REDACCIÓ
Recordo amb molta tristesa que la meva iaia en va dir un dia “Si un hombre pega a su mujer ella ya sabe porque”. No vaig entendre mai que una dona donés complaença a la violència de gènere amb tanta benevolència i seguretat. Clar que la meva iaia venia d’un entorn molt complicat, d’una generació on les dones eren més mercaderia d’interessos i instruments de plaer que no pas “persones”.
Ella, per desgracia, no va tenir més estudis que les tasques al camp. I naturalment, va viure en un ambient de repressió cultural immens, augmentada per l’aïllament dels cercles educatius i per patir, anys més tard una dictadura on la dona seguia sent “la reina del hogar” i tenia que estar sempre per “complacer al marido”. Repressió, religió, dictadura, caciquisme, analfabetisme…una barreja explosiva i difícil de combatre per una dona de camp que va néixer a finals del segle XIX.
És evident que hem avançat molt des de les hores. La dona té dret al vot, accés a llocs de treball, és independent, compta amb organitzacions feministes, hi ha lleis d’avortament, accés a la universitat… justes o no, progressistes o no és evident que no ens hem d’aturar aquí ni donar-nos per satisfets. I els homes molt menys encara. Sense la plena llibertat de la dona, sense tenir conquerits tots els drets que li han estat negats durant segles, els homes tampoc serem lliures i la societat serà incapaç d’avançar en allò més elemental: la igualtat
A tot això sumem-li la lacra que encara planeja sobre les nostres consciències i les dels governants – incapaços de fer lleis ni programes d’acció que l’aturi – : la violència masclista, que fa comptar, any rera any, assassinats de dones per homes encegats per raons que no arribo a comprendre ni acceptar.
Sembla com si allò que deia la meva iaia encara fos vigent.
I al damunt encara sotmesos al criteri masclista de la religió que segueix considerant a la dona com un ser inferior. No una, ni dues, sinó totes les religions juguen un paper força negatiu en els avanços feministes, capaços de demanar la violació per no portar vel, o proclamar que la “dona no hauria de votar perquè pensa massa”.
Són retrocessos tant importants com negar la importància i el sou per la feina a la casa, ridiculitzar el paper que juga a les universitats i en els llocs de treball, o bé veure amb bons ulls els sous discriminatoris, la violència sexual, i un llarg etcètera fan que la dona lluiti contínuament, sola o acompanyada, per reclamar allò que li correspon.
Milers, milions de dones sortiran al carrer avui a tot el món. Hi haurà una vaga important, emmirallades per les manifestacions als Estats Units contra les polítiques masclistes d’en Trump. Milers, milions de dones conscients que sense la mobilització els governs i la societat en general, seguirà amb la intolerància i amb la negació de drets individuals i col·lectiu.
Jo també sóc una dona, jo també estimo la llibertat, jo no vull ser part ni còmplice d’un món que discrimina per sexe, religió o forma de pensar.
Jordi SOLÉ
Regidor PSC a Torredembarra
REDACCIÓ
