REDACCIÓ
Dies enrere, el debat sobre la vitalitat de la ciutat de Tarragona va ser objecte de comentaris creuats a traves de les xarxes. Un debat que tenia l’origen en un titular tret d’unes declaracions d’un dels tarragonins amb més projecció artística internacional. Descontextualitzar una expressió per fer-ne un titular pot donar peu a algun malentès, però tampoc cal que ens ofenguem perquè aquestes estratègies per cridar l’atenció són tan antigues com l’ofici periodístic i no són necessàriament dolentes.
L’afirmació que Tarragona és una ciutat morta va molestar. Possiblement va molestar més a qui no var llegir l’entrevista sencera. La crítica anava adreçada a que l’Ajuntament de Tarragona no s’havia dotat dels instruments adequats per expandir l’activitat artística de la ciutat. Òbviament, sense instruments propis no es poden posar en mans dels creadors i intèrprets els mitjans que necessiten.
És un fet objectiu que ara hi ha més vitalitat creativa a Tarragona que a qualsevol època anterior. Hi ha molta més gent que fa cine, fotografia, teatre, dansa, que canta en cors, que actua en grups musicals dels estils més diversos, artistes plàstics… que deu anys enrere, per posar una referència. Malgrat això, hi ha una sensació prou estesa entre aquests col·lectius, i al meu entendre prou fonamentada, de manca de suport institucional.
La caiguda del pes relatiu de la partida destinada a cultura en el pressupost de despesa municipal és alarmant, encara més si ho comparem amb ciutats de dimensions semblants que han sabut fer de la cultura un motor de transformació. És igualment inacceptable la manca de transparència per accedir als ajuts públics, que haurien de ser fonamentalment per projectes i amb criteris de lliure concurrència i igualtat d’oportunitats.
S’han perdut frívolament projectes de dinamització incipients que tenien recorregut per créixer com el Centre d’Art, que després es volen refer, no se sap ben bé com, i sense un projecte sòlid al darrera. Per qui no ho sàpiga, que quedi constància que la directora del malaguanyat Centre d’Art, tarragonina per cert, és la nova directora del centre d’art de Lleida “La Panera”, que funciona des de fa més o menys tretze anys. A vegades les comparacions són odioses. I és que un altre dels passius de Tarragona és la incapacitat per tirar endavant el Pla d’Equipaments Culturals, del que ens vam dotar l’any 2010, si no em falla la memòria, que entre altres necessitats assenyala el greu dèficit en biblioteques. El més trist és la falta de determinació de l’equip de govern de plantejar-se la necessitat d’equipaments com una necessitat prioritària de ciutat.
La falta d’apostes estratègiques per situar Tarragona al mapa cultural internacional és alarmant i no ho podem atribuir de cap manera a la manca de capacitat i d’interès dels promotors i organitzadors locals. Sembla que fins i tot alguns festivals consolidats facin nosa a l’administració local i any rere any s’hagin de guanyar una confiança que ja tenen ben merescuda.
Però anant a allò més quotidià, senzill i pràctic, calen les infraestructures necessàries mínimes perquè les entitats i particulars puguin oferir les seves interpretacions amb la màxima normalitat i perquè els ciutadans en puguem gaudir. Mentre a moltes ciutats desenvolupen línies de suport a la música en directe, a Tarragona hi posen traves, sense distingir-la prou de l’electrònica i posant-la directament a l’apartat del soroll.
Si a la generació d’artistes més potent que Tarragona ha tingut mai, hi afegim la qualitat i dedicació de tècnics i promotors, municipals i privats, podrem deduir fàcilment que la vitalitat de la cultura tarragonina està en mans de decisions polítiques estratègiques, que passen per tenir clar que l’abast a la producció cultural té conseqüències positives en la qualitat de vida, en la convivència ciutadana i a més és un motor de prosperitat econòmica i de creació de llocs de treball.
Pau RICOMÀ
Portaveu ERC-MES-MDC a l‘Ajuntament de Tarragona
REDACCIÓ
