REDACCIÓ
No sé què dir ni com fer-ho, però el cert és que m’agradaria dir-te moltes coses, algunes de les quals no vaig tenir oportunitat de dir-te-les. Diu la cançó que quan un amic se’n va, quelcom es mor en l’ànima i és ben cert.
Estic rebotat i enfadat. Cabrejat amb la vida perquè és injusta i no dóna segones oportunitats. Feia temps que lluitaves contra aquesta maleïda malaltia. Deies que ella no et venceria, però al cap i a la fi, ella se n’ha sortit amb la seva.
Recordo amb enyorança els nostres cafès a la platja d’Altafulla, els nostres dinars de 4/5 hores, on un assumpte portava l’altre i era la història del mai acabar.
Em recordo de les nostres trucades llarguíssimes i de les teves pors i fòbies. Recordo els teus relats d’injustícia i conec alguns dels noms del teu llistat de gent que t’ha decebut en la teva etapa política. Vam discutir molt, personalment i en la ràdio. Però érem amics i ens coneixíem prou. Ens teníem confiança, sabíem quines eren les nostres línies vermelles.
Estaves disposada a fer prevaldre la transparència en un món – el polític – on la gent honesta sembla tenir molt poc espai. Has viscut molta pressió i incomprensió. Caram!!! Quin tràngol més dur… Quina putada!!!
Em vas explicar que t’estaven fent el buit i la guitza. Però vas aguantar, vas saber assistir amb dignitat com els teus “grans amics” es convertien en escòria i esclaus de la política partidària i et giraven l’esquena.
Em recordo el darrer dia que vam quedar a Roda de Berà i et vaig fer treure el barret que feies servir per amagar les seqüeles de la maleïda malaltia. Vam parlar de les nostres intimitats, de com lluitaves per recuperar l’esforç de molts anys de treball i de convivència. Dels amors fracassats… De la vida.
Sort que, entre tants contratemps, havies trobat alguna pau (a casa), la qual et feia recuperar força i tranquil·litat per lluitar. Vam plorar junts. Vam compartir alguns secrets. T’intentava animar quan em trucaves o m’enviaves missatges per Whatsapp explicant com havia anat les sessions de quimioteràpia.
Tenies projectes i vivies moments agredolços. Et senties estimada pels teus fills que no paraves de dir que eren exemplars i estaves feliç per allò que estaves vivint en el camp sentimental. No perdies, malgrat tot, el somriure.
Puto càncer.
Allà on estiguis, recorda que et tindrem al cor i a la ment. Al cor perquè estimaves de veritat i a la ment perquè, tu sí, que vas lluitar contra la injustícia i vas tenir allò que s’ha de tenir en política. Eres amiga i tenies allò que s’havia de tenir: un cor i un parell d’ovaris ben posats.
Recordo amb nostàlgia quan em trucaves i deies que volies parlar amb el Ricard, l’amic i no amb el periodista.
Et trobaré a faltar Montse. T’estimo, amiga. Descansa en pau.
Ricard CHECA
Director del digital ‘La República’
REDACCIÓ
