Arxius de Jesús Arjona | Diari La República Checa

REDACCIÓ11 Agost, 2021
arjona-1-e1628667378279-1280x746.jpg

Jesús Arjona i Gebery Dembaga

A mesura que passen les setmanes es va coneixement nou equips dels Ranking Games que, en aquesta primera edició, tindran lloc els dies 15, 16 i 17 d’octubre, a la Pobla de Mafumet. En aquesta competició esportiva, l’empresa Global Apprach participarà amb la bandera dels Drets Humans.

Arran d’un conveni de col·laboració subscrit a l’Ajuntament de la Pobla de Mafumet, l’equip de Global Approach lluirà la samarreta de l’Observatori de Drets Humans de Catalunya. L’acord ha estat subscrit pel capità de l’equip Gebery Dembaga, el secretari de l’Observatori dels Drets Humans de Catalunya, Jesús Arjona i la primera tinent d’alcalde, Estefania Serrano.

L’organització dels Ranking Games ha volgut introduir un vessant solidari i humanitari al campionat i ho fa amb la col·laboració de l’Observatori de Drets Humans de Catalunya.

PUBLICITAT



REDACCIÓ4 Agost, 2021
jesus-arjona-1280x853.jpg

La bellesa, no la vellesa encara que també ho sigui, pot ser o pot haver estat una de les armes més grans de la Humanitat.

Amb ella, i durant tota la Història, s’han provocat guerres per enveges, problemes polítics, discussions entre amics, traumes de tota mena…

Aquest fet és degut al fet que aquesta és quelcom que sempre s’ha valorat a la història de la humanitat, convertint-se fins i tot en una eina de defensa o de protecció. Us explicaré un exemple molt particular de com la bellesa pot esdevenir un element de protecció.

Els Lobi de Burkina Faso, un poble que he treballat molt i del que moltes vegades parlo és per a mi molt important per la seva estructura, ja que el poble està sostingut per un matriclan, sent la dona la que adquireix un paper fonamental i de fortalesa dins del poble.

“Potser la bellesa no és tan dolça ni tan bona com pensem”

Aquestes dones, com en molts altres indrets del món volen estar belles, i normalment porten joies que els donin la sensació de sentir-se belles i, per altra banda, també poderoses. Canelleres, penjolls, aplics al cabell… tots ells són elements que les dones Lobi utilitzen per donar-se importància al poble i embellir-se.

La bellesa és un fet subjectiu que els humans apreciem, valorem i desitgem, tot i que potser una frontera de defensa o bé una font de poder

De tots aquests objectes hi trobem uns amb una forma molt particular. És el cas de l’obra que avui us presento, una obra que a més d’aportar bellesa, aporta una protecció física a la persona, que la protegeix dels enemics, ja que s’utilitzava com a arma en moments de conflictes, posant-la entre els dits podria ser utilitzada com els coneguts “punys americans”.

La bellesa és un fet subjectiu que els Humans apreciem, valorem i desitgem, tot i que potser una frontera de defensa o bé una font de poder, que es pot convertir en quelcom malèfic. Si aquesta s’utilitza com a “objecte de canvi”, es mal interpreta o bé es juga amb ella pot convertir-se en una arma imparable.

PUBLICITAT



REDACCIÓ12 Juliol, 2021
jesus_arjona2-1280x853.jpg

Darrere de cada persona existeix una història paral·lela al què veiem a la realitat i només es pot percebre si la mirem des d’una perspectiva d’intimitat, només si la persona ens deixa fer-ho podrem entrar a veure la seva essència, des del mirall del coneixement i l’amor per l’altre.

“Només els meus amics coneixeran els meus mals”

Aquest fet també succeeix amb les obres d’art que normalment presento en aquesta secció, només amb l’apropament a les cultures que la fan, la passió per aquestes i l’interès podrem arribar a comprendre-les i veure-les amb tota la seva essència, el coneixement i l’amor cap a aquestes ens desvetllaran tot el que són, tot el seu valor i sentit.

Aquest conjunt de Venavis dels Ewe de Ghana, Benín i Togo, tenen unes característiques estilístiques molt particulars dins del gran conjunt que engloba l’art tribal africà, són obres amb cares i formes agradables que toquen fins i tot la dolçor i que estic convençut que a cap de vosaltres us farien por, però amaguen una realitat molt trista darrere seu.

“Mai no hauria volgut que cap de vosaltres es tallés”

Els Ewe, són un poble que tenen una característica genètica molt particular, donat que són un dels pobles amb més proliferació de bessons del món, aquest fet genètic els ha fet generar la creença que el món ha estat creat per dos bessons (Mawu i Lisa) i la unió i la cohesió social es manté només si aquests es mantenen junts, una creença que va venir de migracions posteriors al seu assentament a Ghana.

Quan neixen bessons aquests esdevenen éssers estimats i considerats i han de mantenir-se sempre en vida a la Terra, però aquest fet no sempre és possible donat la gran mortaldat que existeix al continent africà. Els Ewe han generat la manera de poder mantenir els bessons a la Terra en cas de la mort d’un d’aquest o dels dos i és amb la realització dels “Venavi”, que atresoraran l’esperit del nadó deixant de banda el cos, però ajudant a mantenir l’ordre social al poble. La mare el cuidarà, protegirà i tractarà com si aquest tingués vida. Només quan aquesta trenqui una de les seves parts o bé el sacerdot ho decideixi, l’apartarà.

Darrere de la seva aparença dolça i afectuosa, aquestes escultures, des del mirall del coneixement, ens traslladen a la realitat, unes situacions molt més fortes del que ens podríem arribar a imaginar. Us convido a mirar el món des d’aquest mirall de coneixement, amor i estima vers l’altre.

“Mai no trenqueu el mirall de l’amor!”


REDACCIÓ9 Juny, 2021
arjona2-1280x853.jpg

Tot el que surti de la meva boca quedarà per sempre en el teixit de la meva vida, en allò que em marcarà de per vida i que m’acompanyarà sempre, fins i tot després de que jo marxi.

Les nostres accions, les nostres paraules i els nostres fets són quelcom que es queden per sempre anotats al teixit de les nostres vides. Quan fem quelcom ja sigui dolent o bo, tindrem sempre la marca d’aquesta acció, no solament ens repercutirà en societat, sinó que també serà una marca que portarem al nostre cor de per vida i que formarà part del nostre dia a dia i del nostre futur.

Quan pateixo deixo anar per la meva boca llamps i trons, per això he d’anar amb compte amb el que dic quan les coses no van bé, quan el silenci és el meu millor amic.

Vull fer la reflexió sobre la formació de la vida i les circumstàncies d’aquesta, tot vinculant-la amb les obres que us presento a la fotografia. Es tracta de cinc politjes de telar que procedeixen de les zones de la costa occidental de l’Àfrica, Costa D’Ivori, Ghana… Podrien pertànyer a les ètnies Senufo o Baulé. Aquests objectes són utilitzats per subjectar el fil amb el que es fan els teixits, abans de passar pel telar, compleixen una funció purament utilitària.

Acostumen a tenir representacions identitàries de l’ètnia que els fa al seu punt més alt, tot i que aquestes que presento són en la seva majoria obres simples, però que acumulen un gran ús darrere seu.

Elles són com àngels, jutges, éssers suprems que aguanten les nostres vides, les nostres circumstàncies, ja que subjecten i fan córrer el fil amb el que es composa un teixit. Aquest fil esdevé per mi un dia, una vivència, una circumstància i el teixit, que és la unió de totes aquestes vivències, esdevé una persona, una unió d’experiències i vivències que la fan créixer a mesura que aquestes s’acumulen.

Quan aquest teixit s’acaba, la unió d’aquests fils queda per sempre, si un fil està trencat, segurament el nostre teixit acabarà malament, però quan aquest ha estat compost per fils purs i únics, aquest perdurarà per sempre, és només així que aconseguirem la immortalitat, construint un teixit fort, vivint bé, amb grans accions i vivències.

PUBLICITAT


REDACCIÓ31 Maig, 2021
mascaras.jpg

Aquesta exposició es troba dins del marc del festival d’art “Africa‘t!” que han desenvolupat conjuntament la Regidoria de Comerç i el jove col·leccionista tarragoní

El Pati de Jaume I de l’Ajuntament de Tarragona acollirà, aquest dimarts, 1 de juny, l’exposició “Les màscares del Jesús Arjona” del diari La República Checa, secció que dirigeix el mateix Jesús Arjona des de fa més de dos anys i mig, i que es pot llegir en aquest digital.

Aquesta exposició es troba dins del marc del festival d’art “Africa‘t!” que han desenvolupat conjuntament la Regidoria de Comerç i el jove col·leccionista tarragoní, Jesús Arjona Muñoz, i que des del dia 3 de maig ha omplert els carrers de Tarragona d’art tribal africà, amb la  ruta tribal a Tarragona als aparadors dels comerços de la ciutat amb un dossier d’activitats en forma de gimcana i l’exposició “Floriafricat” a la magnífica floristeria “5 the fucking flower shop” del carrer de Girona, on conviuen flors i art tradicional africà a la perfecció. La seva secció té una característica, i és que Arjona comparteix amb els lectors curiositats de les seves obres, mentre fa reflexionar al lector sobre un tema d’actualitat, tot relacionant-lo amb el que passa o passava al punt d’origen de la peça. Una altra característica de la seva secció és que el text sempre va acompanyat d’una foto quelcom diferent i que desperta l’atenció i, de retruc, la curiositat.

A l’exposició “Les màscares del Jesús Arjona” es podran veure una selecció de 13 textos i fotografies de la secció del diari digital acompanyats d’alguna de les obres tradicionals en directe. Un gran salt del digital al físic! És un treball de més de dos anys recollit en un espai preciós com és el Pati de Jaume I de l’Ajuntament de Tarragona.

Endinsa’t al món de l’art tribal, “Africa‘t!”

 

PUBLICITAT


REDACCIÓ17 Maig, 2021
jesus_arjona2-1-1280x853.jpg

Patir, sentir el dolor, ser neguitós, aguantar i ser fort, són aquelles coses que marquen una situació i una persona, són aquestes les úniques coses que ens poden diferenciar com a humans: aquells que aguanten, resistint i els que cauen perdent la batalla.

Aquell que pateix i aguanta per una situació o malaltia, han desenvolupat una sèrie d’eines de defensa que el fan fort i no el deixen caure. Qualsevol exèrcit del món per molt fort que fos, podria desitjar tenir el valor i resistència que aquest desenvolupa. Ni els grans escuts, ni les grans muralles, ni els grans búnquers… res podrà superar la força que aquest té amb la seva actitud i mentalitat lluitadora.

Avui, us vull mostrar una meravellosa obra mestra, un dels objectes més espectaculars que he mostrat en aquesta secció, de la qualitat més gran possible. Es tracta un escut etíop, dels Oromo o Arsi, ja que són diverses ètnies les que utilitzen aquestes defenses. Data del s. XIX i està realitzat amb pell bé d’hipopòtam o bé de búfal, que el fan lleuger i molt resistent. Té unes protuberàncies marcades a la pell per simular la pell dels animals, i brilla com si fos metall amb la intenció d’espantar els enemics, igual a la mitologia grega que ho fa Minerva amb el seu escut.

He arribat aquí, únicament amb el meu escut, símbols del meu poble i símbols de resistència i fortalesa

Aquest escut ens mostra en molts llocs la duresa de la batalla que el portador de l’obra va sofrir, amb una gran quantitats de forats i reparacions produïdes per talls d’enemics amb les seves llances o armes de ferro. Però més important és el missatge que porta darrere i que ens mostra com era la persona que portava aquesta defensa, ja que tot i els cops que va rebre, que van ser més de 6, aquest va resistir, la seva actitud, el seu esperit de lluita no el va deixar perdre la batalla, ja que van reparar-se i va tornar a la lluita. Estem davant d’un objecte que va pertànyer a un gran guerrer.

Avui faig un missatge directe. Com tu, Mireia, que lluites, has lluitat i lluitaràs. No és important allò que utilitzem per defensar-nos, no és útil allò que has posat pel mig de tu i allò amb el que lluites, sinó que en aquest cas,  tu  ets la important, la forta i la valenta. Et podria deixar el meu escut perquè lluités enfront del teu mal, però creu-me, que mai no estaria a l’altura de la teva força.

 
PUBLICITAT


REDACCIÓ3 Maig, 2021
jesus_arjona2-1280x853.jpg

La floristeria 5 The Fucking Flower Shop ha estat l’escenari de la presentació del festival d’art tradicional ‘Africa’t!!!’.

L’objectiu d’aquesta iniciativa, impulsada per Jesús Arjona, és “dinamitzar el comerç a través de la cultura, amb una exposició i una ruta que ens conviden a conèixer l’art tradicional africà visitant els nostres comerços”.

El festival es completa amb un dossier d’activitats al voltant de la ruta tribal dels comerços i una acció participativa amb un sorteig de tres obres de la ruta a les xarxes socials de Comerç.

L’exposició, inaugurada per la regidora de Comerç de l’Ajuntament de Tarragona, María José López, mostra diferents peces d’art tradicional africà que el visitant podrà trobar entre els productes del comerç i que inclouen màscares, objectes quotidians i peces d’artesania, entre d’altres.

La mostra es pot visitar fins al 10 de juny. Paral·lelament, onze comerços de la ciutat exposen als aparadors diferents peces d’art africà en la I Ruta Tribal de Tarragona, també del 3 de maig al 10 de juny.

La ruta va acompanyada d’un dossier pedagògic que planteja activitats al voltant d’aquests objectes amb l’objectiu de promoure inquietuds artístiques entre els més joves i promocionar el comerç de la ciutat.

Finalment, de l’1 al 20 de juny, el Pati Jaume I de l’Ajuntament de Tarragona acollirà l’exposició “Les màscares de Jesús Arjona“, impulsada pel diari digital La República Checa, que mostrarà textos i fotos al voltant d’aquestes peces tan característiques de l’art tradicional africà.

Els comerços participants en la 1a. Ruta Tribal de Tarragona són Òdena (c. Sant Agustí, 19), Joieria Ramoncita (c. Sant Agustí, 21), Yves Rocher (c. Sant Agustí, 21), Farmàcia Sanromà (c. Unió, 17), Espai Nautilus (c. Reding, 9), Súper Ocio (c. Governador González, 21), El Lloro de la Negrita (c. Governador González, 23), Santiveri (c. Governador González, 24), Belles Arts Vicenç Piera (c/. Canyelles, 6), Ítaca (c. Fortuny, 10) i El Señor Miyagi (c/. Comte de Rius, 12).

PUBLICITAT


REDACCIÓ6 Abril, 2021
jesus_arjona2-1280x853.jpg

Sempre acostumem a veure la bellesa segons uns paràmetres establerts pel quelcom fora de la naturalesa de l’individu, ja sigui pressió social, modes, mercat…i poques vegades acostumem a valorar allò que realment ens encaixa i valorar-ho en públic, o també en privat, com a bell, per la por de no encaixar o que siguem estranys.

I, realment, la bellesa s’aconsegueix d’allò que és únic i per tant singular o, com he dit abans, estrany. Què hi ha de bo en allò que està repetit en serie, en allò que segueix paràmetres socials o no naturals? La bellesa que entenem no pertany a quelcom pur o bell, valgui la redundància, ja que és el producte d’uns col·lectius.

Avui us presento una obra que entra en aquesta secció com a intrusa, ja que no es tracta d’una obra del continent africà, sinó que pertany a Àsia, concretament a Java, Indonèsia. Es tracta d’una màscara de teatre, utilitzada per a fer burla i riures d’aspectes quotidians de la vida, realitzada en fusta i pintada amb colors plàstics molt clàssics i sense massa decoració pictòrica, però amb un tracte expressiu molt important, ja que incorpora fins i tot les arrugues de la cara que es posen quan es té aquesta expressió de neguit que té. Es coneix que moltes de les representacions artístiques de la zona on es situa aquesta obra tenen aquest origen, el teatre.

Aquesta obra, que és deforme, apareix fumant amb una cara de fàstic molt expressiva on es poden veure inclús les arrugues de l’expressió i de la vellesa de la persona a la qual representa, pot produir en aquell que la veu una atracció que arriba a tocar l’enamorament o el desig i no pas una sensació de fàstic, tens ganes de tocar-la. Pensant-ho sempre hi ha bellesa en allò brut, allò que no és catalogat per la societat com a bell i aquest és un cas molt significatiu d’aquest succés. Ella és bella perquè surt del que estem acostumats, perquè és singular i aquesta bellesa és pura, singular i significativa pel que fa a referència a allò bell.

Com aquell que portaria la màscara en el seu moment al teatre, els humans sempre portem una màscara que ens marca allò que som de cara a la resta d’individus, amagant la veritable cara que tindríem sota aquesta. Aquell que portaria aquesta màscara tindria la mateixa expressió que ella?

M’agrades molt, lletja.

PUBLICITAT


REDACCIÓ2 Març, 2021
jesus_arrjona-1280x853.jpg

Vull marxar, m’agradaria migrar per aprendre, per comprendre i per créixer, però sempre fa llàstima deixar el “niu” això és quelcom que sempre inunda les decisions migratòries.

La migració, el canvi de població o el desplaçament temporal és quelcom que caracteritza la cultura global humana, sempre ho hem fet, però no de la mateixa manera, de fet encara avui dia hi ha pobles a diverses zones del món, coneguts com a nòmades, que tenen el món com a casa i no s’estableixen amb arrels a cap lloc; n’hi ha d’altres que tot i tenir les seves arrels en un lloc determinat, és a dir, sent sedentaris, decideixen migrar indefinidament buscant una situació diferent de la que tenen als seus orígens; també n’hi ha d’altres que marxen solament per un temps.

Jo em pregunto, com ha de ser de difícil deixar les teves arrels, els teus carrers, la teva gent… Jo podria? Com aconseguiria no enyorar el meu origen fins a tornar-me boig? Com podria deixar de banda tot allò que jo sóc en origen? M’oblidaria de tot?

Una possible resposta d’aquestes preguntes que em qüestiono bé de la mà de l’obra que avui us presento, preguntes que segurament en el seu moment aquesta cultura es va fer, sento l’origen de la realització d’aquestes obres d’art tan preuades avui dia.

Es tracta d’una important màscara passaport dels Dan de Costa d’Ivori, que rep el nom de “Ma go”, una obra que representa molt bé l’art d’aquest poble pel seu estil. Aquestes obres són portades pels homes quan es desplacen de territoris, les porten a una bossa que porten sempre amb ells i els hi serveix tant d’identificador del poble al qual pertanyen, o d’amulet i com una vinculació al seu poblat d’una manera molt intima, ja que aquesta petita màscara representa una altra de superior que es troba al poblat, una màscara mare, a la que tenen molt de respecte, marca el seu origen i els caracteritza i identifica. D’aquesta manera els individus mai estan desconnectats de les seves arrels i mai obliden qui són i d’on venen, tenen una connexió material total amb les seves arrels.

Aquest exemple de vinculació amb el nostre origen ho tenim tots, potser no de forma material, però sí que tenim maneres de fer, parlar, moure’ns que ens lliguen a algú o a algun lloc en concret. La meva àvia, migrant d’Andalusia, mai ha deixat de parlar com al sud, ni de fer el menjar com al sud… Tot i que enyora el seu origen, no està desconnectada d’allà, no s’oblida.

Viatjaré per tots els camins de la Terra, visitaré els llocs més inhòspits, parlaré en idiomes diferents… però mai oblidaré qui sóc i d’on vinc.

 
PUBLICITAT


REDACCIÓ14 Febrer, 2021
jeus-1-1280x853.jpg

Según las creencias de las religiones tradicionales africanas, los ancestros viven para siempre y cuidan de los vivos allá donde se encuentren. Estos son los que han tenido el poder en algún momento, las personas más sabias y los más “puros”. Su lugar de residencia, después que el cuerpo se desvanezca es el bosque, pero no uno cualquiera, sino uno sagrado, aquel donde residen todas las almas de las personas que han fallecido y donde descansan por siempre.

En muchas religiones tradicionales africanas, particularmente en aquellas donde se rinde culto a los ancestros, el bosque sagrado es el sitio más significativo para la comunidad, siendo un sitio reservado para acciones de culto.

Su entrada está reservada a unos pocos, no todo el mundo puede entrar. Es un lugar para los iniciados y para que los ancianos de la comunidad, vayan a tomar decisiones o realicen cultos, dado que es un sitio sagrado y limpio de cualquier maldad foránea.

El bosque sagrado para los miembros de la comunidad tiene un significado que se sitúa entre el miedo y la veneración, ya que su respeto hacia los mayores y las antiguas generaciones es absoluto y forma parte de su identidad, tal es el punto de respeto que existe la creencia que si incumplen las normas del lugar pueden contraer enfermedades.

Veo una curiosa conexión con nuestra situación actual en referencia a los lugares donde se toman las decisiones.

“Hoy paseando por el bosque he oído voces que me hablaban”

Muchas veces, hemos escuchado en infinidad de métodos para la curación personal que el pasear por la naturaleza, es decir por el bosque limpia el alma de nuestras preocupaciones y nos conecta con nuestro “yo” interior y puede que estos lugares sí que tengan esos poderes curativos, vinculados a estos ancestros. Son lugares de curación.

Hoy muestro una serie de obras que representan a ancestros, personalidades del lugar que eran veneradas por su sabiduría y actos. En este caso todas las obras que se presentan pertenecen a la etnia Lobi y en ningún caso, ellos, podrían encontrarse de forma física en el bosque, sino que estarían guardados en los poblados, concretamente en los altares familiares o bien de la comunidad, dado que siempre hacían servicio al pueblo en vida.




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter