REDACCIÓ
Dimarts vinent l’Església celebra la solemnitat dels dos grans apòstols de la fe, sant Pere i sant Pau, columnes de l’Església.
Els temps d’avui no són més fàcils dels que van viure aquests dos grans apòstols. Són temps difícils per a la nostra Església. I això es constata a casa nostra: la situació de les nostres famílies, que cada vegada han esdevingut menys un espai d’evangelització, l’abandó de la pràctica religiosa, la gent que es troba cansada de tot…
En aquest marc, l’Església ha de fer front a dues situacions: primer ha de retrobar-se ella mateixa per a ser fidel al nostre temps i a l’Evangeli, i, en segon lloc, ha d’enfrontar-se a un canvi de cultura. Tot aquest canvi se’ns fa costerut, perquè aquesta crisi ha provocat que molta gent sortís de l’Església quan precisament era el moment que es necessitava més per a fer front a la nova situació.
I quin camí de sortida tenim? Doncs, abans de tot, anar-nos desprenent de tot allò no evangèlic que a través dels temps s’ha anat agafant: potència, poder, clericalisme, hipocresia…, amb la greu dificultat que mentre la primitiva Església —la de Pere i Pau— intentava viure i comunicar l’Evangeli en un clima de novetat, molts dels nostres contemporanis n’estan de tornada.
Però, malgrat tot, hem d’anar recordant que l’Església és portada pel Senyor i ell estarà enmig nostre fins a la fi dels temps. Dins una visió de fe segur que ens en sortirem. Per aquest motiu, permeteu-me que us digui que l’Església no la coneixem prou. Ens hem dedicat a criticar-la i no sabem ben bé què és l’Església. Tanmateix, conèixer i estimar l’Església és essencial, perquè la vida cristiana es dona dintre l’Església. La nostra fe ha de ser personal, conscient, interioritzada, però no individualista sinó eclesial: neix a la comunitat i necessita d’aquesta comunitat. Aquí hi ha el gran ressort per sortir de la crisi: viure de la fe, però de la fe que es viu en l’Església. I en aquest viure en l’Església hi ha l’estímul per continuar endavant: la celebració comunitària de la fe, la correcció fraternal, el testimoniatge dels germans…, malgrat les febleses i misèries que a voltes, en major o menor grau, tots portem a la motxilla.
El mateix mossèn ha d’estar al servei d’aquesta acció comunitària de l’Església. I quan no ho fa perd el temps. Ell, enmig de la comunitat, és el qui serveix tot representant el Crist, cap de l’Església: «Jo et batejo», «jo t’absolc», «que us beneeixi…». Però ell, tot fent un veritable servei d’acompanyament, no és qui decideix pels altres, ni acumula els carismes de la comunitat, sinó que la seva tasca és precisament la de desvetllar-los enmig del poble sant de Déu, esdevenint el «ministre de la inquietud», cosa que vol dir suscitar en els altres la febre del servei eclesial i sostenir-los quan el cansament o el desànim els tempten a abandonar-lo.
Si ho creiem realment així, aleshores, fonamentats en la roca de la fe apostòlica dels nostres grans apòstols, l’Església «tornarà a néixer» en el cor dels creients, com afirmava Romano Guardini (Sentido de la Iglesia, San Sebastián 1958, 23), amb una experiència positiva de comunitat eclesial.
† Joan PLANELLAS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat
REDACCIÓ
