Arxius de Jesús Arjona | Diari La República Checa

REDACCIÓ31 Maig, 2022
jesus_arjona-1280x853.jpg

Moltes vegades existeix una consideració respecte a tot allò que té un caràcter amable, sensible o petit, ho vinculem amb la feblesa deixant de banda moltes altres característiques i ho encaixem només amb conceptes ideològics que habitualment es consideren dolents. Aquest fet mai ha existit de forma tangible, ha sigut una creació d’una societat d’un únic color, que considera les flors, les coses petites o delicades com quelcom inferior.

L’obra que avui us presento, de tan sols 4’5 cm esdevé un dels objectes més importants en aquest tipus d’art, digne de qualsevol museu del món i a l’altura de qualsevol obra mestra que actualment us pugueu imaginar. Els seus volums, la seva forma simètrica, la creativitat de l’artista, la seva antiguitat i la seva procedència el tornen en un objecte molt destacat.

Procedeix de Costa d’Ivori, d’un període que s’anomena “Early voltaic“, període que inclou des del s. XVIII fins principis del XX i pot ser de diverses ètnies que es troben emmarcades dins d’aquest període històric, no obstant totes les característiques indiquen que aquesta obra podria ser Senufo. Són objectes que s’utilitzen per a la divinació o bé com a amulets sagrats, realitzats a la cera perduda amb materials d’un cost molt elevat en aquell moment a l’Àfrica.

Aquesta peça, de tan sols 4’5 cm, esdevé un dels objectes més importants en aquest tipus d’art, digne de qualsevol museu del món i a l’altura de qualsevol obra mestra

En un primer moment, com a persona dins d’una societat com la nostra, i fruit del meu poc coneixement de l’art en bronze, vaig passar per alt aquesta obra, no donant-li importància, pensant únicament en la seva mida i com de delicada que era. Després de passar temps amb ella, d’observar-la, de “conversar” amb ella, a més de parlar amb el màxim exponent dels experts d’aquest període, que va il·luminar la meva visió, vaig comprendre l’obra, desdibuixant tot el que jo tenia al meu imaginari, entenent la força d’un objecte que enllaçava la delicadesa, l’amabilitat… amb la força innombrable d’una obra d’art d’aquesta categoria.

Vaig trencar els murs del meu imaginari per tornar-los a construir en només uns dies.

PUBLICITAT










REDACCIÓ10 Maig, 2022
arjona-1280x853.jpg

Fill del diable, tacat pel vermell de la sang, cobert pel vel de la maldat, indesitjable, tu que fas el mal, a qui jo odio…

Aquell que fa mal, es veu reforçat pels seus actes en el poder, aconseguint esdevenir una persona poderosa, impossible de vèncer, com algun tipus de superheroi, algú que és indestructible, encara que tothom el vulgui destruir. Sembla que els dolents mai es cansin, que no dubtin, que no es qüestionin les coses, però la realitat és que tothom té por.

La por com aliada. L’obra que avui us presento, pertany a un grup ètnic de l’Índia, en concret als Naga. I si filem més prim, a la regió d’Assam. Aquesta ètnia és coneguda per tenir uns costums molt característics en l’aspecte físic, no obstant això, vull destacar un costum que aquests feien durant els combats com a pràctica comuna i que es va deixar de fer als inicis del s. XVIII.

Els Naga, que són un poble molt ferotge i combatiu, es coneixen per tenir el costum de decapitar els seus enemics a les batalles i mostrar els seus caps com a trofeus de guerra, mostrant-los en els seus espais de culte, fins i tot hi ha qui els denomina “homes caçadors de caps”.

Aquesta joia que us mostro, realitzada en bronze i que simbolitza una cua de peix, era portada per aquests anomenats “caçadors de caps” durant les batalles com a amulets que els protegien dels enemics. Aquests homes que lluitaven ferotgement i que eren temuts per tots, ja que feien veritables barbaritats, tenien por.

Fins i tot el diable té por.

PUBLICITAT











REDACCIÓ18 Abril, 2022
IMG_4665-1280x960.jpg

Jesús Arjona es uno de los grandes activos culturales de Tarragona. Coleccionista y comisario de arte, conversamos con él de una forma más cercana y próxima, para analizar qué supone el hecho de poder dedicarse al mundo del arte, en una época un tanto convulsa y a pesar de su juventud. Arjona nos explica su visión del arte africano, como le fascinó desde que era un niño, sus primeros movimientos en las subastas, el factor suerte y la esperanza de que Tarragona acabe apostando por el arte tribal y que no sea una cosa temporal. Con ustedes, Jesús Arjona.

