REDACCIÓ
Darrerament s’ha publicat un interessant treball d’anàlisi sociològica que porta per títol Generació Z, l’últim salt generacional.
Els seus autors estan convençuts que els joves nascuts entre el 1994 i el 2009 protagonitzaran el canvi social més important dels últims temps, crearan un nou món, amb noves regles, amb altres valors. I ho faran perquè són els primers fills del planeta internet, els primers que “van canviar el biberó per l’smartphone, van conèixer les primeres lletres en una pantalla i geografia a través dels amics de la xarxa social”. Són noies i nois autodidactes, creatius, innovadors i molt exposats a la informació. Tenen poc a veure amb l’actual generació que gestiona el poder, l’anomenada Generació X, aquella que va construir, amb anhels de llibertat i moltes renúncies individuals, l’Europa democràtica, solidària i integradora.
Iñaki Ortega, director de Deusto Business School a Madrid, n’ha definit els principals trets que els caracteritzen: “s’han educat i socialitzat amb internet a les seves butxaques, això els fa irreverents amb qüestions fins ara sagrades com els pares, els professors i els caps, però alhora amb més capacitat d’empatitzar, fer amics, ser emprenedors precoços i més implicats socialment”. Gràcies a internet s’han acostumat des de petits a no dependre tant de pares i de docents per a adquirir coneixement, això possibilita que tinguin una capacitat extremadament flexible per organitzar i transmetre la informació, que es pot fusionar i ser compartida.
Aquestes característiques determinaran substancialment la societat i, òbviament, la cultura que aquesta produeixi, en tant que aquesta és l’expressió màxima dels comportaments i de les actituds dels que la integren; i és la cultura l’encarregada d’obrir les perspectives als ciutadans.
El món actual està desajustat. Amin Maalouf considera que el nostre segle camina sense brúixola, farcit de contradiccions, instal·lat en el concepte d’instantaneïtat, el qual ha creat un entorn mental molt diferent a tot el que la humanitat havia conegut fins ara. El procés d’adaptació requereix una escala de valors que permeti gestionar millor la diversitat, els recursos, els coneixements, el poder, o sia “la nostra vida en comú i la nostra capacitat de supervivència”. La primacia de la cultura és l’únic instrument per reformular l’escala, ja que proporciona els mitjans intel·lectuals i morals indispensables per sobreviure, atès que permet donar prioritat a altres fonts de plaer allunyades del consumisme i fonamentades en l’adquisició del saber i d’una vida interior plena. Tenim el deure moral d’evitar que la nova generació s’instal.li en la feblesa intel·lectual atès que li suposaria renegar de la democràcia o reduir-la al simulacre. Per Maalouf el segle XXI se salvarà gràcies a la cultura o naufragarà.
La política cultural ens exigeix, ara més que mai, una visió humanitzadora i transformadora de la societat. Ha d’estar per sobre de les divergències estratègiques dels partits i ha de poder integrar tothom que cregui que pot aportar quelcom a la cultura en el seu sentit més ampli i genèric.
Necessitem ser conscients de les nostres arrels culturals per poder contribuir a l’edificació d’un humanisme d’abast universal. Despullats d’una dinàmica cultural potent no es pot fer front a la força economicista de la societat actual. Es tracta de generar una cultura amb capacitat crítica davant les injustícies, capaç de remoure consciències i de generar actituds militants.
La nostra consciència cultural ha estat modelada per la fidelitat i la integració. La fidelitat a la identitat cultural pròpia no implica uniformisme ideològic. Cal que s’anunciïn totes les aportacions que es generen en el sí de la nostra comunitat cultural.
Tenim la responsabilitat de situar els fonaments de la política cultural més enllà del debat polític partidari, posar-lo en el món de la gent de la cultura; només si hi ha entesa podrem obrir noves perspectives. Treballarem per una política cultural que es situï per damunt de les confrontacions polítiques i ideològiques, perquè només així reflectirà el pluralisme de la societat tarragonina i, de retruc, esdevindrà signe de tolerància, convivència i creativitat de la nostra gent.
Haurem de ser prou hàbils per passar de “l’administració de la cultura” a la “política de la cultura”, i ho farem a partir de quatre objectius clars, amb voluntat de superar els dirigismes i les ocurrències, i de dibuixar un horitzó compartit per la majoria: 1) conservació del patrimoni 2) fonament de l’activitat creadora 3) difusió cultural 4) garantir la igualtat d’accés a la cultura.
Tenim una oportunitat històrica que ens esperona a treballar per crear un marc de referència que serveixi de baula per a una generació que arriba amb noves sensibilitats i inquietuds. En paraules del poeta Josep V. Foix “M’exalta el nou i m’enamora el vell”.
Josep Maria PRATS BATET
Regidor de Cultura a l’Ajuntament de Tarragona
REDACCIÓ
