracta del culte Milkuur.

Aquest culte envoltat d’una certa aura obscura està encapçalat per un sacerdot que rep el nom del culte, Milkuur. Aquest esdevé una autèntica potestat, més que qualsevol sobirà, ja que se situa entre el cel i la terra esdevenint un ésser no terrenal i molt temut, vivint fora del poblat i sense cap relació interpersonal. Aquest sacerdot té la funció de castigar aquelles accions ofensives de la manera més radical, a través de la sang.

Ell encarrega les escultures anomenades “Baàthil” com la que avui us presento, que és una obra molt poc clàssica, i amb un estil molt particular, molt difícil de veure, però que té una gran importància per a l’art d’aquest poble burkinès. Aquesta escultura se situaria dins d’un altar, sent el cap d’una escultura humana feta amb fang i servint com a ofrena als esperits abans de la sentència del sacerdot cap a la persona “jutjada”, tot hi que hi ha estudiosos que parlen d’altres usos.

Segons el culte Milkuur, una vegada aquesta obra estigués plantada a terra, ja no hi hauria pas enrere, que el Milkuur no fallaria, que seria implacable. Però avui això no m’ho crec.

Crec en l’ésser humà, en la felicitat, en el perdó, en la bondat, en l’empatia, també en la justícia i en el respecte… no obstant això sobre tot crec en la vida. Dintre de la implacabilitat d’una persona que esdevenia quelcom extraterrestre, crec que aquest tindria pietat en certs moments, crec que l’humà té un valor més enllà de l’establert per societat i és el valor natural de viure i deixar viure, però també crec que molts ho han oblidat.

Segurament en molts moments, aquest sacerdot plantaria els ganivets, per moltes ganes que tingués, com a esperit de la natura, com a ésser de llum, no executaria la seva tasca.

Moments on la vida brilla.

Jesús ARJONA ✍🏼


REDACCIÓ31 Maig, 2022
jesus_arjona-1280x853.jpg

Moltes vegades existeix una consideració respecte a tot allò que té un caràcter amable, sensible o petit, ho vinculem amb la feblesa deixant de banda moltes altres característiques i ho encaixem només amb conceptes ideològics que habitualment es consideren dolents. Aquest fet mai ha existit de forma tangible, ha sigut una creació d’una societat d’un únic color, que considera les flors, les coses petites o delicades com quelcom inferior.

L’obra que avui us presento, de tan sols 4’5 cm esdevé un dels objectes més importants en aquest tipus d’art, digne de qualsevol museu del món i a l’altura de qualsevol obra mestra que actualment us pugueu imaginar. Els seus volums, la seva forma simètrica, la creativitat de l’artista, la seva antiguitat i la seva procedència el tornen en un objecte molt destacat.

Procedeix de Costa d’Ivori, d’un període que s’anomena “Early voltaic“, període que inclou des del s. XVIII fins principis del XX i pot ser de diverses ètnies que es troben emmarcades dins d’aquest període històric, no obstant totes les característiques indiquen que aquesta obra podria ser Senufo. Són objectes que s’utilitzen per a la divinació o bé com a amulets sagrats, realitzats a la cera perduda amb materials d’un cost molt elevat en aquell moment a l’Àfrica.

Aquesta peça, de tan sols 4’5 cm, esdevé un dels objectes més importants en aquest tipus d’art, digne de qualsevol museu del món i a l’altura de qualsevol obra mestra

En un primer moment, com a persona dins d’una societat com la nostra, i fruit del meu poc coneixement de l’art en bronze, vaig passar per alt aquesta obra, no donant-li importància, pensant únicament en la seva mida i com de delicada que era. Després de passar temps amb ella, d’observar-la, de “conversar” amb ella, a més de parlar amb el màxim exponent dels experts d’aquest període, que va il·luminar la meva visió, vaig comprendre l’obra, desdibuixant tot el que jo tenia al meu imaginari, entenent la força d’un objecte que enllaçava la delicadesa, l’amabilitat… amb la força innombrable d’una obra d’art d’aquesta categoria.

Vaig trencar els murs del meu imaginari per tornar-los a construir en només uns dies.

PUBLICITAT










REDACCIÓ10 Maig, 2022
arjona-1280x853.jpg

Fill del diable, tacat pel vermell de la sang, cobert pel vel de la maldat, indesitjable, tu que fas el mal, a qui jo odio…

Aquell que fa mal, es veu reforçat pels seus actes en el poder, aconseguint esdevenir una persona poderosa, impossible de vèncer, com algun tipus de superheroi, algú que és indestructible, encara que tothom el vulgui destruir. Sembla que els dolents mai es cansin, que no dubtin, que no es qüestionin les coses, però la realitat és que tothom té por.

La por com aliada. L’obra que avui us presento, pertany a un grup ètnic de l’Índia, en concret als Naga. I si filem més prim, a la regió d’Assam. Aquesta ètnia és coneguda per tenir uns costums molt característics en l’aspecte físic, no obstant això, vull destacar un costum que aquests feien durant els combats com a pràctica comuna i que es va deixar de fer als inicis del s. XVIII.

Els Naga, que són un poble molt ferotge i combatiu, es coneixen per tenir el costum de decapitar els seus enemics a les batalles i mostrar els seus caps com a trofeus de guerra, mostrant-los en els seus espais de culte, fins i tot hi ha qui els denomina “homes caçadors de caps”.

Aquesta joia que us mostro, realitzada en bronze i que simbolitza una cua de peix, era portada per aquests anomenats “caçadors de caps” durant les batalles com a amulets que els protegien dels enemics. Aquests homes que lluitaven ferotgement i que eren temuts per tots, ja que feien veritables barbaritats, tenien por.

Fins i tot el diable té por.

PUBLICITAT













RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter