Arxius de dansa | Diari La República Checa

El món de l’espectacle sovint està tacat amb un munt de prejudicis. Alguns, segurament són veritat, i d’altres són producte de pel·lícules i sèries que exageren la realitat. Per a esbrinar quines preconcepcions d’aquest món són certes, avui conversem amb Carolina Figueras, una dona que ha dedicat tota la seva vida a la dansa i la coreografia. A més, és l’autora d’un llibre, Memorias de una corista, on exposa totes les seves experiències, des de les més agradables fins a les més cruentes. Filla d’un pescador de Cambrils, Figueras tomba mites sobre masclisme en l’àmbit dels shows, tot i que també detalla dues excepcions que pot relatar en primera persona. En aquesta entrevista també coneixerem les seves motivacions per escriure un resum de les seves vivències.

Com de dura és la vida en el món de la dansa i els espectacles?
És dura, perquè hi assolim una gran competitivitat; els sous actuals no s’ajusten a la inversió feta en els estudis i a la gran entrega personal. Com que no hi ha un sindicat com el Equity (UK / USA) que ho reguli, el lliure mercat no permet que el sou es correspongui amb la categoria i el talent, és a dir: “tens un lloc perquè no hi ha altre que sigui millor i ho faci per menys”, això inclou la cotització a la SS… “Quan es compleix,” però que rara vegada es correspon amb la professionalitat i categoria individual. Aquí tothom fa el que vol.

Quines dificultats troba una dona en aquest àmbit?
El món de l’espectacle està envoltat d’una llegenda, vist des de fora, no trobes més dificultats per ser dona. Jo vaig començar als anys vuitanta, això volia dir que si et dedicaves i encara més al music hall i la revista, el que ara és “comercial dance” (a la TV, videoclips i als concerts pop), no eres prou decent, i si es tractava d’un noi, hi havia aquella malícia de què si era gai. Hi ha hagut, en boca d’ignorants, una contínua injúria als artistes del teatre frívol, ja no dic el cabaret.

Podria explicar-nos algun exemple en primera persona?
Malauradament, l’excepció; és l’assetjament sexual com a qualsevol feina. Una vegada al teatre i a més amb agressió física, que vaig denunciar i va ser silenciada pels directius, amb la premissa de perdre la feina si continuava exigint responsabilitats, i altre a la televisió com a productora/coreògrafa i ballarina del meu propi ballet en 52 programes, que per falta de testimonis vaig haver de callar, pel mateix: no perdre la feina.

Considera que aquesta indústria ha canviat?
Totalment. Aquest canvi va començar els anys 90. En particular no tant pel tema de “pit i cuixa”. Acostumo a dir que les meves companyes i jo, ens exhibíem a l’escenari amb biquinis, lluentons, talons altíssims i plomes perquè podíem. Érem dones lliures, independents que mai vàrem necessitar demanar “igualtat”, i vam heretar la valentia i la lluita de les dones de la pre i postguerra que van omplir molts teatres i donar alegria a la foscor social.

Molts ajuntaments de Catalunya van descartar els programes de varietats amb cantants, acròbates, mags, vedettes, ballets i humoristes, per considerar-ho ranci (massa espanyol) i van quedar-se amb altre tipus de shows i pressupostos; una orquestra amb ball pels grans, un teatret, titelles i jocs pels petits i un concert pels joves.

Les varietats eren tan familiars com el circ o els musicals actuals. Ara qualsevol infant pot accedir a imatges sexuals al mòbil, hi ha videoclips amb decorats sòrdids, domini del mascle que es dibuixa bastant pinxo o macarró. He vist coreografies d’escoles de dansa que sexualitzen menors i adolescents amb cançons que denigren la femineïtat. Aquest format d’espectacle que vaig viure treballant de valent, existeix igual, és gratuït i per a tothom: són els concursos de talents de la televisió.

Les dives del Pop són les noves vedettes. La política local i els amateurs que mai han arriscat res, que no saben que és passar gana, ni són, ni fred ni fer una gira o no cobrar un contracte, han acabat amb els professionals, la vella guàrdia… i no hi ha relleu generacional. Això s’ha acabat. Ho dic sense nostàlgia perquè el 2000 ja em vaig desvincular de tot això i vaig ampliar els meus horitzons.

Com creu que es pot frenar el masclisme en el món del ball i els shows?

Des de la meva experiència, més de trenta anys d’escenaris, a part de l’assetjament sexual, puntual, no he conegut el masclisme i si bastants senyors elegants. No hi crec que sigui tant com se suggereix, tal com he dit abans. L’espectacle de music-hall sempre ha agradat al públic femení i les dones artistes eren les veritables que manaven en la indústria. En conec unes quantes, no érem les ninetes tontes de cap senyor. El masclisme vist així, existeix pel consum, aquesta milionada de la indústria musical de moda no té marxa enrere. A més entre les dones no hi ha hagut solidaritat i no em refereixo a la competitivitat per un lloc a una obra. Ni per un nuvi productor o director. En situacions de desemparament, a vegades les mateixes dones han estat i són còmplices, opressores i han mirat cap altre costat.

Ho tinc claríssim, en l’espectacle qui és més masclista és la dona, la que diu que aquella és una “endollada” o una “cel·lulítica” o que se n’aprofita de la fragilitat d’altra companya per enfilar-se. Tinc més amics que amigues, són menys traïdors. Jo no sé com se soluciona, però totes les campanyes d’educació queden de cara a la galeria, de portes en dins… et diran “puta i maricó”, quan els convingui destrossar la teva reputació o fer mal a la teva família. No ens enganyem, continuem igual que als setanta.

Què és allò que la va enamorar de la dansa?
Sembla broma, però em va enamorar el ball de Fred Astaire. Es diu “síndrome Astaire“, vaig ser una de tantes dones encisades, com als Estats Units. Gràcies a les pel·lícules de musicals en blanc i negre a la televisió vaig descobrir que “volia ballar amb ell” i provar el swing que és la meva passió i amor perdut per no poder practicar, ja que llavors solament feia ballet clàssic, dansa espanyola i “modern jazz” a l’acadèmia. Encara que vaig començar a treballar fent bolos de festa major, amb setze anys amb el carnet del Sindicat de l’Espectacle i permís del jutge i del meu pare. També era fan de Don Lurio i el Ballet Zoom al programa “Aplauso“. Volia ser com la Raffaella Carrá. Treballar a l’espectacle comercial, popular, que reparteix píndoles d’alegria. Quan vaig veure la pel·lícula Fame d’Alan Parker al cinema, una mica més tard, vaig decidir-me a provar sort als càstings, tota sola. Ningú et preparava per ser artista.

Estava mal vist tant pels docents de dansa de Barcelona. Vaig començar l’aventura al mític Paral·lel de Barcelona amb el gran empresari Colsada. I d’un contracte saltava a altre… tots els ballarins teníem feina, però jo era l’única catalana/espanyola en algunes companyies, ja que la majoria eren anglesos i argentins. Al meu país, vaig aprendre anglès assajant i treballant a l’espectacle. Mai he passat nervis a l’escenari, era on millor em sentia i més segura estava d’aconseguir-lo.

Això ja és per si, un enamorament, estimar-te a tu mateixa mitjançant el ball i l’escenari. No tant l’aplaudiment, però sí la realització personal, dir: “Sí que puc”, quan, excepte la meva mare, ningú donava un duro per a mi. Tornem a l’apoderament femení, perquè el que jo volia amb catorze anys era ser coreògrafa i ho vaig ser als 24 al Teatre Apolo del Paral·lel.

Què és el que menys li agrada?
Jo estimo moltíssim la meva feina i la meva gent. La que lluita, se supera i que dóna el millor. He passat de corista anònima a coreògrafa, directora artística i productora, sembla que està tot fet. El que menys m’agrada és la falta d’honestedat. Les enveges i punyalades per l’esquena, quan estàs lluitant per l’estabilitat i el pa d’un equip sigui de cinc o trenta persones. El conflicte dels egos quan interfereix a la feina. He fet de pont entre empresa i ballarins fins a cremar-me, per problemes absurds, també pels enganys als contractes. I la manca de respecte tant dels que parlen de nosaltres sense saber-ne res i els que destrueixen la nostra feina. Els artistes hem d’educar tant al públic com a la majoria d’empresaris. Ser artista té un preu molt alt i no és passar pel llit.

Per què va decidir publicar un llibre amb les seves experiències?
Bé, perquè ningú em va dir: “Tu no pots”… això va ser la flama que va encendre el kamikaze que sóc. “Tu no”, al col·legi, a l’acadèmia de dansa… Vaig patir assetjament brutal per dir que volia ser ballarina. Doncs jo sí, sense haver de demostrar res a ningún més que a mi mateixa.
Algú ho havia de dir. Precisament perquè no sóc una vedette ni actriu famosa. Sóc la filla d’un pescador de Cambrils i una modista de Barcelona, del barri de Sant Martí.

És un llegat personal i professional d’una època no tan llunyana, però que resta ignorada amb tants personatges rellevants, teatres i situacions històriques de l’escena i el cinema del nostre país. Ho vaig fer per defensar la dignitat del nostre gremi, sembla que ser ballarina d’espectacle o artista de varietats és menys que altra posició en l’escena; per contar les llums i ombres a l’escenari i al darrere, la part humana. Per homenatjar els companys veterans amb qui tant vaig aprendre; pel públic que s’estima la revista musical i el teatre. Per les dones que varen coincidir amb mi i no han tingut motivació per continuar o una oportunitat més enllà. Tots els riscos que vàrem patir, en les condicions laborals, autocars… revenges, accidents, pensions sinistres.

Ho he fet per deixar clar a tots, inclòs qui comença que res surt a la primera, que s’ha d’anar amb molt compte dels cants de sirenes. Es viuen il·lusions i decepcions, s’abandonen persones que estimes i no comparteixen o aproven, el teu objectiu. Has d’admetre que ets capaç de passar una certa solitud per continuar i no hi ha guia que valgui més que la teva intuïció. Qualsevol dona que ho llegeixi que entengui que mai es retiri una denúncia per agressió física, com em va passar a mi i que no calli davant l’assetjament sexual.

Es considera un exemple a seguir?
No. No sóc un exemple a seguir. Sóc una treballadora de l’espectacle. He sigut docent també. Transmeto el que sé amb l’estimació i la passió del primer dia i també de l’últim que mai saps quan serà. En tinc prou, amb la satisfacció dels camins que he obert a altres persones que començaven i han tingut una professió que els ha fet feliços com ho he sigut jo. El que està clar és que no puc desaprendre. Sé com és la meva professió des del primer a l’últim esglaó i, per tant, reconec el valor, en detall, de tot el que contemplo; una obra, un artista, un nou talent que encara no ha despuntat, una direcció, un vestit o una llum ben posada. Estic contenta del resultat de la publicació del llibre que està principalment dedicat a la meva mare que va llegir l’esborrany, però va morir mentre acabava el capítol número nou. I ella estava orgullosa de mi, més no en puc demanar.

Estic satisfeta d’on ha anat a parar el llibre i “a qui i no a quants” importa. No és una qüestió literària, “el que pugui agradar o no”, no deixa indiferent. És la meva vida, un testimoni totalment orgànic, on m’exposo molt com observadora i alhora protagonista, d’aquella etapa vital que vaig compartir amb una estirp que s’acaba ara, quan fa més de cent cinquanta anys que va començar.

Segueixo, però d’altra manera, amb més calma, ho porto dins. La vida m’ha complit més somnis i objectius dels que tenia. Sóc la prova de la constància i la creença en una mateixa… és una realitat i em sento agraïda per poder explicar una vida tan sorprenent que m’ha portat a ser la primera a fer coses on ningú feia res. El meu lema és: “com no sabia que era impossible ho vaig fer”.

PUBLICITAT