Arxius de Jesús Arjona | Diari La República Checa

REDACCIÓ7 Juliol, 2020
jesus_arjona.jpg

Jesús Arjona Muñoz, jove col·leccionista, promotor i comissari d’art tribal africà va inaugurar, aquest passat divendres dia 3 al Museu de la Mar de l’Ebre de Sant Carles de la Ràpita, l’exposició “Onye Obia: l’home vermell a l’Àfrica“. Avui hem pogut parlar amb ell per fer-li unes preguntes sobre aquesta mostra.

Jesús Arjona durant l’exposició

Explica’ns què podrem trobar en aquesta exposició?
Onye Obia: l’home vermell a l’Àfrica” és una mostra que parla sobre com la mar va ser influència dins de la cultura, tradició i art tradicional africà. Explica com aquesta va ser una font de primera matèria per la realització de les obres, o bé com va esdevenir la via de comunicació per la qual es va produir la colonització i les conseqüències que aquesta va generar.

A l’exposició trobareu diverses temàtiques que il·lustren aquesta relació entre la mar i l’art, però també podreu veure una sèrie d’obres de pobles que es troben a la costa occidental africana com els Yoruba, Ibibio, Ashanti, Ewe…

I el seu títol, què significa?
El títol és quelcom molt significatiu en aquesta mostra, ja que la primera part “Onye Obia” és en llengua Igbo (Nigèria), persona estrangera, o bé colonitzador. La segona part, es refereix a com en alguns pobles de la costa representen als occidentals pintant-los de vermell.

Les obres són totes teves o hi ha d’altres procedències?
Hi ha una gran part d’obres procedent de la meva col·lecció, la majoria, no obstant això, hi ha obres d’altres col·leccions, com la d’Enric Benaiges, Antonio Luque, Eduard Virgili i una última col·lecció privada.

Quines obres destacaries?
Podreu contemplar importants obres dels Yoruba de Nigèria, com una màscara “Egungun Agobori” o bé una màscara “Gelede”; un generós conjunt d’obres Ewe de Ghana, que procedien anteriorment d’una de les col·leccions més importants d’Europa d’aquest art; una important selecció d’obres utilitzades com a elements de canvi, a més d’un seguit d’obres dels pobles Akan de Ghana, de les que destaco una Akuba del segle XIX anterior a l’ablació al territori i una bandera Asafo dels Fante de Ghana.

Després del confinament, com t’has sentit fent un acte d’inauguració?
La inauguració va ser totalment un èxit ja que l’assistència a l’acte, donat els aforaments, va ser del 90% fet que m’omple de joia. Podem veure un renaixement de la cultura que tant feia falta, ha sigut tot un plaer encetar un dels primers actes que es feien a Sant Carles de la Ràpita. A més, la mostra, ha sigut rebuda amb els braços oberts tant per la població com pel Museu de la Mar de l’Ebre i per l’Ajuntament de Sant Carles de la Ràpita, ja que amb els pocs dies que porta oberta ha obtingut moltes felicitacions.

Aquesta és la teva sisena exposició, que significa això per a tu?
Sempre és un plaer exposar, a més si és en un museu, i més en un espai tan interessant com el Museu de la Mar de l’Ebre. Crec que en aquest moment,  actes així fan reviure la nostra societat per poder tornar a la “normalitat”.

D’altra banda vull destacar la importància de realitzar esdeveniments per part de l’administració pública que parlin sobre altres cultures, ja que en la societat tan global que tenim necessitem que tothom se senti identificat, integrat i part del sistema. Aquesta mostra que parla sobre els diferents pobles africans, de la història i de l’impacte que va tenir occident al continent és quelcom que esdevé necessari.

Fins quan podrem anar a visitar l’exposició?
Estarà oberta fins al 30 d’Agost al Museu de la Mar de l’Ebre de Sant Carles de la Ràpita en el seu horari habitual i l’entrada és gratuïta.

Horari del museu: de dimecres a diumenge (11-14:30h i de 17:30-20:30h)

 


REDACCIÓ22 Juny, 2020
jesusARjona-1280x853.jpg

La setmana passada vaig  viure un dels episodis més intensos i estressants de la meva vida: la meva integritat i la de dues de les persones que més m’estimo va estar en perill. En un segon, gairebé marxo. Unes quinze persones m’han salvat la vida, tot per culpa d’un inconscient.

Moltes vegades he dit que em nego a pensar que tothom és dolent i que la maldat regna per damunt de la bondat. D’allò que fem sempre se n’extreuen els aspectes negatius, si jo dissabte hagués canviat de pla: la notícia seria que una persona va provocar un accident… però com això no ha passat, no hi haurà cap notícia que parli de les quinze ànimes que dissabte a la tarda van aguantar el meu cotxe perquè no caigués per un barranc: grans, petits, joves, homes, dones, marroquins, espanyols… Tots van unir forces per ajudar-nos.

Ells no ens coneixien, però el que sabien era que teníem una vida, una família i gent que ens estimava, i per això havien de lluitar per salvar-nos encara que fos posant el seu cos en perill.

Després dels successos que estem vivint, i el que jo vaig viure, puc dir que SEGUEIX EXISTINT LA BONDAT AL MÓN.

Us vull presentar una peça dels Fon de Benín, una peça de màgia, de vudú a la qual pel seu aspecte podríem considerar que és quelcom dolent però no és necessàriament així. Es tracta d’unes figures relacionades amb el matrimoni o la unió entre dues persones per sobre de tot, vinculat a quelcom màgic i misteriós. Una obra amb molta força.

Aquesta peça és símbol d’unitat humana, d’unitat de persones sigui quina sigui la seva condició humana. És un símbol d’esperança i dóna ànims per continuar insistint en el triomf de la bondat. Encara que es trobin esquena amb esquena i no es vegin la cara estan al mateix sac, estan en la mateixa situació i poden tenir empatia fins al punt d’arriscar-ho tot per salvar al seu igual. Si tu caus, jo també caic.

“No et conec, no t’he escoltat mai, mai no hem parlat, no sé el teu nom… però vinc a ajudar-te”

PUBLICITAT


REDACCIÓ9 Juny, 2020
jurat_2020.jpg

Ja estan en marxa els motors perquè els VIII Premis de Comunicació Tarragona 2020 sigui un veritable èxit, tot i l’emergència sanitària que ens obliga a viure una ‘nova normalitat’. L’edició d’enguany serà molt diferent de les anteriors.

Els membres del jurat reunits a la Casa Joan Miret

L’organització i el jurat van mantenir una reunió presencial per ultimar els darrers detalls sobre un acte que pretén ser “auster, solidari, empàtic sensible”. El lliurament de guardons tindrà lloc el proper dia 10 de juliol a les 19 hores al Moll de Costa del Port de Tarragona.

Enguany, es tindrà especialment en compte l’actuació dels professionals durant el període de confinament motivat per la pandèmia del coronavirus. A causa de les normes imposades per l’emergència sanitària, l’acte de reconeixement a periodistes i comunicadors, que serà presentat pel periodista Oliver Màrquez, haurà de limitar irremeiablement l’aforament, conservar la distància personal d’un metre i mig i usar obligatòriament la mascareta. Els ‘VIII Premis de Comunicació – Tarragona 2020‘ tenen també un vessant solidari. Els diners recaptats aniran íntegrament destinats al Banc d’Aliments de Reus.

Alguns membres del jurat després de la reunió

Públic important
En aquesta edició, el públic també un paper rellevant en el lliurament d’un dels premis. Un dels guardons serà lliurat seguint el resultat de la votació popular. El proper dia 10 der juliol, coneixerem els guanyadors del Premi Nacional de Comunicació; Transparència periodística – Montse Gasull; Premsa Esportiva; Periodisme Ciutadà; Millor fotografia; Premsa Radiofònica i Gabinet de Premsa.

El jurat d’enguany està format per Victor Canalda (Advocat); Ana Ibars (Emprsària); Maria Checa (Psicòloga); Jesús Arjona (Comissari); Nicolás Dupuy (Empresari Telecomunicacions); Ricard Checa (Periodista); Raül Cid (Músic) i Cindy López (Empresària i Real Coach). En els propers dies es farà públic el nom dels guardonats.

PUBLICITAT

PUBLICITAT


REDACCIÓ9 Juny, 2020
jesus_2-1280x853.jpg

Tanco els ulls, miro al cel i agafo aire, respiro. Hi ha gent que ja no podrà tornar a agafar mai, un aire que se’ls hi ha negat pel seu naixement. Sel’s hi nega la vida.

