REDACCIÓUn dels objectius de l’estudi era trobar mètodes senzills i ràpids per verificar la varietat de whisky, ja que hi ha tantes que són fàcilment adulterables.
Investigadors de la Universitat Rovira i Virgili (URV) i de la Tecnològica de Gdansk (Polònia) ha aplicat tècniques analítiques ràpides per diferenciar les begudes alcohòliques segons la seva forma de producció i el seu origen botànic.
Els investigadors han aplicat espectrometria de masses per les aromes, espectroscòpia ultraviolada-visible per al color i espectroscòpia infraroja per al gust per diferenciar cinc grups de whisky amb diferents orígens i formes de producció.
Però la meta principal era emular amb aquest tipus de mostres el treball dels panells de tast en les seves valoracions.
D’aquesta manera, l’espectròmetre de masses (HSMs) actuaria com ho fa el nas humana, l’espectroscòpia infraroja (FTIR) ho faria com ho fa la llengua, mentre que l’espectroscòpia ultraviolada visible (UV-Vis) faria d’ull.
Es configura d’aquesta manera un panell electrònic de tast que proporciona, en pocs minuts, una empremta digital i amb informació química de cada producte.
L’estudi pot ser útil per dur a terme un control de qualitat basat en mesures químiques i, també, per ajudar els panells tradicionals en el seu treball rutinari.
El sistema es basa en l’origen botànic i no a la regió ni el mètode d’elaboració del destil·lat.
Si bé fins ara hi havia diferents estudis elaborats mitjançant la cromatografia de gasos, és poc usual emprar els mètodes que s’han seguit en aquest treball amb aquesta finalitat.
Així, aquest sistema de sentits electrònics pot distingir entre els destil·lats irlandès, espanyol, escocès, bourbon i Tennessee.
Els millors resultats s’han obtingut amb l’espectrometria de masses, que és la que determina el contingut en volàtils i, per tant, la que pot proporcionar informació sobre la seva aroma.
Gràcies a les anàlisis també s’han trobat diferències dins de cada grup de whisky, el que posa de manifest que aquestes no es deuen únicament a la matèria primera, sinó també a la forma de producció.
El whisky s’obté principalment de la destil·lació de cereals -cebada, sègol i civada bàsicament- maltejats i dessecats sobre foc de torba; ha de madurar com a mínim tres anys en bótes de fusta i n’hi ha de molts tipus, en funció del país productor.
A Europa s’elabora principalment a partir d’ordi de malt, aigua i additius com el blat i el sègol, però els mètodes de producció canvien depenent de la zona.
Per exemple, el whisky irlandès i l’escocès es produeixen amb cereals similars, però, en l’irlandès és de triple destil·lació i l’espanyol usa un destil·lat de blat de moro que el fa més semblant a l’americà, el bourbon.
REDACCIÓ
