02. Maig 2024

Arxius de erc pau ricomà | Diari La República Checa

REDACCIÓ29 Maig, 2017

infollon_Si el gobierno municipal muestra evidentes signos de desorientación y agotamiento, la oposición presenta un cuadro no menos intrigante que el del grupo arremolinado en torno a Ballesteros. El alcalde es el palo que aguanta todas las velas del gobierno, mientras en la oposición hay cinco palos sin velamen al viento; ¿remeros todos? No, qué va.

C’s: Rubén Viñuales
Rubén Viñuales se ha beneficiado hasta ahora -repito, hasta ahora- del ruben_vinuales2buen encaje sociológico que la propuesta de Ciudadanos ha obtenido en Tarragona, así como de su perfil personal simpático y desenfadado. Pero tras dos años de zumo de naranja, alcanzándose el ecuador de la legislatura, ya toca pasar del zumo a las tostadas.

Su partido (Cs) es una formación joven y, por ende, es más “marca” que “aparato”. Eso para presentarse al electorado por primera vez incluso ayuda, pero en 2019 Viñuales deberá pasar su propia reválida. La propuesta de buenas intenciones del 2015 ya no le servirá dentro de dos años. Supongo que él es conocedor de esto que digo, pero resolver el sudoku no le será nada fácil. En su grupo municipal las cosas no están a partir un piñón y a sus espaldas, los/las compañeros de viaje empiezan a cuestionar algunos de sus posicionamientos y estrategias.

Por añadidura, el “arrimadismo” devoto de Viñuales resulta casi grotesco en ocasiones. Da la sensación de que ande buscando un perfil político y electoral para clonarse, en vez de construir el suyo propio. Desde luego, como oposición, a lo más que ha llegado Viñuales hasta ahora ha sido a molestar por exceso de cosquillas, pero lo que se dice marcar territorio, nada de nada. Ni es oposición ni obtiene rédito político por su bajo nivel opositor. ¿Alguien que no es capaz de ejercer con autoridad su condición de líder de la oposición puede convencer al electorado de que sí tendrá esa autoridad como alcalde?

ERC: Pau Ricomà
Hablemos de Pau Ricomà. pauricoma4A pesar de su tendencia a la oposición monástica, Ricomà ha demostrado capacidad para llevar contra las cuerdas al gobierno de Ballesteros en varias ocasiones. Han sido destellos de brillantez intelectual de Ricomà, que es su punto fuerte. Todo y eso, cuatro años de “picapedrerismo” en la calle son demasiada tortura para él.

Tampoco le acompaña su tándem municipal, más dado a hacer la guerra por su cuenta que a reforzar un liderazgo, el de Ricomà, en el que no creen. Así las cosas, algunos en ERC, en Barcelona, opinan que Tarragona es una plaza electoral a conquistar.

Ahí aparece el nombre de Jordi Salvador de continuo. Nadie se atreverá a negar que el perfil del ex líder sindical encaja perfectamente con los requisitos para presentar un idóneo cartel electoral como alcaldable.

PDeCAT: Albert Abelló
Vayamos a Albert Abelló. Albert AbellóEl desastre electoral de los otrora convergentes en las pasadas elecciones municipales fue de tal magnitud que nadie en el partido se preocupó de atender a los supervivientes. Y quedaron dos.

Abelló no ha hecho oposición, no  ha buscado protegerse tras guardia pretoriana convergente, ni ganarse el favor de las élites de la ciudad -que le tratan con displicencia-, ni tampoco hacerse con el favor de los medios de comunicación (salvo alguna tentación poco edificante). Abelló, simplemente, se ha dedicado a aquello que debe dedicarse cualquier superviviente tras el cataclismo: sobrevivir.

Abelló sería un concursante perfecto para ir a la Isla de los Famosos. Pero él quiere ser alcaldable y, quién sabe, si la loca aritmética electoral en 2019 le brindará la oportunidad de ser, incluso, alcalde. De momento, Jordi Sendra ha dejado de segarle la hierba bajo sus pies, aunque mantiene ese bisbiseo contra Abelló que trata de empequeñecerlo. El nuevo responsable del PDECAT, Albert Punyet, prefiere mantener a Abelló donde está y centrarse en preparar al partido para lo que se le viene encima, que no es poco. El propio Punyet descarta (sinceramente) atacar la plaza de alcaldable en 2019. En fin, lo dicho, Abelló, sin hacer oposición, podrá seguir siendo oposición. Que venga Groucho Marx y nos lo explique.

CUP: Laia Estrada
Ahora Laia Estrada, laia_3la más afilada de la oposición (a veces parece la jefe de la oposición).

Ha sabido buscarle y encontrarle la vuelta a Ballesteros en numerosas ocasiones. Ha marcado agenda política y ha sido una ‘influencer’ en el debate público. ¡Horror! No obstante, le pierde el recalentamiento permanente de su motor opositor: no dar tregua, estar contra todo, disparar a todo lo que se mueve, en tan solo dos años, ha producido un efecto narcotizador entre la opinión pública.

A casi todo el mundo le gusta el picante, pero picante para desayunar, comer, merendar y cenar, pues va a ser que no. Pero suerte que la oposición tiene una Laia.

ICV: Arga Sentis

Arga Sentís, líder de la coalició ICV-EUiA
Arga Sentís, líder de la coalició ICV-EUiA

Finalmente, Arga Sentís. Lo está teniendo muy difícil. Está en tierra de nadie. Ya no es ICV. Tampoco es “Comú”. Ni Podemos. Y, aun así, es la que demuestra conocer mejor el oficio de oposición. Lástima que su espacio sea tan restringido, tan limitado, casi inofensivo. Pero conceptualmente, sin duda, es la que mejor interpreta su papel. Lástima.

Esta es nuestra oposición. Tras dos años de mandato de Ballesteros con los peores registros de su gobierno, claras muestras de fin de etapa y deterioro judicial, esta oposición sin ton ni son hace creíble al alcalde. Le hace electoralmente más fiable que cualquiera de la oposición.

Una parte de esta situación se debe a lo explicado anteriormente y otra parte, sin duda, es atribuible a la habilidad de Ballesteros para cocinar un caldo de buen rollito personal con algunos de los opositores, que antes de iniciar su crítica política al alcalde dejan claro que personalmente le respetan y hasta le tienen afecto. Así no hay oposición. A lo sumo tendremos discusiones adolescentes al estilo de ‘Física o química’. Y quizás esa sea la clave del asunto, que esta oposición está, todavía, en su adolescencia política, mientras que Ballesteros vive su madurez otoñal.

Hasta el próximo lunes

Recordad que El Infollón está donde menos se le espera

 


REDACCIÓ17 Desembre, 2016

OPINIO PAU RICOMÀDies enrere, el debat sobre la vitalitat de la ciutat de Tarragona va ser objecte de comentaris creuats a traves de les xarxes. Un debat que tenia l’origen en un titular tret d’unes declaracions d’un dels tarragonins amb més projecció artística internacional.  Descontextualitzar una expressió per fer-ne un titular pot donar peu a algun malentès, però tampoc cal que ens ofenguem perquè aquestes estratègies per cridar l’atenció són tan antigues com l’ofici periodístic i no són necessàriament dolentes.

L’afirmació que Tarragona és una ciutat morta va molestar. Possiblement va molestar més a qui no var llegir l’entrevista sencera. La crítica anava adreçada a que l’Ajuntament de Tarragona no s’havia dotat dels instruments adequats per expandir l’activitat artística de la ciutat. Òbviament, sense instruments propis no es poden posar en mans dels creadors i intèrprets els mitjans que necessiten.

És un fet objectiu que ara hi ha més vitalitat creativa a Tarragona que a qualsevol època anterior. Hi ha molta més gent que fa cine, fotografia, teatre, dansa, que canta en cors, que actua en grups musicals dels estils més diversos, artistes plàstics… que deu anys enrere, per posar una referència. Malgrat això, hi ha una sensació prou estesa entre aquests col·lectius, i al meu entendre prou fonamentada, de manca de suport institucional.

La caiguda del pes relatiu de la partida destinada a cultura en el pressupost de despesa municipal és alarmant, encara més si ho comparem amb ciutats de dimensions semblants que han sabut fer de la cultura un motor de transformació. És igualment inacceptable la manca de transparència per accedir als ajuts públics, que haurien de ser fonamentalment per projectes i amb criteris de lliure concurrència i igualtat d’oportunitats.

S’han perdut frívolament projectes de dinamització incipients que tenien recorregut per créixer com el Centre d’Art, que després es volen refer, no se sap ben bé com, i sense un projecte sòlid al darrera. Per qui no ho sàpiga, que quedi constància que la directora del malaguanyat Centre d’Art, tarragonina per cert, és la nova directora del centre d’art de Lleida “La Panera”, que funciona des de fa més o menys tretze anys. A vegades les comparacions són odioses. I és que un altre dels passius de Tarragona és la incapacitat per tirar endavant el Pla d’Equipaments Culturals, del que ens vam dotar l’any 2010, si no em falla la memòria, que entre altres necessitats assenyala el greu dèficit en biblioteques. El més trist és la falta de determinació de l’equip de govern de plantejar-se la necessitat d’equipaments com una necessitat prioritària de ciutat.

La falta d’apostes estratègiques per situar Tarragona al mapa cultural internacional és alarmant i no ho podem atribuir de cap manera a la manca de capacitat i d’interès dels promotors i organitzadors locals. Sembla que fins i tot alguns festivals consolidats facin nosa a l’administració local i any rere any s’hagin de guanyar una confiança que ja tenen ben merescuda.

Però anant a allò més quotidià, senzill i pràctic, calen les infraestructures necessàries mínimes perquè les entitats i particulars puguin oferir les seves interpretacions amb la màxima normalitat i perquè els ciutadans en puguem gaudir. Mentre a moltes ciutats desenvolupen línies de suport a la música en directe, a Tarragona hi posen traves,  sense distingir-la prou de l’electrònica i posant-la directament a l’apartat del soroll.

Si a la generació d’artistes més potent que Tarragona ha tingut mai, hi afegim la qualitat i dedicació de tècnics i promotors, municipals i privats, podrem deduir fàcilment que la vitalitat de la cultura tarragonina està en mans de decisions polítiques estratègiques, que passen per tenir clar que l’abast a la producció cultural té conseqüències positives en la qualitat de vida, en la convivència ciutadana i a més és un motor de prosperitat econòmica i de creació de llocs de treball.

Pau RICOMÀ
Portaveu ERC-MES-MDC a l‘Ajuntament de Tarragona

 


REDACCIÓ24 Juny, 2016

OPINIO PAU RICOMÀ

 

 
Tots hem pensat alguna vegada si tenia sentit que els partits independentistes ens presentéssim a les eleccions generals espanyoles. No és una qüestió nova que estigui condicionada directament amb el procés d’independència. És una posició que en alguna persones està prou arrelada i que es resumeix en frases com: “no hi hem de fer res a Madrid” i altres similars. Quan a Josep-Lluís Carod-Rovira algú li preguntava “Què se’ns ha perdut a Madrid?” No se n’estava de respondre:  “Tot, a Madrid se’ns ha perdut tot”. I és veritat que se’ns ha perdut tot, de fet ens ho han pres tot, i ho hem de recuperar, começant per la nostra llibertat com a poble i continuant per un seguit de coses del dia a dia que fan que no puguem viure viure amb normalitat al nostre país.

El que hem d’anar a fer a Madrid no és altra cosa que continuar la mateixa lluita pel benestar i la dignitat de les persones que estem fent des de cada ciutat i poble del país. No és res massa diferent del que estem fent a l’Ajuntament de Tarragona des del nostre grup municipal.

Per començar, ens trobem a l’Ajuntament de Tarragona amb un pacte de govern que anticipa el que hi haurà a Espanya, entre el Partit Popular i el PSOE.  Un pacte que algú veu com antinatural però que no ho és, perquè està fermat amb la cola més forta que hi poden posar: una mena de loctite contra el dret dels catalans de ser nació. Les veus més poderoses del PSOE ens ho recorden diàriament, acusant-nos d’aprofitats i oferint-nos un futur de sotmetiment i silenci.

I des de l’Ajuntament plantem cara per la nostra gent. Al ple de la setmana pròxima, sense anar més lluny, estarem donant suport al comitè d’empresa d’ADIF que denuncia la manca d’inversions de l’empresa estatal a les comarques de Tarragona. Exigències legítimes de més recursos econòmics i humans a les comarques de Tarragona, que pateixen una discriminació flagrant davant d’altres zones de l’estat, provocant retards injustificats en els trens, arribant a posar en risc la seguretat de treballadors i passatgers.

De la mateixa manera que defensarem un salari mínim just i digne, perquè l’actual sistema de treball mal pagat, a més d’una injustícia vergonyosa, ens empobreix a tots, afebleix el nostre mercat interior i fa impossible el manteniment del sistema de pensions públiques.

I continuarem al pròxim ple defensat la pervivència i sostenibilitat de les nostres empreses, amb mesures per afavorir l’autogeneració d’energia que les faci més sostenibles i que dificultin la deslocalització i la pèrdua de llocs de treball.

Al mateix ple, el 27 de juny, en què exigirem la retirada a Franco del títol d’alcalde honorari i perpetu de la ciutat de Tarragona. Una autèntica vergonya que hem de reparar per respecte a totes les persones, de Tarragona i de qualsevol punt de l’estat espanyol, que van patir la repressió, humiliació, tortura i fins i tot mort a mans de la dictadura franquista.

Perquè la nostra feina a l’ajuntament tingui sentit no la podem fer sols. Juguem alhora el mateix partit a Tarragona, a Barcelona, a Brusel•les i també a Madrid. Hem de ser forts a tots els fronts, a tot arreu on estiguin en joc els interessos i necessitats de la nostra gent, sigui quin siguin els seu origen, la llengua que parlen a casa o el Déu al que resin, si es que resen. Per aspirar a  tenir una vida més justa i més digna, amb més oportunitats i sobretot per poder desconnectar d’una vegada i fer entre tot el país que ens mereixem, necessitem la gent d’Esquerra Republicana a Madrid.

Pau RICOMÀ
Portaveu del grup Municipal d’ERC-MES-MDC
Ajuntament de Tarragona