Tarragona té un club en el que poder identificar-se: el Nàstic. Club que els tarragonins i tarragonines gaudim, patim i recolzem. Club que porta el nom de Tarragona ben lluny. El Nàstic és patrimoni tangible de tota la ciutat.
I els nostres principals candidats ho saben, però no ho senten. El posat dels tres principals candidats en relació al Nàstic és molt semblant i, a la vegada, decebedora.
Primer toca parlar de Ballesteros. No li agraden els esports en general, no li agrada massa el futbol en particular i el Nàstic sembla avorrir-lo. Va a veure els parits quan no li toca més remei i quan creu que el president del Nàstic, Josep Mª Andreu, ja li ha posat unes quantes creus.
No vull dir amb això que l’alcalde hagi de voler fer de president del club, que això ja es va viure dramàticament en l’època de Joan Miquel Nadal. Aleshores, per sort, hi va haver un polític que era un veritable ‘nastiquero’ i mantenia a ratlla les urpes de Nadal. Estic parlant d’Ángel Fernández. Quan ell va marxar, Nadal va anar a per Josep Mª Andreu amb la complicitat del constructor en cap de la ciutat, Jose Luis Garcia. Per cert, constructor que ja té el seu submarí, Josep Maria Milà, en la llista top ten de Ballesteros, però d’això en parlarem en un informe posterior. Us ho prometo.
Ballesteros ha obtingut del Nàstic i del seu president molt més que el club ha obtingut de l’alcalde. Ha estat, sens dubte, una relació parasitària. Però ara que s’acosten eleccions municipals, ja veiem a Ballesteros fent de Pep Felix per la llotja del Nàstic i pel bar vip.
Una mostra com botó. Si la foto no val la pena la careta de l’alcalde no apareix. I la pregunta final és… Ballesteros és soci cotitzant del Nàstic personalment? Amb 500 euros al compte tampoc és que es pugui demanar massa… Però sembla que sí que té el carnet blau grana… Ja ho investigarem.
Després tenim Alejandro Fernández. Tampoc és nastiquero. No li vibren massa les cordes emocionals amb els colors granes. També és veritat que, ben al contrari que Ballesteros, ell mai no fa ostentacions nastiqueres. El color vermell només desperta passions en Alejandro si és el d’una gamba.
Quan el Nàstic ha tingut dificultats de veritat no ha aparegut cap Super Ale ni begudes refrescants capaces de salvar res. Tot s’ho ha de currar la gent del president. Els colors d’Alejandro són, prioritàriament, blau-granes. Això es nota. Ell tampoc s’hi amaga massa, la veritat. Resulta curiós i contradictori que en allò que el país és més centralista (el futbol amb el Barça d’epicentre de tot) ell no vegi el perill de la colonització futbolística de Barcelunya. Mal negoci. Per cert, té carnet de soci del Nàstic?
I finalment, oh sí senyors i senyores, els hi porto Albert Abelló. El candidat rocker, font de tota mena de invents electorals si és que no ho és ell mateix. A aquest home mai l’ha vist ningú pel Nàstic. Estaria bé que els periodistes li preguntessin cada dilluns per l’alineació de l’equip. De salsitxes en sap un munt, però del Nàstic, tristament, en sabrà més aviat… ben poc.
Però ara no es perd ni un partit. Es deixa veure… seduir… Encaixades de mans, abraçades, somriures, gestos de complicitat, Irene Mallol en la cúpula del Nàstic, el president que l’esquiva si pot…
Un terreny, sens dubte, aquest del Nàstic, on Abelló sempre jugarà com a visitant. Té carnet de soci?
Té alguna cosa a veure ser del Nàstic amb ser millor candidat o millor alcalde? No però sí.
Ser del Nàstic és, a la fi, una opció personal com ser catòlic o ser amant de la música clàssica.
Ser del Nàstic demostra un compromís personal amb el club emblemàtic de la ciutat més enllà de les agendes polítiques del cap de setmana. Anar a la llotja del Nàstic i només a la llotja del Nàstic i només quan així ho marca la conveniència política o electoral demostra superficialitat, tacticisme, populisme i electoralisme. I això no s’ho mereix el Nàstic ni la ciutat. Hi alguns polítics locals que fan articles d’opinió sobre el Nàstic per oportunisme polític, per posicionar-se davant d’un ‘no sé què’ que no porta enlloc.
És més valuós i honest ser soci del Nàstic i no anar als partits que anar als partits sense ser soci del Nàstic. Però en la primera circumstància no surts a la foto i en la segona sí. Aquí està la trampa ètica. Per això trobem la llotja del Nàstic plena de vanitats.
James FONT 007