“Respira amic, germà respira!”

Els nostres amics, veïns, parelles, cosins negres o afros han estat discriminats des de fa molt de temps, no sols als EUA sinó també a terres occidentals, potser no sempre es graven aquestes circumstàncies, però la violència és quelcom que aquesta població ha d’afrontar en el seu dia a dia, moltes vegades aquesta agressió no és física ni visible.

Un fet tan simple com respirar se li va negar a un noi per part d’un presumpte policia, que li va costar la vida, sí, aquella acció que fem sense pensar i que és un dret fonamental de la vida humana, ja que sense ella no hi ha vida. Això és el que es va negar, la vida.

Des d’avui us poso aquesta manxa dels Chokwe d’Angola, utilitzat pels ferrers de l’ètnia per a forjar el ferro a la disposició de la lluita racial, discriminativa i en contra de la vida. Amb ell podrem seguir penetrant aire als pulmons de la nostra lluita, podrem agitar els vents perquè tothom sàpiga el què passa, podrem vèncer l’enemic que més enllà del racisme és la maldat.

Una manxa que amb la seva forma, és símbol de com hauria d’estar el nostre món, unit front l’enemic, davant aquell que vol fer-nos mal, dos grans cercles amb infinita força que s’uneixen per fer pinya, per moure el vent, per fer costat, per insuflar aire i acabar amb tu que discrimines i exclous.

No és qüestió d’un fet, sinó d’una successió d’aquests

 


REDACCIÓ28 Maig, 2020
jesus_arjona-1-1280x826.jpg

Sobreproducció industrial, fum, gasos, cotxes, plàstics, despesa alimentària, explotació de la flora i la fauna, capitalisme… canvi climàtic.

Com bé tots sabem, però no entenem, l’ésser humà està produint una quantitat de contaminació immensament desproporcionada, no ens adonem de la quantitat de despeses que produeix la societat occidental en detriment de la natura i de la Terra.

Quantes ampolles d’aigua i llaunes de refresc gastem al llarg d’una setmana? Quants viatges fem en cotxe? Quants guants i mascaretes utilitzem avui dia? Tot això que sembla que desaparegui de la nostra vida una vegada ho llencem no marxa mai, es queda a la nostra vida per sempre, ja que la nostra vida és a la Terra i aquest producte que anomenem brossa es queda aquí per sempre.

Segurament aquest tema és quelcom que no té res a veure amb l’art, segurament mai ho pensaríem en un entorn social general, no obstant això, hi té molt a veure, tant que aquest canvi climàtic podria afectar a la manera de fer art, de fet, en alguns llocs ja ho ha fet.

Avui us presento una màscara dels Gurunsi o Winiama de Burkina Faso, feta amb una fusta procedent de les terres burkineses que es caracteritza per ser una fusta amb pes i densa, una veritable meravella a la vegada que una obra molt imponent

Veiem com artistes de molts llocs del món estan utilitzant aquests residus per a incorporar-los a les seves obres, això no és nou… Però què passarà quan les tradicions i cultures desapareguin per aquest motiu? Quan aquestes no es puguin desenvolupar per què no tenen els mitjans necessaris per a produir-se? Alguns ja ho estan veient…

Avui us presento una màscara dels Gurunsi o Winiama de Burkina Faso, feta amb una fusta procedent de les terres burkineses que es caracteritza per ser una fusta amb pes i densa, una veritable meravella a la vegada que una obra molt imponent. És una màscara temerària, que amb el seu aspecte temerari, amb una dentadura i dimensió considerable, semblant a una hiena vol espantar la maldat, els èssers que causen desgràcies i provoquen inestabilitat al poble, a més aquesta peça materialitza un esperit d’animal sagrat pels Gurunsi. Però què passa quan aquesta maldat no prové d’un èsser sobre natural, ni un enemic directe? Què passa quan tu mateix ets l’enemic? Et destrueixes a tu mateix?

Què passarà quan aquests pobles que fan obres fetes amb fusta per simbolitzar els seus deus no tinguin aquest recurs i es quedin sense poder fer els seus rituals? Aquests desapareixeran per sempre o hauran d’adaptar centenars d’anys de producció artística als recursos que tenen.

Estem disposats per perdre riquesa humana i cultural? Canviarem la tradició i la cultura dels pobles per seguir aquest camí? Sembla que aquesta qüestió de la contaminació i del canvi climàtic sigui quelcom dels “progres” o d’uns “friquis” obsessionats, però no és així, ja està aquí des de fa temps, i junt amb la globalització, està causant els primers canvis a cultures tradicionals d’arreu del món, transformant la seva vida, els seus costums i el seu art.

“A veure si ho entens ja!”

 

 


REDACCIÓ19 Maig, 2020
jesus_arjona2-1-1280x853.jpg

“Darrere teu estic més tranquil, amagat perquè ningú em vegi, esperant que l’enemic marxi”

En moments de guerra o de perill físic els éssers vius tenim l’instint d’amagar-nos o d’interposar entre nosaltres i un fet atacant quelcom que paralitzi les seves accions; ja siguin escuts, búnquers o muralles per la guerra, paraigües per la pluja, roba pel fred, mascaretes pel virus… tot per poder parar l’enemic.

No obstant això, també ens trobem d’altres escuts que no es materialitzen, no es poden tocar, però que existeixen ja des de fa molt de temps, com és el cas d’escuts polítics, de l’edat, de classe social, econòmics… i sembla que també de procedència de la persona en qüestió, sobrepassant quelcom nacional davant del valor de la vida humana i els seus drets.

Aquests dies veiem, ja que està a l’ordre del dia, més que mai, com una de les maneres més efectives de parar l’enemic, és l’escut l’econòmic. Veiem per exemple com als futbolistes se’ls hi estan fent tests del coronavirus diàriament, ja que aquests mouen una economia enorme i la seva pèrdua seria una gran fallida pel sector; però, per altra banda veiem com sanitaris, que treballen cos a cos amb l’enemic, ni tan sols s’han fet un test en tot aquest temps, ja que ells mouen vides, no diners.

“Quan l’econòmic és més important que la vida”

Avui us presento una obra que cobra la forma d’un escut, aquesta procedeix de Nigèria, concretament és del poble Mambila, i data de finals del segle XIX.

Els ferrers d’aquest poble elaboraven amb ferro obres amb les tècniques més rudimentàries però sent d’una elegància i perfecció geomètrica absoluta, ja que tot el seu cos està mesurat i equilibrat a la perfecció. Aquestes obres eren utilitzades com a moneda per grans transaccions com podien ser: venda de terres o bestiar, la compra d’esclaus o bé com dots matrimonials.

Sembla que la forma que té i el seu ús sigui una predicció que els Mambila ens van fer fa anys sobre la realitat que nosaltres viuríem a occident i realment és quelcom que m’agrada pensar.

Digui el que digui la classe política el món l’ha pres l’economia, i l’ésser humà ha passat a segona plana. Quantes famílies a causa d’una situació com la que vivim ho passen i passaran malament sense un suport econòmic? Afectarà de la mateixa manera a aquells que tenen com aquells que no?…

Són moltes les preguntes que em podria formular. No vull ser destructiu davant de la nostra societat ni la humanitat, però sí que ho vull ser amb un sistema que no prima a les persones, sinó el fet econòmic.

“Escut de ferro, escut econòmic”

 


REDACCIÓ12 Maig, 2020
jesus_arjona2-1280x859.jpg

“Oh, no! Se m’han trencat algunes fotografies! M’ajudeu a ajuntar les peces?”

Aquests dies, vull fer memòria de dos articles que vaig escriure fa temps, a un d’ells parlava de la importància de la gent gran a les nostres vides i ho vaig fer mitjançant una obra dels Ndebele de Sud-Àfrica. Ells són la base sòlida de la nostra societat, la saviesa i el nostre passat.

 

Per altra banda també us vull recordar un què en parlava del paper que tenen els nens, amb una marioneta dels Bamana de Mali. Son símbol d’alegria riures, futur… Quan ells van sortir al carrer, i els escoltava per la meva finestra el meu estat d’ànim va canviar, no us va passar?