¿Quién es Jesús Arjona?
Pues Jesús es un joven de Tarragona, de 26 años, dedicado en vida y pasión a las artes tribales y con un presente activo en el mundo del deporte.

No tienes una formación ‘artística’.
Soy historiador y tengo una formación como gestor cultural, pero no soy artista.

Arjona atiende a larepúblicacheca.com

Más bien un coleccionista de arte.
Sí, soy un coleccionista, relacionado con el mundo del arte, un comisario que expone.

Este interés por el arte, ¿es una cosa que te viene desde pequeño?
Yo empecé a ser ‘coleccionista’ con nueve años, compré mi primer objeto aquí en Tarragona. Lógicamente, ese objeto, con nueve años, era un juguete. Ya con los años este interés avanza, me introduzco poco a poco en el mundo de las subastas, un mercado totalmente diferente, que me permite comprar objetos de mayor calidad. Ahora me abro a otros continentes como la mascara que he traído para la entrevista que es de Indonesia, Java, que procede de la casa de subasta ‘Sotheby’s’.

¿Cuándo empiezas a acceder a este tipo de subastas?
A partir de los dieciocho o diecinueve, con mis primeros sueldos, accedo a este tipo de subastas para adquirir objetos de mayor valor. Antes tiraba de las pagas (risas). Mi primera obra me costó 20 euros. Por ese precio ahora no compro ni un soporte…

Desde muy pequeño me sentí atraído por la ‘llamada’ de África. Yo quiero transmitir esa fuerza.

Para los que no pertenecemos a este mundo. ¿Hay que tener mucho capital, para ser coleccionista?
Si tienes claro qué es lo que quieres hacer, no. Si te encaprichas y vas a por un objeto concreto, sí hay que tener mucho capital. Mi caso no es este. Yo soy un trabajador, un coleccionista que expone su colección para dar a conocer un mensaje concreto. Al fin y al cabo, yo soy un trabajador, con un sueldo no muy elevado. Hay que saber moverse en las subastas, también tener un poco de suerte. Yo juego mucho con la suerte. Estoy consiguiendo objetos muy buenos. Pero hay que admitir que hay días en los que no se consigue nada, y, en cambio, otros que sí.

Arjona posa con la última de sus adquisiciones

En este momento de ‘crisis’ mundial. Explícanos cómo es el mundo de la subasta.
Ahora mismo sí que es cierto que es difícil poder conseguir objetos de gran calidad. No se encuentran así como así. También es evidente que la crisis está afectando mucho al sector y hay gente que se arruina y se tiene que desprender de objetos que se compran por un precio muy inferior al de su valor. También existe la otra parte, la de personas con dinero que pueden comprar este tipo de objetos -en muchos casos para limpiar capital o ‘invertir’- También está pasando que las instituciones públicas entran en las pujas a comprar obras de arte.

¿Es un mundo oscuro el de las subastas, como se puede imaginar la gente?
No (risas). Todo está muy claro. Al final las subastas son públicas. No hay nada que no sea transparente. No hay nada oscuro. Parece morboso, pero no lo es.

¿Qué buscas transmitir exponiendo tu colección?
Parto de la base de que, sin ser africano, vivo este arte con mucha pasión, como si formase parte de mi cultura. Desde muy pequeño me sentí atraído por la ‘llamada’ de África. Yo quiero transmitir esa fuerza. Desde pequeño, como siempre digo, siempre he coleccionado, como decían otros “muñecos de negros”. Y se me echó en cara. Ahora, con una visión totalmente diferente, empiezo a entender las cosas de forma diferente. Quiero transmitir toda esa fuerza y riqueza cultural, con mis posibilidades y obras de arte y romper con el modelo europeo. Dentro del continente africano también hay obras maestras, al fin y al cabo son 54 países y cada uno tiene su obra maestra. Bajo el prisma del arte europeo no se suelen tener en cuenta, pero existen y están al mismo nivel de importancia que el resto. Mi finalidad es normalizar todo el arte africano en la sociedad.

¿Y cuáles son las sensaciones del público, vienen abiertos a las exposiciones?
Todo depende del lugar donde te encuentres exponiendo. Sí que es verdad que aquí en Tarragona, gracias a un trabajo de divulgación de las Áfricas, sí que hay más obertura de mente que en otras poblaciones, donde este arte se sigue viendo como “cosas de las máscaras y de las estatuas”.

El sistema educativo no pone en valor el arte de otras culturas, desde primaria hasta el bachillerato.

¿Algo como de las colonias?
Sí, incluso con ese punto de souvenir o recuerdo de un viaje. Hay que romper con esto. Sí que es verdad que la gente que viene a las exposiciones viene abierta, gracias al morbo que tuve al inicio (ver sección Las máscaras de Jesús Arjona’) y que gracias a ello se aficionaron a este tipo de arte.

Hablas del público de Tarragona. ¿Es más abierto?
No lo definiría así. Algunos sectores de la población sí que se muestran más abiertos, pero es un poco cerrado (ríe). Si nos comparamos con París o Barcelona, ciudades donde me he movido últimamente, hay mucha más multiculturalidad y diversidad. En Tarragona, a pesar de que se están haciendo pasos importantes, el público es más cerrado. No hay que olvidar que el arte con el que trabajo también es arte clásico, igual que el europeo.

Jesús Arjona

¿Crees que el problema es la falta de conocimiento en la educación?
Todo esto es porque el sistema educativo no pone en valor el arte de otras culturas, desde primaria hasta el bachillerato. Este es el principal problema para que no se tenga este respeto o interés hacia el arte de otros continentes.

Si ya cuesta valorar el patrimonio clásico de esta ciudad, entiendo que el arte africano, si hay faltas en las bases educativas, estudiando solo una parte, se pasa por encima.
Se pasa totalmente por encima. La línea de las corrientes artísticas del siglo XX se centra en dar importancia a la persona blanca, sobre el resto de culturas, no solo la africana. Es el principal problema que tenemos. No hemos tenido una historia colonial -también la nuestra es muy oscura y con episodios muy denunciables- que sí que han tenido otros países que sí que lo valoran más, como Francia o Bélgica. Pero aun así, no se ha dado a conocer este tema en la educación de este país.

Necesitamos una continuidad para poder normalizar el arte y las culturas de otros continentes

¿Tarragona es una ciudad que ayuda a todo este tipo de iniciativas artísticas?
Yo siempre he trabajado en el sector privado. Tarragona ha abierto las puertas al arte tribal, a través de la concejalía de Comercio y la iniciativa ‘Africat, donde en la calle se pudieron ver en los escaparates obras de arte tribal. Pero ha sido algo temporal. Es algo que funciona, pero deberíamos ir más allá. Hablo de una exposición permanente, o un espacio donde se pueda acudir más allá del patrimonio clásico de la ciudad.

¿Es una apuesta temporal? ¿Falta continuidad?
Se apuesta en el momento. No falta iniciativa, falta continuidad. Yo no puedo vivir de un acto o una fecha concreta. Necesitamos una continuidad para poder normalizar el arte y las culturas de otros continentes, no solo remando hacia mi casa. Necesitamos espacios o lugares que apuesten por este tipo de iniciativas. Tenemos un potencial turístico y patrimonial espectacular y que no se ha aprovechado. No podemos compararnos con París, pero nos podemos inspirar en este tipo de iniciativas, a través de la permanencia y no exposiciones fugaces.

PUBLICITAT


REDACCIÓ8 Abril, 2022
expo1-1280x960.jpg

 Bernard Rives exposa un conjunt d’escultures realitzades en diferents materials, que es caracteritzen per tenir unes formes i superfícies metal·litzades molt atractives i sensuals, basades en el cos de la dona.

L’artista, d’origen francès, però que des de fa més de quaranta anys resideix a Castelldefels, ha exposat les seves obres arreu d’Espanya i França, on actualment a alguns municipis es poden veure escultures monumentals seves al carrer.

Segons el full de sala: “Bernard Rives considera la nuesa com un símbol de llibertat. Mentre que durant molts segles els cossos humans han estat coberts de cap a peus a conseqüència de l’opressió religiosa, les escultures de Bernard Rives transmeten a través del moviment un poder inalienable de la vida. A través d’un complex equilibri de volum i la bellesa sensual i elegant dels cossos nus, transmet una emoció irrefrenable. L’humor, la transgressió, la polèmica… la gràcia de la forma femenina roman al cor de la seva obra“.

Aquesta exposició es pot veure de manera gratuïta a l’espai Galeria de la Joieria Personal del Carrer Major 36 de Tarragona fins al mes de juliol. La inauguració tindrà lloc aquest divendres dia 8 d’abril a les 19:00 i comptarà amb la presència de l’artista.

Jesús ARJONA ✍🏾

PUBLICITAT





REDACCIÓ16 Març, 2022
WhatsApp-Image-2022-03-16-at-10.56.38-AM-1280x948.jpeg

Bichri, Checa i Arjona en l’acte del Consolat

Aquest passat divendres 11 de març es va celebrar a la Casa Joan Miret de Tarragona, la Gala del Dia Internacional de la Dona organitzada pel Consolat del Marroc a Tarragona, Lleida y Aragó.

En aquest acte, una selecció d’obres de la col·lecció Jesús Arjona Muñoz van situar-se per la sala de la gala amb la finalitat de donar visibilitat a les diferents representacions de dones que existeixen a Àfrica, amb unes explicacions que mostraven al lector la realitat d’aquest poble y art vers la dona.

Entre les obres presentades, destaca una obra dels Ibibio de Nigèria, que va pertànyer en un passat a una de les col·leccions més importants espanyoles d’art d’aquest país i que hi ha estat exposada diverses vegades en museus del territori; a més d’un escut que va ser exposat per la Galeria David Serra, una de les més importants d’Europa, a Barcelona el 2006 en una gran exposició d’escuts d’Àfrica.

L’exposició va provocar molt d’interès entre els assistents. Durant la realització de la gala es podien veure les obres com si es tractés d’una exposició.

FOTOS

PUBLICITAT


 


REDACCIÓ30 Novembre, 2021
jesus2-1280x853.jpg

Moltes persones diuen que estem bojos per ser com som, que no és normal el que fem i que potser és extrem, també hi ha gent que ho pensa, i no ho diu, o bé que parla d’esquenes. Segurament consideren aquesta “bogeria” quelcom negatiu i menystenible, però el que no saben és que el que som gent molt poderosa, persones lliures.

Hi ha persones a les que se les marca com a persones fora del comú, estranyes, rares… sense ser acceptades en societat, i si no superen aquesta “marca” i l’accepten com quelcom positiu acaben tenint traumes de per vida.

Marcades per accions diàries que fan sense adonar-se i que els identifiquen com a individus, esdevenen persones extraordinàries, però els fan ser depreciats en societat pel col·lectiu, que entén que no són “normals”.

“L’acceptació de la teva identitat, pot esdevenir l’exclusió de la societat”

Aquestes persones són anomenades boges, i durant la Història se’ls ha fet de tot: tancat en edificis destinats a la cura d’aquestes bogeries, apallissat per veure si se’ls hi passava, se’ls ha fet prendre medicaments que curaven la seva malaltia… tot per “normalitzar-los”, però també se’ls ha cremat vius per netejar aquesta bogeria del món.

A Camerun, com a molts altres indrets del món aquesta bogeria va ser tractada amb un ritual religiós, que en aquest cas es materialitza en els petits elements que avui presento, els coneguts “Caballers Kotoko”, molt apreciats pels col·leccionistes de miniatures ja que presenten uns treballs a la cera perduda que traspassen el sobrenatural i que tenen un poder realment impactant.

Durant aquest rituals els “Caballers Kotoko” es presentaven davant del “malalt” pel shaman i eren fruit d’unes libacions i neteges amb aigua i altres líquids abans de donar-lo a la persona que havia de ser tractada, que portaria el cavaller penjat en penjoll, o bé a una bossa màgica o es posaria en algun lloc sagrat fins que “la bogeria desaparegués” sent fruit en aquest procés de rituals continus.

Aquestes escultures eren utilitzades pels shamans per netejar les persones de la bogeria

Aquestes petites escultures eren utilitzades pels shamans per netejar les persones de la bogeria, d’allò que els feia diferents, per tornar-los com la resta, per ser una ovella més del ramat.

Som rucs els humans!!! No veiem que en molts casos aquestes bogeries no esdevenen traumes sinó que són fruit de la naturalitat de la persona, depreciant la natura pel bé del poder d’uns pocs individus, aquells que marquen el col·lectiu: Polítics? Empresaris? Religions? Grans fortunes?… No vull saber-ho.

“Teniu, que potser us fa falta!”


REDACCIÓ29 Setembre, 2021
jesus3-1280x853.jpg

Encadenat a ella, com si es tractés de quelcom pugnatiu, no aconsegueixo alliberar-me, i veig la seva acceptació com a única opció d’alliberament.
Fa poc vaig estar pensant en un aspecte sobre l’educació que planteja el viatjer Anibal Bueno al seu llibre “Culturas olvidadas. Historias de rincones remotos“, el pes de l’educació en societats tribals, el dolor i el pes que aquesta pot tenir. Ens planteja com a societats tradicionals extraeuropees, en cultures allunyades, aquesta té un paper d’adoctrinament o bé de “destrucció” de la cultura.

Per molt de temps se’ns ha dit que l’educació és l’única sortida de les situacions precàries, però, ho és realment? Em refereixo a educació quan parlo d’escolarització, no d’ensenyament i aprenentatge de valors, ja que aquestes sí que esdevenen element de canvi. Dit això, penso que pel tema que ens escau, aquesta pot esdevenir fins i tot un esquitx de la colonització d’Europa a Àfrica, entre altres continents. Per què un nen Himba de Tanzania, ha de marxar del seu poblat per anar a una ciutat i ser escolaritzat?

Aquest rep una educació tradicional al seu poble, un ensenyament de la cultura per una perpetuació d’aquesta. Aquesta és la pregunta que es fa Bueno en el seu llibre i que em fa pensar. Què és més complexa la imposició o bé el fruit d’aquesta? Realment és un tema molt complex, un arma de doble fil. Si totes les societats tribals enviessin a les noves generacions a les ciutats per a ser escolaritzades, perdríem la forma de vida d’aquestes? Acabaríem amb la cultura?

Jo crec en la defensa dels drets dels humans, de fet, considero que l’escola és un important camí pel canvi, però em qüestiono sobre la jerarquia de la importància de les coses.

Avui us presento una taula Corànica de Nigeria, concretament dels Hausa, feta amb fusta i pell i que encara presenta una sèrie d’escrits en àrab. Un element que era utilitzat pels nens o pels aprenents a les escoles de Corà amb la finalitat que els joves estudiants repetissin una vegada darrere de l’altra els versos amb la finalitat d’aprendre’ls. Una llibreta molt diferent de la que nosaltres estem acostumats.

Aquest tema que avui tracto és molt complex i difícil d’abordar, però no per això s’ha de deixar de parlar i debatre, ja que dóna molt per a reflexionar. Hi ha drets que esdevenen cadenes?

Jesús ARJONA 🖋️


REDACCIÓ11 Agost, 2021
arjona-1-e1628667378279-1280x746.jpg

Jesús Arjona i Gebery Dembaga

A mesura que passen les setmanes es va coneixement nou equips dels Ranking Games que, en aquesta primera edició, tindran lloc els dies 15, 16 i 17 d’octubre, a la Pobla de Mafumet. En aquesta competició esportiva, l’empresa Global Apprach participarà amb la bandera dels Drets Humans.

Arran d’un conveni de col·laboració subscrit a l’Ajuntament de la Pobla de Mafumet, l’equip de Global Approach lluirà la samarreta de l’Observatori de Drets Humans de Catalunya. L’acord ha estat subscrit pel capità de l’equip Gebery Dembaga, el secretari de l’Observatori dels Drets Humans de Catalunya, Jesús Arjona i la primera tinent d’alcalde, Estefania Serrano.

L’organització dels Ranking Games ha volgut introduir un vessant solidari i humanitari al campionat i ho fa amb la col·laboració de l’Observatori de Drets Humans de Catalunya.

PUBLICITAT



REDACCIÓ4 Agost, 2021
jesus-arjona-1280x853.jpg

La bellesa, no la vellesa encara que també ho sigui, pot ser o pot haver estat una de les armes més grans de la Humanitat.

Amb ella, i durant tota la Història, s’han provocat guerres per enveges, problemes polítics, discussions entre amics, traumes de tota mena…

Aquest fet és degut al fet que aquesta és quelcom que sempre s’ha valorat a la història de la humanitat, convertint-se fins i tot en una eina de defensa o de protecció. Us explicaré un exemple molt particular de com la bellesa pot esdevenir un element de protecció.

Els Lobi de Burkina Faso, un poble que he treballat molt i del que moltes vegades parlo és per a mi molt important per la seva estructura, ja que el poble està sostingut per un matriclan, sent la dona la que adquireix un paper fonamental i de fortalesa dins del poble.

“Potser la bellesa no és tan dolça ni tan bona com pensem”

Aquestes dones, com en molts altres indrets del món volen estar belles, i normalment porten joies que els donin la sensació de sentir-se belles i, per altra banda, també poderoses. Canelleres, penjolls, aplics al cabell… tots ells són elements que les dones Lobi utilitzen per donar-se importància al poble i embellir-se.

La bellesa és un fet subjectiu que els humans apreciem, valorem i desitgem, tot i que potser una frontera de defensa o bé una font de poder

De tots aquests objectes hi trobem uns amb una forma molt particular. És el cas de l’obra que avui us presento, una obra que a més d’aportar bellesa, aporta una protecció física a la persona, que la protegeix dels enemics, ja que s’utilitzava com a arma en moments de conflictes, posant-la entre els dits podria ser utilitzada com els coneguts “punys americans”.

La bellesa és un fet subjectiu que els Humans apreciem, valorem i desitgem, tot i que potser una frontera de defensa o bé una font de poder, que es pot convertir en quelcom malèfic. Si aquesta s’utilitza com a “objecte de canvi”, es mal interpreta o bé es juga amb ella pot convertir-se en una arma imparable.

PUBLICITAT



REDACCIÓ12 Juliol, 2021
jesus_arjona2-1280x853.jpg

Darrere de cada persona existeix una història paral·lela al què veiem a la realitat i només es pot percebre si la mirem des d’una perspectiva d’intimitat, només si la persona ens deixa fer-ho podrem entrar a veure la seva essència, des del mirall del coneixement i l’amor per l’altre.

“Només els meus amics coneixeran els meus mals”

Aquest fet també succeeix amb les obres d’art que normalment presento en aquesta secció, només amb l’apropament a les cultures que la fan, la passió per aquestes i l’interès podrem arribar a comprendre-les i veure-les amb tota la seva essència, el coneixement i l’amor cap a aquestes ens desvetllaran tot el que són, tot el seu valor i sentit.

Aquest conjunt de Venavis dels Ewe de Ghana, Benín i Togo, tenen unes característiques estilístiques molt particulars dins del gran conjunt que engloba l’art tribal africà, són obres amb cares i formes agradables que toquen fins i tot la dolçor i que estic convençut que a cap de vosaltres us farien por, però amaguen una realitat molt trista darrere seu.

“Mai no hauria volgut que cap de vosaltres es tallés”

Els Ewe, són un poble que tenen una característica genètica molt particular, donat que són un dels pobles amb més proliferació de bessons del món, aquest fet genètic els ha fet generar la creença que el món ha estat creat per dos bessons (Mawu i Lisa) i la unió i la cohesió social es manté només si aquests es mantenen junts, una creença que va venir de migracions posteriors al seu assentament a Ghana.

Quan neixen bessons aquests esdevenen éssers estimats i considerats i han de mantenir-se sempre en vida a la Terra, però aquest fet no sempre és possible donat la gran mortaldat que existeix al continent africà. Els Ewe han generat la manera de poder mantenir els bessons a la Terra en cas de la mort d’un d’aquest o dels dos i és amb la realització dels “Venavi”, que atresoraran l’esperit del nadó deixant de banda el cos, però ajudant a mantenir l’ordre social al poble. La mare el cuidarà, protegirà i tractarà com si aquest tingués vida. Només quan aquesta trenqui una de les seves parts o bé el sacerdot ho decideixi, l’apartarà.

Darrere de la seva aparença dolça i afectuosa, aquestes escultures, des del mirall del coneixement, ens traslladen a la realitat, unes situacions molt més fortes del que ens podríem arribar a imaginar. Us convido a mirar el món des d’aquest mirall de coneixement, amor i estima vers l’altre.

“Mai no trenqueu el mirall de l’amor!”




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter