REDACCIÓ
Maria Checa és psicòloga clínica i una experta en trauma i dol. En aquesta entrevista, intentem donar respostes a molts dels dubtes que molts lectors ens han fet arribar. Maria Checa entén que la millor solució per ‘curar’ una pèrdua tan dolorosa i angoixosa durant el període de l’estat d’alarma pel coronavirus, és assimilar-ho i pensar que res depèn de nosaltres. Cal controlar la muntanya d’emocions i evitar assumir culpabilitats.
Quins traumes pot representar per a una persona no poder acomiadar-me del seu ser estimat?
Perdre a algú, és una experiència que necessita ser compartida, acompanyada, sostinguda per abraçades, mirades compassives, paraules d’afecte, respectuosos silencis… Tot això fa que no ens sentim sols davant el dolor. Actes a l’entorn dela pèrdua tan importants per al dolor com disposar del suport social en els moments tan difícils o poder desenvolupar amb normalitat els rituals propis de la nostra comunitat (vetlles, cerimònies religioses o rituals familiars …) són molt importants per al procés de dol i no es converteixi en un dol complicat.
Quan ens enfrontem a una pèrdua, s’inicia en nosaltres un procés natural que normalment contempla diverses fases, cada fase té una funció adaptativa, i ens permet realitzar el procés de manera sanadora. En algunes ocasions es produeix un enquistament d’alguna de les fases.
Durant la quarantena a causa de la pandèmia per Covid-19 no hi ha lloc per al dol: no hi ha un context en el qual es pugui socialitzar, compartir el dolor o sentir-se protegit pel teu entorn.
Les famílies no acompanyen els malalts ni organitzen els vetllatoris de les víctimes: Si la persona ha mort per coronavirus, els familiars no poden veure’l i si mor d’una altra malaltia, només poden estar dues persones i 15 persones en la cerimònia de comiat, però allunyades unes de les altres i sense contacte físic. Tampoc poden estar amb la resta de persones amb les quals comparteixen el dolor de la pèrdua.
Aquesta excepcional situació que estem vivint ha limitat en gran manera o impossibilitat temporalment els rituals de tancament, que són expressions que validen el dolor i el sentiment de pèrdua de la persona que ha patit una pèrdua i que són totalment necessaris per a assimilar la mort d’un ésser estimat.
És per això que l’Estat d’Alarma decretat i les exigències sanitàries actuals, sense vetlles ni funerals, dificulten l’elaboració d’un dol normalitzat. L’absència d’un comiat presencial, o almenys compartida, perjudica el procés. En els casos més greus pot impedir seguir avançant en el procés i el dol no quedarà conclòs.
Un duel bloquejat, incomplet, que no s’acaba de tancar sol generar símptomes posteriors d’índole depressiva, somatitzacions, pèrdua d’energia, de ganes de viure, de gana, apatia, desmotivació, del plaer per les coses o trastorns de la son i sensació de buit. Es poden generar sentiments de culpa per no haver estat al seu costat, no haver-li protegit prou o, fins i tot, haver-li contagiat”,”Per això és molt important entendre que això és una pandèmia i que està fora de tot el nostre control”.
Com s’arregla aquest cop emocional?
El camí del dol no és un camí fàcil ni ràpid. S’ha de portar la càrrega emocional a sobre, caminant la gran majoria de les vegades amb passos insegurs havent de retrocedir per anar avançant, sentint por, i amb sentiments contradictoris concs durant aquest procés és completament normal sentir confusió, pena, tristesa, ràbia, por o culpa. Aquestes reaccions són completament naturals, però poden ser especialment freqüents i intenses en les condicions en les quals estan passant les morts durant aquesta pandèmia.
L’acceptació de la pèrdua és molt més complexa perquè no veiem la persona. Cal normalitzar la muntanya russa d’emocions i pensaments i tranquil·litzar la persona que pateix, sobretot en aquestes situacions d’aïllament.