Però a la nostra societat no només ens hem de quedar amb el present, sinó que també hem de mirar cap al passat i, òbviament, també cap al futur. Us proposo que reflexioneu amb els texts sobre aquests col·lectius de la comunitat, a la vegada que intenteu resoldre aquests dos puzzles de les fotografies d’aquells articles. Us animeu? En quant de temps ho podreu resoldre?

 


REDACCIÓ6 Maig, 2020
jesus_-1280x827.jpg

Parelles separades, amics a molta distància, famílies que viuen al mateix poble però no es poden veure, nous amors que no es poden trobar, amistats que potser es perdran en l’oblit…

Aquests dies estic donant molta importància a les relacions interpersonals i potser per aquesta raó m’he qüestionat el seu origen i per buscar-lo he anat a les representacions que l’art tribal del continent africà fa. Segurament la visió general que hi ha sobre aquest tipus d’art són obres úniques i simples, no obstant no hem d’oblidar que aquestes formen part d’un culte i que han arribat a occident a causa de la separació d’aquestes del seu origen, però al seu context formarien part d’un conjunt.

No obstant aquesta circumstància, moltes obres que es presenten en parella es mantenen, perquè es mostren unides entre elles o bé perquè s’han mantingut unides en el transcurs de la seva història. Normalment acostumen a ser obres que es vinculen amb rituals de divinació, sort o bé fecunditat. I no únicament representen humans, sinó que també es poden interrelacionar amb animals o amb abstraccions.

El significat d’aquest petit conjunt escultòric en bronze implica quelcom molt més profund del que pensem; la força de l’amor, i de la unió de les persones

Avui us vull presentar una obra dels Lobi de Burkina Faso utilitzada per a divinacions de petites dimensions i elaborada amb bronze a través de la tècnica de la cera perduda. Aquesta representa a un home i a una dona asseguts un al costat de l’altre amb els seus atributs sexuals. No mostren cap interacció entre elles però el fet d’estar unides per un mateix bloc fa que pensem que ho són, mostra una realitat humana, en aquest cas, una parella convencional, no obstant això, també engloben parelles que poden estar formades per dues dones o dos homes, encara que aquesta situació no es pugui ni pensar en societat tribal.

El significat d’aquest petit conjunt escultòric en bronze implica quelcom molt més profund del que pensem; la força de l’amor, i de la unió de les persones, sent aquestes un dels símbols amb més força del continent per a invocar els poderosos esperits o bé per representar-los, ja que la unió d’individus és la força, la fertilitat i el futur.

Encara que estem separats no ens hem d’oblidar de les relacions interpersonals que teniem abans d’aquesta situació, quan les circumstàncies ho permeti. La seva desaparició implicarà també la nostra.

“Amb bona companyia tot és millor”

 

 


REDACCIÓ28 Abril, 2020
jesus-arjona.jpg

La influència, devia ser tan gran que inclús en alguns llocs van realitzar figures que representaven aquells que van ser, d’alguna manera, també els seus herois

Aquesta situació que vivim ens ha fet valorar molt als nostres sanitaris, entre altres figures imprescindibles aquests dies. Es fan infinitat de mencions i homenatges al seu treball, començant amb l’aplaudiment uníson de tota Europa a la seva tasca i acabant amb els agraïments dels veïns a les portes de les seves cases.

Sanitaris que arriben a casa i no poden saludar als seus, no viuen tranquils, sense saber quan podran tornar a veure la seva família com abans, quan podran tocar-los.

No obstant això, sembla que la seva importància hagi vingut del cel com quelcom nou, que ara la figura més emblemàtica, la millor, sigui aquesta, com si ara per fer aquests honors haguéssim fet el gran descobriment: “la importància dels sanitaris pels humans”.

Avui, porto a la mà una obra que representa un metge coló, unes obres que es fan de cara als turistes però que tenen la seva antiguitat anterior als anys seixanta. Aquestes obres es fan principalment utilitzant els estils de Costa de Marfil, encara que no es pugui definir molt bé la seva ètnia, podríem emmarcar-lo en estil coló Baulé.

Quantes figures de metges trobeu a l’antiga Grècia o Roma? I a l’art contemporani? Doneu-vos resposta vosaltres mateixos

Entre les representacions que podem trobar en aquestes figures hi ha policies, dones amb vestits lluents, homes amb americanes, persones grasses, metges… Tots vinguts i representant colons, persones que tot i la maldat i els retrocessos que van provocar al continent van haver de produir quelcom bo per tal que els volguessin representar. Potser, amb ells també es fa un petit homenatge a aquestes professions com a vitals.

Quantes figures de metges trobeu a l’antiga Grècia o Roma? I a l’art contemporani? Doneu-vos resposta vosaltres mateixos. Com bé he dit en altres escrits, en molts llocs del continent africà, en societat tribal, la medicina és propietat del xaman o feticheur del poblat que mitjançant la comunicació amb els esperits, amb divinació i utilitzant herbes medicinals administra una cura pels problemes de salut de l’individu que els visita. L’arribada de l’occidental va produir canvis en aquesta situació amb la introducció de la figura del metge (científic), però la pràctica tradicional no es va abandonar.

Actualment al continent la medicina tradicional és la més practicada, ja que tenen total confiança en els ancestres i esperits, no obstant això, existeixen hospitals amb metges com els que nosaltres coneixem, però no són els més consultats, donada la seva escassetat.

Quan creus que tu has anat i tornat, hi ha altres que jo ho han fet cinc vegades

 


REDACCIÓ15 Abril, 2020
jeusAR_JONA-1280x1202.jpg

Aquests dies els animals estan sent per a nosaltres veritables suports anímics, qui els té, troba en ells el recurs a la seva desesperació, ja sigui traient-los a passejar, passant temps amb ells gaudint de la seva companyia, cuidant-los… I possiblement molts hagin descobert la importància dels animals domèstics a les nostres vides i potser abans no li paràvem tanta atenció.

La relació entre homes i animals ve de molt lluny, tant que inclús podem veure pintures rupestres on es veuen interaccions de convivència entre espècies, des de llavors totes les cultures del món han representat animals en les seves creacions artístiques i sempre han estat vinculades a un significat, són símbols d’identitat de les cultures, ja que representen els seus deus.

“Quina alegria tenir-vos amb nosaltres!”

A l’Àfrica l’us de formes animals en l’art és molt freqüent i té a veure amb els esperits o forces de la natura. Hi ha animals que es consideren primordials, van ser creats abans que l’home i encarregats d’ensenyar a la humanitat a conviure amb el seu entorn, són venerats i respectats, moltes cultures consideren que ells són descendents d’aquests animals. Inclús hi ha cultes en els que els iniciats poden adoptar formes animals per relacionar-se amb la natura i dur a terme rituals.

A l’Àfrica l’us de formes animals en l’art és molt freqüent i té a veure amb els esperits o forces de la natura

El camaleó és l’animal que va arribar a la Terra abans que l’Home i es considera el protector de la humanitat; el Calau és l’animal per excel·lència dels Senufo i entre altres coses està associat a la procreació, la paraula, la saviesa, la pau…; el cocodril és l’animal que va portar l’aigua a la Terra; els búfals o bovins són símbol de força i fertilitat; la serp per molts pobles és l’animal primordial i creador…

Com veieu cada animal representa una cosa diferent i,  depenent del poble que el representi, el seu significat canvia. Per exemple, pels Dogon el cocodril és la representació de l’home poderós i pels Senufo és un intermediari entre la Terra i l’aigua.

El camaleó és l’animal que va arribar a la Terra abans que l’Home i es considera el protector de la humanitat

Avui jo us presento una sèrie de màscares, figures i barrets que mostren símbols animals que són importants per l’ètnia en qüestió: una màscara Senufo de Costa de Marfil que representa un cocodril, una titella Bamana de Mali que representa una gasela, un barret Gurunsi de Burkina Faso amb banyes de brau, un barret senufo de Costa de Marfil amb banyes de boví, un amulet dels Gan de Burkina Faso en forma de serp i un pes d’or dels Ashanti de Ghana en forma de gallina.

Tots ells formen part de l’alegria dels meus dies!

Els esperits de les religions tradicionals africanes que es materialitzen en els animals cuiden i protegeixen als humans de les forces malignes que puguin atacar-los, igual que ens passa actualment, els nostres animals ens protegeixen per no decaure, ens donen ajuda espiritual, vetllen per nosaltres dia rere dia sense importar res més que el seu amor.

No seran ells veritables esperits de la natura que estan a la Terra per protegir-nos?

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter