REDACCIÓ
Estats Units, 1943. Un home afligit s’asseu en un parc públic en un estat de gran commoció. Es tracta de Jan Karski, un autèntic heroi injustament oblidat per la memòria col·lectiva. Karski, correu de la resistència polonesa durant l’ocupació nazi, acaba de sortir de la Casa Blanca on ha denunciat al president Roosevelt l’extermini dels jueus europeus a mans dels assassins hiltlerians. Malgrat que el president americà s’ha dedicat a repetir “I understand” (mentre reprimia els seus badalls), Karski surt de la reunió desesperat perquè ha comprès que ningú no farà absolutament res per aturar l’extermini dels jueus europeus.
Uns mesos abans Karski s’havia reunit a Varsòvia clandestinament amb dos líders jueus del gueto de la ciutat. 35 anys després reproduirà el que li van dir al documental “Shoah” de Claude Lanzmann, difícilment superable. I dic reproduir i no explicar perquè Karski es transmuta quasi literalment per expressar el que li van suplicar els dos líders jueus el 1942. Es tracta, sens dubte, d’un dels testimonis més colpidors i esfereïdors que he pogut veure mai en cap documental o pel·lícula. Què li van dir en aquella habitació de la ultratjada Varsòvia del 1942? Bàsicament una súplica: sacsegi la consciència del món per evitar l’extermini dels jueus! “Som humans, fills d’un mateix Déu”, li emfatitzen. Karski compleix la seva paraula. S’evadeix a Occident on es reuneix amb presidents, ministres i polítics, prestigiosos periodistes, dirigents socials i líders religiosos per transmetre el missatge desesperat dels jueus de Varsòvia (el 1943! Quan a Auschwitz la fàbrica de la mort funciona diàriament a ple rendiment!). En va. Tret del representant de la comunitat jueva al Govern polonès a l’exili, que se suïcida asfixiant-se amb gas a Londres com a darrer gest de denuncia a la desídia i passivitat del món, el seu crit d’auxili és ignorat (algun breu en algun diari i poca cosa més). Anys després, desesperat, denunciava: “Van permetre l’extermini dels jueus. Ningú no em va creure perquè ningú no em volia creure. La humanitat no té consciència.”
Europa, 2016. Malgrat les espantoses imatges de nens morts a la riba de les platges gregues i la dramàtica crisi de desenes de milers de refugiats que fugen de la guerra i del feixisme a l’Orient Pròxim, la Unió Europea negocia un acord amb Turquia per blindar les fronteres comunitàries i evitar l’arribada de més refugiats al seu territori. Es parla impunement de pagar milions d’euros a Turquia per aconseguir que es quedi amb els refugiats. No tinc paraules per expressar la meva indignació, i crec parlar en nom de tots els tarragonins i tarragonines. Ja no vull ni pensar en què aquest acord de la infàmia finalment tiri endavant, només que s’hagi plantejat i que alguns Governs europeus ho hagin defensat ens situa en una tessitura infame. La d’una realitat que parla no només de la mort de persones sinó també de la constatació de la mort de l’ideal d’Europa perquè Europa no és la suma d’uns interessos econòmics Europa és, sobretot, un ideal: l’ideal humanista. Europa és Primo Levi, és Sandor Marai, és Karel Capek i és Erich Fromm. I, per descomptat, Europa és el respecte al dret d’asil de tots aquells que fugen de l’horror. Però com podem posar en qüestió quelcom tan elemental?
Si en algun país s’entén aquest disjuntiva moral aquest país és el nostre. Fa 77 anys no eren famílies sirianes, eren famílies catalanes i espanyoles les que es precipitaven fins a la frontera francesa fugint de la guerra i el feixisme. Les memòries de molts d’aquests refugiats van plenes de records del menyspreu dels policies i soldats del país veí i d’algunes editorials de premsa que qualificaven als refugiats de “indesitjables” i exhortaven al Govern a mantenir-los reclosos en insalubres camps de refugiats. Igual com ara donar l’esquena a la realitat dramàtica dels refugiats també suposa l’assassinat del somni europeu.
I mentre Europa es traeix a ella mateixa i nega els seus valors, Jan Karski ens observa assegut des d’un parc públic de Washington. M’arriben contínuament els titulars de les agències de premsa on els discursos grandiloqüents de determinats dignataris europeus volen ofegar la realitat dels que es veuen obligats a fugir per salvar la vida dels seus fills però passo de tot això i vaig a buscar us espai al banc d’aquest parc on l’impuls de la decència humana encara palpita.
Josep Fèlix BALLESTEROS
Alcalde de Tarragona
REDACCIÓ