És important treure les emocions, poder parlar i expressar-se; no proposar evitar els records ni les llàgrimes, perquè si no el dol el pot bloquejar. Els professionals de la Psicologia Clínica sovint constaten com l’entorn tolera cada vegada menys l’expressió del dol i la tristesa que això suposa generen rebuig, i al cap de pocs mesos s’espera que la pèrdua estigui superada i que el dolgut faci una vida com la d’abans.
El primer és donar suport a la persona que ha perdut un familiar o ser estimat, però regulant bé fins on hem d’entrar els professionals, els familiars i coneguts. Cal respectar els desitjos i deixar-los espai i, per exemple, permetre’ls no donar explicacions o contestar trucades.
S’informa de la situació de descontrol emocional que experimentarà i es plantegen les diferències amb el procés i el temps d’evolució de cada cas per normalitzar i desangoixar. Posteriorment conviden a escoltar a les persones i es plantegen estratègies personalitzades en funció de detall de cas on sempre l’objectiu és fer algun tipus de ritu de comiat a casa que faciliti adonar-se que la persona no està (en contacte amb la seva realitat) o està a punt d’anar-se’n: des d’encendre una espelma amb una foto o escriure una carta o àudio de comiat, estratègies com pensar que la persona que acabem de perdre “el que voldria és que nosaltres seguíssim cap endavant”. Estratègies totes amb l’interès de permetre expressar la tristesa i el dolor que s’està vivint
S’aprofitem els medis de comunicacions actuals, per prendre consciència que encara que estiguem separats, poder compartir aquest dolor amb familiars i amics, per exemple, mitjançant videotrucades, per sentir-nos a prop entre ells.
S´ha d’evitar la no acceptació i la negació, ja que amb l’actual situació d’aïllament poden portar a un dol patològic: evitar pensar en el que ha passat (la persona sent tant dolor que no vol pensar-hi) tot i que sembla bastant natural, no és sempre bo. Evitar els sentiments dolorosos, com a estratègia és poc recomanable, perquè s’afegeix al dolor que comporten i que s’està vivint l’esforç de voler ignorar-los i dissimular.
Quines conseqüències psicològiques pot tenir aquest fet en una persona?
A la sobrecàrrega emocional normal davant la pèrdua d’un familiar o ser estimat, cal afegir:
• l’esforç personal d’autoregulació per poder estar pendent de la família, la casa … al no poderestar sols o aïllar-nos i haver de dissimular o continuar amb la situació de confinament obligatòria
• la solitud i l’aïllament i no poder rebre suport dels altres, en el cas de persones que no estan confinats amb la família i que no podem omplir el gran sentiment de vuit amb relacions actuals
• la gravetat de la situació, la por, la culpa (del contagi, de no haver-hi fet prou, …)
Aquestes situacions poden produir en un primer moment, respostes d’estrès agut, que afecten diversos nivells i es caracteritzen per:
a) Nivell fisiològic: nàusees, fatiga, calfreds, marejos, mal de cap, taquicàrdia…
b) Nivell emocional: ansietat, por, irritabilitat, xoc emocional…
c) Nivell cognitiu: hipervigilància, pensaments intrusius, confusió…
d) Nivell comportamental: incapacitat per descansar, per menjar o ingesta compulsiva, mutisme o parla accelerada, crits…
Aquestes respostes són normals a l’inici, però si es mantenen amb el temps, es poden convertir en respostes d’estrès posttraumàtic.
Com s’esvaeix l’estat d’angoixa provocat pel fet de no acomiadar-se?
• Contacte amb la persona que ho necessita per transmetre-li suport i companya en la distància (telèfon, videoconferència, whatsapp, correu electrònic)
• Respectar els seus silencis. Es necessita temps i espai per assimilar la situació.
• Donar-li la importància que requereix, les pèrdues són doloroses, no minimitzar el dolor de l’altre
• Mantenir un contacte periòdic i respectuós. Es necessita temps durant el procés de dol
• No n’hi ha paraules màgiques. Parlar amb honestedat, encara a la distància transmetre que estem a prop i que això acabarà i ho superarem
Quin impacte psicològic tindrà el fet d’anar a posteriori a recollir les cendres del difunt?
Aquí torno a plantejar suggerir estratègies concretes de rituals individuals (els col·lectius s’han d’ajornar de moment) de comiat en funció de cada cas i la relació amb la persona. És diferent en funció de les circumstàncies de la mort, la previsibilitat d’aquesta, la relació prèvia, la idea de funeral que un tenia…
D’entrada es pot proposar una forma normalitzadora que s’hagut d’ajornar i enrederir el ritual per un motiu que un no controla i que per tant no és culpable, si això es parla i s’integra com una situació derivada de l’actual confinament com a mesura sanitària no té perquè implicar reactivació de la situació traumàtica, ja que aquesta estarà molt propera.
Segurament ajudarà a donar-li entitat de ritual i simbolisme, proposar que escolli amb qui anar, com vestir-se, on portar-les després. Si necessiten fer una reunió o cerimònia amb elles amb familiars i amics i preparar-la detalladament, triant alguns objectes personals, alguna roba, o cosa significativa, amb una carta, una nota. Perquè ja no els podem dir les coses que volíem haver-los explicat però simbòlicament amb la seva presencia ara si les diran.
Si l’opció és fer una reunió familiar es proposa que cada persona de la família de forma voluntària ha de fer actes senzills d’agraïment o reconeixement, per poder plorar d’aquesta manera també. És molt important no deixar els nens a banda. Sempre s’adonen de tot, senten i pateixen igual que els adults i tenen el mateix dret a participar amb la resta de la família, però amb la situació de confinament això encara és molt més evident.
Si, com està passant amb el confinament a què ens enfrontem en l’actualitat, tampoc és possible per ara fer un comiat o ritual simbòlic que ens permeti avançar d’una manera sana i adaptatiu (i no amb enquistament patològic) en les diferents fases del dol, l’estat d’alarma es fa no poder agrupar-nos socialment, continuem amb les alternatives: escriure la carta o podrem plasmar totes aquelles coses meravelloses del nostre ésser estimat, coses que mai oblidarem i que ens encarregarem de recordar sempre, però que al mateix temps, ens permetrem plasmar el comiat, dir “adéu”, cosa que no vol dir oblidar, sinó permetre’ns avançar tot i el dolor. Perquè la carta resulti terapèutica és important que sigui llegida (en grup o de forma individual), de manera que podrem fer-ho utilitzant canals online a aquests dies, o altres vies de comunicació (telèfon, etc.)
Pot perdurar per sempre les seqüeles d’una pèrdua en aquestes circumstàncies?
El dol saludable es produeix quan som capaços de recordar a aquesta persona d’una altra manera i això dependrà de:
1. la capacitat d’establir contacte amb els mateixos sentiments, emocions, pensaments i records sorgits davant la mort de l’ésser estimat.
2. de la unió amb el mort i de la intensitat amb la qual es visqui la seva mort
3. les circumstàncies en què ha arribat la mort: L’afrontament d’una perduda és més difícil quan és sobtada, inesperada i ha generat un gran impacte, o si ha passat en circumstàncies ambigües o desconegudes i es transforma en alguna cosa incomprensible, per exemple, el desconeixement de les condicions en què s’ha atès al familiar a l’hospital, les circumstàncies en què han mort els avis en residències o la manca d’informació sobre el trasllat dels cossos sumen dramatisme a la situació i poden provocar dificultats en la resolució del dol.
Quins consells es dóna per poder afrontar aquest moment tan difícil?
Els rituals de comiat són actes simbòlics que ens ajuden a expressar els nostres sentiments davant d’una pèrdua, a ordenar el nostre estat emocional, a establir un ordre simbòlic per als esdeveniments vitals i ens permeten la construcció social de significats compartits. Ens ajuden en la presa de consciència del procés de dol.
Alguns d’aquests rituals poden ser més o menys llargs en el temps (escriure una carta, un diari…) La qüestió és que aquest tipus d’accions, amb de tenir una càrrega simbòlica i emocional que permetin connectar amb el dolor i ajudin amb el procés de dol, ja que ajuden a anar integrant el que ha succeït i com ho està vivint.
Tenint en compte la situació actual d’aïllament, se solen presentar alguns suggeriments perquè la persona triï quin s’ajusta millor a les seves necessitats?
-L ‘objectiu principal és transmetre la importància d’expressar, amb paraules o de manera simbòlica, el que va sentint. Sabem que si ho escriu, ho expressa i podrà ajudar-ho a prendre consciència de la realitat, de la seva pèrdua i del procés d’afrontament. Pot ser amb un dibuix, una poesia, un escrit que t’agradi, una lectura, o comentant-li els teus sentiments i explicant-li perquè t’has hagut d’acomiadar d’ell d’aquesta manera. Sempre que possible es convida a triar una cançó que te’l recordi, mirar fotos o material gràfic, durant un temps potser això no serà possible i se li comenta a la persona que això és normal i que és un procés amb formes i temps diferents per a cada persona.
També es pot animar a preparar un racó a l’habitació amb alguna foto, una espelma, o amb una capsa amb coses de la persona, o penjar alguna cosa feta artesanalment per a ella. És habitual que a l’inici no vingui de gust compartir socialment, s’ha de respectar si es prefereix alguna cosa més íntima o només amb els més propers. Tot i així animarem al fet que comenti el seu desig amb les persones del seu entorn i al fet que es deixi cuidar i permetí que les persones que l’estimin estiguin per ell.
Es convida a la persona a què pensi en més endavant i que si ho necessita, podrà celebrar la cerimònia, ritual o alguna altra alternativa que hi ha hagut d’ajornar un temps. S’insisteix que la situació actual és excepcional, però acabarà.
Com ens podem preparar per rebre la notícia d’una pèrdua sense poder acomiadar-nos? Hi ha alguna manera de preparar-se per a aquest dol?
Tot el comentat fins ara és aplicable, més suggeriments:
– Es pot destinar un racó d’1 habitació, que resulti més tranquil·la o íntima, com racó del record. Guarnir aquest racó com més t’agradi: flors, espelmes, música, butaca còmoda, etc. Quan vulguis pots anar al racó a estar a silenci, resar / pregar, expressar-li el que sents, parlar-dient-li com et sents ara que no hi és, com creus que serà la teva vida a partir d’ara, recordar moments que vau compartir junts, coses que t’agradaven d’ells… Molt important explicar-li perquè han hagut d’acomiadar-lo d’aquesta manera, explicar-li com t’hagués agradat haver fet el funeral i l’enterrament, etc.
Un consell per ultrapassar (psicològicament) el confinament?
En situacions tan complexes, hem de fer un esforç per veure l’altre costat de les coses, és a dir, orientar els nostres esquemes mentals cap al positiu. Pensar que estem confinats però que serà només durant un temps i que, encara que avui no puguem abraçar-nos, saber que podrem fer-ho aviat.
Les crisis són una oportunitat per obrir els ulls al veritable valor de les coses. Després d’aquesta pandèmia ens adonarem que necessitem cuidar els éssers estimats més enllà de la vida i recuperarem el sentit dels rituals.
Ajudaria a fomentar expressions, ritus o cerimònies de dol col·lectiu, ja que hem de sortir de la individualitat (jo) o el col·lectiu (nosaltres).
Una idea a porta a la pràctica a Tarragona també, que s’ha començat a fer ja en algunes ciutats (Madrid) és la idea d’aconseguir també una resposta social unida tal com la societat s’ha unit en un aplaudiment col·lectiu de suport als sanitaris, seria positiu unir-nos de tant en tant, en un minut de silenci col·lectiu en memòria dels morts i en suport als seus familiars.
REDACCIÓ
