REDACCIÓ
Els darrers resultats electorals deixen en evidència, almenys a Catalunya, la desastrosa tàctica política protagonitzada pel PP.
L’estratègia d’eucaliptus posada en escena per la defenestrada Alicia Sánchez-Camacho i la catalanofòbia portada a l’extrem han passat factura a un partit que s’està convertint en residual. A Tarragona passa exactament el mateix.
El partit ha estat arrossegat per «l’huracà taronja», alimentat per l’omnipresent Albert Rivera. Però la tàctica escollida per Alejandro Fernández també ha resultat desastrosa. Està deixant massa víctimes pel camí i, tard o d’hora, haurà de justificar algunes de les seves resolucions.
El PP és, ara per ara, un partit fracturat. Seria aconsellable conèixer les baixes registrades (regidors, càrrecs de confiança i administratius inclosos) i, essencialment, els motius.
La política d’eucaliptus segurament ha fallat i ha contribuït a allunyar definitivament Alejandro Fernández de l’alcaldia de Tarragona i afeblir-lo en una hipotètica disputa amb Xavier Garcia Albiol a la presidència del PP català. Hi ha detalls que potser parlen per ells mateixos.
No és massa normal que el líder provincial del partit sigui, pràcticament en simultani, congressista, regidor i diputat autonòmic. Aquest fet no s’acaba de comprendre entre els dirigents locals i militants. Alejandro Fernández està sent víctima de la seva ànsia de protagonisme? Les persones que van ser defenestrades de la nit al dia potser li exigiran responsabilitats i en alguns casos voldran passar comptes. No seria estrany que es pretengui posar punt final a la carrera política d’Alejandro en el pròxim congrés.
En política res és impossible ni absurd. Tots som conscients que les amistats que emergeixen com a conseqüència de l’eròtica del poder solen ser les mateixes que enfonsen els líders. Hi ha favors que tenen un preu massa elevat i «cadàvers» que es converteixen en «zombis» i que no faran res més que turmentar.
El PP a Catalunya necessita sang fresca i polítics que també siguin persones. En cas contrari, la regeneració no passarà de ser un miratge. S’hauria d’oblidar el melic i els personalismes i pensar més en la ciutadania. És demanar massa?
Ricard CHECA
Periodista
REDACCIÓ
