REDACCIÓ
Dani MARTÍNEZ // El Catllar – Josep Zaragoza se sent satisfet de la seva vida. Als seus 66 anys ha vist créixer el seu poble: El Catllar. De fet, ha participat de forma activa en el seu procés de canvi i adaptació.
Només cal fer-li una pregunta per adonar-se que és un home apassionat per la Història i un amant del seu entorn.
Tot i que va néixer a Tarragona, per ‘accident’, en Pep, diminutiu amb el que el criden, se sent 100% catllarenc. Coneix tots i cadascun dels racons del municipi.
En l’entrevista concedida a La República Checa, en Pep es presenta lluint una samarreta que, a priori, no té cap importància. Però a mesura que avança la conversa descobrim que no és així. Aquella peça de roba té un significat, i molt adient, per la nostra trobada.
El dibuix que la il·lustra representa dos elements molt importants pel poble: el Castell i una nina (que per aquells que coneixen la fortificació saben que és un gravat que es troba en una de les parets de la torre est). La samarreta la firma ‘Vinyets’.
És un home afable i obert, disposat a entaular conversa i a explicar totes les seves aventures. Puntual a la seva cita, i amb un ‘matoll’ de claus obre les portes del Castell, on ens ha citat. Es podria dir que és la seva segona ‘residència’. “Encara tinc una còpia de les claus”, revela.
Un cop asseguts en una de les sales de l’interior del recinte medieval, on hi destaca un forn del s. XIV que mai es va fer servir, en Pep dóna el tret de sortida a un llarg viatge en el temps, d’aproximadament tres hores, on el Castell del Catllar torna a cobrar vida.
Guardar els ous
“De petit sempre havia volgut ser paleta”, comença. “Vaig estar dos anys anant a Tarragona a l’escola del treball per aprendre l’ofici. Recordo que jo era l’únic alumne. A vegades, fins i tot, el professor ni venia. Em deixava les claus del taller per a què jo anés fent”, recorda, tot afegint que en comptes d’estudiar la professió, va aprendre a fer “ràdios galena”. Dos anys després, però, va decidir deixar els estudis per estalviar. “Preferia anar a treballar directament, d’aquesta manera podia aprendre i, a l’hora, cobrar un sou”.
En aquell temps, el Castell, que l’any 2010 va inaugurar la seva restauració, es trobava en un estat desastrós. “Era un jardí on hi anava a berenar amb els meus amics. Recordo que hi havia taules de pedra i, fins i tot aigua”. “El meu pare, en Salvador, que treballava per a la família propietària del Castell, de tant en tant, hi anava a tallar les branques dels arbres”, ens explica, afegint que, on ara s’aixeca una de les torres, la seva padrina hi guardava les gallines i que ell anava a recollir-hi els ous.
Pep Zarazoa Vs Pep Vinyets
Arran de la seva professió, i de la seva passió pels llibres i les ganes d’absorbir informació, en Pep va començar a involucrar-se en el món arqueològic del poble.
L’any 1991 va començar a treballar als ‘Vinyets’, un terreny d’on es pretenia extreure argila per a poder fer l’actual pantà del Gaià. En aquestes excavacions va ser on en Pep Zaragoza va descobrir les runes d’un jaciment. A partir d’aquell moment, per aquells que el coneixen, passaria a dir-se Pep Vinyets, en honor a la seva troballa. El mateix Vinyets que signa la samarreta que vesteix.
Anys més tard, a finals dels 90, va entrar a treballar en les obres de restauració del fossat que envolta el Castell. “En aquell temps la fortificació encara era de propietat privada, i no podíem tocar res de dintre, de manera que vam començar per fora”. No va ser fins més endavant quan després de seguir tot un procés judicial, l’Ajuntament del Catllar va poder expropiar el Castell i, d’aquesta manera, donar el tret de sortida a les obres de restauració on, Vinyets tindria un paper molt rellevant.
El Castell, la “meva satisfacció”
Portem 50 minuts i en Pep segueix parlant de cada racó del Castell com si fos la palma de la seva mà. Recorda tots i cadascun dels processos de la fortificació des que té ús de raó. “Haver treballat en aquest projecte de restauració ha estat una satisfacció personal molt gran”, confessa, afegint que es tracta d’un element distintiu molt important pel municipi.
S’emociona quan preguntem pels seus pares. Assegura que se sentirien molt orgullosos de veure quin és l’estat actual de la fortificació. Fins i tot, esmenta, en un dels vídeos, on es veu el procés de reconstrucció del Castell, li cauen les llàgrimes.
“Ha estat una satisfacció molt gran. Jo he triat aquest ofici. Hi he treballat molt a gust, és el màxim a què he aspirat i ho he aconseguit”, reconeix satisfet i amb la mirada perduda en un dels murs, com si pogués veure la Història a través seu.
Qüestionat sobre quin és el seu racó preferit de l’edifici, eludeix a la pregunta diversos cops. Es nega a especificar-ne un. “Tot el Castell és important”, des de les runes del poblat que hi ha fora de la muralla, fins a una mà de morter que es va trobar durant les excavacions.
Ell és l’ànima viva del Castell. No dubta ni un segon en dir que no canviaria res de la seva vida. “No crec pas que estudiés Arqueologia. M’agrada tot el que he fet. He treballat de paleta. He arreglat molts carrers i places del poble, he fet restauracions a particulars, he restaurat, també, l’interior de l’església del poble, el Castell. He participat en restauracions a Alcover i, fins i tot a Atapuerca. No puc demanar més”, conclou.
En Pep, tot i ser solter, ha decidit comprometre’s amb la Història d’El Catllar. És, sens dubte, un home feliç.
REDACCIÓ
