A ‘Blade Runner’, l’obra mestra de Ridley Scott rodada el 1982, tots els automòbils són voladors, els robots estan tan avançats que es confonen amb persones, i una bona part de la humanitat resideix en planetes que han estat colonitzats. Tot això ve al cas perquè la pel·lícula s’ambienta… l’any 2019! Ho sento, amic Scott, però et vas passar de frenada. Els cotxes encara no volen (però continuen contaminant), els robots encara llueixen com robots i de moment només hem viatjat a la Lluna i no sembla que haguem d’arribar més lluny en molt de temps.  Més enllà d’aquesta broma cinèfila, considero frustrant que ja haguem donat la benvinguda al 2019 i continuem arrossegant els mateixos problemes que el 2018, 2017, 2016… El temps passa i res no canvia. Un altre any més, i la vida continua igual.

Fa dotze mesos vaig redactar una carta als Reis Mags titulada ‘Any nou, queixes velles’, en la qual apuntava quins eren els meus anhels per al 2018. En ella hi apareixien aquetes línies: “que aquests desitjos es compleixin no depèn de mi, però m’hi deixaré la vida. El 2019, quan arribi el moment de redactar una nova carta als reis, comprovaré si l’esforç ha estat o no en va”. Qui em coneix sap que sóc un home que compleix les seves promeses, encara que aquestes em facin mal. Per això, i tot i que em temo el pitjor, repasso la llista per comprovar que, efectivament, la majoria de peticions del 2018 no han estat resoltes. Un any llençat a la brossa, i a sobre al contenidor equivocat. No puc dir que sigui una sorpresa. La meva intuïció, que és el meu sisè sentit i una companya fidel de batalles, continua sense fallar-me.

Arribats a aquest punt, el més senzill és caure en la depressió, abaixar els braços i no tornar a aixecar-los, treure la bandera blanca i assumir que hem fallat i que les generacions posteriors tindran un futur molt obscur. Seria una decisió comprensible… però també molt còmoda. I l’art de gandulejar, vagi vostè a saber per què, mai ha estat sant de la meva devoció. La meva consciència m’obliga a posar sobre la taula quatre idees que seran essencials si volem que el 2019 sigui l’any en què tot canviï per sempre:

– Hem de plantejar el 2019 com un any en què existeixen determinades línies vermelles que no hem de trepitjar, i encara menys creuar-les. El 2018 hi havia algunes que semblaven insalvables que s’han traspassat amb total impunitat mentre alguns miraven cap a un altre costat. Quan parlo de línies vermelles em refereixo a que siguis del partit que siguis, i tinguis la ideologia que tinguis, s’ha de lluitar i defensar els drets humans i la igualtat d’oportunitats, sense importar a on hagis nascut, d’on vinguis, com és el teu aparell reproductor, amb qui te’n vas al llit o el color de la teva pell. Durant el 2018 hem experimentat un gran retrocés social, i l’instint em diu que trigarem molt de temps en recuperar allò que hem perdut. Qüestions com exigir la derogació de la llei contra la violència de gènere em provoquen una gran indignació (i vergonya aliena com a ésser humà). En fi, tan sols cal mirar els darrers sondejos electorals per entendre de què estic parlant i per què estic tan preocupat. Tant de bo que el 2018 hagi suposat un pas enrere, però hagi estat per agafar embranzida i saltar amb més força.

– L’auge de la ultradreta al món em porta a exigir a l’Organització de les Nacions Unides (com ja vaig fer en una carta oberta dirigida al seu president, António Guterres), que recuperi el seu rol protagonista i faci complir a tots els estats del món la Declaració Universal dels Drets Humans, en la qual es proclama que tot individu té dret a la vida, la llibertat i la seguretat de la seva persona. Que es posin les piles d’una vegada perquè estic fart de veure morir persones indefenses al mar.

– A nivell mediambiental, un any més, la situació és crítica. No sé si ens donarà temps a arreglar el desastre que estem teixint entre tots. La cimera de Katowice no ha servit de res (quina sorpresa!), i líders de potències mundials com Trump o Bolsonaro (la seva irrupció, per cert, és una de les pitjors notícies del 2018) continuen negant l’evidència i afirmen que el canvi climàtic és un invent dels científics. I, per si no fos prou, els japonesos han decidit viatjar en el temps i reprendran la caça de balenes. En aquest punt, reconec que em costa molt trobar una escletxa d’esperança. Tan sols puc demanar que les persones que ens governen siguin responsables i adoptin les mesures necessàries per treure’ns d’aquest carreró sense sortida abans que sigui tard (en realitat, sospito que ja ho és).

– Finalment, a nivell local, a qui l’interessi que es llegeixi la carta del 2018 perquè les peticions són les mateixes, punt per punt. Vull fer una menció especial a l’estudi epidemiològic, que ni és ni se l’espera. Quanta saliva gastada en paraules que no ens porten enlloc…

Com serà la meva carta als Reis del 2020? Tornarà a ser tan semblant a la dels anys anteriors? Ningú ho sap, però desitjo amb totes les meves forces no haver d’escriure-la. Perquè si el 2019 és tan dolent a nivell social i mediambiental com el seu antecessor, la caiguda i el descens als inferns serà irremeiable. Ni els Reis Mags ens podran salvar de l’hecatombe.

Ángel JUÁREZ
President de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra